OFERTA ESPECIAL -40%
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Racó Sàpiens

Crònica del primer viatge a Grècia

La directora de SÀPIENS, Clàudia Pujol, ens fa la crònica de la primera escapada a aquest país mediterrani

Clàudia Pujol
12 de maig de 2022
1 Dia 1: L'arribada a Atenes i el barri de Plaka
Passejada pel barri de Plaka, al peu de l'Acròpolis
Passejada pel barri de Plaka, al peu de l'Acròpolis

Tenint en compte que, quan es van obrir les inscripcions per aquest viatge, a principis de març, la desescalada definitiva de la covid no estava del tot assegurada i acabava de començar la guerra a Ucraïna, que les places per al primer viatge Sàpiens-Tarannà a Grècia s'exhaurissin en només una hora vol dir que hi havia unes ganes immenses de viatjar.

O almenys aquesta va ser la nostra interpretació en aquell moment, que avui, el grup de vint-i-sis viatgers, vinguts d'arreu de Catalunya (de Bellver de Cerdanya a Amposta i de Tàrrega a Mollet del Vallès) no han fet més que confirmar en trobar-nos a l'aeroport de Barcelona. Per sort, en aquesta ocasió, ja no era necessari portar ni certificats COVID, ni l'Spain Travel Health omplert ni tota la paperassa necessària que els protocols sanitaris requerien per moure't en temps de pandèmia. L'aeroport del Prat també tenia un aspecte prepandèmic. Sense anar més lluny, la cua per facturar les maletes anava des dels mostradors de Vueling fins a les portes giratòries de la T1!

Ha estat una alegria tornar a abraçar, sense mascaretes, lectors i subscriptors del SÀPIENS que ja havíem coincidit en viatges anteriors, i saludar les noves incorporacions. I també ha estat una alegria enorme tornar a coincidir amb en Jordi Pla, el guia de Tarannà, o amb l'escriptor Xavier Moret. Amb aquest darrer ens coneixíem de quan va participar en un homenatge que la revista va organitzar a l'escriptor Jesús Moncada, just el vespre abans que es prohibís fer actes massius a Barcelona perquè un virus procedent de la Xina semblava que estava fent estralls arreu.

20603d8e 2a42 418e a864 f1fec8563557

Després d'un vol sense incidents, a les tres (hora atenenca) aterràvem a l'aeroport d'Atenes i a la porta ja teníem a punt el bus que ens duria fins a l'hotel. Com que teníem uns 45 minuts de trajecte, en Jordi i jo hem aprofitat per donar la benvinguda oficial a tot el grup, i en Xavier, que ha estat una trentena de vegades al país i n'ha escrit un munt de pàgines meravelloses, ha començat a introduir-nos en la matèria. I ens ha explicat, per exemple, que, en alguns indrets, com el mont Athos, els catalans encara no hi som benvinguts per les atrocitats i els saquejos que van cometre els nostres avantpassats set segles enrere! "Si voleu entrar en aquest monestir on, per cert, hi tenen prohibida l'entrada les dones, les vaques i les cabres, i que els homes necessitem el permís de quatre abats per posar-hi els peus, doncs en aquest monestir, si s'assabenten que sou catalans, és possible que hàgiu de dormir a fora, enmig de les oliveres".

També ens ha explicat que l'urbanisme de l'actual Atenes ha estat molt condicionat primer pel rei grec Otto, que, en les primeres dècades del segle XIX, va impulsar un estudi arqueològic molt detallat de tota la ciutat i, més endavant, la construcció del metro i altres infraestructures imprescindibles per poder acollir els Jocs Olímpics el 2004.

Mentre ens aproximàvem a la plaça Sintagma hem pogut comprovar que els grecs condueixen amb llicència poètica, per dir-ho amablement, i que el centre de la ciutat és caòtic. Fins que no hem deixat enrere l'hotel Gran Bretanya, que va ser quarter general dels nazis i que avui s'ha reconvertit en un hotel de luxe, no hem respirat alleujats. Ja quedava poc per arribar a l'hotel. No hauríem de dormir enmig de les oliveres!

8d13ed20 e24e 4b77 9936 4d8eed90e5c6

Amb tants embussos, el dinar s'ha fet esperar una mica –dinàvem a les cinc de la tarda!–, però ha valgut la pena. A la taverna Saita, ens tenien preparats unes albergínies farcides, una amandina grega, uns tzatzikis (cogombre amb iogurt), de primer; un xai al forn amb salsa de llimona, de segon, i una baklava (pastís amb pasta de festucs), de postres.

