El rastre (pre)històric del carnestoltes és una d'aquelles coses que es perd en la nit dels temps. Per al mitòleg Claude Gaignebet, de fet, es tracta d'una autèntica religió, antiquíssima, que s'inscriu en el calendari popular més remot, que divideix l'any en períodes de quaranta dies (una llunació i mitja). El 2 de febrer començaria un d'aquests cicles (transformat a posteriori en l'Imbolc celta, les saturnals romanes o la Candelera cristiana). La data és significativa perquè, segons si queia en lluna nova o plena, es considerava que l'hivern s'acabava o no. La confirmació d'aquest final es basava en l'observació del son hivernal dels óssos, i era vista així: l'animal es desperta el 2 de febrer, i si no hi ha lluna, surt de la cova, fent un gran pet i alliberant les ànimes dels morts. És per això que moltes de les disfresses d'ós encara avui són part integrant d'alguns carnestoltes pirinencs. I també el fet d'ennegrir-se el rostre, tot evitant que l'animal confongués alguna cara amb la lluna plena. Cal que l'ós ho trobi tot fosc en sortir de la cova perquè, si no, l'hivern durarà quaranta dies més.

El món al revés
Grecs i romans gaudien així mateix d'un gran nombre de celebracions amb elements carnestoltescs: les festes dionisíaques, les Lupercals, les Matronals... Hom ha apuntat que el martiri de Jesús s'emmarca en aquest ambient burlesc quasi constant: els soldats romans el despullen i el disfressen amb un mantó porpra, li entaforen una corona d'espines i li fan reverències. Posteriorment, a l'edat mitjana, es manté aquest llarg calendari festiu i persisteixen uns elements semblants: s'exalten els bojos, tarats... en definitiva, els dèbils, i es fa apologia de tot allò oposat a l'espiritualitat: excrements, sexe, digestions i combustions corporals diverses.

Pels antropòlegs Adrià Pujol i Andrés Antebi, autors d'un dels estudis més actualitzats en la matèria, es tracta en general del món al revés, però no simplement com un contrapès a la cultura oficial, sinó com la utilització col·lectiva d'un registre —la ironia o la comicitat— omnipresent en la condició humana, que el poder sempre intenta controlar i manipular amb l'objectiu poc dissimulat de mantenir l'status quo.