El tercer viatge a Grècia, dia a dia

Quan encara faltaven vint minuts per les vuit del matí, al punt d'informació de l'aeroport de Barcelona ja hi havia viatgers neguitosos per iniciar el viatge a Grècia, el tercer que SÀPIENS i l'agència Tarannà hem organitzat aquest any. Algunes cares conegudes retrobades d'altres viatges (aquesta vegada sense mascareta!), també molts rostres nous; però tots carregats d'il·lusió i amb ganes d'iniciar la ruta. Després d'un vol sense incidents, a un quart de tres aterràvem a l'aeroport d'Atenes i a la porta ja teníem a punt el bus que ens duria, després d'un trajecte d'uns quaranta minuts, fins a l'hotel, situat just al centre de la capital grega.

Allà ja ens esperava el periodista Xavier Moret, el nostre guia de luxe per a aquest viatge. Uns minuts per deixar les maletes a les respectives habitacions, i marxàvem cap a la taverna Saita. Un lloc esplèndid per entrar per la via directa a la gastronomia local: una amanida grega, carbassons fregits, albergínies al forn i fulles de parra farcides al forn, i, de plat principal, xai al forn amb salsa de llimona. Un menú arrodonit amb gelat de vainilla i baklava, un pastís molt dolç fet de capes de pasta fil·lo farcida amb nous picades o festucs, i endolcida amb almívar o mel.

A la tarda, amb les explicacions i les anècdotes d'en Xavier Moret –ell va visitar Grècia per primera vegada el 1973 i en parla amb passió–, hem passejat pel barri de Plaka, situat al peu de l'Acròpolis i que, tot i el turisme (els vells artesans han estat substituïts de mica en mica per botigues de records fets al llunyà Orient), encara conserva un aire antic, gràcies al seu traçat laberíntic i els carrerons estrets i empedrats.

Durant la ruta, en Xavier ens ha explicat que l'urbanisme de l'actual Atenes ha estat molt condicionat primer pel rei grec Otó, que, en les primeres dècades del segle XIX, va voler convertir Atenes en una gran ciutat moderna. I, per això, avui ruïnes i cases contemporànies conviuen sense estridències, encara que alguns, d'això, en diuen "bellesa polèmica". Un exemple clar d'aquesta barreja és la zona de Monastiraki, on conflueixen la biblioteca d'Adrià, una mesquita, l'estació de tren i un mercat.

Durant la caminada també hem vist les restes de l'àgora romana, la catedral de l'Anunciació de Santa Maria, construïda el 1821 i on hem pogut analitzar l'interior d'un temple ortodox, caracteritzat per les tradicionals icones daurades; i, al seu costat, a la mateixa plaça Mitropolis, però molt més bella, l'església de Sant Eleuteri, una construcció d'estil bizantí construïda a començaments del segle XIII.  

Plaka és una zona plena de monuments, de botigues i de cafès, alguns de ben emblemàtics. En Xavier ens ha explicat que n'hi ha un de dedicat a Melina Mercury, actriu, cantant i la primera dona que va ocupar el càrrec de ministre de Cultura de Grècia. I un altre que recorda la pel·lícula Zorba, el grec, guanyadora de tres Oscars. L'escena més coneguda d'aquest film és quan Anthony Quinn balla un sirtaki. "El dia que havien de rodar l'escena del ball, resulta que l'actor s'havia torçat el turmell i no podia ballar saltant. Així que va fer la seva pròpia reinterpretació de la dansa grega... i ara tot el món creu que es balla així", ens ha explicat en Xavier. Coses que passen!

En arribar a l'hotel, i abans d'anar a sopar, he intentat condensar en una xerrada d'uns 45 minuts l'odissea dels almogàvers a la Mediterrània i explicar com aquests brutals mercenaris al servei dels reis de la corona catalanoaragonesa van entrar triomfalment a Constantinoble el 1303 amb l'objectiu de deslliurar l'Imperi bizantí de l'amenaça turca, i el 1313 van arribar al ducat d'Atenes, on van restar setanta-set anys. Una història de sang i violència. Des d'aquella època, els grecs amenacen la canalla massa entremaliada amb "que vindran els catalans" i, a causa de les atrocitats realitzades pels nostres avantpassats al segle XIV, actualment els catalans (i també les dones en general!) encara tenim prohibida l'entrada a alguns recintes, com el Mont Athos.

D'aquesta manera hem acabat el primer dia de viatge, que ens ha permès constatar, especialment passejant pels carrers d'Atenes i observant els menjars, els mercats, les espècies... que Grècia és, amb certesa, "l'orient del Mediterrani".

