Els caçadors de bruixes

Que en aquest poble hi ha bruixes ho sap tothom, però només jo conec el secret per desemmascarar-les i fer-los pagar totes les maldats.” Joan Malet es va presentar així a la vila d’Arnes (la Terra Alta) un dia de finals d’hivern del 1548. Pobre com era i d’origen morisc, assenyalat a la seva vila natal de Flix per ser el fill d’un homicida, havia hagut de buscar-se la vida per terres aragoneses. Havia provat de fer de fuster, però no tenia prou ofici, i va ser una vídua d’Alcanyís qui li va brindar la idea, després d’haver-li fet provar els seus encants a l’alcova.

La dona presumia de saber tots els secrets del plaer i assegurava que era Belcebú qui n’hi havia ensenyat, el diable mateix, que li havia marcat l’esquena amb la seva urpa. I a fe de Déu que semblava tenir raó! D’empremta no va aconseguir veure-n’hi cap, però havia gaudit com mai, ves si les herbes que li havia fet prendre no hi tenien res a veure...

Una cosa li va quedar clara, però: el temps que va ser amb la vídua, els veïns no se li acostaven, com si li tinguessin por. I llavors ho va entendre: feia anys que en cada poble que visitava notava que creixia un terror popular, un malestar, una creença que el diable estava malmetent collites, sembrava la fam i matava criatures. Es feien processons i resos especials, però el mal no remetia. De tant en tant arribaven rumors que, als Pirineus, havien descobert bruixes provocant malvestats. Ja ho tenia: ell sí, que n’havia conegut una. I li havia proporcionat la clau per treure’ls la careta.

El caçador aprenent

A Arnes, Malet no s’hi va mirar prou: assenyalar dues dones de casa bona li havia valgut la ràbia de les famílies i haver de fugir cames ajudeu-me. Calia apuntar millor i, com que la fama el precedia, aviat va poder decidir les regles de joc. Els rumors que un autèntic caçador de bruixes prestava els seus serveis pels pobles del Camp de Tarragona van córrer més que els seus passos, que eren lents a causa de la coixesa que patia. Sabem que va actuar a Tortosa, a Valls i a Alcover abans de presentar-se a Montblanc, on els consellers ja l’esperaven i van rebre’l com si fos una autoritat. Havia après a fer-se anomenar mestre Malet. Arreu per on passava procurava fer una inspecció del poble per localitzar dones velles i que visquessin soles; després demanava fer l’examen una per una, parant sempre l’orella i atent als petits odis entre famílies.

Va ser així que, després que a Alcover es produís un petit avalot contra la seva actuació, en què les famílies més humils l’acusaven que no s’atrevís a assenyalar “els rics”, a Montblanc no va dubtar a acusar Magdalena Reynera de bruixa. Tant se valia que fos la filla de l’home més destacat de la ciutat, tant era que l’haguessin acollit a casa seva i tractat com un hoste respectable: sabia que Tecla Prats, que havia estat amiga seva, li volia mal i l’acusaria, si els jurats la collaven una mica. I Malet ja havia après que, un cop assenyalades, quan les dones passaven a mans dels carnissers encarregats d’aplicar el turment, davant de notari, eren capaces de confessar qualsevol cosa. 

Terror a Reus

La fama que va adquirir Malet la primavera del 1548, en tan sols un mes i escaig de caçar bruixes al sud del Principat, va ser tan gran que, quan va arribar a Reus, el dia 27 de maig, el consell municipal va manar “que tanquen los portals i que facen crida a tothom, així homes com dones isquen a ses portes de casa; i lo dit Malet, amb los senyors batlle i jurats amb un escrivà, que facen lo dit examen, cercant tota la vila. I així los homes com dones que denunciarà ésser bruixes i metzineres lo dit Malet que les escriguen, y aprés d’ésser escrites que a instància de la universitat sien preses per lo jutge ordinari”. Havia adquirit tant de poder que aviat va fer sospitar autoritats més elevades. Però Malet era prou hàbil per desaparèixer abans: assenyalades les dones —com més millor—, cobrava el que s’havia estipulat i marxava a buscar noves víctimes: la resta del procés ja no l’incumbia. 