A la tarda, i acompanyats d'en Xavier Moret, hem passejat pel barri de Plaka, que, tot i el turisme, encara conserva un aire antic, gràcies al seu traçat laberíntic i els seus carrerons estrets i empedrats. De tant en tant, i enmig de botigues de joies, de vestits, de rèpliques d'escultures gregues o d'olives de Calamata, podíem trobar-nos unes ruïnes antigues o una bonica casa neoclàssica del segle XIX.

També hem passat pel carrer més antic del món o per alguns cafès encisadors que ens recordaven l'actriu Melinda Mercury o Zorba el grec. "Heu vist la pel·lícula?", ens ha demanat en Xavier. Ningú no ha fet més pel sirtaki que l'Anthony Quinn! L'anècdota és que el dia que havien de rodar l'escena del ball, l'actor s'havia torçat el turmell i no podia ballar saltant. Total, que va fer la seva pròpia reinterpretació de la dansa grega... i ara tot el món creu que es balla així". L'última parada ha estat l'animada zona de Monastiraki, on conflueixen la biblioteca d'Adrià, una mesquita, l'estació de tren i una mena de soc o mercat.

Carrers i terrasses del barri de Plaka

En arribar a l'hotel, i abans d'anar a sopar, he intentat condensar en una xerrada d'uns 45 minuts l'odissea dels almogàvers a la Mediterrània i explicar com aquests mercenaris al servei dels reis de la corona catalanoaragonesa van entrar triomfalment a Constantinoble el 1303 amb l'objectiu de deslliurar l'Imperi bizantí de l'amenaça turca. I és que els catalans també hem tingut un passat expansionista, i no és certa la percepció d'alguns que només hem utilitzat la violència per respondre a agressions externes. Al costat de noms mítics d'aquell exèrcit, com Roger de Flor, els dos Berenguers (d'Entença i de Rocafort), Ramon Muntaner... hi havia una tropa ruda i ferotge que va tenyir de sang tot el que va tocar.

Crec que si ens fascinen els almogàvers és perquè són el gran mite guerrer català. En una història com la nostra, marcada per tantes derrotes –fins i tot l'11-S commemorem una desfeta–, els almogàvers simbolitzen l'època en què Catalunya guanyava.

2 Dia 2: L'Acròpolis i el cap Súnion
El Partenó
El Partenó

Per visitar l'Acròpolis –literalment, 'ciutat alta'– és important llevar-se d'hora. Per la calor, que al maig ja es comença a intensificar, i per l'afluència de visitants durant totes les èpoques de l'any. Com que tenim l'hotel immillorablement situat, en pocs minuts ja estem fent la suau caminada entre oliveres i marbres que ens conduirà fins a dalt.

La primera parada és a l'Oden d'Herodes –no l'Herodes Agripa que tots coneixem, no, sinó l'Herodes Atticus, contemporani de l'emperador Adrià. L'amfiteatre, el va fer construir en memòria de la seva dona, Regila, que va morir molt jove. La nostra guia grega, l'Areti, que acompanya el nostre guia català, en Xavier Moret, ens explica que, si a l'antiguitat compartien escenari oradors, poetes i músics, avui es disputen l'espai des dels grans noms de l'escena musical fins a les grans companyies de ballet o dansa. La seva magnífica acústica ha facilitat que hi actuessin des de Pavarotti o Callas fins a Sting.

Odeón d’Herodes

Una vegada hem traspassat el propileu, l'entrada monumental, a mà esquerra ens trobem l'Erecteion, un temple totalment simètric fet construir pel llegendari rei d'Atenes amb una rèplica de les sis famoses donzelles, les cariàtides, que sostenen el pòrtic –les originals estan al museu de l'Acròpolis.

Tant aquest temple com la resta de l'esplanada van ser construïts amb marbre pentèlic, que portaven d'una pedrera situada a cinc quilòmetres del lloc. El problema no era transportar-lo fins allà, sinó pujar-lo. L'Areti ens explica que "utilitzaven una rampa de 80 metres de longitud i 20 metres d'ample, i dos carros, un a dalt i l'altre a baix, lligats amb unes cordes. Quan, posem per cas, un carro amb quaranta mules començava a baixar, anava pujant el carro ple de peces de marbre". Semblaria que per construir tots els temples es van fer servir almenys 15.000 blocs de marbre. Això són molts treballadors, molts blocs de marbre, molts carros i moltes mules.

