El quart viatge a Algèria, dia a dia

Dia 1: Sersell i Tipasa

"El Sàhara és com un bebè, com una criatura que creix", ens diu en Martí ja a dalt de l'autocar, camí de Tipasa. Un nen petit que cada any avança entre 65 i 75 centímetres en direcció al mar Mediterrani i que, malgrat això, no arribarà a la mar, perquè li ho impedirà, de manera natural, la serralada de l'Atles. Tots dos ens acompanyen durant el camí, el primer ens queda a mà dreta i el segon, a mà esquerra. El Sàhara, però, no existia a la prehistòria algeriana, perquè es va crear fa entre 10 i 12.000 anys, tot un bebè geològic que encara no ha parat de créixer i que ocupa el 85% del territoria algerià.

Algèria, ens explica en Martí, és el país més gran d'Àfrica (i el desè del món) pel que fa a la superfície i el que més quilòmetres de costa té de tota la Mediterrània. I, malgrat que el 85% és desert, té una part de territori molt fèrtil. De fet, mentre en Zaki, el xofer, condueix cap a Tipasa veiem hivernacles i molts conreus. "Aquesta zona, juntament amb Sicília, va formar part del que es va anomenar el gran graner de Roma", ens diu en Martí.

A la dreta d'en Zaki seu l'Amine, de 21 anys, però per poc temps, perquè uns quilòmetres després, ens aturem a recollir el seu cosí, en Malik. Tots tres ens acompanyaran en aquesta nova aventura Sàpiens-Tarannà. Cap d'ells parla francès, sinó anglès, i és que la llengua dels colonitzadors no s'ensenya a l'escola i està sent retirada de l'espai públic. Amb tot, encara veiem la majoria de cartells, a la carretera, en francès i en àrab.

La tomba reial de Mauretania

Abans dels romans, a Algèria hi va haver els númides i els líbics, i també, posteriorment, els fenicis, el primer poble clàssic que es va assentar al territori. Númida és, precisament, el primer gran monument del viatge, la Tomba de Tipasa, un monument funerari d'estructura troncopiramidal de 32 metres d'altura i més de 60 de diàmetre fet amb pedra seca. Té 60 semicolumnes amb capitell jònic i quatre falses portes orientades als quatre punts cardinals purament decoratives, per despistar els expoliadors. L'accés és al terra, amagat, però no s'hi pot entrar, ja que és un lloc molt claustrofòbic. A l'interior hi té dues cambres funeràries, però es desconex qui hi va ser enterrat. Segons el folklore algerià, l'afortunada va ser Cleòpatra Selene, filla de Cleòpatra i Marc Antoni, que es va casar amb el rei númida Juba II, una història que mai no ha estat comprovada.

La cultura númida, explica en Martí, va ser molt desconeguda fins a la colonització francesa, a partir del 1830, quan hi van arribar arqueòlegs i es va començar a investigar. Un d'ells va ser Gabriel Camps, fill d'emigrants menorquins, que va ser el primer a excavar jaciments de la cultura númida. La tomba que veiem avui, que és Patrimoni Mundial de la Unesco des del 1982, és la més gran de la vintena que existeixen. A l'entrada, per cert, hi posa "Tomba reial de Mauretania", un topònim que no fa referència al país africà, sinó al nom que els romans van donar a Algèria, una regió de l'imperi que van dividir en la Mauretania Tingitana i la Mauretania Caesariensis. Un nom, també, on es troba l'origen de la paraula moro.

Abans de tornar a l'autocar, donem la volta a l'edifici i en Martí ens indica on hi havia Boufarik, un poble de fundació valenciana on hi van arribar agricultors de la taronja que van exportar el seu model de conreu a Algèria. Va ser aquí on uns valencians van crear la fàbrica del refresc Orangina i on dos capellans francesos van decidir empeltar la taronja i la mandarina, donant lloc a la clementina.

Des de la localització on ens trobem també veuríem les muntanyes de l'Atles que allotgen pistes d'esquí, però no les albirem perquè hi ha molta pols en suspensió, una pols que està al darrere de la calitja i de la pluja subsahariana que de vegades mulla Catalunya i que és fruit del procés de desertització. Sobre això, en Martí aclareix que el colonialisme va fer créixer el desert quan els francesos van arrencar el mill i van plantar cacauets, un arbust baix que xucla molta humitat i se la queda, no la retorna al sòl. Ara, la Unió Africana està impulsant el que anomena La gran muralla verda, una gran plantació de mill que té l'objectiu d'aturar la desertització.

Gats, canaris, gossos i xais

"Quins animals domèstics tenen a Algèria?", pregunta algú del grup, "moixos i canaris", respon de seguida en Martí, per afegir que el gat és un animal sagrat a l'islam perquè Mahoma en tenia un que va salvar-lo de morir quan una serp va voler mossegar-lo. Els gossos, en canvi, són carronyaires, impurs, i molt poca gent en té. 

Ara, però, des de l'autocar veiem xais, alguns sols, a dins de petites furgones. I és que dimecres 27 de maig comença una de les festes més importants del calendari islàmic, l'Eid al-Adha, la Festa del Xai. La gent compra aquests animals, els deixa al balcó i els sacrifica allà mateix, els cuina i en dona les restes als pobres. L'islam, per cert, va entrar amb molta força a Algèria a mitjans del segle VII i continua sent, avui dia, la religió majoritària del país: la practica un 99,8% de la població. 

