OFERTA ESPECIAL -40%
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Racó Sàpiens

El segon viatge a Grècia, dia a dia

L'editor de SÀPIENS, Jordi Creus, ens fa la crònica de la segona escapada a aquest país mediterrani

Jordi Creus
18 de maig de 2022
1 Dia 1: L'arribada a Atenes i la visita al barri de Plaka
Vista de l'Acròpolis
Vista de l'Acròpolis

Quan es va preparar aquest viatge, l'afectació de la covid era encara una incògnita. A més a més, quan es van obrir les inscripcions, feia pocs dies que havia esclatat la guerra d'Ucraïna. Això no obstant, totes les places possibles per viatjar a Grècia amb Tarannà i SÀPIENS es van esgotar en només una hora. Avui les coses són ben diferents quant a la covid (no podem dir el mateix, per desgràcia, pel que fa a la guerra). I així, aquest matí ens hem trobat a l'aeroport de Barcelona 25 viatgers vinguts d'arreu de Catalunya. I amb ells, el Jordi Pla, el guia de Tarannà i l'home que vetllarà perquè tot aquest viatge funcioni com un rellotge suís.

A l'aeroport ja no cal portar la mascareta i, des de fa pocs dies, tampoc cal dur ni certificats COVID, ni l'Spain Travel Health omplert ni tota la paperassa necessària que els protocols sanitaris requerien per moure't en els temps àlgids de la pandèmia. L'aspecte de l'aeroport del Prat també era ben diferent del de fa uns mesos: han tornat les aglomeracions i les cues per facturar les maletes. El vol ha estat tranquil i a dos quarts de tres, hora grega, hem aterrat a l'aeroport d'Atenes, el més important del país i un dels més transitats d'Europa, amb més de 20 milions de passatgers anuals abans de la pandèmia. Es tracta d'un aeroport modern (va ser inaugurat l'any 2001) que porta el nom de l'advocat Elefthèrios Venizelos, un home considerat per molts el polític grec més important del segle XX. No debades va ser primer ministre set vegades durant les primeres dècades de la centúria passada. Si voleu veure la seva cara només us cal mirar una moneda de cinquanta cèntims d'euro encunyada a Grècia!

Només sortir per la porta de l'aeroport ja ens hem trobat l'autocar que ens havia de dur fins a l'hotel. Durant aquesta estona hem aprofitat el temps. El Jordi Pla ens ha posat al dia de diversos aspectes de la logística i també hem aprofitat els tres quarts d'hora de recorregut per explicar diverses curiositats relacionades amb els almogàvers i Grècia. Com aquella, per exemple, que diu que els catalans no som benvinguts en alguns indrets on els almogàvers van fer les seves malvestats. Per exemple, al mont Athos, una zona plena de monestirs que van ser atacats i saquejats per les forces de la Companyia Catalana a principis del segle XIV. En un d'aquests monestirs –on, per cert actualment encara hi tenen prohibida l'entrada les dones, les vaques i les cabres, i on els homes necessiten el permís de quatre abats per posar-hi els peus–, si s'assabenten que sou catalans, és possible que hàgiu de dormir a fora, enmig de les oliveres.

44295d48 4f73 4f9f 92c6 a2fd6b3c4472

Durant el trajecte fins a l'hotel hem passat per la plaça Sintagma, la més emblemàtica de la capital grega, ja que, a banda del Parlament (un edifici imponent construït entre els anys 1836 i 1842 per al rei Otó), hi destaquen la tomba al soldat desconegut, custodiada per uns soldats abillats amb un curiós vestit tradicional i l'Hotel Gran Bretanya. Precisament aquest hotel va ser el quarter general dels nazis després que els seus exèrcits ocupessin Grècia l'abril del 1941. Els nazis van envair aquest país després del fracàs dels seus aliats italians, que no se'n van sortir. L'ocupació alemanya va perdurar a la part continental de Grècia fins a l'octubre del 1944 i va comportar grans penalitats per a la població grega. Centenars de milers de persones van morir pels atacs alemanys, per les represàlies contra la molt activa resistència grega o per la gana.

Quan finalment hem arribat a l'hotel, situat al peu de l'Acròpolis i enmig del barri de Plaka, el més popular d'Atenes, ja ens hi esperava el viatger i escriptor Xavier Moret, que és el nostre guia de luxe en aquest viatge. La vida a vegades té casualitats. Amb Moret vam coincidir en un homenatge que SÀPIENS va fer a l'escriptor Jesús Moncada i en el qual Moret va ser una de les persones que van prendre la paraula per destacar la importància de Moncada dins de la literatura catalana. Doncs bé, aquell acte va tenir lloc un 11 de març de 2020, només dos dies abans que comencés un confinament que ningú, en aquell moment, hauria previst que s'allargués tant de temps. I ara, quan sembla (esperem!) que els efectes del virus ja estan en clar descens, ens tornem a trobar per viatjar junts per Grècia, un dels països més estimats per Moret i també un dels que més vegades ha visitat (una trentena de vegades).

