La pilota valenciana és un esport relativament poc conegut fora del País Valencià. Té diverses modalitats, cosa que el pot fer una mica confús, però la més jugada és l’anomenada escala i corda. Habitualment es juga en un trinquet, un espai fet ex professo per jugar, que és una sala coberta, semblant a un frontó, on en un costat de la pista hi ha unes escales que poden servir de seients i, entremig dels dos jugadors, que han de colpejar una pilota amb la mà, una corda estirada a 1,80 d’alçada. Sempre ha despertat passió, però mai com aquell dia de juliol del 1995. En el trinquet de Sagunt s’estava a punt de jugar la final del campionat individual d’aquell any. S’enfrontaven dos esportistes ben diferents. D’una banda, Paco Cabanes El Genovés, una llegenda de l’esport. Tenia quaranta anys i ho havia guanyat tot, però els darrers tres anys la seva estrella havia començat a declinar. El contrincant era el jove de Faura Álvaro Navarro, una de les grans promeses, que, si guanyava aquell matí, es mostraria com el successor d’El Genovés. El trinquet estava a rebentar de gent, més de mil persones suant, amb una calor molt intensa dins de l’espai tancat. Semblava que volien acomiadar dignament el qui havia estat el gran campió fins aleshores.

“PACO, PACO!”, CRIDAVA EL PÚBLIC
Navarro va plantejar el partit agressivament: feia córrer El Genovés de banda a banda per esgotar-lo i ho va aconseguir ben aviat. El Genovés, que havia arribat a la final després de dos partits duríssims, anava perdent punts i, cada cop que podia, seia al terra i esbufegava mentre li regalimava la suor per la cara. Tot i així, va començar guanyant, però el jove va capgirar el marcador amb facilitat i va deixar el partit a un sol punt de la victòria. Tot semblava dat i beneït, però aleshores va arribar el moment psicològic: els dos jugadors van canviar de camp i es van creuar sota la corda, moment que El Genovés va aprofitar per fer una carícia al cap del jove, mentre reia, sorneguer. Aquí va canviar tot: El Genovés va començar a remuntar, entre els crits de “Paco, Paco!” del públic, fins que, al final, es va endur el partit. Tothom cridava, desenes d’espectadors, molts d’ells ancians, s’abraçaven i ploraven d’emoció.

Acabaven de veure el que es va anomenar “la partida del segle”. Al final, tots els espectadors que van voler, i van ser centenars, van anar passant davant del campió d’un en un per abraçar-lo, besar-lo i felicitar-lo. Des de la Segona Guerra Púnica que no s’havia vist a Sagunt una explosió tan gran d’emotivitat.