Temple d'Erecteion

De tots els temples de l'Acròpolis que han meravellat durant segles els visitants i han deixat constància de l'edat d'or atenenca, el més icònic és el Partenó..., que està permanentment en obres. En Xavier ens comenta que, curiosament, tots aquells temples es van construir en uns quinze o vint anys, i ara, en fa més de cent que els estan restaurant! Bé, més que construir, seria més apropiat dir reconstruir, després que les guerres mèdiques contra els perses, el 480 aC, els deixessin molt malmesos. Va ser el visionari Pèricles, governador d'Atenes, que va impulsar un ambiciós pla per reconstruir-los i fer-los encara més monumentals, canviant la pedra pel marbre.

Gràcies al trípode que duu un dels viatgers hem pogut fer-nos una magnífica foto de grup en aquest temple dedicat a la deessa Atenea i en el qual no hi ha cap línia recta. Totes són corbes. Encara que només en queda l'estructura, ja que bona part de la decoració va ser espoliada, l'estampa té un gran poder de suggestió.

Mentre comencem a baixar per l'altre vessant de la muntanya tot albirant aquesta immensa ciutat de quatre milions i mig d'habitants, fem dues parades. La primera per contemplar el teatre de Dionís, on durant l'antiguitat es van interpretar moltes tragèdies d'Èsquil, Eurípides, Sòfocles... I, la segona, davant de la placa de marbre que reprodueix l'elogi de l'Acròpolis que Pere el Cerimoniós va escriure en català el 1380: "la pus rica joia que al món sia". Era el moment en què el ducat d'Atenes (i el de Neopàtria) formava part de la corona catalanoaragonesa i el rei va destinar un cos d'elit per protegir-lo. Val a dir que hem estat els únics que hem parat davant d'aquesta placa. La resta de grups no semblaven professar gens d'interès pel nostre Cerimoniós.

Placa de Pere el Cerimoniós

Després de dues hores sota el sol, ha estat un autèntic alleujament entrar al museu de l'Acròpolis, que es va construir el 2009 i que exposa les peces que s'han trobat al voltant de la muntanya sagrada, entre els segles V aC i IX dC. Estan totes dins d'un edifici de 14.000 m² construït amb acer, cristall i ciment, que aprofita al màxim la llum per realçar els milers de peces que exhibeix.

Aquí s'hi poden veure des d'un gran nombre de figures de l'època arcaica, amb els seus rostres hieràtics, els cossos geomètrics i uns pentinats semblants a les rastes; fins a les esplèndides cariàtides, esculpides amb la tècnica dels draps molls (representar el cos humà a través de transparències i plecs decoratius), i que són les originals del temple d'Erecteion. Després de segles suportant totes les inclemències meteorològiques van ser traslladades aquí i han estat minuciosament netejades amb làser durant quatre anys perquè tornessin a lluir el seu color natural.

L'altra visió espectacular és a la tercera planta del museu, que té les mateixes dimensions que el Partenó i on es mostra, en continu perímetre, tot el fris del temple que representa una processó panatenaica. Els grans buits que hi ha estan reservats als fragments escultòrics que es troben actualment al Museu Britànic de Londres o al Louvre de París, i que Grècia reclama des de fa dècades. Els nostres guies ens expliquen que, entre el 1801 i el 1805, "Thomas Bruce, el comte d'Elgin, ambaixador britànic davant de l'Imperi otomà, la potència que ocupava Grècia en aquell període, es va endur més del 50% de la decoració del Partenó".

fris del Museu de l'Acròpolis

Acabada la visita, hem pujat a l'autobús que ens duria a dinar al Pireu, al port d'Atenes, i tot seguit emprendria el camí del cap Súnion, a l'extrem sud de la península de l'Àtica. És un trajecte ple de revolts, amb un paisatge meravellós que recorda els revolts del Garraf. És famós per ser l'indret on hi ha el temple de Posidó, el déu del mar en la mitologia grega clàssica. En l'antiguitat, quan els navegants albiraven les columnes de Posidó, ja sabien que es trobaven a prop d'Atenes.