Joan Malet va acabar cremat a la foguera un any després, el juliol del 1549. Un romanç de cec el recorda: “alegreu-vos, cristians / donant llaors a Déu / que en Malet i sos enganys / han pagat lo deute seu”. Abans no va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de la Inquisició de Barcelona, diverses dones havien estat penjades i més de quaranta havien estat enviades a Barcelona perquè se n’ocupés la Inquisició. El rebombori que va crear, sobretot quan va provar d’assenyalar bruixes a Tarragona, va provocar que el bisbe de la ciutat mogués fils fins a aconseguir que Diego Sarmiento, inquisidor general de Catalunya, convoqués una junta de teòlegs i juristes. La pressió dels notables de Montblanc també va ajudar-hi, de manera que la Inquisició es va quedar el cas: calia que tots els pobles que tinguessin dones empresonades per bruixeria les enviessin a Barcelona perquè tinguessin un judici just.

Més de quaranta dones van passar setmanes a les cel·les del Palau Reial Major. El terror popular havia arribat al cap i casal i l’inquisidor va haver d’organitzar un acte de fe: sis dones van ser cremades el 18 de gener del 1549. La commoció va recollir-la el Dietari del Consell de Cent: “Hi hagué molta gent perquè era cosa nova de bruixes, que esperava lo poble amb desig de veure l’execució d’elles per lo gran mal que havien fet”. Però la intervenció de la Suprema, que des de Valladolid va enviar el visitador Francisco Vaca, va capgirar les coses. Les acusades van ser posades en llibertat, incloent-hi les dues amigues montblanquines, i el Tribunal va donar ordre de busca i captura del Mestre Malet, que aleshores provava de repetir la jugada al Regne de València. Detingut, va ser enviat a Barcelona i executat. 

Aquest, però, va ser un cas únic i, per més horror que causés, el cert és que la fama de la Inquisició com a executora de bruixes a la foguera no es correspon a la realitat. I és que poc temps abans del cas Malet, el Sant Ofici havia decretat que la qüestió de les bruixes era un crim molt delicat i que calia actuar amb molta prudència i moderació, comprovant molt bé d’on provenien les acusacions, si havien estat o no torturades abans per la justícia seglar i també si els càrrecs provenien únicament de la delació de còmplices.

Així, doncs, preocupats a perseguir heretgies i frenar el protestantisme, la Inquisició se’n va rentar les mans. Vet aquí el que va donar peu als entabanadors quan el malestar social va convertir-se en una psicosi col·lectiva i les autoritats locals van sentir-se amenaçades: calia fer alguna cosa, buscar un boc expiatori abans que la pobresa no es convertís en l’espurna d’una revolta contra els estaments privilegiats. Calia deixar clar que la potestat de l’ús de la violència l’ostentaven ells: els veguers, els batlles, l’autoritat local.

Anys hivernals

Molt probablement, la documentació sobre altres caçadors de bruixes s’ha perdut, de manera que després del cas d’en Malet hi ha un buit de gairebé setanta anys en què els caçadors semblen haver desaparegut de Catalunya. Però el fenomen va rebrotar amb molta més força quan la climatologia va sembrar el terreny. Factors del tot incomprensibles per a aquella societat postfeudal, encara essencialment agrícola, van tenir molt a veure amb la psicosi col·lectiva que va viure el país a partir del 1614. I és que el segle XVII va viure els pics més cruents del que s’anomena la petita edat de gel [vegeu Sàpiens núm. 171]: un descens de les temperatures generalitzat arreu del planeta, qui sap si provocat per una activitat solar feble i potenciat per l’erupció d’un volcà a Xile i un altre a les Filipines. El cas és que el refredament anòmal més llarg dels últims milers d’anys va provocar que entre el 1615 i el 1620, les glaceres muntanyoses avancessin com mai, i grans rius europeus es desbordessin sovint a causa de les pluges i fins es gelessin, malmetent collites i sembrant destrucció i mort. 

No és casual que, a Catalunya, el 1617 es conegui com l’any del diluvi: els deltes de l’Ebre i el Llobregat van negar-se i, al Pla de Barcelona, entre l’octubre i el novembre, moltes masies van ser arrasades per l’aigua, que va endur-se els sacs d’una collita que ja havia acabat. El cronista Bruniquer ho remata explicant com la riuada va fer caure un tram de muralla, “cosa impossible als hòmens”. Per a la mentalitat d’aquella època, en què l’element religiós ho impregnava tot, i en què la manera de combatre sequeres era pregar als sants i treure’ls en processó, tanta fatalitat només podia tenir un origen malèfic. I calia buscar culpables: algú estava subvertint l’ordre i l’harmonia divines. 