Per evitar les hores de sol més intenses (aquests dies a Grècia la temperatura supera els 30 °C) i la massificació turística (a partir de les 10 del matí les cues per entrar a l'Acròpolis són eternes), avui hem sortit ben d'hora de l'hotel. I, acompanyats d'en Xavier Moret, l'omnipresent Jordi Pla i l'Areti, la nostra guia grega que ens acompanyarà aquests dies per completar les explicacions sobre el patrimoni, la història i la realitat grega, hem enfilat el camí cap a l'emblemàtic monument atenenc.

La primera parada l'hem fet a l'Odeó d'Herodes Àtic, un polític i retòric romà d'origen grec que va destacar a la seva època (el segle II dC) pel seu mecenatge en diverses obres públiques. Precisament, aquest amfiteatre el va fer construir durant deu anys en memòria i homenatge de la seva dona, Regila, que va morir molt jove. Durant l'antiguitat, per aquest espai hi van passar els principals músics, poetes i oradors, i ara hi actuen els grans monstres de l'escena musical actual i les grans companyies de dansa i ballet. Ara, la propera obra en cartell és Rigoletto, de Giuseppe Verdi.

A les portes de l'Acròpoli
Hem travessat el propileu, l'entrada monumental construïda per l'arquitecte Mnèsicles amb una combinació fins llavors inèdita de columnes dòriques i jòniques. I, a continuació, a l'ombra d'una cobejada olivera, en Xavier ens ha explicat l'Erectèon, el temple més sagrat de tot aquest conjunt. Segons conta la llegenda, aquest temple va ser construït en el lloc exacte on es va produir l'enfrontament entre els déus Posidó i la deessa Atena per fer-se amos de la ciutat. Ella, antiga protectora de la ciutat, va guanyar la contesa plantant una olivera, avui símbol d'Atenes.

D'aquest edifici, construït amb tres nivells, destaquen especialment les Cariàtides, columnes que representen sis figures femenines de gran bellesa. Les originals, protegides de les inclemències del temps i de la contaminació, es poden veure al Museu de l'Acròpolis, menys una que es troba al British Museum. En mans angleses també hi ha un terç del fris del Partenó, després que Lord Thomas Bruce Elgin, el 1805, se l'emportés. Una història que els grecs encara expliquen dolguts.

I, finalment, ens hem aproximat al Partenó. Va ser construït al segle V aC, és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli i els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates, supervisats per Fídies. Segons ens explica la nostra guia grega, va ser construït amb només quinze anys i hi treballaven 150 professionals del marbre, però de forma indirecta, tota la ciutat. Fins i tot se sap quan va costar... 5.000 talents, la moneda de l'antiga Grècia! Igual que una flota de vaixells sencera, però "es va considerar una inversió de futur". I no van errar pas.

Per la seva banda, en Xavier ens comenta que "les columnes del Partenó fan 40 metres d'alçària, però totes tenen una lleugera inclinació" i, encara que ens pugui semblar estrany, ens l'hem d'imaginar de colors. De fet, el Partenó no sempre ha estat un temple que honorava la deessa Atena. Al segle VI dC, es va convertir en una església cristiana dedicada a la Mare de Déu i, aleshores, a moltes imatges els van intentar esborrar els ulls perquè eren considerades paganes.

Pere III el Cerimoniós hi diu la seva
Abans d'anar cap al Museu de l'Acròpoli encara hem fet dues parades. La primera per veure la placa de marbre que reprodueix les paraules que el rei Pere III el Cerimoniós va dedicar a l'Acròpolis. El primer rei que en va fer un elogi! Era l'any 1380 i els ducats d'Atenes i Neopàtria, en mans dels almogàvers, van passar a formar part de la corona catalanoaragonesa. El rei va enviar un cos d'elit a protegir el recinte i va qualificar l'Acròpolis com "la plus richa joya que al mont sia". Ell, però, mai va trepitjar Atenes. I, la segona, per admirar el teatre de Dionís, el més gran de l'antiga Grècia i el primer que es va construir amb pedra.