L'Areti ens comenta també que, al segle XIX, a nombrosos viatgers els va donar per escriure el seu nom a les pedres que quedaven dempeus a Grècia. "L'escriptor romàntic Lord Byron va deixar la seva empremta en una de les columnes de Posidó". Avui en diríem grafits. Mentrestant, en Xavier ens conta la història de Teseu, fill del rei Egeu, que té una certa semblança amb la nostra llegenda de Sant Jordi, penso. Ell es va oferir voluntari per matar el minotaure que s'amagava al laberint de Creta i així evitar que uns quants nois i noies s'haguessin de sacrificar cada any per pagar un antic impost de guerra. "Fent-ne la versió curta, Teseu és l'heroi que ajudat per Ariadna, la filla del rei de Minos, de qui s'enamora, aconsegueix matar el monstre i escapar del laberint, salvant així la vida de molts joves atenencs. Però tornant en vaixell cap a casa després de tal heroïcitat, s'oblida de canviar la vela negra del vaixell per una de blanca –la consigna que n'havia sortit victoriós– i el seu pare, el rei Egeu, pensant que ha mort en mans del minotaure, es llança desesperat des d'un penya-segat". D'aquí el nom de mar Egeu.

Cap Súnion

Alguns lectors de SÀPIENS no s'acaben de creure això que "s'oblidés de canviar de vela" i es produeix un divertit intercanvi de teories sobre si, en realitat, volia apoderar-se del tron del seu pare abans d'hora, si va muntar una gresca considerable per celebrar la mort del minotaure amb Ariadna... En fi, que ja m'adono que no trobarem un consens mitològic.

En el que sí que hi ha consens és que el cap Súnion, envoltat del mar Egeu per totes bandes, és un lloc màgic. No és estrany que, com ens recorda en Xavier, Carles Riba li dediqués el poema Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, i, mentre el va recitant, penso que seria el lloc perfecte per quedar-me a veure la posta de sol.
Si no hi hagués un autobús que ens esperés per portar-nos, de nou, a l'hotel.

3 Dia 3: L'illa d'Egina i l'església de Sant Jordi
Temple d'Afea, a l'illa d'Egina
Temple d'Afea, a l'illa d'Egina

Una vegada esmorzats, l'autobús ens ha portat fins al port del Pireu, un dels més actius i importants de Grècia. D'allà surten la majoria de ferris i transatlàntics en destinació a les illes de l'Egeu. El nostre destí és una de les illes menys turístiques: Egina, situada a uns 20 quilòmetres de la costa, enmig del golf Sarònic, entre Salamina i Poros, i té la particularitat que va ser dominada pels catalans entre els anys 1317 i 1451. En Xavier Moret, el nostre guia català, ens explica que "van ser dues famílies catalanes (els Frederic i els Caupena) les que controlaren els destins d'aquesta illa durant més de 130 anys. Egina va anar passant de pares a fills, fins que el darrer Caupena va morir sense descendència, i l'illa va anar a parar en mans dels venecians".

Després d'una hora i escaig de navegació pel tranquil i blavíssim mar Egeu, ja comencem a intuir les costes d'Egina i les seves platges amb penya-segats. L'illa és bastant rocosa, però molt fèrtil. S'hi conreen cereals, vinyes, oliveres... i, sobretot, festucs. "De fet, dels seus 11.000 habitants, 4.000 es dediquen a aquest sector", comenta l'Areti, la nostra guia grega. L'altra activitat econòmica important de l'illa és la pesca d'esponges.

Chora

Així que baixem del ferri, l'autobús ens condueix sense demora fins al temple d'Afea, un dels tres temples del triangle sagrat, amb el Partenó d'Atenes i Posidó, al cap Súnion. Durant molts anys es va pensar que estava dedicat a Zeus; més endavant es considerava el temple d'Atena. Va caldre esperar a les excavacions alemanyes de principis del segle XX per descobrir un relleu votiu d'Afea i poder donar-li la seva atribució definitiva.

L'Areti, que li entusiasma la mitologia grega, ens explica la història. "Segons el mite, Afea –a diferència del que ens podria semblar pel seu nom: això ho dic jo, no la guia–, era una autèntica bellesa i molts homes la desitjaven. Tot i que ella no tenia cap intenció de tenir-hi relacions, els homes eren insistents, especialment Minos, el rei de Creta, i no deixaven de perseguir-la. Per evitar Minos i, tots els altres, va prendre la dràstica decisió de llançar-se al mar. Però aquí no s'acaba la història. Perquè Afea es va enganxar a les xarxes d'uns pescadors, que la van salvar i la van portar fins a Egina. Tot anava bé fins que un pescador se'n va enamorar perdudament i ella, que veia que la història es repetia, va decidir desaparèixer per sempre. En l'últim lloc on se la va veure, un bosc de pins, es va erigir un temple en honor seu. Aquest que teniu al vostre davant".