Ens aturem a Sersell, una ciutat fundada pels fenicis que es va convertir en capital romana amb el nom de Caesarea, on ens tornem a trobar amb Cleòpatra Selene. El seu bust és una de les peces del Museu Arqueològic, on també hi ha uns mosaics impressionants amb escenes de verema i d'altres treballs del camp, o uns bucranis, uns cranis que només es col·locaven a temples augusteus ("no se'n conserven gaires", afirma en Martí). Entre les escultures s'hi passegen unes papallones d'ales blanques que també són a la plaça quadrada on es troba el museu, una plaça amb uns ficus que, a diferència de la resta d'arbres que hem vist durant el camí, no tenen el tronc pintat de color blanc. "És calç", matisa en Martí, "la fan servir per protegir-los dels insectes". Ell, en Malik i l'Amine ens han vingut a buscar a la porta del museu amb un sorpresa: pizza carré, típica d'Algèria. Ben bona.

Les restes romanes ens acompanyaran al llarg de les hores següents: l'antic temple d'August, que avui dia és una mesquita; les restes d'un antic teatre romà situat al barri del Mercadal, en referència a la propietat d'un menorquí que tenia aquest cognom, i després de dinar, la ciutat romana, també Patrimoni Mundial, una urbs d'origen fenici que va ser refundada l'any 146 pels romans i que devia ser com Pompeia, en extensió i població.

Albert Camus i l'estela vandalitzada

A dins de la ciutat romana hi ha una estela on es pot llegir: Je comprends ici ce qu'on appelle gloire: le droit d'aimer sans mesure ('Entenc aquí el que s'anomena glòria: el dret a estimar sense mesura'). És un monument en record de l'escriptor Albert Camus, autor d'obres com La pesta i L'estranger, que va néixer el 1913 a Dréan, una ciutat situada al nord-est d'Algèria, tocant a la frontera amb Tunísia. La seva mare, Caterina Sintes, era filla d'emigrants menorquins. Camus, però, que es va quedar orfe de pare poc després d'haver nascut, va ser criat per la seva àvia materna, Caterina Cardona, "una dona menorquina de caràcter molt fort que el maltractava físicament i psicològica", ens relata en Martí. "Estic segur que quan va anar de vacances a Mallorca i Eivissa no va visitar Menorca pel mal record que devia tenir de l'àvia", remarca. L'estela, però, ha estat molt atacada, perquè Camus representava el colonialisme. I és que l'escriptor, que defensava la igualtat de drets entre algerians i francesos, no era partidari de la independència del país que el va veure néixer. El país que el va veure morir, però, va ser França, on va traslladar-se després de les moltes pressions que va rebre en una Algèria que ja lluitava per una independència que Camus no va veure, perquè va traspassar prematurament el 1957, en un accident de cotxe.

Dinant hem tingut un acompanyant excepcional, un gat que ha estat assegut en una de les cadires de la taula mentre bevíem Hamoud Blanche, semblant a la gasosa, i menjàvem un peix exquisit al restaurant Le Dauphin ('El Dofí'), un establiment que té les seves pròpies barques de pescar en què cuinen peix fresc del dia. De tornada veiem més xais, més hivernacles, un camió ple de tomàquets que ha bolcat a la carretera i més trànsit, perquè avui, dissabte, acaba el cap de setmana a Algèria (per als musulmans és divendres i dissabte). Hem refet un trajecte emmarcat a una banda per l'Atles i a l'altra per la Mediterrània que, ara, però, malgrat el trànsit, no tenia pols en suspensió.

Dia 2: la Casbah i el barri colonial

"Je suis l'enfant du Miliana, (Soc l'infant de Miliana,)
Qui voulait grandir vite et bien. (Que volia créixer de pressa i bé.)
J'ai fait mes preuves à la Casbah, (Vaig demostrar el que valia a la Casbah,)
Ses enfants me tendiren la main. (Els seus fills em van allargar la mà.)

Je rêvais d'être un grand monsieur, (Somiava ser un gran senyor,)
Par la boxe et le courage. (Amb la boxa i el coratge.)
Mais enfin, par la grâce de Dieu, (Però finalment, per la gràcia de Déu,)
J'ai pris, vite, un autre virage." (Vaig prendre ben aviat un altre camí.)

El segon dia ha començat a la Casbah, una part d'Alger que agrupa tot el que va ser la ciutat antiga d'època medieval i musulmana. Un barri caòtic, de carrers estrets i empinats que podria considerar-se l'ànima de pedra de la Guerra d'Independència algeriana. O potser també a l'inrevés, ja que algunes de les pedres que hem trepitjat potser encara contenen una part d'aquesta ànima revolucionària. Les paraules inicials formen part del poema Moi, Ali la Pointe ('Jo, Ali la Pointe'), del poeta algerià Rachid Rezagui, que està imprès en un full que al costat té una fotografia en blanc i negre del seu protgagonista, emmarcat i penjat a una de les parets de la casa on La Pointe va ser assassinat pels paracaigudistes francesos durant la batalla d'Alger. La Casbah va ser el barri de lluita del Front d'Alliberament Nacional, l'FLN, al qual pertanyia La Pointe. Va ser assassinat quan els militars francesos van descobrir el seu amagatall a aquest pis de la Casbah i el van fer volar amb explosius. Amb ell també van morir Omar Yacef (el petit Omar), Hassiba ben Bouali i Mahmoud Bouhamdi, dels quals també hi ha imatges i escrits a les parets del pis on van morir.

"La Casbah m'a pris dans ses bras, (La Casbah m'ha pres entre els seus braços,)
Faisant de moi un homme d'honneur. (Fent de mi un home d'honor.)
J'étais le frère de Hassiba, (Era el germà de la Hassiba,)
Avec p'tit Omar dans mon coeur (Amb el petit Omar dins del meu cor.)
(...)
Hassiba a choisie la vie, (La Hassiba ha escollit la vida,)
Elle revient encore parmi vous. (Torna encara entre vosaltres.)
P'tit Omar et Bouhamdi, (El petit Omar i Bouhamdi,)
Ont su vaincre la mort pour vous." (Han sabut vèncer la mort per vosaltres.)