Des de l'hotel, ràpidament ens hem dirigit a dinar. Ja era força tard i feia hores des de l'esmorzar, per la qual cosa el trajecte ha estat ràpid i de poques paraules. I val a dir que l'espera ha valgut la pena: a la taverna Saita ens havien preparat un menú que ens confirmava que sí, que ja érem a Atenes: albergínies farcides, amandina grega, uns tzatzikis (cogombre amb iogurt), de primer; xai al forn amb salsa de llimona, de segon, i una baklava (pastís amb pasta de festucs), de postres.

ab65f063 2e11 4d3a bbfe 53fa68f89061

A la tarda, i per fer una bona digestió, el Xavier Moret ens ha fet una passejada pel barri de Plaka. Ens ha explicat que ell el va visitar per primera vegada l'any 1973, i que era sensiblement diferent de l'actual. No hi havia les nombroses botigues de records i, per contra, els establiments tenien un regust molt autèntic. Com, per exemple, aquell lloc on un artesà anomenat Stavros Melissinos feia unes fantàstiques sandàlies que acompanyava sempre d'un poema. Moret ha recordat que molta gent anava a fer-se sandàlies en aquella sabateria. Fins i tot els Beatles, que en una visita a Atenes no van voler perdre l'oportunitat de visitar el taller d'aquell artesà, sabater i poeta. No cal dir que després de la visita del quartet de Liverpool les vendes de Melissinos es van multiplicar.

Malgrat els efectes del turisme massiu, cal dir que Plaka conserva un aire autèntic. Els seus carrers estrets, costeruts i laberíntics amaguen diverses joies en forma de restes antigues o de cases neoclàssiques. El Xavier Moret també ens ha fet passar per diversos cafès amb regust de bohèmia. Ens ha parlat de l'actriu Melina Mercury, que dona nom a un dels principals cafès de la zona i de la pel·lícula Zorba el grec, rodada l'any 1964, protagonitzada per Anthony Quinn i Irene Papas i que va ser guardonada amb tres Oscars. Hem parlat de l'escena més famosa de la pel·lícula, quan Quinn balla un sirtaki. Doncs bé, Moret ens ha explicat que el dia que havien de rodar l'escena del ball res va sortir com estava previst, tot i que al final va ser un èxit. Resulta que l'actor s'havia torçat el turmell i no podia ballar saltant. Total, "que va fer la seva pròpia reinterpretació de la dansa grega... i ara tot el món creu que es balla així".

3175d25b 2229 45b8 bb16 5a9849c5d107

L'última parada ha estat l'animada zona de Monastiraki, on conflueixen la biblioteca d'Adrià, una mesquita, l'estació de tren i una mena de mercat amb trets orientals força transitat. En arribar a l'hotel ha tingut lloc la xerrada sobre la petjada dels almogàvers a les terres d'Orient. En tres quarts d'hora hem fet un recorregut per la història d'aquests guerrers. Des de les conquestes de Mallorca i València de Jaume I, passant per la conquesta de Sicília amb el seu fill Pere II el Gran, fins a arribar, amb Roger de Flor, a l'Imperi romà d'Orient. Els almogàvers van entrar triomfalment a Constantinoble el 1303 amb l'objectiu de deslliurar l'Imperi bizantí de l'amenaça turca. I és que els catalans també hem tingut un passat expansionista, i no és certa la percepció d'alguns que només hem utilitzat la violència per respondre a agressions externes. Al costat de noms clau d'aquell exèrcit, com Roger de Flor, Berenguer d'Entença, Bernat de Rocafort o Ramon Muntaner, hi havia una tropa ferotge que va tenyir de sang les terres actuals de Grècia, Turquia i Bulgària.

2 Dia 2: Des de l’Acròpolis fins al cap Súnion
El Partenó
El Partenó

Per sort, el nostre hotel està situat just als peus de l'Acròpolis i, després d'un bon esmorzar i en pocs minuts de pujada entremig de les omnipresents oliveres, hem arribat al nostre objectiu. I aquesta pujada l'hem fet amb l'omnipresent Jordi Pla i el Xavier Moret, i amb l'Areti, la nostra guia grega que ens acompanyarà aquests dies per completar les explicacions sobre el patrimoni, la història i la realitat grega. Mentre pujàvem, no he pogut evitar de pensar en els anys de l'ocupació alemanya de Grècia. Just aquí, a l'Acròpolis, hi penjava una bandera nazi de grans dimensions per fer ben visible la nova realitat política. Doncs bé, un dia de maig de l'any 1941, quan feia poques setmanes de l'arribada dels exèrcits del Tercer Reich, la bandera va desaparèixer.