Bé, per ser exactes, el temple originari era més arcaic, però es veu que un incendi el va destruir i es va construir el que avui visitarem. És un temple d'estil dòric molt ben conservat i construït amb el marbre que s'extreia de l'illa grega de Paros i que té molt bona reputació. Llàstima que no puguem contemplar-ne in situ els impressionants frontons, amb escenes de la Ilíada, perquè es troben a la Gliptoteca de Munic.

Després de donar tota la volta al temple, entrem en un petit museu adjacent que conserva diverses peces que s'han trobat en el jaciment arqueològic. No són restes especialment destacables, la veritat, però sí que tenen la particularitat de conservar alguns dels colors originals (vermell, verd...) 2.500 anys després! Penso, però no m'atreveixo a verbalitzar-ho, que és una sort que els temples grecs hagin perdut els colors. No crec que unes columnes, uns capitells, uns frisos o unes cornises extravagants exercissin la fascinació que exerceixen sobre nosaltres els marbres.

Si la visita a Afes l'hem fet totalment sols –només el grup de viatgers de Sàpiens-Tarannà–, tot feia preveure que tampoc no trobaríem grans masses a Paleókhora, un important jaciment arqueològic d'un antic poble bizantí, del qual no es conserven les cases, però sí les restes del castell i una trentena d'esglésies, connectades per una bucòlica xarxa de camins.

Església de Sant Jordi

L'objectiu era localitzar l'església de Sant Jordi, que va custodiar les relíquies del cap del nostre patró fins que els venecians, en conquerir l'illa, se'l van endur. Com que aquesta visita no forma part de l'itinerari turístic habitual, sort n'hem tingut de l'aplicació Maps.me Encara rai que la tenia descarregada en Jordi Pla, l'acompanyant de Tarannà, per localitzar l'església que ens interessava. No només l'hem trobada, sinó que afortunadament estava oberta i hem pogut entrar-hi i plantar les nostres càmeres i els nostres somriures davant del fresc de sant Jordi que encara es conserva.

En Xavier ens ha explicat que "abans d'arribar a Paleókhora, la relíquia havia estat custodiada al castell grec de Livàdia i que després, amb la conquesta dels venecians, aniria a parar a la basílica de San Giorgio Maggiore, a Venècia. Sembla que allà no li van fer gaire cas perquè durant força temps el crani va ser abandonat en un magatzem de la mateixa església, fins que l'historiador americà Kenneth Setton, especialitzat en història medieval i en les croades, va trobar un crani amb una cinta al cap que l'acreditava com a sant Jordi".

També ens hem arribat fins a l'església de Sant Esteve i la de Sant Joan, que es troben a uns pocs centenars de metres. Aquí he pogut presenciar un interessant debat entre alguns lectors de la revista sobre si es tractava de sant Joan Baptista o sant Joan Evangelista. Ja podeu imaginar-vos que el nivell dels debats no és, precisament, baix.

A l'hora de dinar, l'autobús ens ha aproximat al barri de pescadors de Perdika i ens hem assegut a taula al restaurant Saronis. La descoberta gastronòmica del dinar ha estat el formatge feta a la planxa arrebossat amb festucs, entre altres múltiples delicadeses. M'estic tornant una entusiasta de la cuina grega! Després hem tingut una estona per passejar i comprar –en el meu cas, crema de festucs– a Khora, la capital d'Egina, de més de 5.500 anys d'antiguitat i aixecada al voltant del port, que és el seu centre neuràlgic.

Dinar a Perdika

El ferri de retorn cap a Atenes ha sortit, puntualment, a les 18.15 h. Mentre alguns aprofitàvem per enviar whatsapps, per respondre correus electrònics o senzillament per descansar, d'altres s'engrescaven en interessants tertúlies sobre viatges, sobre religió, sobre història, sobre filosofia, sobre art... Això és el que té anar acompanyada d'uns lectors tan sàpiens.

