Reportatges

Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats

El llarg període medieval, de vora mil anys, va anar estrenyent el setge sobre l’homosexualitat, en aquest cas la masculina, fent-la derivar d’un vici moral a un pecat i, finalment, a un fet criminal. I ho va fer entorn d’un concepte nou, el de la sodomia

A finals del segle XV, els Reis Catòlics van endurir les lleis contra l’anomenat ‘crim de sodomia’ i van inaugurar una època intolerant amb tot tipus de diferència. Durant tres segles, el Tribunal del Sant Ofici va liderar una repressió que perseguia, torturava i condemnava els homes que tenien relacions sexuals no destinades a la procreació

Amb l’arribada de l’Estat liberal i la pèrdua progressiva de la influència de l’Església, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte estipulat al Codi Penal al segle XIX. Malgrat aquest avenç, va continuar sent un motiu de marginació, avalat per diverses teories científiques, i molts homes i dones van seguir vivint en secret la seva condició sexual

El franquisme va condemnar els homosexuals a una doble repressió: la legal i la social. Durant més de trenta anys, aquest col·lectiu va ser considerat una amenaça social i, en conseqüència, va ser reclòs i sotmès a tècniques cruels que cercaven la seva 'regeneració'

Amb l’arribada de la democràcia, entitats com el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) van poder portar la seva lluita al carrer, i es van aprovar legislacions pioneres com la Llei d’unions estables de parella. Però, malgrat les llibertats assolides, les amenaces i les agressions contra els homosexuals no han desaparegut mai

Corrupció, brutalitat... Els vells hàbits de la policia franquista no van desaparèixer del tot amb l’arribada de la democràcia. Una mala praxis que exemplifiquen des del cap de la temible Brigada Politico Social, Roberto Conesa, o el cap dels GAL, Enrique Rodríguez Galindo, fins a la cara visible de les clavegueres de l’Estat, José Manuel Villarejo