Final de primavera de l’any 105 dC al nord de la remota província romana de Britània, sota el regnat de l’emperador Trajà. En el fort fronterer de Vindolanda bufen vents de canvi. Pels carrers del vicus, l’assentament extern al fort, els comerciants, artesans i soldats que hi volten des de primera hora del matí fan més fressa del que és normal. Tot just fa unes hores que han arribat les ordres, clares i inapel·lables, de l’emperador. A la guarnició de soldats auxiliars que durant gairebé tretze anys ha estat destinada a Vindolanda, li han assignat una nova destinació a l’altre extrem de l’Imperi, a Buridava, a la Dàcia (actual Romania). La segona campanya contra els rebels dacis es preveu imminent i aquesta és ara la prioritat de Roma.
Enrere quedaran l’ampliació i la renovació dels primers forts que es van fer a Vindolanda, tots de fusta. També les sorolloses caceres del comandant, la construcció de les primeres termes de pedra, les a vegades arriscades exploracions per aquelles terres inhòspites i els primers tractes comercials amb els nadius britons. No hi ha dubte que és la fi d’una etapa per a la IX Cohort dels Bataus, un destacament de prop d’un miler de soldats auxiliars originaris dels Països Baixos que havien assolit renom a tot l’Imperi per les seves habilitats com a genets i exploradors.
Les cartes que no va cremar la foguera
Igual que fan els seus homes, el comandant de la tropa, Flavi Cerialis, i la seva família enllesteixen l’equipatge per al llarg viatge fins a la Dàcia. També cal deixar el fort en condicions per a la propera guarnició. Cerialis ordena que es prepari una gran pira a prop del seu quarter (praetorium) per cremar la brossa i amb ella tota la correspondència que ha entrat i ha sortit durant aquests darrers tretze anys i que pot resultar comprometedora. Però, amb les presses, el comandant marxa quan el foc encara crema. Qui sap si va ser per un cop de vent o una pluja torrencial i sobtada, la qüestió és que el foc es va apagar abans que els documents es cremessin del tot.
Els arqueòlegs sempre havien considerat Vindolanda un jaciment clau en la història de les illes Britàniques. Primer, per la seva posició estratègica, ja abans que es construís el mur d’Adrià; segon, perquè era un emplaçament que havia estat habitat ininterrompudament durant quatre-cents anys, i tercer, perquè havia estat un lloc poc alterat per construccions posteriors i, per tant, la superposició de capes arqueològiques era neta i clara. Però no va ser fins al març del 1973 quan Vindolanda es va convertir en un jaciment de rellevància mundial. Durant unes obres, a uns cinc metres de fondària, els arqueòlegs van trobar, comprimida entre una catifa de falgueres que constituïa el paviment de la casa del comandant, la primera dels centenars de làmines de fusta plenes d’inscripcions que s’anirien trobant al llarg de les dècades següents. Juntament amb aquestes làmines o tauletes, també s’havien preservat objectes de cuir, fragments de teixits, sabates i fustes. Es tractava d’elements que no solen perdurar dos mil·lennis, però que en aquest cas s’havien preservat gràcies a unes condicions ambientals especials en les quals hi havia una total absència d’oxigen.
De seguida les tauletes van ser considerades els registres escrits més antics del Regne Unit, a més de ser un registre únic al món que permetria descobrir fets fins aleshores inèdits relacionats amb la vida quotidiana dels romans a la frontera de l’Imperi. Es tractava de la correspondència que havien mantingut comandants i soldats d’alt rang sobre assumptes militars, però també de cartes que tractaven qüestions de negocis entre comerciants o, fins i tot, de missatges privats entre familiars, amics i esclaus.
Vols venir a la meva festa d’aniversari?
Un dels textos més significatius en aquest sentit és el convit a una festa d’aniversari que l’esposa d’un comandant d’un altre fort envia a la muller del comandant de Vindolanda, pels volts de l’any 100 dC: “Salutacions de Clàudia Severa a la seva Lepidina. En el tercer dia abans dels idus de setembre, pel dia de celebració del meu aniversari, et faig arribar una càlida invitació per assegurar-me que vindràs a visitar-nos i que faràs més agradable aquesta jornada amb la teva presència. Saluda de part meva el teu Cerialis. El meu Eli i el meu fill t’envien les seves salutacions. T’esperaré, germana. Adéu germana meva, la meva ànima estimada. Et desitjo prosperitat i salut. A Sulpicia Lepidina, esposa de Cerialis, de part de Severa”.
