Els alumnes més veterans de l’escola nàutica s’intercanviaven mirades, alguns incrèduls, d’altres amb prou feines podien contenir l’emoció. El director i mestre principal del centre, Sinibald Mas, els acabava d’oferir d’acompanyar-lo a fer de corsari per la costa catalana i així posar en pràctica el que havien après a l’aula. No era una activitat prevista en el pla d’estudis, sinó la resposta a una necessitat. Les colònies dels Estats Units tot just s’acabaven de declarar independents i França i Espanya van signar-hi acords comercials.
La Junta de Comerç de Barcelona temia represàlies per part britànica i va armar dos vaixells mercants per protegir els seus interessos comercials a la Mediterrània. Sinibald Mas, director de l’escola nàutica, va ser nomenat capità d’una d’aquelles naus, El Almogáver, armada amb 30 canons i desenes d’armes per a la tripulació. Mas rebia la patent de cors el 15 d’octubre del 1779 i es va posar al capdavant d’una tripulació d’uns 200 mariners, 18 dels quals eren alumnes seus. Al llarg de l’any que van patrullar la costa catalana, els vaixells de la Junta van tenir un efecte dissuasiu sobre els vaixells cor-saris britànics i fins i tot van protagonitzar algunes captures de mercants sospitosos de fer contraban. El director de l’escola nàutica de Barcelona, la primera fundada a l’Estat, no era un professor convencional.
Al servei de pirates algerians
Sinibald Mas havia nascut el 1735 a Torredembarra. Els seus pares eren pagesos però ell sempre va preferir l’aigua a la terra, potser influït pel seu avi, que havia estat mariner, o pel dinamisme del comerç marítim a la costa catalana, que aleshores estava en auge i semblava un ofici prometedor. Va començar a navegar als 14 anys per la Mediterrània i la costa atlàntica de la Península, aprenent l’ofici en petits vaixells mercants.
Als 19 anys va voler donar un pas cap a la professionalització anant a estudiar nàutica al Reial Col·legi de San Telmo de Sevilla, tot i que només s’hi va estar uns mesos per problemes econòmics. Perseverant de mena, Sinibald va reunir uns quants llibres i va estudiar pel seu compte, amb la idea de presentar-se més endavant als exàmens, al mateix temps que seguia treballant de mariner. El 1760 el capità d’una fragata en què s’havia enrolat, durant la campanya militar contra Alger, li va escriure cartes de recomanació per entrar a la Reial Escola de Cartagena. Allà obtindria el títol de pilot d’altura (avui en diríem oficial de navegació) i les certificacions corresponents per exercir tant en la marina mercant com en l’Armada.
Mas va comprar llibres i va estudiar pel seu compte mentre treballava com a mariner en mercants
El 1762, tot just acabats els estudis, es va enrolar en un vaixell de càrrega que havia de travessar l’Atlàntic per fer port a l’Habana i Veracruz. Però ni ell ni la resta de la tripulació hi arribarien, perquè encara no havien perdut de vista la costa de la Península pel golf de Cadis que van ser capturats per pirates a sou de la corona britànica. Uns mesos després, quan tornava a Catalunya després que n’haguessin pagat el rescat, el van abordar corsaris algerians. Va passar sis anys retingut, un temps en què els seus captors es van aprofitar se la seva destresa com a navegant i pilot. Sota la bandera del soldà va solcar les aigües de l’Atlàntic i també les de la Mediterrània, arribant fins al Cap de Roses. No sabem si va planejar algun intent de fuga en tot aquell període, però el cert és que en el temps de l’auge de la pirateria el que era habitual era que algú pagués un rescat perquè el pres recuperés la llibertat. A moltes localitats marítimes, víctimes recurrents del flagell corsari, hi havia organitzacions que s’encarregaven de recollir diners per alliberar captius de famílies amb pocs recursos. A Torredembarra, on havia nascut el nostre protagonista, aquest era el cas de la confraria de Sant Elm, que vetllava per la tornada dels joves torrencs captius o, si era massa tard, en pagaven el funeral. En el cas de Sinibald van reunir diners per abonar el rescat i el jove navegant va poder tornar, aquesta vegada sí, sa i estalvi.