4 Dia 4: Micenes i Epidaure
Teatre d'Epidaure
Teatre d'Epidaure

Un cop dalt de l'autobús que ens durà a la península del Peloponès, l'Areti, la nostra guia grega, aprofita per fer-nos una visita panoràmica d'Atenes, que comença a la plaça Sintagma, davant del Parlament grec, on hi ha la tomba al soldat desconegut, que honra la memòria de tots aquells que van morir servint el seu país. Just quan passem per allà enganxem el moment en què els dos soldats que custodien les garites, els evzones, estan fent el canvi de guàrdia. El que més em sorprèn, més enllà de la camisola blanca i la faldilla amb plecs que porten, són les sabates de fusta –abans servien d'arma!– amb una gran borla a la punta. També em sorprèn l'agilitat amb què aixequen la cama per fer cada passa. Jo ja perdria l'equilibri, si hagués d'imitar-los. És clar que tampoc no li trobo gens de gràcia al fet d'estar-se completament immòbil durant hores: només poden pestanyejar.

Un cop deixada enrere la plaça Sintagma, passem per davant de la casa de Heinrich Schliemann, un milionari prussià amb una vida de pel·lícula que, després d'obtenir una gran fortuna, va dedicar-se a la seva passió, l'arqueologia. Convençut que els poemes d'Homer feien referència a escenaris històrics, va finançar tot d'expedicions per Grècia i l'Àsia Menor per demostrar-ho. "Els seus companys –comenta en Xavier Moret– consideraven que era un arqueòleg aficionat, que no podia deixar-se guiar només per la intuïció, sinó que l'arqueologia seriosa requeria mètodes científics. Però ell no els va fer cas i va sortir-ne victoriós. No només va aconseguir descobrir la llegendària ciutat de Troia, sinó també la de Micenes! Tan obsessionat estava en Homer que, un cop divorciat, va posar un anunci als diaris en què deia que es casaria (en segones núpcies) amb aquella grega que sabés recitar-li l'Odissea de memòria. I la jove de disset anys Sofia Engastromenos va superar la prova".

Molt a prop de la casa de Schliemann hi ha la catedral catòlica on l'emèrit es va casar amb Sofia –bé, de fet farien dos casaments: aquest i un altre a la catedral ortodoxa–; una clínica oftalmològica ubicada en una mena de temple, i les autèntiques perles d'Atenes –l'Acadèmia, la Universitat i la Biblioteca Nacional.

Com que entre la capital grega i la primera parada, l'istme de Corint, hi ha més d'una hora, en Xavier i l'Areti ens amenitzen el trajecte amb històries i mites dels llocs on anem passant, com els misteris d'Eleusis, uns rituals pagans que es feien en honor a Demèter, Persèfone i Iacus. No se sap ben bé què passava en aquestes celebracions, perquè si algú ho explicava seria condemnat a mort, però els historiadors estan convençuts que algunes substàncies al·lucinògenes es prenien per sortir-ne tan contents. L'Areti també ens narra el rapte de Persèfone per part d'Hades, el déu de l'inframon i, fins i tot, escoltem la magnífica cançó La pesadilla de Perséfone.

Istme de Corint
Parem a l'istme de Corint per estirar les cames i contemplar aquella obra faraònica que havia de servir per unir la Grècia continental i el Peloponès i així estalviar-se 48 hores i 400 quilòmetres rodejant la Península. Seguint el projecte de Ferdinand de Lesseps, que ja havia impulsat el canal de Suez anys abans, l'enginyer Istvan Türr va dirigir les obres, que es van inaugurar el 1893. A l'antiguitat, ens explica l'Areti, ja hi havia hagut un camí pavimentat, el Díolkos, de 6 quilòmetres i 300 metres, que permetia arrossegar per terra els vaixells d'una banda a l'altra.

Actualment, pel canal de Corint només hi poden passar embarcacions petites perquè és estret i té poca profunditat, i hi ha qui aprofita per fer-hi puenting. Nosaltres no acabem ben bé de ser el públic objectiu d'aquest esport d'aventura, així que fem la foto, els que no tenim vertigen, i tornem al bus.

Abans d'arribar a Micenes, la nostra guia ens explica com, segons la mitologia grega, el rapte de la bella Helena, esposa de Menelau, príncep de Micenes, per part de Paris va ser el desencadenant de la guerra de Troia. Menelau va demanar ajuda a Agamèmnon i tot plegat es va embolicar de mala manera. La contesa no s'acabaria... fins deu anys més tard amb el truc d'Ulisses del famós cavall de fusta per poder penetrar les infranquejables muralles.

