La cacera de bruixes, un fenomen europeu

Als territoris francòfons anomenen els culpables dels crims de bruixeria sorciers o vaudois; a les ciutats italianes acusen dones de ser streghe e maliarie; al Llenguadoc i la Gascunya se les anomena faitilheras eth posoèras; a Catalunya, bruxes e metzineres. Val a dir que es tracta d’un crim força peculiar, a cavall entre la màgia i l’heretgia, i ni els jutges laics ni tampoc els inquisidors de la fe no disposen encara de gaire jurisprudència al respecte.

De fet, la majoria posen en dubte que aquest suposat crim existeixi realment, però en alguns tribunals ja s’han obtingut confessions que semblen confirmar allò que fa temps que anuncien alguns dels intel·lectuals de l’època: ha aparegut una nova secta herètica que amenaça la Cristiandat; els seus membres es desplacen per l’aire i es reuneixen de nit per abjurar de la fe cristiana i adorar el diable; provoquen la malaltia i la mort per mitjà de maleficis i metzines; fan caure pedregades destructores, i fins i tot entren a les cases per endur-se les criatures. Mentre teòlegs, inquisidors i juristes debaten acaloradament sobre la veracitat d’aquells fets, alguns predicadors itinerants es dediquen a difondre entre la població l’adveniment de la nova secta enviada per Déu com a càstig pels pecats comesos. Els membres d’aquell complot malèfic, afirmen, ja són entre nosaltres, i, per tant, cal descobrir-los i eliminar-los. 

A partir de les primeres dècades del segle XV, en algunes regions al voltant de la Mediterrània Occidental (entre les quals, Catalunya), algunes persones seran considerades membres d’aquella suposada confabulació diabòlica i començaran a ser denunciades a la justícia per haver assassinat criatures, emmetzinat el bestiar i haver fet caure calamarsa sobre els conreus. Després de ser torturades, acabaran confessant que són bruixes i bruixots, i explicaran que ha estat el mateix diable, el seu senyor, qui els ha ajudat a provocar tots aquells mals. També denunciaran un bon grapat de còmplices, és a dir, persones que formen part de la seva mateixa secta, responsables dels mateixos crims, i mereixedores, per tant, del mateix càstig: la mort al foc i la confiscació de tots els seus béns. 

Temps de crisi 

Som als inicis d’un peculiar episodi de la història europea que actualment es coneix com la cacera de bruixes. Un fenomen que s’acabaria consolidant i feminitzant, a finals del segle XV, per estendre’s tot seguit arreu del continent, i que portaria a la forca i a la foguera desenes de milers de dones i homes, durant els segles moderns; especialment, durant el segle XVII, una centúria caracteritzada per la crisi climàtica, econòmica i social. Haurien de passar encara moltes generacions perquè, ja en època de la Il·lustració, les elits intel·lectuals europees arribessin a un consens definitiu: la bruixeria no existia ni havia existit mai; els suposats crims comesos per les bruixes eren fruit de la superstició medieval, i les confessions de les acusades eren el resultat de les irregularitats dels judicis i del fanatisme dels perseguidors. 

La fi de la cacera, derivada de la negativa dels mateixos tribunals a acceptar com una realitat aquell crim inversemblant, no va significar, tanmateix, la desaparició de les creences populars sobre la bruixeria i el malefici. Aquelles creences, molt arrelades entre la població europea, van continuar ben vives. I, en alguns llocs, l’imaginari tradicional de la bruixeria es va mantenir gairebé intacte fins ben entrat el segle XX, coincidint amb la seva reformulació i (re)popularització a través de la literatura i el cinema, en el context de la nova cultura de masses.

Catalitzador de tensions socials

Catalunya és un escenari privilegiat per a l’estudi d’aquest fenomen històric apassionant. La precocitat de les persecucions en territori català, sumada a la seva intensitat durant els segles moderns, converteixen el nostre país en un dels epicentres de la cacera de bruixes europea, i també en una excepció pel que fa a la resta de regnes hispànics. En aquest sentit, la mecànica i les motivacions de la cacera de bruixes catalana coincideixen plenament amb la dinàmica general en l’àmbit europeu. Malgrat la visió més estesa actualment entre el públic no especialitzat, la repressió del crim de bruixeria va ser un fenomen d’abast continental però amb una clara articulació d’àmbit local, en el marc d’unes comunitats que buscaven entre les seves veïnes les culpables de les desgràcies que els afectaven, tot fent ús de mecanismes com ara l’estigmatització, la fama i el rumor, i col·laborant sovint amb les autoritats jurisdiccionals més properes. 

Les darreres investigacions a escala internacional han pogut demostrar, d’una banda, l’emergència d’acusacions per bruixeria en el marc de conflictes familiars i veïnals, i especialment durant episodis d’inestabilitat, quan aquella acusació es convertia en una espècie de catalitzador de les tensions socials, amb un marcat caràcter de gènere. D’altra banda, l’anàlisi dels aspectes legals i processals també ha permès explicar les diferències d’intensitat repressiva en el terreny geogràfic, en funció del grau de centralització politicojurisdiccional de cada territori. Així, doncs, en aquells estats amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, sembla que les persecucions van ser molt menors o fins i tot inexistents (és el cas de França i el Regne Unit). 