Aquesta acció tan arriscada, que hauria comportat la pena de mort si els seus protagonistes haguessin estat enxampats, va anar a càrrec de dos joveníssims activistes de només 18 i 19 anys. Els seus noms són el de Manolis Glezos i el seu company Santas Apostolos, que van escalar fins on era penjat l'emblema nazi, sense ser detectats, i el van arrancar. Aquest va ser el primer acte de resistència dels grecs contra els ocupants. Gairebé vuitanta anys després, poc abans de morir, Glezos recordava en una entrevista a un diari grec com, aquella nit, quan va arribar a casa, la seva mare l'esperava desperta. Ell li va explicar què havia fet. La mare el va abraçar, li va fer un petó i el va enviar (orgullosa) a dormir.

La primera parada a l'Acròpolis ha estat a l'Odeó d'Herodes Àtic, un polític i retòric romà d'origen grec que va destacar a la seva època (el segle II dC) pel seu mecenatge en diverses obres públiques. Precisament, aquest amfiteatre el va fer construir durant deu anys en memòria i homenatge a la seva dona, Regila, que va morir molt jove. A l'època va ser una obra molt cara, a causa dels valuosos materials amb què es va bastir. De fet, seguia la línia dels teatres romans i estava coberta, i la seva capacitat era per a uns cinc-mil espectadors, amb un escenari de gairebé 35 metres. La nostra guia grega, l'Areti, ens explica que, durant l'antiguitat, per aquest espai hi van passar els principals músics, poetes i oradors. Molts segles després, ara hi actuen els grans monstres de l'escena musical actual i les grans companyies de dansa i ballet. No debades, l'espai destaca per una acústica impressionant.

Com a anècdota sobre l'impulsor d'aquest odeó cal explicar que Herodes Àtic va deixar escrit el seu epitafi per quan morís. Deia així: Aquí està enterrat Herodes. El seu cos reposa en aquesta tomba mentre la seva fama circula per tot el món. Com podeu veure, el bo d'Herodes no destacava pas per la seva modèstia. Una vegada traspassat el propileu, l'entrada monumental construïda per l'arquitecte Mnèsicles amb una combinació fins llavors inèdita de columnes dòriques i jòniques, a mà esquerra ens hem trobat una altra joia: l'Erectèon, el temple més sagrat de tot aquest conjunt. Segons conta la llegenda, aquest temple va ser construït en el lloc exacte on es va produir l'enfrontament entre els déus Posidó i Atena per fer-se amos de la ciutat. Es tracta d'un edifici simètric on destaquen, per sobre de tot, les cariàtides, les columnes amb forma de cos femení que sostenen el pòrtic. Les que hem pogut veure no són les originals, que estan dins del Museu de l'Acròpolis, però la veritat és que, així i tot, són espectaculars.

Erecteion

Tant aquest temple com la resta d'edificis van ser construïts amb marbre pentèlic, que portaven des d'una pedrera situada a cinc quilòmetres d'aquest emplaçament. Però hi havia un problema, i aquest era la dificultat de fer arribar el marbre fins allà dalt. I com se les van empescar per superar aquella forta pujada? L'Areti ens explica que "utilitzaven una rampa de 80 metres de longitud i 20 metres d'ample, i dos carros, un a dalt i l'altre a baix, lligats amb unes cordes. Quan, posem per cas, un carro amb quaranta mules començava a baixar, anava pujant el carro ple de peces de marbre". Semblaria que, per construir tots els temples, es van fer servir almenys 15.000 blocs de marbre. Certament, això són molts treballadors, molts blocs de marbre, molts carros i moltes mules.

En aquesta esplanada hi ha un seguit d'edificis que cada un per si sol ja valdrien una visita. Però si n'hi ha un que, en tots els aspectes, destaca sobre la resta, aquest és el Partenó, el símbol de l'edat d'or de la democràcia atenesa. Un edifici que, tal com ens explica el Xavier Moret, està permanentment en obres. "Curiosament, tots aquells temples es van construir en uns quinze o vint anys i, ara, en fa més de cent que els estan restaurant! Bé, més que construir, seria més correcte dir reconstruir, després que les guerres contra els perses, el 480 aC, els deixessin en ruïnes. Va ser el visionari Pèricles, governador d'Atenes i pare de la democràcia atenesa, qui va impulsar un ambiciós pla per reconstruir-los i fer-los encara més monumentals, canviant la pedra pel marbre.