Un laberint de carrers

El control que els francesos van voler exercir des d'un primer moment sobre aquesta part de la ciutat és visible urbanísticament, ja que, per evitar que la Casbah es convertís en un lloc de resistència, van ensorrar la muralla i els bastions que l'envoltaven i van enderrocar tres grans parcs per construir tres carrers rectes i amples per on fer arribar l'exèrcit.

Els colonitzadors, ens diu en Martí, no només van exercir la tortura contra els algerians, sinó també contra els francesos que defensaven la independència, com Maurice Audin, un professor de matemàtiques que va ser torturat i assassinat, el 1957. Un dels llocs de tortura va ser la presó de Barba-rossa, situada al costat d'una estàtua del corsari on ha començat el nostre recorregut, a la Casbah alta, una de les tres parts en què es divideix aquest laberint de carrers pel qual no hi poden accedir els cotxes, que està molt abandonat i en què la recollida d'escombraries es fa porta a porta amb uns ases endèmics d'Algèria, petitets, que a Menorca, ens descobreix, anomenen "asets d'Alger".

Després de tastar la "calenteta", una mena de beixamel feta amb cigrons que es ven a parades de menjar al carrer, hem visitat la casa de Stah El Bahdja, una altra icona de la Casbah, un fuster que va participar en la revolució algeriana. A dalt de tot es gaudeix d'unes vistes impressionants a la badia d'Alger, la més gran del sud de la Mediterrània, des d'on tornem a veure pols en suspensió, just davant de la serralada de l'Atles. En Martí, amb la seva manera d'explicar, sempre ens fa pensar. Avui, però, ens ho ha demanat explícitament. Després de fer-nos notar que les cases de l'arquitectura musulmana no tenen teulada, ha recordat la conversa que va tenir amb un tècnic de turisme algerià: "Per què no voleu turisme?", li va preguntar, i aquell va respondre, "perquè el turisme és la nova forma de colonialisme i nosaltres ja el vam patir durant 132 anys". I tot seguit ens ha formulat la gran pregunta: "Si el turisme de masses significa pèrdua d'identitat, podem dir que és la nova forma de colonialisme? A pensar!".

No sé si tots ho han fet, el que sí que hem fet és continuar baixant pels carrers de la Casbah, alguns ja amb unes botiguetes de records que, segons en Martí, van creixent en nombre molt ràpidament. Anàvem en direcció al mausoleu del santó Sidi Abderrahmane, on va a resar la gent que té algun malalt perquè aquest es guareixi. Les dones, és clar, hi hem entrat amb un mocador al cap i tots ens hem descalçat. Des del pati del santuari hem vist l'institut on es va graduar Albert Camus, que va poder estudiar gràcies a la insistència del seu professor Louis Germain, que estava convençut que el seu alumne despuntaria. No es va equivocar.

Els jueus d'Alger

Uns carrers enllà, sempre continuant baixant, ens hem aturat davant l'antiga sinagoga, avui dia una mesquita, exponent arquitectònic d'una comunitat jueva que, des de l'època medieval i fins a l'arribada dels francesos, va ser molt important. Després dels avalots del 1391 que es van produir a Catalunya, nombrosos jueus catalans van traslladar-se a Alger, un fet que es va repetir el 1492, arran de l'expulsió decretada pels Reis Catòlics. De fet, ens revela en Martí, hi va haver rabins que eren membres d'una família catalana, motiu pel qual en les seves pregàries i sermons es feia servir el català. Avui dia, després de la darrera guerra a Gaza i amb el genocidi palestí més viu que mai, els jueus que quedaven han marxat, ja que els algerians no han dubtat a posar-se de costat d'aquest poble que està sent massacrat per l'estat d'Israel.

Hem arribat a la mesquita de Ketchaoua després de deixar enrere vestits, albercocs, dàtils, melons, síndries i olives, alguns dels molts productes que hem vist al mercat. Encara amb l'olor intensa de les olives s'ha escoltat l'adhan, la crida a l'oració islàmica del muetzí. Aquesta era la segona de les cinc diàries, la del migdia (anomenada dhuhr), que es produeix quan el sol comença a baixar. Eren les 12.45 h. Aquesta mesquita d'època otomana va ser convertida en catedral pels francesos i ho va ser fins al 1961, quan es va acabar la que havien estat construint, la del Sacré-Cœur. 

Després de dinar, en Zaki, el nostre xofer, ens ha deixat a la plaça dels Màrtirs, des d'on hem caminat per la que encara avui s'anomena Rue de Mao ('carrer de Maó'). Al palau d'hivern de Mustapha Pasha –un dels almiralls de la flota otomana–, un edifici que encara conserva la fusta original de l'època i que es va acabar de construir el 1799, en Martí ens ha fet notar un altre tret característic de les cases musulmanes, i és que sempre miren cap endins, per preservar la intimitat. Amb finestres petites, la llum es concentra al pati, i encara més; no ens hi hem fixat, però les portes de les cases de la Casbah mai no estan enfrontades perquè així, si un veí obre la porta, no veu la casa del veí del davant.