Tot i que les carta la va redactar un escriba, l’anàlisi de la cal·ligrafia de la missiva demostra que Clàudia Severa també va voler intervenir-hi escrivint la darrera frase, la del comiat, de pròpia mà, convertint-se així en un dels primers textos de la història escrit per una dona. Segur que Clàudia Severa ho va fer per mostrar el seu afecte. De fet, tota la carta destaca pel seu to afectuós, proper i educat.
Quant val aquesta túnica?
Aquesta és una característica que s’observa en tota la correspondència recuperada de Vindolanda. Fins i tot en un indret de l’Imperi tan remot com aquest, el nivell cultural tant de la població com de l’exèrcit, era elevat. Llegir i escriure no era cap activitat restringida a les elits o als escribes. També les dones, els mercaders, els soldats ordinaris i, fins i tot, els esclaus estaven alfabetitzats. Com a exemple, es conserva aquesta comanda que un esclau encarrega a un altre per les festes de les Saturnalia, una celebració molt popular entre la classe servil romana i que, com es veu, els esclaus de Vindolanda van mantenir.
Roma allunyava els soldats de les seves terres d’origen per evitar-hi revoltes. Per Vindolanda hi van passar soldats del nord d’Europa, Germània, Gàl·lia i Hispània
“De Sever al seu Càndid, salutacions. Amb relació al plat per a les Saturnalia, et pregaria que l’aconseguissis al preu de quatre o sis asos i raves a un valor de no menys de mig denari. Adéu, germà. A Càndid, esclau de Genialis, de Sever.” Els asos i els denaris eren dues de les monedes més corrents a la zona. Un denari equivalia a setze asos, i gràcies a les transaccions de compravenda d’aliments i roba que s’anotaven a les tauletes sabem que tant una metreta de cervesa com mig sextarius d’espècies costaven mig denari; que el modius d’ordi valia un as i mig denari; que el preu d’una túnica era de tres denaris i que una bossa podia costar onze asos. Ara bé, quina quantitat serien ara una metreta, un modius i un sextarius? La metreta equivaldria a uns 39 litres i un modius, a gairebé set quilos. Setze sextarius equivalien a un modius, és a dir, a una mica més de 400 grams.
El primer fort a Vindolanda s’havia establert vers l’any 85 dC, després de la victòria al Mons Graupius de les tropes romanes sobre les tribus dels pictes i caledonians, just a la línia defensiva del Stanegate i quan encara faltaven força dècades perquè es construís el mur d’Adrià. Algunes de les tropes victorioses es van establir a la zona, d’acord amb l’estratègia de conquesta romana. Durant els quatre-cents anys següents, el fortí va allotjar de manera continuada tropes que van erigir fins a dotze forts, els primers de fusta i després de pedra. D’acord amb aquestes dotze construccions, els estudiosos han establert dotze períodes per organitzar la història de Vindolanda. Les tauletes abasten des del segon període fins al quart, que cronològicament corresponen a l’època compresa entre el 90 dC fins a la construcció del mur d’Adrià, pels volts del 122 dC.
Els soldats destinats a Vindolanda provenien de parts molt variades de l’Imperi. Hi predominaven els nascuts al nord d’Europa, però també n’hi havia d’originaris de Germània, Gàl·lia i Hispània. S’organitzaven en unitats anomenades auxiliars i, durant un període concret d’anys, convertien fortins remots com Vindolanda en la seva llar. Era un exili voluntari no exempt de riscos i sacrificis, però tampoc d’avantatges. Si sobrevivien prou temps per poder jubilar-se, les autoritats romanes recompensaven els serveis prestats amb terres i amb l’atorgament de la preuada ciutadania romana.
Informes militars amb aires de superioritat
Els romans es sentien superiors a les tribus nadiues, així es desprèn d’aquest informe recuperat a Vindolanda en el qual un soldat anònim descriu el poder militar d’un dels seus enemics de Britània: “L’armadura dels britans no els protegeix. Tenen molta cavalleria però aquesta cavalleria no utilitza espases i aquests britanets tampoc no munten com per llançar llances”.