Control estatal contra poder local

En canvi, les grans caceres de bruixes van tenir lloc a les regions europees amb una manca de control estatal i amb més autonomia jurisdiccional de les elits locals, en el marc de procediments d’excepció endegats per unes corts de justícia municipals i senyorials en contacte directe amb les comunitats on s’originava el conflicte, sovint allunyades de l’ordre del dret i disposades a fer un ús abusiu del turment judicial. Pel que fa al Sant Ofici de la Inquisició, i contràriament a la visió predominant entre el gran públic, la seva actuació va contribuir clarament a frenar la persecució en aquells territoris on mantenia un control efectiu, com ara la Corona de Castella. Malauradament per a les acusades, aquell no va ser el cas de Catalunya (i tampoc dels regnes d’Aragó i de Navarra), on les lleis de la terra blindaven l’autonomia municipal i la dels barons, de manera que els inquisidors sovint quedaven atrapats entre l’escepticisme i la impotència. 

D’aquesta manera, llevat d’alguns episodis puntuals als tribunals inquisitorials de Barcelona i de Logronyo, les poques dones acusades de bruixeria que van passar a mans del Sant Ofici van acabar sent absoltes o bé condemnades a penes lleus, en clar contrast amb els centenars d’execucions a mort dictades per les autoritats seglars catalanes, les veritables protagonistes de la persecució. El Principat s’allunya així clarament d’altres territoris hispànics més centralitzats, com ara el regne de València o les terres castellanes del centre i sud peninsular, on constatem una absència gairebé total de condemnes a mort per bruixeria durant els segles de la cacera. Aquesta excepcionalitat del cas català, que l’acosta clarament a altres territoris del centre i el nord d’Europa, sembla que també va contribuir al fort arrelament en l’imaginari popular català, visible encara avui en la toponímia i el folklore del país. 

La bruixa que es redibuixa 

Avui podem constatar com la bruixeria, la cacera de bruixes i la pròpia figura estereotípica de la bruixa han esdevingut elements essencials de la cultura pop occidental, gràcies, en part, a la seva gran plasticitat i al seu elevat poder suggestiu. Més enllà dels estudis especialitzats, la figura de la bruixa ha estat reinterpretada per multitud de corrents artístics, polítics, filosòfics, literaris i esotèrics al llarg dels darrers cent cinquanta anys: des del nacionalisme romàntic passant pel neopaganisme, el materialisme històric, l’anticlericalisme, l’ocultisme, la resistència al maccarthisme, la contracultura, el moviment New Age o el(s) feminisme(s), l’univers de la bruixeria ha estat utilitzat i remodelat per tal d’adaptar-lo a interessos diversos i, sovint, incompatibles. 

Així, doncs, les bruixes han estat dibuixades successivament al llarg del segles XIX i XX com a dones sàvies; membres d’antics cultes pagans; camperoles ignorants; consumidores d’al·lucinògens; dones dotades de poders sobrenaturals; supersticioses; entabanadores i explotadores de gent supersticiosa; dissidents perilloses; personatges ficticis o imaginaris del folklore europeu; dones sexualment empoderades; enemigues declarades de l’estament mèdic; malaltes mentals; lluitadores contra el patriarcat; portadores dels sabers ancestrals de les antigues nacions europees; pioneres avançades al seu temps; llevadores lliures i independents; víctimes del capitalisme; fabricants de remeis casolans, i un llarg etcètera. 

Malgrat aquesta acolorida diversitat, la gran majoria de reinterpretacions populars contemporànies acostumen a compartir alguns trets característics: el menyspreu pel context històric i geogràfic de la cacera; la cronologia; el seu etnocentrisme; la creença en la superioritat intel·lectual moderna i il·lustrada respecte a un passat fosc, ignorant o endarrerit; la identificació dels perseguidors com una minoria fanàtica d’homes vinculats a l’estament mèdic i a l’Església catòlica romana; l’assumpció acrítica de la visió (purament masculina) de la bruixa com a víctima, i la utilització i la reivindicació d’aquesta figura com a símbol personal, polític o comercial en el present.

Totes aquestes visions amaguen també un fet fonamental i de gran actualitat: l’estigmatització, el judici, la tortura i l’execució de milers de dones, al llarg dels segles XV-XVIII, s’insereixen en una sèrie de dinàmiques històriques transversals en les quals va participar tota la societat, sigui per acció o per omissió. Unes dinàmiques que, en molts aspectes, resulten ben actuals, i que, evidentment, no són atribuïbles únicament a determinades minories de poderosos, sense caure fàcilment en la caricaturització o en les teories de la conspiració (d’altra banda, tan apreciades per aquells predicadors baixmedievals que van posar els fonaments de la cacera).

Parafrasejant un dels eslògans de moda, podem afirmar que, estadísticament, som les netes d’aquells homes i dones que van assenyalar les seves veïnes com a bruixes, que van estendre falsos rumors, que van testificar en els seus judicis i que, finalment, van assistir a les seves execucions entre crits i aplaudiments. 

Sigui com sigui, i lluny dels tòpics més estesos entre el gran públic, els estudis especialitzats han continuat avançant a bon ritme al llarg de les darreres dècades. Actualment, hi ha pocs episodis tan estudiats i debatuts historiogràficament com la cacera de bruixes, gràcies, sobretot, a les sòlides tradicions de recerca en països com França, els Estats Units, Alemanya i el Regne Unit, des d’on es continua aprofundint en l’anàlisi d’aquest fenomen que va marcar de manera tràgica la fi del món medieval i l’inici de la modernitat. Els resultats d’aquestes investigacions han estat la base per guiar i donar forma, com no podia ser d’altra manera, als textos d’aquest monogràfic. I també el mapa i la llista de noms que trobareu al web de la revista.