Rescat de captius

Hem posat rumb al port, on en Martí ens ha parlat dels rescats de captius, cristians que eren atrapats en ràtzies corsàries, venuts com a esclaus i, posteriorment, rescatats. S'ha centrat en la figura de Josep Cardona, Miguel de Cervantes –que va ser l'esclau del dei (governador) d'Alger– i de Josep Moranta, un frare dominic nascut a Gandia que va ser agafat a Mallorca i portat a Alger, on va estar captiu entre el 1635 i el 1643. Després de treballar com a esclau per a diferents famílies, va convertir-se a l'islam, un fet comú entre els captius, ja que era una manera d'aconseguir la llibertat. Moranta la va obtenir, però sis mesos després, veient-se ja gran, va convertir-se de nou al cristianisme, un fet que va portar les autoritats algerianes a condemnar-lo a mort. Va morir a la foguera i no només això: no va poder ser canonitzat, no va poder ser considerat un màrtir cristià perquè havia apostat. 

En Martí va arribar a aquesta història a través del Carles, un dels viatgers d'aquest quart grup Sàpiens-Tarannà a Algèria. Ell mateix ens ha contat la història d'un avantpassat seu, Jaume Sayol, un pescador de Vilassar que va ser capturat durant una ràtzia i va ser alliberat el 8 de gener del 1682, després de pagar 150 lliures de Barcelona, una quantitat amb la qual et podies comprar un vaixell de segona mà. En Carles ens ha compartit aquest article, on podem trobar-ne més informació.

Just quan en Martí anava a reprendre la paraula per parlar-nos dels mercedaris, a les 16.35 h, hem tornat a escoltar la crida del muetzí, aquesta vegada l'asr, que es produeix a mitja tarda. Des del punt on érem s'escoltava la crida de les tres mesquites de la ciutat, "l'única cosa que els francesos van respectar". Abans de reprendre la passejada, en Martí ens ha parlat dels mercedaris, un dels tres ordes, juntament amb els dominics i els trinitaris, que es van dedicar a l'alliberament dels cristians que havien estat venuts com a esclaus.

L'arquitectura colonial

Després de recórrer el boulevard del Che Guevara hem arribat a la plaça de Port Saïd, punt zero de les construccions que van començar a aixecar els francesos. "Fins aquí arribava sa Casbah", assenyala en Martí. És una plaça enorme, quadrada, que segueix el patró de la que vam veure ahir a Sersell però molt més gran, amb arbres, ficus ben grossos i, en aquest cas, una glorieta al mig. També ha estat el nostre punt zero des d'on començar a fixar-nos en l'arquitectura francesa: baranes de ferro forjat, cases grans, ben altes, pintades de color blanc, amb façanes ornamentades, algunes d'estil neobarroc, d'altres d'estil neoclàssic, algunes amb cariàtides sostenint els balcons... Tots edificats a avingudes llargues i amples... Només hi ha dos edificis que, tot i ser-ho, no semblen francesos, ja que són d'estil neomoresc. Es tracta de les Galeries de France, un centre comercial on hi compraven els colons, i la Grande Poste (Correus), que va ser construïda el 1910 i que és present a alguns dels imants de nevera que ens hem trobat a les botigues de records de la Casbah.

També ha estat el lloc on en Martí ens ha demanat que miréssim bé al nostre voltant i penséssim en la quantitat de diners que França es va deixar a Alger. I també ha estat el lloc on ens ha parlat dels francesos que vivien a Algèria i que van haver d'abandonar el país un cop declarada la independència, fugint de la mort d'una població que, després de centenars d'anys d'opressió i d'una guerra per la independència brutal, amb desenes de milers de morts i desapareguts (encara avui no se sap quants en van ser), va desfermar el seu odi contra els colons civils. Una gent que va marxar amb una maleta, corrents, abandonant casa seva, deixant enrere tot el que havien construït i aconseguit (un pis, un cotxe, una feina, uns lligams...) i que van tornar a un país, França, que els va rebre acusant-los de no haver sabut guardar Algèria com a territori francès. Van convertir-se en els pieds-noirs, el nom amb què van ser anomenats a França, que de cop i volta va haver d'absorbir un milió de persones. 

"I la teva família?", pregunta algú. El seu avi i la seva àvia van marxar abans i van tornar a Menorca, un fet poc comú, ja que en plena Espanya franquista, molts dels colons de l'estat espanyol van instal·lar-se a França. Ens en parlarà més extensament en els propers dies, però el poc que ens desvela avui li fa posar la pell de gallina. Encara guarda la clau de la casa dels seus avis, que va poder visitar fa un temps amb el seu pare. I és que és just recordar que si en Martí no hagués resseguit la història de la seva família, avui no estaríem aquí.

Dia 3: Mediterrània

"À la memoire de ceux qui ont péri sur la mer et ont été ensevelis dans ses flots" (A la memòria dels que van morir al mar i van ser enterrats per les seves onades). 

No diré, de moment, on estava aquesta frase, només esmentaré que ens l'haguéssim pogut trobar, perfectament, a l'entrada del Bastió 23, un conjunt format per tres palaus otomans (construïts entre mitjans de la dècada del segle XVIII i l'inici del XIX) i diverses cases de pescadors, situat just davant del mar. Avui, la Mediterrània ens acompanyarà tot el dia.

Al pati d'un dels palaus, en Martí ens ha explicat que les escales estaven pensades per ser pujades amb dificultat perquè era una manera de mostrar poder. Això, però, no ha impedit que anéssim als pisos superiors a descobrir les diferents estances: la khiama (cuina), dividida en un espai per als forns i un altre que servia de magatzem; el beyt essaboune, una petita cambra per a l'aigua amb accés a un pou d'on s'agafava aigua potable i a un dipòsit que recollia l'aigua de pluja; l'hammam; els beyt el ma, els sanitaris, o l'harem, on el rei tenia les esclaves sexuals.