Paradoxalment, Pèricles va fer servir mètodes corruptes per fer realitat aquesta reconstrucció que avui ens fa embadalir? Com? Corrupció? Ara ho explico. Pèricles va utilitzar els diners de la Lliga de Delos per llançar un ambiciós programa d'obres públiques que tornessin l'esplendor a Atenes i que mostressin a tot arreu la superioritat del seu sistema polític: la democràcia. I al mig d'aquest programa, el conjunt de l'Acròpolis i, principalment, el Partenó. Però, abans de continuar, què era la Lliga de Delos? Era un organisme defensiu format durant la segona guerra mèdica per la quasi totalitat de les illes del mar Egeu, les ciutats jòniques d'Àsia Menor i les de l'Àtica, excepte les aliades d'Esparta. Tots els territoris aportaven diners a la Lliga de manera anual. I Atenes era la responsable de proveir d'armes i abastiments en cas de guerra. Però, amb el temps, la Lliga es va convertir en una extensió del poder d'Atenes. Sobretot quan es va ordenar el trasllat del tresor de la Lliga de Delos a Atenes. I va ser amb aquests diners que Pèricles (utilitzats per a un altre propòsit del que tenia inicialment) va finançar aquest seguit d'obres públiques, entre les quals hi ha el Partenó, edificat sobre un antic temple destruït pels perses.

Els arquitectes Cal·lícrates i Ictinos van dirigir centenars d'artesans i d'obrers per bastir un temple, dedicat a la deessa Atena, que va acabar sent una de les set meravelles del món. En la seva construcció i embelliment, també hi va tenir un paper protagonista l'escultor Fídies, triat per Pèricles i amb qui va discutir fins a l'esgotament cada detall d'un programa simbòlic pensat per exaltar i fer més grans les gestes dels atenesos. Al Partenó no hi ha cap línia recta. Totes són corbes. Encara que només en queda l'estructura, ja que bona part de la decoració va ser espoliada, l'estampa té un poder simbòlic enorme.

Mentre baixàvem per la muntanya, encara ens hem aturat a dos indrets més: el primer, la placa de marbre que reprodueix les paraules que el rei Pere III el Cerimoniós va dedicar a l'Acròpolis. Sí, sí, tal com ho sentiu. Era l'any 1380 i els ducats d'Atenes i Neopàtria, en mans dels almogàvers, van passar a formar part de la corona catalanoaragonesa. El rei va enviar un cos d'elit a protegir el recinte i va qualificar l'Acròpolis com "la plus richa joya que al mont sia". No em digueu que no és bonica, la frase? La segona parada ha estat al teatre de Dionís, que va ser el més gran de l'antiga Grècia amb una capacitat superior als 16.000 espectadors. Aquí s'hi van interpretar un bon nombre de tragèdies d'Èsquil, Eurípides, Sòfocles...

Cariàtides al Museu de l'Acròpolis
Avui la calor ha estat intensa a Atenes, amb un sol implacable des de primera hora del matí. Per això, quan hem entrat al Museu de l'Acròpolis, tots hem fet cara de felicitat. Aquest museu, modern, es va construir l'any 2009 per exposar les peces que s'han anat trobant a la muntanya. Es tracta d'un edifici enorme, de prop de 15.000 metres quadrats, fet amb ciment, acer i cristall que aprofita al màxim la llum per potenciar les peces que exhibeix. Els arquitectes Bernard Tschumi i Michael Photiadis van dissenyar un museu en què el visitant sempre té un contacte directe i visual amb el Partenó.

L'edifici està dividit en tres parts. En primer lloc, la Galeria de les fades, amb els objectes trobats als santuaris i les cases de la part baixa. En segon lloc, la Galeria arcaica, amb les escultures amb uns rostres hieràtics, els cossos geomètrics i uns pentinats semblants a les rastes; fins a les esplèndides cariàtides, esculpides amb la tècnica dels draps molls (consistent a representar el cos humà a través de transparències i plecs decoratius) i que són les originals del temple d'Erectèon. Després de segles suportant totes les inclemències meteorològiques, van ser traslladades aquí i han estat minuciosament netejades amb làser durant quatre anys perquè tornessin a lluir el seu color natural. I, finalment, a dalt de tot, l'espectacular Galeria del Partenó, que té les mateixes dimensions que el Partenó i on es mostra, en continu perímetre, tot el fris del temple que representa una processó panatenaica. Els grans buits que hi ha estan reservats als fragments escultòrics que es troben actualment al Museu Britànic de Londres o al Louvre de París, i que Grècia reclama des de fa dècades. Els nostres guies ens expliquen que, entre el 1801 i el 1805, "Thomas Bruce, el comte d'Elgin, ambaixador britànic davant de l'Imperi otomà, la potència que ocupava Grècia en aquell període, es va endur més del 50% de la decoració del Partenó".