La gran cacera 

No és casual, doncs, que a tot Europa s’estengués el pànic, perquè aquest és un fenomen de què trobarem casos per tot el continent, a partir del 1609, que és quan, per exemple, van tenir lloc els processos de Zugarramurdi (Navarra). I s’allargarà ben bé fins al 1648, quan l’acabament de la Guerra dels Trenta Anys també va suposar el final d’una persecució de bruixes descarnada per tot el Sacre Imperi Romanogermànic, sense oblidar que successos similars van produir-se a França, a Suïssa, a Anglaterra i al nord d’Itàlia. És el període que es coneix com la gran cacera, que a Catalunya va agafar unes característiques particulars, en què la corrupció, disfressada de picaresca, va causar estralls especialment en dos indrets: en tot el territori central, comprès entre el Penedès, el Berguedà i el Vallès, i al Rosselló, territori que va ser escombrat de bruixes per un tal Llorenç Calmell. 

Joan Font: el caçador del Vallès 

Són uns anys en què, a més, plou sobre mullat: la població del Principat havia crescut i la promesa de l’or americà i els alts salaris havia atret immigrants, sobretot francesos; però el creixement econòmic, que apostava per la diversitat dels conreus; l’extensió del sistema domiciliari, l’aparició de xarxes urbanes i la divisió comarcal del treball, tenia vencedors i vençuts. Així, la fam era endèmica i atiava noves formes de violència com el bandolerisme. 

En aquest context, els imitadors de Joan Malet comencen a sortir per tot arreu. Es fa difícil saber si, més enllà del romanç, la fama de l’antic caçador i els seus mètodes eren coneguts, tantes dècades després, però el cert és que la metodologia amb què Joan Font, nunci de Sallent, va presentar-se a Terrassa, el juliol del 1615, és molt similar. També prometia que sabia veure una marca, “com de pota de gall”, a l’esquena de les dones tocades pel dimoni. I, encara que alguns notaris i jurats eren conscients (com consta en algunes escriptures) que ells no hi veien res, la certesa amb què assenyalava les dones va dur desenes de desgraciades a sofrir turment i a confessar fets gairebé al·lucinants i del tot increïbles. Aviat va resultar, però, que, a més dels entabanadors, alguns funcionaris van ensumar el negoci. 

Va ser així que els interrogatoris sota tortura van començar a tenir torna: una última tanda de turments amb què els caçadors i els que presenciaven l’escena només volien sentir noms. Còmplices, encobridores, clientes, iniciades. És així que Font va descobrir una xarxa de bruixes, a Terrassa, després de la detenció de Joana Farrés, vídua francesa. Al seu darrere van seguir-la onze dones més i, si bé va resoldre’s ràpid, condemnant Joana a cent assots públics i al desterrament perpetu, de quatre dones se’n perd la pista i les altres set van quedar alliberades, però no es van treure de sobre la llufa que el caçador els havia penjat. I el 1619, després que diversos veïns les denunciessin i que les autoritats terrassenques acudissin als serveis de Font, altre cop, van ser condemnades.

Aquell any, l’antic nunci de Sallent no es treia la feina de sobre: de Terrassa va saltar a la Garriga i, d’allà, després d’assenyalar cinc dones, a Caldes de Montbui, a Granollers, a Palau-solità i Plegamans, a Castellar del Vallès, a Castellterçol i fins a Sabadell. Dels processos en aquestes vuit poblacions vallesanes en van resultar 35 execucions a la forca, la majoria de dones (a la documentació que tenim consten dos homes granollerins).

Els altres caçadors: Cosme Soler, àlies Tarragó i Llorenç Calmell

És en aquest mateix context que, a mitjan 1616, un herbolari nascut al mas Tarragona, de la Baronia de Rialb (la Noguera), va presentar-se a les autoritats de Montclar d’Urgell assegurant-los que gràcies als seus coneixements, i sempre amb l’ajut d’aigua beneïda, era capaç de detectar les dones que eren bruixes. El tracte va tancar-se ràpid: si aconseguia assenyalar dones que, un cop jutjades, el tribunal establís que efectivament havien tingut tractes amb el diable per cometre malvestats, seria recompensat amb una bossa de sous per cada bruixa desemmascarada. 

Vet aquí els inicis de la carrera fulgurant de Cosme Soler, àlies Tarragó, que assegurava, com a carta de presentació, que el senyor de Favara (al Matarranya) ja l’havia contractat en una ocasió. I que, a més de descobrir bruixes, era capaç de curar els qui havien estat maleficiats per elles, gràcies als seus coneixements d’herbes remeieres.