Un cop a terra, Mas va decidir-se a canviar la coberta del vaixell per les aules. Va demanar recomanacions, va examinar-se a Madrid i va obtenir llicència per impartir classes. A l’inici eren sessions particulars, però aviat va elaborar un projecte per fundar una escola nàutica a Barcelona.
El 27 de febrer del 1769 va presentar la proposta a la Junta de Comerç de Barcelona. Sinibald tenia en ment crear un centre oficial com els de Ferrol, Cadis o Cartagena, en que es formava als futurs pilots en matemàtiques, geometria o astronomia. Diferents confraries catalanes de mariners i navegants tindrien places assignades a l’Escola per matricular un nombre determinat d’alumnes, que haurien de passar una prova d’accés.
Per al bon funcionament de l’Escola, Sinibald es comprometia a donar classes i a aportar material d’estudi (instruments i llibres), i la Junta havia de garantir-li un habitatge particular i un local per a les classes (en van llogar un a la Barceloneta), a més d’assignar-li un sou. A l’inici l’acord va ser temporal, però tres anys després la Junta de Comerç, satisfeta amb els resultats, li va fer un contracte vitalici. Sinibald seria director de l’Escola fins a la seva mort, el 1806.
L’escola es fa gran
Després dels primers cursos, el prestigi de l’Escola Nàutica de Barcelona es va estendre pel país i les sol·licituds d’ingrés van anar augmentant amb els anys. Això va obligar Mas a contractar ajudants i passants, que cercava entre antics alumnes avantatjats, i també mestres de dibuix (que ensenyaven a elaborar portolans o cartes nàutiques) i fins i tot un altre professor de navegació, ja que Mas no donava a l’abast. Un dels que faria de segon professor seria el seu fill, Rafel Mas.
El seu prestigi, però, encara creixeria més en el futur. Després de l’episodi que encapçala aquest article i com a premi a la seva dedicació, Sinibald Mas va rebre de mans del rei el càrrec militar d’alferes de fragata de l’Armada Reial el 1874. Vuit anys després seria ascendit a alferes de navili, primer, i a tinent de fragata després, en reconeixement a la seva tasca docent al capdavant de l’Escola Nàutica de Barcelona.
A més de les seves facetes de docent i militar, Mas també va contribuir a la millora de la navegació dels mariners del segle XVIII: va escriure 10 quaderns amb tot d’informació sobre l’estat de les costes de la badia de Cadis i Nova Veracruz, recopilant el testimoni dels pràctics d’aquestes zones, per tal de fer més eficients els viatges a Amèrica i evitar naufragis i retards.
Mestre de navegants
Tot i aquest currículum tan brillant, potser el llegat més extraordinari de Sinibald Mas van ser els prop de 800 alumnes que van passar per l’Escola Nàutica que ell dirigia. Una escola que avui segueix en marxa, la Facultat de Nàutica de la UPC, que fa uns mesos va celebrar el 250 aniversari.
Sinibald Mas és encara un personatge força desconegut de la nostra història i sovint es confon amb el seu nét. No obstant això, a la seva Torredembarra natal fa anys que posen en valor la seva tasca: el 1983 es va fundar un centre d’estudis que porta el seu nom i que treballa per investigar i divulgar diversos aspectes culturals i científics vinculats amb la vila.
La informació publicada sobre el fundador de l’Escola Nàutica és escassa. Podeu visitar el web del Centre d’Estudis Sinibald Mas de Torredembarra: www.sinibald.cat o de l’escola nàutica, que acaba de celebrar el 250 aniversari: www.fnb.upc.edu
Aquest article es va publicar en el número 215 del Sàpiens (febrer 2020)