També al pati, en Martí ens ha aclarit que els travessers que hi ha entre els arcs són fets de fusta amb ferro a l'interior i serveixen per aguantar l'estructura en cas de terratrèmol. Ens ha recordat que Alger és zona sísmica, ja que es troba a prop del límit de dues grans plaques tectòniques, l'africana i l'euroasiàtica. De fet, fruit d'una d'aquestes col·lisions va néixer l'Atlas i, fruit d'aquest apropament, les muntanyes d'aquesta serralada van augmentant la seva alçària. 

Hug de Montcada i Barba-rossa

Però deixem l'Atlas i tornem a la Mediterrània, el lligam entre el Bastió 23 i dos dels protagonistes del dia, Hug de Montcada i el corsari que va fer que la seva reputació caigués en picat, el temible Barba-rossa. Nascut a Xiva (València), el 1476, Hug de Montcada va servir com a militar per a Carles VIII de França, per a Cèsar Borja i, finalment, per a la corona espanyola, en el moment més dur de confrontació entre la monarquia hispànica i Barba-rossa. Montcada, que havia adquirit un gran prestigi després de liderar la victòria que va permetre als espanyols mantenir el regne de Nàpols, va veure com fracassava estrepitosament el seu intent de prendre Alger a Barba-rossa, l'any 1519. La flota del segon era invencible i els espies i geògrafs del primer no van informar-lo correctament de les característiques de la badia d'Alger i dels trets de la flota corsària, de manera que l'empresa de Montcada va acabar en una gran derrota.

Cal recordar que, en aquella època, els espanyols eren presents a l'anomenat Penyal d'Alger, uns illots situats al nord de la ciutat on havien construït una fortificació que, finalment, l'any 1529, Barba-rossa va acabar conquerint; es posava fi així a la presència espanyola a la ciutat.

El corsari no va ser només el suplici de Montcada, sinó també dels catalans que van veure com les seves tropes arrasaven els seus pobles i ciutats. També ho van patir els habitants de Maó, l'1 de setembre del 1535, quan milers de corsaris liderats per Barba-rossa van matar, robar i violar, i van marxar cap a Alger amb més de sis-cents captius.

Notre-Dame d'Afrique

De camí a la basílica de Notre-Dame d'Afrique, hem travessat el barri de Bab El-Oued, el barri europeu de l'oest (ahir vam ser al de l'est), que traduït literalment de l'àrab significa 'Porta del riu' i que va donar nom a l'expressió menorquina "ser un babaluet", que encara avui serveix per referir-se a algú que és trapella, com ho eren, sembla, els habitants d'aquest barri mullat, també, per la Mediterrània. 

En Zaki, el nostre xofer, ens ha deixat uns metres abans de la plaça on s'aixeca Notre-Dame d'Afrique, recentment asfaltada amb motiu de la visita del papa Lleó XIV, el passat abril, a Algèria, el país d'origen de Sant Agustí d'Hipona, que va donar nom a l'orde dels agustins, al qual pertany el pontífex. Lleó XIV, el primer papa agustinià de la història, va demanar perdó per totes les atrocitats que els cristians havien comès a Algèria.

La basílica, que es va construir amb donacions dels colons entre el 1858 i el 1872, té a l'interior una marededeu negra, patrona de la gent del mar. De fet, es va aixecar en un lloc simbòlic, just davant de la Mediterrània, amb la idea que fos el primer que es veiés a la ciutat quan s'arribava en vaixell. Presidint la cúpula central hi ha la frase "Notre-Dame d'Afrique, priez pour nous et pour les musulmans" ('Notre-Dame d'Àfrica, pregueu per nosaltres i pels musulmans') i, presidint la de la dreta, "Pas de plus grand amour que de donner sa vie pour ceux qu'on aime" ('No hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que estimem'), aquesta, escrita en francès, en àrab i en amazic. Gairebé com la nova cartelleria oficial, feta en àrab, amazic i anglès i que està substituint l'antiga, retolada en àrab i en francès.

Per anar fins al Museu Nacional de Belles Arts, en Zaki ha travessat l'antiga Rue de Lyon, avui dia de Mohamed Belouizdad, el carrer on hi havia la casa on es va criar Alfred Camus i el cinema que freqüentava. Abans de pujar a l'autocar, l'Amine havia assenyalat alguna cosa que passava a l'altra banda: era un gos que passejava amb la seva mestressa i que estava saludant una senyora. "Saps què passa amb els gossos?", diu l'Amine, "que si et llepen t'has de rentar, perquè són impurs. Pensa que per pregar has d'estar net". I mentre això passava a la vorera de l'esquerra, a la de la dreta apareixien dos joves amb dos xais que els seguien tranquil·lament. I és cert que avui hem vist més xais que gats, molt poca pols en suspensió i cap font per a les ablucions com les que vam observar, ahir, als carrers empinats de la Casbah. 

El Museu Nacional de Belles Arts

El que no estava gaire net (adjectiu d'en Martí) era el Museu Nacional de Belles Arts, un equipament "que s'ha quedat congelat en el temps" (de nou, paraules d'en Martí), edificat el 1927 pels francesos i obert al públic el 1931. Hi hem vingut per conèixer la figura de Josep Sintes, nascut el 1829 a Alaior (Menorca) i que va arribar a Alger de petit amb la seva família, gent pagesa que fugia de la penúria econòmica. Amb tot, Sintes es va convertir en un dels pintors més destacats de l'Algèria francesa de finals del segle XIX.