Ja al Museu de l'Acròpolis –construït el 2009 per exposar les peces que s'han anat trobant a la muntanya– hem vist el primer frontó del Partenó d'època arcaica; hem passejat per la Galeria de les fades, una zona en què la majoria d'escultures són dones –l'Areti ens ha explicat que moltes d'elles van ser enterrades a terra pels grecs per evitar la seva destrucció per part dels enemics i, gràcies a aquest gest, s'han conservat encara amb restes de pigmentació–, i, finalment, a dalt de tot, l'espectacular Galeria del Partenó, amb vistes a l'Acròpoli. En aquest espai es poden veure les mètopes –peces rectangulars o quadrades de marbre que ocupen part del fris d'un entaulament dòric– i recórrer els 160 metres del fris, que representa la processó de les Panatenees, que se celebrava el 15 d'agost a la ciutat en honor a la deessa Atena. Per cert, només en aquesta festa, se sacrificaven cent bous!

Vers el cap Súnion 
Acabada la visita, hem pujat a l'autobús que ens ha dut a dinar al Pireu, al port d'Atenes, un dels principals ports de la Mediterrània. Allà, hem dinat, a un restaurant al costat del mar, i, tot seguit, hem continuat la ruta vers el cap Súnion, a l'extrem sud de la península de l'Àtica, on hi ha l'espectacular temple de Posidó, el déu del mar en la mitologia grega clàssica. En l'antiguitat, quan els navegants albiraven les columnes de Posidó, ja sabien que es trobaven a prop d'Atenes.

Per sorpresa nostra, som pràcticament els únics viatgers que aquesta tarda s'han decidit a visitar aquest espai tan emblemàtic i bonic de la Grècia clàssica. Un espai que ha inspirat artistes i poetes, entre els quals, Carles Riba, que li va dedicar un poema que Xavier Moret ha llegit: "Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: / pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, / amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell...".

I després hem buscat, sense gaire èxit, el nom de Lord Byron en una de les columnes del temple. Aquest polític i poeta anglès va ser un dels intel·lectuals que, en ple procés d'independència de Grècia en contra de l'ocupació turca, va abandonar casa seva i es va desplaçar fins aquí per lluitar amb les armes a la mà al costat de les forces independentistes. Per aquesta gesta, avui també té un carrer amb el seu nom al barri de Plaka.

Com bé comenta en Xavier, a "Súnion es respira Grècia pels quatre costats". El mar, intensament blau, fa de fons de les restes del temple clàssic; a l'horitzó, el cel s'uneix amb l'aigua; la vegetació mediterrània impregna l'aire d'olor... i, tot plegat, crea una panoràmica de bellesa mística i romàntica. Només marxem amb una esperança: poder tornar un dia per veure l'esplèndida posta de sol que totes les postals mostren, però de la qual pocs privilegiats poden assegurar haver-ne gaudit.

Avui ens hem llevat ben d'hora, però ha valgut la pena. La visita a l'illa d’Egina, per a molts dels lectors de SÀPIENS ha estat la gran sorpresa d'aquesta experiència per terres gregues. A les set del matí, l'autobús ens ha portat fins al port del Pireu, un dels més actius i importants de Grècia. D'allà surten la majoria de ferris i transatlàntics en destinació a les illes de l'Egeu.

Per què Egina? Aquesta illa, situada a 20 quilòmetres d'Atenes, és poc turística, però molt important en el marc d'aquest viatge, ja que va ser dominada pels catalans entre els anys 1317 i 1451. Concretament, segons ens ha explicat en Xavier Moret, "van ser dues famílies, els Frederic i els Caupena, les que van controlar els destins d'aquesta illa durant més de 130 anys, fins que va anar a parar en mans dels venecians".

Un vèrtex del gran triangle
Després d'una hora i vint minuts de navegació i una estona d'autobús, hem arribat al temple d'Afea, un dels tres temples del triangle sagrat, amb el Partenó d'Atenes i el de Posidó, al cap Súnion. Una construcció del segle V, d'estil dòric i de pedra tosca calcària local. En el petit museu annex hem observat fragments de restes on encara es poden veure els colors originals del temple. Les escultures, com va passar amb el Partenó, van ser saquejades el 1811 i avui s'han de veure a la a la Gliptoteca de Munic (Alemanya).

A continuació, hem anat a Paleókhora, un important jaciment arqueològic d'un antic poble bizantí del qual no es conserven les cases, però sí les restes del castell (només alguns valents del grup han decidit pujar-hi!) i una trentena de capelles ortodoxes (algunes pràcticament en ruïnes), connectades per una bucòlica xarxa de camins de pedra. I hem entrat a diverses d'aquestes esglésies, construïdes amb motiu d’una epidèmia de pesta, on hem vist les pintures i les icones.