La jugada va sortir-li bé. Dues dones van ser condemnades a la forca i en Tarragó va decidir repetir la jugada a Bellpuig, a Torregrossa i a Castelló de Farfanya, on va assenyalar set dones. A cada poble apujava l’aposta i això va fer sospitar les autoritats eclesiàstiques. El bisbe de Solsona el va denunciar a la Inquisició, que el va detenir el 20 de maig del 1617. Després de dos interrogatoris en què diversos batlles van explicar el mètode del caçador a l’hora que confessaven que les preteses marques a l’esquena de les dones només les veia ell, i havent establert que per culpa de les seves visions s’havia condemnat a mort dotze dones, el Sant Ofici el va alliberar fent-lo prometre que mai més “no ussasse de las cosas que hasta aquí tenía confessadas en materia de reconozer brujas ni lo enseñase a nadie, so pena que sería castigado con todo rigor”. Tarragó, com veurem, no va complir la promesa.

Però els caçadors de bruixes sortien per tot. La notícia de la detenció d’en Tarragó no va arribar mai al Rosselló, on un tal Llorenç Calmell, que deia que era de Besalú, va presentar-se al batlle de Millars assegurant que sabia reconèixer les dones que havien tingut tracte amb el dimoni. Tan gran va ser la seva convicció que, després de vantar-se d’haver reconegut “l’abadessa de les bruixes”, va començar una cursa per diversos pobles de la contrada: tots aquells on l’acusada principal va confessar tenir sequaces. Així, doncs, el van cridar de la Roca d’Albera, de Sureda, de Banyuls, de Palau del Vidre, d’Illa, de Nefiac i, finalment, també de Perpinyà. Va denunciar més de dues-centes dones i una vintena, com a mínim, van ser penjades. Sembla ser, però, que quan va voler acusar una burgesa de pertànyer a la secta, la comunitat perpinyanesa va tallar de soca-rel la seva cacera i el va denunciar a la Inquisició. El tribunal del Sant Ofici de Barcelona el va condemnar a galeres, que, de fet, era com una mena de pena de mort en diferit.

De Cosme Soler també en tenim més notícies. Com els altres caçadors, havia trobat més que un modus vivendi: havia tastat el poder, la metzina agredolça que el feia tenir la vida d’algunes desgraciades al seu abast. De manera que va decidir canviar de bisbat. La documentació demostra que a partir del 1619, si més no, va actuar, seguint punt per punt les mateixes fal·làcies, a Sant Feliu Sasserra, a Prats de Lluçanès, a Manresa, a Igualada, a Santpedor i fins i tot a Sallent, la vila de Joan Font. 

Una mena d’organització criminal 

La proximitat de molts d’aquests municipis ens permet imaginar que l’evolució dels processos devia ser similar als que hem descrit al Vallès: els interrogatoris a les dones assenyalades pels caçadors sempre tenien dos propòsits. El primer, la confessió dels pecats; el segon, i potser més important, un cop els càrrecs per bruixa ja havien estat establerts, era l’acusació d’altres dones. 

Sota tortura, els noms podien ser concrets o vagues: “n’hi havia tres de tal poble de qui no sé el nom”. Era suficient perquè la justícia comencés a córrer: només calia que el pretès caçador es presentés a la nova vila amb els testimonis dels batlles o de funcionaris del poble veí que juraven que havien sentit les declaracions de tal dona, ja declarada bruixa i condemnada, perquè el consell municipal del poble es posés en marxa. 

Aquests són els quatre noms que la història ens ha llegat i que mereixen l’oprobi d’haver condemnat centenars de dones a la forca amb l’únic propòsit d’enriquir-se: Joan Malet, Joan Font, Cosme Soler i Llorenç Calmell. Dos van acabar en mans de la justícia (Malet, cremat a la foguera, i Calmell, condemnat a galeres), mentre que de la fi dels altres dos no en sabem res. Però, malgrat que van ser ells els qui van vantar-se de ser caçadors de bruixes i que no van dubtar a escampar la seva fama arreu on van poder, seria injust acusar-los a ells sols. I és que si alguna cosa deixa clara la documentació que ha sobreviscut d’aquells brutals processos és que existia un negoci organitzat al voltant de la persecució: una xarxa de funcionaris reials menors, batlles i oficials subalterns de les vegueries, que van jugar amb les supersticions dels seus veïns i van aprofitar-se de la fragmentació jurídica existent al país.