En canvi, la relació entre els soldats i els ciutadans romanitzats establerts al voltant del fort era cordial i cooperativa. En bona part dels forts i també a Vindolanda, al voltant de la muralla naixia un assentament civil en el qual es combinaven els habitatges amb els comerços i negocis destinats a l’avituallament de les tropes. Tot el vicus era ple de tallers de sastres, fusters, ferrers i adobers que treballaven frenèticament per satisfer les necessitats del fortí i de la seva àrea d’influència. Malgrat la seva ubicació remota, els habitants de Vindolanda mai no van viure d’esquena a les tendències i modes de l’Imperi. Cap dona volia mostrar-se amb dissenys de túniques desfasats i cap comandant volia prescindir dels productes luxosos a què estava acostumat, entre els quals destacaven les peces de vidre, de terra sigil·lada i d’ambre, o menjars com les ostres, el vi, l’oli o la salsa gàrum (elaborada a base de vísceres de peix fermentades), capricis gormands als quals els comandants romans els costava de renunciar. Tot plegat generava un intens flux comercial d’àmbit local, regional i continental del qual les tauletes han deixat constància.
Gràcies a les tauletes sabem que a Vindolanda es prenien ostres, oli i vi; que les dones lluïen les túniques de moda i que els soldats patien d’inflamació d’ulls
Però al fort l’activitat anava molt més enllà del comerç. Un informe militar en el qual s’assignen diferents feines datat a l’inici dels anys 90 dC detalla les tasques que es duien a terme en el moment en què hi era el destacament de soldats auxiliars de la Primera Cohort de Tungres. “24 d’abril. Al taller hi ha 343 homes. D’aquests, 12 són sabaters, de constructors de les termes n’ hi ha 18, hi ha també treballadors de plom, serradors, constructors de l’ hospital, constructors dels forns, treballadors de l’argila, guixaires i encarregats de les deixalleries”. Les tauletes també detallen la rutina de l’exèrcit fora del fort, en els territoris limítrofs a la frontera. Una de les primeres evidències que mostren és que els soldats dedicaven relatiu poc temps a combatre. Passada l’ocupació inicial, s’encetava un període constructiu en el qual s’aixecaven, a més dels forts, termes, fossats, carreteres i ponts. En l’àmbit estrictament militar, els soldats duien a terme maniobres d’entrenament, seguien un sistema rotatiu de guàrdies i es dedicaven a mantenir el material militar. L’Imperi els encomanava també tasques administratives com la recaptació d’impostos i el control de les tropes i els béns que creuaven la zona fronterera i el manteniment de la pau al territori.
Fruit d’aquestes anotacions se saben també informacions ben concretes, com les fuetades amb què es podia castigar algú, el tracte que es reservava a un desertor o bé el nombre de soldats amb què es podia comptar en cada moment. Per exemple, en una tauleta s’especifica que del total de 752 soldats (inclosos els sis centurions) de la Cohort dels Tungres (de l’actual Bèlgica), el 18 de maig d’un any desconegut de disponibles només n’hi havia 265 i un centurió. El gruix de soldats, uns tres-cents, es trobaven destinats a Coria (Cordbridge) i també n’hi havia sis més de viatge a Londinium (Londres) i nou a la Gàl·lia (França). Onze estaven desplaçats a Eboracum (York), recaptant impostos i també n’hi havia un bon grapat que estaven de baixa. En la llista, es distingeix els que estan malalts (quinze soldats), els ferits (sis) i els que pateixen inflamació d’ulls (deu), que devia ser una afecció força habitual a la zona perquè en fessin un recompte a banda.
La singular veneració per Júpiter
És possible que més d’un i de dos d’aquests soldats malalts o amb els ulls inflamats van invocar el totpoderós Júpiter per sanar-se. Curiosament, tot i que a la majoria de forts no s’acostumen a trobar altars dins seu, a l’extrem nord del fort de Vindolanda n’hi ha un de característiques constructives ben singulars dedicat a Júpiter Doliquè, una divinitat oriental, la veneració de la qual només va començar a decaure a partir de mitjan segle IV. Cent anys abans que els romans partissin de Britània i abandonessin definitivament Vindolanda.
- Bowman, Alan K. Life and letters on the roman frontier. Vindolanda and its people. Londres: The British Museum Press, 1994.
- Birley, Anthony. Garrison life at Vindolanda. A band of brothers. Stroud: Tempus, 2002.
- Birley, Robin. Vindolanda. A roman frontier fort on Hadrian’s Wall. Stroud: Amberley, 2009.
- Pàgina web en anglès del jaciment.
Aquest article es va publicar en el número 114 del Sàpiens (març 2012)