La segona figura catalana relacionada amb el museu era Alfred Figueres, nascut el 1898 a Sant Fruitós de Bages, que es va exiliar a Alger fugint de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, de qui era un gran opositor. De fet, l'inici d'aquest règim va provocar una nova onada d'immigració catalana a la ciutat. Amb Figueres va venir, també, la tercera figura relacionada amb el museu, el també pintor i opositor de Primo de Rivera, Rafel Tona, nascut a Barcelona el 1903. Tots dos van tornar junts a Catalunya, a la fi de la dictadura, però Tona va arribar de nou a Alger el 1939, després del triomf franquista en la Guerra Civil. 

El Jardin d'Essai

Des de la pèrgola del museu (una terrassa amb dos jardins que també s'han quedat congelats en el temps), hem gaudit d'unes vistes a la Mediterrània i al Jardin d'Essai, que hem visitat just després. Creat el 1832, aquest jardí botànic de 5,5 hectàrees va servir als francesos per experimentar botànicament; és a dir, hi plantaven espècies de diferents llocs del planeta, com bambú d'Indoxina i draco de les Canàries, per veure si s'adaptaven i, així, portar-les a França.

És per això que va ser batejat amb el nom de Jardí dels Assajos. Qui també va assajar va ser Johnny Weissmuller, quan va traslladar-s'hi per rodar les escenes inicials de la pel·lícula Tarzan the Ape Man, del 1932. Ho va fer al ficus gegantí de 15 metres d'altura, un arbre amb un tronc massiu i lianes a totes les branques.

Just a la sortida ens hem trobat amb un jardí tancat on uns pocs nens jugaven amb uns quants xais, tot, de nou, amb vistes al mar, que és la paraula clau de la frase inicial. I on estava? Era l'epitafi d'una mena de làpida situada a fora de la basílica de Notre-Dame d'Afrique, just a dalt del cementiri de Saint-Eugène, un lloc d'enterrament enorme dividit en una zona per a jueus i una altra per a cristians.

Al cementiri descansen algunes de les persones que han estat presents en el viatge: Josep Sintes i els Raixbats, aquella família de rabins que feien servir el català en les seves pregàries a la sinagoga d'Alger. No van ser enterrats per les onades de la Mediterrània, però és ben cert que la seva memòria està lligada al mar.

Dia 4: Benvinguts i fins aviat

"Que les cœurs envieux se brisent à cet aspect céleste, que chez nous la langue impudente se taise, car dans ce travail, nous surpassons nos ancêtres; et dans nos édifices, le sommet le plus élevé de l'art brille agréablement. Sois hereux."

(Que els cors envejosos es trenquin davant d'aquest aspecte celestial, que entre nosaltres la llengua impudent calli, perquè en aquesta tasca nosaltres superem els nostres avantpassats; i en els nostres edificis, el cim més elevat de l'art resplendeix agradablement. Sigues feliç.)

És la inscripció del Mosaic dels oceans, una de les peces estrella del Museu Nacional d'Antiguitats i Art Islàmic, inaugurat a finals del segle XIX pels francesos. És un mosaic magnífic d'època romana en què el déu dels mars està representat amb un cap coronat per dues pinces i dues antenes de gamba o llagosta; ulls en forma d'escopinyes; orelles en forma de musclos; un bigoti i una barba frondosos en forma de peixos, i cabells  que simulen algues. Un déu imponent que està envoltat de criatures i d'animals marins. 

L'equipament ha estat tota una sorpresa per les peces que atresora, com un altre mosaic romà en què un metge tracta un malalt, gairebé moribund, situat a sobre de la tomba del difunt. O d'altres mosaics de basíliques tardoantigues, o peces de bronze molt ben conservades provinents de l'antiga ciutat romana de Lambèse (a l'actual Batna, al nord-est del país), o tres plaquetes de fusta localitzades a la ciutat romana de Tebesa, del 12 i 13 de gener i del 6 de març del 494 dC, en què es van signar tres actes de compravenda de finques rurals i arbres molt ben detallats. 

En un d'ells s'especifica que "Geminius Felix, en presència de diversos testimonis, adquireix a Iulius Restitutus i a Donata, per la quantitat de 500 Folles, una parcel·la agrària que conté tres ametllers, quatre figueres i un pistatxer". A la part dedicada a l'art islàmic ens ha sorprès la col·lecció de monedes dels segles VII a XIX, entre les quals diners dels califats omeia i abbàssida i de "l'estat d'Algers" (època otomana) i les lupes mòbils per poder-les ampliar que hi havia a cada vitrina.

La catedral

La visita ens ha servit per refer-nos de la sorpresa que ha estat trobar-nos, cara a cara, amb el Sacré-Cœur. En Martí s'ha avançat al pensament general del grup quan, just en entrar a un dels carrers que menen al temple, ens ha dit: "Benvinguts a sa catedral d'Ascó", en referència a la torre de 35 metres que, efectivament, recorda la d'una central nuclear. I sí, tots hem rigut. Seu de l'arxidiòcesi d'Alger, la catedral del Sagrat Cor es va construir entre el 1956 i el 1961 i va ser obra d'un arquitecte del taller de Le Corbusier, que va fer diverses estades a Alger i va deixar la seva empremta a la ciutat. N'és un exemple el pont immoble, un concepte d'habitatges que havia creat l'arquitecte francès i que va materialitzar Lucien Pierre Marie, el 1952, al barri de Télemly, al centre d'Alger. Aquests habitatges aixecats a sota d'un pont els vam poder veure des de l'autobús, com també el Climat de France, del 1957, un complex de pisos minúsculs de protecció oficial que el govern francès va construir per als algerians i que va ser obra de l'arquitecte Fernand Pouillon.

Sembla que la catedral és ben diferent a l'interior, "millora molt", assegura en Martí, però no ho hem pogut comprovar, perquè l'estan restaurant i no s'hi pot entrar. El que sí que hem vist és la benzinera que van col·locar els algerians a la zona on s'havia projectat un parc que mai no es va arribar a construir.