Temple de Posidó

Acabada la visita, hem pujat a l'autobús que ens ha dut a dinar al Pireu, al port d'Atenes, un dels principals ports de la Mediterrània. Des d'allà, hem continuat el camí envers el cap Súnion, a l'extrem sud de la península de l'Àtica. És un trajecte amb un paisatge meravellós que transcorre per una carretera plena de revolts. El cap Súnion és l'indret on hi ha l'espectacular temple de Posidó, el déu del mar en la mitologia grega clàssica. En l'antiguitat, quan els navegants albiraven les columnes de Posidó, ja sabien que es trobaven a prop d'Atenes. L'Areti ens comenta també que, al segle XIX, nombrosos viatgers van escriure el seu nom a les restes dels antics monuments grecs que encara es mantenien, en part, dempeus. "L'escriptor romàntic Lord Byron va deixar la seva empremta en una de les columnes de Posidó". Recordem que Lord Byron va ser un dels intel·lectuals que, en ple procés d'independència de Grècia en contra de l'ocupació turca, va abandonar casa seva i es va desplaçar fins aquí per lluitar amb les armes a la mà al costat de les forces independentistes. Tot i la seva gran motivació, Lord Byron no va poder entrar mai en combat, ja que va morir de febres abans de tenir l'oportunitat de fer-ho. El cap Súnion, envoltat pel mar Egeu per totes bandes, és un lloc veritablement màgic. No ens ha d'estranyar que, com ens recorda el Xavier Moret, Carles Riba li dediqués un preciós poema: "Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: / pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, / amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell...". Pell de gallina!

3 Dia 3: Viatge al cor de l’illa d’Egina
El temple d'Afea, a l'illa d'Egina
El temple d'Afea, a l'illa d'Egina

Va ser Pep Guardiola, quan era entrenador del Barça, qui va popularitzar aquella frase que feia referència a "llevar-se ben d'hora, ben d'hora". Doncs bé, per dirigir-nos a l'illa d'Egina, el territori que més temps va tenir presència catalana a Grècia, cal fer cas de manera literal de les paraules de l'actual entrenador del Manchester City.

Per això, matiners i una vegada esmorzats a l'hotel, l'autobús ens ha portat fins al port del Pireu, un dels més actius d'Europa. D'allà surten la majoria de vaixells en destinació a les illes de l'Egeu. El nostre destí és Egina, situada a uns 20 quilòmetres de la costa, entre Salamina i Poros, que té la particularitat que va ser dominada pels catalans entre els anys 1317 i 1451. Per tant, fins molt temps després de la desaparició dels ducats d'Atenes i Neopàtria. El Xavier Moret ens explica que "van ser dues famílies catalanes (els Frederic i els Caupena) les que van controlar els destins d'aquesta illa durant més de 130 anys. Egina va anar passant de pares a fills, fins que el darrer Caupena va morir sense descendència i l'illa va anar a parar en mans dels venecians".

Després de poc més d'una hora de viatge pel tranquil i blavíssim mar Egeu, ja comencem a intuir les costes d'Egina. L'illa té una forma triangular molt particular i bona part de la seva superfície es deu a l'activitat d'un volcà extingit des de fa molts anys. Egina és bastant rocosa, però molt fèrtil. S'hi conreen cereals, vinyes, oliveres... i, sobretot, festucs. "De fet, dels seus 11.000 habitants, 4.000 es dediquen a aquest sector", comenta l'Areti, la nostra guia grega. L'altra activitat econòmica important de l'illa és la pesca d'esponges.

Com que el nostre autobús ha vingut amb nosaltres dins del ferri, només arribar al port d'Egina marxem cap al temple d'Afea. Aquesta construcció clàssica és un dels temples que formen el "triangle sagrat", juntament amb el Partenó d'Atenes i el de Posidó del cap Súnion, que ja vam visitar ahir. L'Areti, que a més de ser una gran coneixedora de la mitologia del seu país n'és una gran entusiasta, ens ha explicat la llegenda: resulta que Afea, una noia molt bonica de Creta, era objecte de desig de molts homes. I, tot i que ella no tenia cap intenció de tenir-hi relacions, els homes eren insistents, especialment Minos, el rei de Creta, que la va perseguir durant nou llargs mesos per tots els racons de l'illa. Quan estava a punt d'atrapar-la, Afea va prendre la dràstica decisió de llançar-se al mar des de dalt d'un penya-segat. Però aquí no s'acaba la història. Afea es va enganxar a les xarxes d'uns pescadors, que la van salvar i la van portar fins a Egina. Tot anava bé fins que un pescador se'n va enamorar perdudament i ella, que veia que la història es repetia, va decidir desaparèixer per sempre. En l'últim lloc on se la va veure, un bosc de pins, es va erigir un temple en honor seu.