Però si una esglesiola ens ha emocionat ha estat la dedicada a sant Jordi, perquè segons ens ha explicat en Xavier, aquí va reposar la relíquia del cap del cavaller: "Abans d'arribar a Paleókhora, la relíquia havia estat custodiada al castell grec de Livàdia, però, després, amb la conquesta dels venecians, va anar a parar a la basílica de San Giorgio Maggiore, a Venècia. Sembla que allà no li van fer gaire cas, perquè durant força temps el crani va ser abandonat en un magatzem de la mateixa església, fins que l'historiador americà Kenneth Setton, especialitzat en història medieval i en les croades, va trobar un crani amb una cinta al cap que l'acreditava com a sant Jordi".

La terra dels festucs
A l'hora de dinar, hem anat fins al poble de pescadors de Perdika, on, una vegada més, al costat del mar, hem pogut degustar un suculent dinar amb plats grecs sorprenents com formatge feta arrebossat amb festucs o tzatziki (iogurt de cogombre).



I, finalment, hem aprofitat la tarda per passejar pels carrers i el port de Khora, la capital d’Egina i principal potència marítima en el segle VII aC. En aquesta localitat, on també hem agafat el ferri de tornada a Atenes, molts hem aprofitat per comprar festucs, el producte estrella de l'illa. Dels 11.000 habitants d'Egina, 3.000 es dediquen al conreu de festucs. En produeixen 20.000 tones l'any que venen en diferents formats (naturals, salats, torrats, en crema, etc.).

Abans d'agafar el camí del Peloponès –l'objectiu del dia–, hem iniciat la jornada fent una petita ruta pel centre de la capital grega. Aquest tour l'havíem d'haver fet el primer dia, però no va ser possible a causa d'una manifestació, des del 2008 molt habituals a Atenes.

Comencem el circuit a l'estadi Panathinaikó, que no és l'estadi de futbol del conegut equip del Pireu, sinó un recinte construït el 1896 per acollir la primera edició dels Jocs Olímpics moderns i amb una capacitat de 16.000 espectadors. Aquí també finalitza cada any la marató, una cursa que recorda la gesta de Filípides, el soldat que va fer aquesta distància el 490 aC per anunciar la victòria grega a la batalla de Marató.

També passem per davant del Parlament grec, on hi ha la tomba al soldat desconegut, un edifici construït el 1843 com a palau del rei Otó (curiositat: en el moment de la seva inauguració tenia més de tres-centes habitacions i només un bany!). A continuació, l'Areti, la nostra guia, ens ha fet observar la trilogia clàssica, així anomenen els atenencs tres edificis que es troben de costat i que comparteixen el mateix estil: l'Acadèmia grega, la Biblioteca Nacional i la Universitat.

I, finalment, els nostres experts en Grècia ens han fet observar la casa de Heinrich Schliemann, segons Xavier Moret, "l'inventor de les guies de viatges", però en realitat era un milionari prussià amb una vida de pel·lícula que, després d'obtenir una gran fortuna, va dedicar-se a la seva passió, l'arqueologia. Convençut que els poemes d'Homer feien referència a escenaris històrics, va finançar tot d'expedicions per Grècia i l'Àsia Menor per demostrar-ho. De fet, no només va aconseguir descobrir la llegendària ciutat de Troia, sinó també la de Micenes!

Un gran projecte d'enginyeria
Després d'una estona de viatge (l'autopista fins a la zona industrial dels afores d'Atenes està molt carregada de trànsit), parem al canal de Corint, just el pas que connecta el Peloponès i la Grècia continental. Els romans ja van intentar la proesa d'unir aquests dos trams amb la força de treball de 6.000 esclaus, però no va ser fins al 1893 que Ferdinand de Lesseps, que ja havia impulsat el canal de Suez anys abans, ho va aconseguir.

Avui, encara que aquest istme només és útil per a petits creuers –els bucs de càrrega no hi passen–, els turistes hi fan parada per veure un canal de 6,3 km de llargada i 21 metres d'amplada. Aquesta zona, però, també és coneguda per dues coses més: les panses i sant Joan, perquè en aquesta àrea va predicar.

Abans d'arribar a Micenes, la nostra guia ens ha explicat com, segons la mitologia grega, el rapte per part de Paris de la bella Helena, esposa de Menelau, príncep de Micenes, va ser el desencadenant de la guerra de Troia. Menelau va demanar ajuda a Agamèmnon i tot plegat es va embolicar de mala manera. Aquesta, però, només és una de moltes de les històries mitològiques que estan associades a aquesta ciutat. Realment necessitaríem un arbre genealògic per entendre les relacions de tots els personatges!