El desert

En canvi, entrar al Museu Nacional del Bardo ha estat com escoltar un "Benvinguts al desert" i a la seva riquesa de paisatges i art prehistòric. De fet, aquest museu situat en un palau d'època otomana (bardo significa 'palau') conté el Centre d'Interpretació del Brodat, inaugurat recentment, i el Museu de la Prehistòria, una immersió a l'art que és present al Tassili n'Ajjer ('altiplà dels rius' en amazic), que conté, en paraules d'en Martí, "la concentració de pintures rupestres més grans del món. A cada abric te'n trobes!".

En veritat, tot i que és impossible d'imaginar, aprenem que si mai hi anem, veurem estruços, elefants, girafes, antílops, cavalls, bous, vaques (algunes de bicolors, un detall que denota que estava domesticada), escenes de pasturatge, el gran déu de Sefar (de 30 metres de longitud!), figures que fan referència a la fertilitat, els anomenats caps rodons i les vaques que ploren, que, segons alguns, van inspirar Picasso per pintar el Guernica. 

Els tassilis, ens ha aclarit en Martí, són enormes muntanyes de pedra que combinen grans penya-segats i petites valls i que són un dels tipus de paisatges del desert algerià, juntament amb els ergs, mars de dunes. A una de les sales hi ha reproduïda l'escena d'un carro tirat per un cavall, que indica que es va pintar quan el Sàhara encara no era un desert. I és que, com ens va dir en Martí el primer dia, aquest desert és tot un bebè geològic encara en creixement.

Després de travessar el Centre d'Interpretació del Brodat, hem recorregut les diferents estances del palau otomà, on hem pogut veure un detall que se'ns va escapar a la Casbah: portes amb dos picaportes, el de dalt, de mida superior, per als homes i el de sota, més petit, per a les dones.

La Gran Mesquita

Després de passar fugaçment pel Monument Nacional dels Màrtirs, una massa de formigó d'estil soviètic que representa la unió de tres fulles de palmera (les tres zones en què es divideix Algèria), ens hem dirigit a la Gran Mesquita. Un projecte personal d'Abdelaziz Bouteflika (president del país entre el 1999 i el 2019), que va voler imitar el que van fer els francesos amb Notre-Dame d'Afrique, construir un temple immens que fos el primer que es veiés en arribar, en aquest cas en avió, a Alger. De fet, el minaret, de 256 metres, és el més alt del món. 

A gairebé totes ens han fet posar una abaia, una túnica ampla que porten sobre la roba algunes dones musulmanes. "No és que aquí siguin més estrictes amb la religió", havia comentat en Martí quan un viatger ho havia comparat amb Istanbul, fent referència al fet que la ciutat turca és molt turística, està molt avesada als viatgers occidentals.

La part de les dones, que tenen un accés i una zona de pregària diferent als homes, està gairebé buida. N'hi ha amb els fills, d'altres, més joves, resant, algunes parlant entre elles. Una de les vigilants, en veure que ens fèiem una foto, se'ns ha apropat per demanar-nos de quin país som i, en saber-ho, ha anat a comentar-ho amb un grup de noies, que ens miraven ben divertides. En tornar a la planta baixa, ja amb les sabates posades, les altres vigilants ja sabien de la nostra procedència. Potser han rigut de la fila que fèiem, no ho sabrem. Nosaltres sí que ho hem fet, i molt, en veure'ns a les fotos.

És cert que no hem coincidit amb cap de les cinc hores de pregària, però també ho és que no només la mesquita estava buida, sinó la ciutat, que ja es prepara per a la gran jornada de dimecres, l'Eid al-Adha, la Festa del Xai. "Un xai costa 500 €", diu en Malik. "El que va comprar el meu pare va costar-ne 600!", replica l'Amine. "Sí! Com que el preu del xai ha pujat moltíssim, el govern n'importa d'Espanya i Romania i els ven a 250 €. Cal reservar-los a través d'una pàgina web. Són més barats, però són molt més petits i de pitjor qualitat que els algerians", afegeix en Malik.

Fundat per menorquins

Fort-de-l'Eau ('Fort de l'Aigua') també està en calma. Tant, que a l'hora d'anar-nos-en, trobarem tots els locals de broquetes tancats i no les podrem tastar. Però no ens avancem. 

Quan hem arribat, hem seguit en Martí fins a un passeig amb vistes al mar i, recolzat en una barana blava que encara conserva el ferro forjat de l'època, ens ha dit: "Benvinguts al poble dels meus avis". Un poble que va ser fundat per menorquins el 1848, just 28 anys després que un reial decret de Madrid prohibís la importació de blat de l'estranger. Una mesura que es va fer per intentar protegir l'economia de Castella després d'una sèrie de males collites i que va tenir greus conseqüències econòmiques per a Menorca, que des del segle XVIII havia basat la seva economia en la compra de blat per tota la Mediterrània i la seva exportació cap a Catalunya, França i Itàlia. Cal recordar que Menorca va estar sota sobirania britànica des del 1713 fins al 1802, quan va tornar a formar part de la monarquia hispànica. "Ens van matar de fam", sentencia en Martí.

Morir de gana

La població, continua, es va anar empobrint fins al punt que, a l'inici del 1830, famílies senceres morien de gana. Tot aquest procés va coincidir amb la colonització francesa d'Algèria i, enmig de tot plegat, una casualitat va disparar l'efecte crida. En un viatge cap a França, una llevantada va fer que el vaixell en què viatjava el baró de Vialar hagués d'aturar-se a Maó. Veient les penúries que passava la població, el baró va demanar al viceconsolat francès de Menorca poder-se emportar habitants de l'illa a conrear les seves terres d'Algèria.