Temple d'Afea

I aquest és el temple que hem visitat. Bé, en honor a la veritat he de dir que aquest no és el temple original. N'hi havia un de més arcaic que va resultar destruït per un incendi. I llavors es va bastir el que nosaltres hem vist avui. Es tracta d'un edifici d'estil dòric força ben conservat i construït amb el marbre que s'extreia de l'illa grega de Paros. Llàstima que no puguem contemplar-ne in situ els impressionants frontons, amb escenes de la Ilíada... perquè es troben a la Gliptoteca de Munic.

Després ens hem dirigit a Paleókhora, un antic poble avui desaparegut. I aquí hem pogut veure la sorpresa més agradable de la jornada. I és que, tot i que no queda ni rastre de la vila, sí que es conserven, en un espai reduït, més de trenta esglésies i capelles bizantines. Que estrany, no? L'Areti ens ha explicat que a la zona s'explica la llegenda segons la qual durant una gran epidèmia de pesta, el bisbe Dionís va ordenar als veïns de la població de construir una església al costat de cada casa. D'aquí ve l'enorme densitat de recintes sagrats. La gran pregunta és si aquestes construccions van posar fi a la pesta, i la resposta és "no".

Capella de Sant Joan Baptista

Entre totes elles destaca la dedicada a sant Jordi. Sabeu quina relíquia es va conservar durant molts anys entre aquestes quatre parets? El cap de sant Jordi! Tal com ho sentiu. El problema és que ja fa segles que no hi és. Quan els venecians van dominar l'illa se'l van endur. Però nosaltres hem pogut entrar al temple i hem pogut veure el fresc de sant Jordi que encara es conserva. Qui no es consola és ben bé perquè no vol. Abans de marxar-ne, el Xavier Moret ens ha explicat que "anteriorment, la relíquia havia estat custodiada al castell grec de Levàdia i que, després, amb la conquesta dels venecians, aniria a parar a la basílica de San Giorgio Maggiore, a Venècia. Sembla que allà no li van fer gaire cas perquè durant força temps el crani va ser abandonat en un magatzem de la mateixa església, fins que l'historiador americà Kenneth Setton, especialitzat en història medieval i en les croades, va trobar un crani amb una cinta al cap que l'acreditava com a sant Jordi". Imagineu-vos quin salt d'alegria devia fer aquell home. Perquè un no es troba el cap d'un sant cada dia. I, encara menys, el de sant Jordi!

I és que sant Jordi és un sant ben especial. Tan especial que hi ha molts dubtes sobre la seva existència mateixa. Però vaja, anem a la seva biografia "oficial": militar romà nascut a la Capadòcia i convertit al cristianisme, va morir com a màrtir en negar-se a renegar de la seva fe. És un sant venerat per les diferents branques del cristianisme i també per l'islam i patró de llocs tan diferents com Anglaterra, Bulgària, Grècia, Geòrgia, Hongria, Lituània, Portugal, Txèquia, Rússia i Ucraïna. I també de Catalunya, naturalment. El pobre Jordi va ser martiritzat per no voler abjurar de Jesús. Les tortures van durar ni més ni menys que set anys, durant els quals va rebre cops de martell i cops de pedra, va ser rostit en una graella o se li van clavar claus als peus. De fet, va morir i va ressuscitar tres vegades, períodes durant els quals va continuar fent miracles a tort i a dret, sense tallar-se ni un pèl. Finalment, la broma es va acabar quan li van tallar el cap. I, d'aquesta, ja no en va ressuscitar.

Capella de Sant Jordi

A l'hora de dinar ens hem dirigit al barri dels pescadors de Perdika, un lloc molt bucòlic, i encara després hem tingut una estona per passejar tranquil·lament per Khora, la capital d'Egina, de més de 5.500 anys d'antiguitat i aixecada al voltant del port, que és el seu centre neuràlgic. Molts dels membres del viatge Sàpiens-Tarannà han marxat carregats de bosses de festucs o de crema de festucs. Jo no he comprat res, però he tastat –a la terrassa d'un cafè situada en el carrer més estret que mai hagi vist amb taules i cadires a l'exterior– un cafè grec. La meitat de la tassa era marro. Sort que no he fet cas del consell del Xavier Moret, de beure-me'l d'un glop!

4 Dia 4: La màgia de Micenes i Epidaure
Teatre d'Epidaure
Teatre d'Epidaure

El dia ha començat amb dues anècdotes divertides. Després d'esmorzar, el Francesc ens ha mostrat un anònim que li van deixar ahir per sota la porta de la seva habitació. Algú del grup (no saben qui, però ja hem posat els mitjans necessaris per descobrir-lo) l'acusava de tenir amagada la relíquia del cap de sant Jordi, que, recordem, va estar molts anys a l'església del mateix nom de Paleókhora, que vam visitar ahir. La segona, en la línia de la primera, era un altre anònim dirigit en aquest cas al Xavier i signat per un enigmàtic Posidó.