Les muralles ciclops –eren tan altes que es creia que els ciclops (els gegants amb un sol ull enmig del cap) havien ajudat els enginyers a aixecar-les– ja ens adverteixen que l'ascens a Micenes, sota un sol de justícia, serà dur, però ningú vol quedar-se sense veure la Porta dels Lleons i el paisatge de vinyes i d'oliveres típic del Peloponès que es pot admirar des de la part més alta del jaciment. Alguns, fins i tot, veuen Agamèmnon dormint en el perfil de les muntanyes. L'Areti ens ha explicat que la ciutat va ser construïda el segle XV aC, que va ser fundada per Perseu i que la micènica, caracteritzada pel seu esperit guerrer, va ser la primera civilització avançada de la Grècia continental.

Just a dos minuts amb autocar de Micenes, hem parat per veure la impressionant tomba d'Agamèmnon, construïda el 1300 aC. Coneguda també com a tolo, es tracta de la tomba amb sostre voltat més gran que s'ha conservat en tot Grècia. És tota una experiència accedir al seu interior.

A l'hora de dinar, ens hem parat a Napflio, un petit poble de cases blanques i de colors pastel, on les buguenvíl·lies creixen amb la voluntat d'acontentar la vista dels turistes. En els seus carrers, però, també hi trobem diverses reminiscències venecianes –no endebades va estar sota domini venecià des del 1388 fins al 1715–, i dos castells: el castell de Palamidi, dalt de la muntanya, i el castell de Bourtzi, enmig del mar. Al restaurant no ens han servit els esperats i desitjats rogers, però hem gaudit d'una bona orada i de diversos plats tradicionals grecs.

Cantem al teatre d'Epidaure!
Finalment, la darrera parada del viatge SÀPIENS-Tarannà ha estat a l'icònic teatre d'Epidaure, edificat al segle IV aC per acollir les Asclepíees, unes festes en honor d'Asclepi, el déu de la medicina. Amb una capacitat per a 14.000 espectadors, és famós per la seva acústica excepcional (gràcies a la bona veu d'uns dels nostres viatgers tots ho hem pogut comprovar) i per haver-s'hi representat les grans tragèdies clàssiques. Precisament, l'Areti ens ha explicat que els antics actors grecs es deien 'hipòcrites', perquè duien màscares, i una de les seves principals qualitats havia de ser tenir bona projecció de veu.

Aquesta ha estat la darrera visita cultural d'aquest viatge, una incursió concentrada en quatre dies a la cultura i a la història grega i catalana per aquestes terres de la Mediterrània oriental. Abans d'arribar a Atenes, l'Areti s'ha acomiadat de nosaltres recitant un fragment del poema Ítaca de Cavafis:
 

Cuando salgas hacia Ítaca
ruega por que el camino sea largo,
lleno de peripecias y descubrimientos.
A lestrigones y a cíclopes,
o al iracundo Poseidón no temas.
No encontrarás tal cosa en tu camino
si alto es tu pensamiento, y refinada
la emoción que toque tu espíritu y tu cuerpo.

Per acabar aquesta crònica i, després d'aquest vers, només puc reproduir una reflexió de Xavier Moret, que, recordant un altre amant del país, ens deia avui mateix: "Molts països ens ajuden a pensar el món, però només Grècia ens ajuda a pensar-nos a nosaltres mateixos". Una sentència indiscutible.

També podeu seguir el viatge, dia a dia i hora a hora, al nostre perfil de Twitter amb l'etiqueta #SàpiensGrècia.

Dia 1: 1) Després d'un vol molt tranquil, els viatgers de @sapienscat i @tarannaviajes hem arribat a Atenes. Comença amb molta il·lusió el viatge per terres gregues! #SapiensGreciapic.twitter.com/dKtfRfjvMM

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 23, 2022

Dia 2: 1) Comencem la segona jornada del viatge a Grècia @sapienscat i @tarannaviajes a l'acropolis d'Atenes, on Xavier Moret ens explica els secrets del Partenó i la resta d'edificis pic.twitter.com/t6cpa8QBQw

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 24, 2022

Dia 3: 1) Els viatgers de @sapienscat i @tarannaviajes avui ens dirigim amb ferri fins a l'illa d'Egina, dominada pels catalans entre els anys 1317 i 1451 #SàpiensGrèciapic.twitter.com/tXxP5UH1fL

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 25, 2022

Dia 4: 1) Avui el viatge #SàpiensGrècia fa ruta pel Peloponès. La primera parada ha estat al canal de Corint, un gran projecte d'enginyeria de 6,3 km que es va començar a construir el 1888 pic.twitter.com/Sq7Iw1xd4s

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 26, 2022