Finalment, va obtenir-ne el permís i, entre el 1835 i el 1836, va endur-se 6.500 menorquins! De fet, dels 40.000 habitants que tenia Menorca el 1830, el 1845 en tenia 28.500. "Tot un èxode de població. És la migració més gran de la història coneguda de l'estat espanyol", afegeix en Martí.

En aquest punt de la història, ja ens hem situat al fortí otomà del segle XVI, situat també davant del mar, amb vistes a tota la badia d'Alger. Aquí, en Martí ens llegeix diversos textos sobre l'emigració menorquina, com un del 25 de juny del 1857 del Consell de la Prefectura d'Alger en què es concreten els detalls de la concessió de terres a Fort-de-l'Eau: 

• "Cada concessionari servirà a l'Estat una renda anual i perpètua d'un franc per hectàrea, pagable trimestralment i per avançat a la caixa del Receptor dels Dominis d'Alger, a partir de l'1 de gener del 1858.
• Haurà, al mateix temps, de plantar almenys 25 arbres forestals o de fruita de tija alta, per hectàrea, però serà lliure de distribuir-los al seu gust en totes les terres concedides.
• El concessionari haurà de mantenir en bon estat de conservació els canals de reg i de secà que creuen o passen per la seva propietat i plantar a les seves voreres arbres alts o altres."

Vestigis documentals als quals cal afegir-ne d'altres, com el fet que a l'actual Fort-de-l'Eau existeixi el Boulevard Maó i encara es prepari "sobresat", tot i que amb gall dindi. O que l'avinguda més gran de Maó porti el nom de Fort de l'Eau, o que les broquetes que finalment no menjarem siguin conegudes com a broquetes menorquines.

I així així, després de retirar les targetes SIM algerianes dels nostres mòbils, arribem a l'aeroport Houari Boumedienne, nom del segon cap d'estat de l'Algèria independent. Aquí ens acomiadem d'en Zaki, en Malik i l'Amine ('Goodbye guys!') i ens preparem per creuar els aproximadament 520 quilòmetres que separen Barcelona d'Alger en línia recta i que representen poc menys d'una hora de vol. Com dèiem, tan lluny i tan a prop. Ha estat un plaer, viatgers.

___________

El poema complet d'Ali la Pointe, de Rachid Rezagui. Signat el "Ramadhan 2022":

Moi, Ali la Pointe

Je suis l'enfant du Miliana, (Soc l'infant de Miliana,)
Qui voulait grandir vite et bien. (Que volia créixer de pressa i bé.)
J'ai fait mes preuves à la Casbah, (Vaig demostrar el que valia a la Casbah,)
Ses enfants me tendiren la main. (Els seus fills em van allargar la mà.)

Je rêvais d'être un grand monsieur, (Somiava ser un gran senyor,)
Par la boxe et le courage. (Amb la boxa i el coratge.)
Mais enfin, par la grâce de Dieu, (Però finalment, per la gràcia de Déu,)
J'ai pris, vite, un autre virage. (Vaig prendre ben aviat un altre camí.)

Yacef Saadi a cru en moi, (Yacef Saadi va creure en mi,) 
Il m'a fait monter dans le train. (Em va fer pujar al tren.) 
J'ai pris ma place comme il se doit. (Vaig ocupar el lloc que em corresponia.)
En suivant un meilleur chemin. (Seguint un camí millor.)

La Casbah m'a pris dans ses bras, (La Casbah m'ha pres entre els seus braços,)
Faisant de moi un homme d'honneur. (Fent de mi un home d'honor.)
J'étais le frère de Hassiba, (Era el germà de la Hassiba,)
Avec p'tit Omar dans mon coeur (Amb el petit Omar dins del meu cor.)

Toujours debout l'arme à la main, (Sempre dret, amb l'arma a la mà,)
J'ai fait mon devoir comme les autres. (He complert el meu deure com els altres.)
Les Martyrs fiers que j'ai rejoins, (Els màrtirs orgullosos als quals em vaig unir,)
Dans le combat m'ouvrirent la porte. (Em van obrir la porta al combat.)

La patrie vaut toutes les vies, (La pàtria val totes les vides,)
Nous avons tous fait le bon choix. (Tots vam prendre la decisió correcta.)
L'honneur n'a pas été sali, (L'honor no va ser tacat,)
La liberté vivait en moi. (La llibertat vivia dins meu.)

Hassiba a choisie la vie, (La Hassiba ha escollit la vida,)
Elle revient encore parmi vous. (Torna encara entre vosaltres.)
P'tit Omar et Bouhamdi, (El petit Omar i Bouhamdi,)
Ont su vaincre la mort pour vous (Han sabut vèncer la mort per vosaltres.)

Au moment de notre départ, (En el moment de la nostra partida,)
Nous n'avions pas peur de mourir. (No teníem por de morir.)
Nous voulions donner notre part, (Volíem aportar la nostra part,)
A l'Algérie et vous l'offrir. (A Algèria i oferir-vos-la.)

La patrie, c'est le sacrifice, (La pàtria és sacrifici,)
N'oubliez jamais d'être debout. (No oblideu mai de mantenir-vos drets.)
De lutter contre l'injustice, (De lluitar contra la injustícia,)
La dignité de bout en bout. (Amb dignitat fins al final.)

Nous vivons bien, là où on est! (Vivim bé allà on som!)
Cultiver la mémoire pour vivre. (Cal cultivar la memòria per viure.)
L'Algérie, on vous l'a cédée, (Algèria, us la vam llegar,)
Avec tous les exemples à suivre. (Amb tots els exemples a seguir.)