Poc després de riure una estona amb el contingut dels missatges, hem pujat a l'autobús i, abans de partir cap a la península del Peloponès, l'Areti ens ha proposat de fer una visita panoràmica per Atenes. Aquesta ha començat a l'emblemàtica plaça Sintagma, just davant del Parlament grec, del qual ja vam parlar a la primera crònica d'aquest viatge. Recordeu que va ser construït entre els anys 1836 i 1842 com a palau del rei Otó. En aquell moment tenia 368 habitacions i un sol bany. Però quin bany! De fet, durant temps va ser l'únic lavabo interior que hi va haver a Atenes. El passat dimarts també vam explicar que davant de la cambra hi ha la tomba del soldat desconegut, que vol homenatjar tots aquells grecs que han mort en la defensa del seu país. La casualitat (bé, millor que la casualitat, el savoir faire de l'Areti) ens ha permès viure el moment en què els dos soldats que custodien l'espai, els evzones, estaven fent el canvi de guàrdia. Gran barret, camisa blanca, faldilla amb plecs i sabates de fusta amb una gran borla a la punta, que antigament servia per amagar-hi un ganivet. Amb quina agilitat es mouen, i que quiets que es queden quan els toca restar immòbils i no bellugar ni un múscul del cos!

Just en aquest indret, davant del Parlament grec, va ser on l'any 2012 el pensionista Dimitris Christoulas es va disparar un tret al cap com a protesta per la seva situació personal i també per la lamentable situació general de Grècia, arruïnada per una terrible crisi econòmica i un deute extern enorme. La mort de Christoulas va tenir una gran repercussió al país i va provocar una onada d'indignació que va comportar massives manifestacions de protesta contra el Govern grec i la Troika.

Poc després hem passat per davant de la casa d'Heinrich Schliemann, un milionari prussià que va dedicar la seva gran fortuna a la seva gran passió: l'arqueologia. Uns quants edificis després i unes quantes avingudes plenes de cotxes més tard, ja hem sortit de la capital grega per dirigir-nos, en primera instància, cap a l'istme de Corint. La distància en autobús és d'aproximadament una hora, i en aquesta estona, coincidint amb la visió de l'illa de Salamina, l'Areti ens ha transportat als temps de les guerres mèdiques, aquells conflictes terribles entre perses i grecs. Ha parlat de la batalla de Marató, de la de les Termòpiles i, lògicament de la de Salamina. Aquesta batalla tan important va ser un xoc naval entre la poderosa armada persa i els vaixells de les polis gregues. La batalla va durar unes vuit hores, i més de 200 naus perses van ser enfonsades davant la mirada incrèdula del rei Xerxes, que s'ho mirava des de la costa. La victòria grega va ser decisiva perquè aquests darrers expulsessin els invasors perses de les seves fronteres.

Istme de Corint

O sigui que hem arribat a l'istme de Corint gairebé sense adonar-nos-en. I val a dir que, quan hem baixat de l'autocar per veure el canal artificial que s'hi va construir per unir la Grècia continental i el Peloponès per mar, hem quedat tots bocabadats. Gràcies a aquesta gran obra, els vaixells es van estalviar 400 quilòmetres rodejant la Península per anar d'un lloc a un altre. No està malament, no? Aquest projecte el va dirigir l'any 1893 un crac. Sabeu qui era? Segur que us sona: Ferdinand de Lesseps, que ja havia impulsat el canal de Suez anys abans. A l'antiguitat, ens explica l'Areti, hi havia hagut un camí pavimentat, el Díolkos, de 6 quilòmetres i 300 metres, que permetia arrossegar per terra els vaixells d'una banda a l'altra mitjançant uns troncs. Quina feinada!

Actualment, pel canal de Corint només hi veureu passar vaixells petits. I això, perquè és estret i no té la profunditat necessària. També hi ha gent atrevida que aprofita les característiques d'aquest espai per fer-hi salt de pont. Aquí sí que no m'hi trobaran. I em sembla que tampoc a cap dels viatgers de Sàpiens-Tarannà, no? Mentre ens dirigíem a Micenes, el Xavier Moret ha agafat el micro per parlar d'un personatge clau per al coneixement del passat: el pioner de l'arqueologia Hiedrich Schliemann, un alemany amb una gran fortuna fruit de la seva feina com a comerciant que va dedicar la seva vida a la recerca de les restes del passat. Gran coneixedor de l'obra d'Homer, Schliemann creia que els seus poemes indicaven la localització dels indrets clau d'aquest passat. "Els seus companys –ens ha explicat el Xavier Moret– creien que Schliemann no passava de ser un arqueòleg que es deixava guiar per unes dèries que no tenien res de científic, sinó tot el contrari. Però ell va anar a la seva, i val a dir que fruit d'aquesta tenacitat va aconseguir grans fites. No debades va ser ell qui va aconseguir descobrir no només la llegendària ciutat de Troia, sinó també la de Micenes!". Ben bé es podria dir que Schliemann buscava aquests tresors amb la Ilíada a sota el braç!