Sense gairebé adonar-nos-en ja hem arribat a l'antiquíssima ciutat de Micenes, del segle XV aC. L'Acròpolis és impressionant, però abans de pujar-hi, la guia ens suggereix començar fent una visita al museu adjacent, on contemplem una maqueta de com era el palau d'Agamèmnon i la col·lecció de peces extretes de les excavacions –bols, àmfores, ofrenes de dones, joies i fins i tot una espasa!–, i és que "els micènics van ser la primera civilització bèl·lica", sentencia l'Areti. Fins aleshores, la resta de pobles de l'Egeu havien estat pacífics i no s'havien dedicat a guerrejar entre ells.

Màscara Agamèmnon

Pràcticament totes les peces que hi ha exposades al Museu de Micenes són originals, llevat de la famosa màscara d'Agamèmnon i algunes altres peces d'or (joies, copes, diademes...) que es troben al Museu Arqueològic. L'altre tresor que no us podeu perdre és el fresc de l'anomenada dona de Micenes. La guia ens explica que "és la primera vegada que es pinta un ull deixant una mica d'espai en blanc, el somriure de la vida. Fins aleshores, tots els ulls es pintaven completament negres i, a partir d'aleshores, tots es pintaran així".

Tot i que a fora fa un sol de justícia, les muralles ciclòpies –eren tan altes que es creia que els ciclops (els gegants amb un sol ull enmig del cap) havien ajudat els enginyers a aixecar-les– i la imponent Porta dels Lleons ens espera. Mentre tots intentem fer-nos una foto sense que passi ningú, escoltem a través de les radioguies com l'Areti ens fa notar que estem davant de la primera obra monumental europea! Un cop traspassada l'entrada, estem una bona estona passejant per les restes de l'Acròpolis i intentant veure si, en unes muntanyes properes, som capaços d'intuir la silueta l'Agamèmnon dormint, tal com ens ha comentat la guia. Miro de posar-hi imaginació, però no me'n surto.

Dia 4 Porta dels Lleons

Una visita a Micenes completa inclou, és clar, una parada en un indret arqueològic que es troba en un turó, als afores de la ciutat: la impressionant tomba d'Agamèmnon. Construïda el 1300 aC, és la tomba amb sostre voltat més gran que s'ha conservat en tot Grècia. És tota una experiència accedir al seu interior.

Després d'un matí tan intens, agraïm parar un parell d'hores per dinar davant del mar de Nàuplia, una encantadora ciutat, plena de reminiscències venecianes –no endebades va estar sota domini venecià des del 1388 fins al 1715–, i custodiada per dos castells: el castell de Palamidi, dalt de la muntanya, i el castell de Bourtzi, enmig del mar. La veritat és que la visió d'un castell marítim sembla un autèntic miratge. Passejant pels seus carrerons plens de botigues i edificis antics ben restaurants començo a entendre per què molts la consideren "la ciutat més romàntica de Grècia".

La darrera parada del viatge Sàpiens-Tarannà és l'icònic teatre d'Epidaure, edificat al segle IV aC per acollir les Asclepíees, unes festes en honor d'Asclepi, el déu de la medicina. Amb una capacitat per a 14.000 persones, és famós per la seva acústica excepcional i per haver-s'hi representat les grans tragèdies clàssiques. Escoltant l'explicació de la guia, no era difícil imaginar-se els hipòcrites (els actors grecs que utilitzaven màscares i disfresses per representar personalitats alienes a la seva) fent vibrar, patir i emocionar els espectadors.

De tornada a Atenes i mentre jo escric aquesta crònica al bus, l'Areti s'ha acomiadat de tots nosaltres recitant-nos el meravellós poema Camí a Ítaca, de Konstandinos Kavafis, enmig d'aplaudiments. I és que, com diu sempre en Xavier Moret, a Grècia, passar de la realitat al somni és extremament fàcil.

5 El viatge, hora a hora, a Twitter

També podeu seguir el viatge, dia a dia i hora a hora, al nostre perfil de Twitter amb l’etiqueta #SàpiensGrècia
 

Subscriu-t'hi

Portada del número 243 de SÀPIENS (juny 2022)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Portada del número 243 de SÀPIENS (juny 2022)

La conquesta catalana de Sardenya

Revivim el conflicte que es coneix com 'el Vietnam català'

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Més informació Accepto