El Xavier Moret encara ens ha explicat una darrera curiositat d'aquest personatge, barreja de geni i de boig: "Tan obsessionat estava en Homer que, un cop divorciat, amb quaranta anys fets, va posar un anunci als diaris en què deia que es casaria (en segones núpcies) amb aquella grega que sabés recitar-li l'Odissea de memòria. I la jove de setze any Sofia Engastromenos va superar la prova". La boda es va celebrar amb la núvia abillada amb les joies de la mateixa Helena de Troia!

Interior de Micenes

I poc després ja hem arribat al que la nostra guia, l'Areti, ha qualificat com la "primera obra monumental de tot Europa": Micenes. Hem començat per les muralles ciclòpies (reben aquest nom perquè es creia que les havien bastit aquells gegants d'un sol ull, i que per això eren tan desmesurades: 12 metres d'alt per 8 d'ample) i la impressionant porta dels Lleons. Aquesta portalada rep aquest nom a causa de l'enorme escultura en relleu de dues lleones que hi ha a la seva part superior. Un cop traspassada l'entrada, l'Areti ens ha explicat que en les muntanyes properes es podia veure, retallada, la figura d'Agamèmnon dormint. La majoria de viatgers han dit que no han vist res de res, però si us he de ser sincer, després d'una estona de concentració m'ha semblat distingir el cap d'aquest guerrer mític en el relleu d'una de les muntanyes.

Porta dels Lleons
I ja que parlem d'Agamèmnon, la visita a Micenes no podia obviar (naturalment) la seva tomba, situada en un turó als afores de la ciutat. Construïda fa més de 2.300 anys, és la tomba amb sostre voltat més gran que s'ha conservat en tot Grècia. Realment, accedir al seu interior es transforma en un moment màgic. Només deixar Micenes per anar a dinar a Nàuplia, l'Areti ens ha explicat un dels grans mites del nostre passat: el rapte d'Helena, l'esposa del príncep de Micenes, Menelau, per part de Paris. Aquest incident va ser el que va acabar provocant la guerra de Troia. Menelau va demanar el suport d'Agamèmnon i ja em teniu els seus exèrcits i els dels cabdills aliats dirigint-se cap a Troia. La guerra es va allargar una pila d'anys i no es va acabar fins que Ulisses va posar en marxa aquella jugada mestra del cavall de fusta que li va permetre fer entrar un grup dels seus soldats dins de les muralles infranquejables de la ciutat. I aquí pau i allí glòria.

Tomba d'Agamèmnon

Totes les emocions del matí han trobat un respir a l'hora de dinar a Nàuplia. Es tracta d'una ciutat plena de reminiscències venecianes (va estar sota domini dels venecians des de finals del segle XIV). A l'hora de destacar-ne algun element, a banda de les precioses vistes sobre el mar, m'inclino pels seus dos castells: el de Palamidi, al capdamunt de la muntanya, i el de Bourtzi, enmig del mar. Per si no ho sabeu, Nàuplia és considerada la ciutat més romàntica de tot Grècia. La veritat és que primer no ho entenia, però quan he fet una passejada pels seus carrers m'he rendit a l'evidència.

La darrera visita d'avui és un altre plat fort del passat grec: el teatre d'Epidaure, bastit al segle IV aC per acollir les Asclepíees. Sabeu què eren? Unes festes en honor d'Asclepi, el déu de la medicina. Amb una capacitat per a 14.000 persones, és famós arreu del món per la seva acústica extraordinària. Escoltant l'explicació de la guia, no era difícil imaginar-se els hipòcrites (els actors grecs que utilitzaven màscares i disfresses per representar personalitats alienes a la seva) fent vibrar, patir i emocionar els espectadors. De tornada a Atenes, alguns ja estan pensant en el sopar de la nit, que avui serà especial. Abans d'arribar, però l'Areti s'ha acomiadat de tots nosaltres recitant-nos el gran poema Camí a Ítaca, de Konstandinos Kavafis, enmig dels nostres aplaudiments. Realment aquest ha estat un moment màgic. Per un instant, alguns hem deixat de pensar que demà això s'acaba, que marxem de Grècia i tornem a la nostra vida quotidiana.

5 El viatge, hora a hora, a Twitter

També podeu seguir el viatge, dia a dia i hora a hora, al nostre perfil de Twitter amb l’etiqueta #SàpiensGrècia.

Subscriu-t'hi

Portada del número 244 de SÀPIENS (juliol 2022)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Portada del número 244 de SÀPIENS (juliol 2022)

Com el canvi climàtic va fer caure Roma

Les últimes investigacions sobre el declivi de l'imperi romà

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Més informació Accepto