Si hi ha un objecte celeste que transmet pau i serenor, és la Lluna. Una aparença, però, que no podia ser més enganyosa: el nostre satèl·lit va néixer amb el cataclisme més devastador de tots els que ha patit la Terra.
Una ràpida reflexió posa en evidència algunes qüestions que fan sospitar que el nostre planeta, de fàbrica, venia sense Lluna. Per començar, ni Mercuri ni Venus en tenen, de satèl· lits naturals. I Mart té dues roques petites i amorfes, segurament asteroides capturats. A més, cap de les llunes dels altres planetes del sistema solar no es poden comparar, en dimensió respecte del seu planeta, amb el nostre satèl·lit. Mentre la massa de la Lluna és un 1,2% de la terrestre, Ganimedes, el satèl·lit més gran de Júpiter, representa tan sols un 0,008% comparat amb el planeta. I Tità, el més gran de Saturn, un 0,2%.
Ja a finals del segle XIX, George Darwin, fill del famós creador de la teoria de l’evolució de les espècies, va postular que la Lluna podria haver-se format com una escissió de la Terra, un fragment desprès del nostre planeta. I, l’any 1946, el geòleg canadenc Reginald Daly va posar sobre la taula la hipòtesi d’un gran i antic impacte. Segons aquest model, la Lluna seria el resultat d’una col·lisió gegantina entre una jove Terra i un cos de gran volum.
Teia, un objecte de la mida de Mart
El model de Daly va passar quasi desapercebut, fins que va ser recuperat i perfeccionat, a partir de la dècada dels setanta del segle passat, un cop es van analitzar les roques lunars transportades per les missions Apollo. Dos grups de científics treballant de manera independent (William Hartmann i Donald Davis, d’una banda, i Alastair Cameron i William Ward, de l’altra) van arribar a conclusions similars: l’origen de la Lluna havia estat cataclísmic.
Gràcies a l’estudi cada cop més acurat de la composició de la Lluna i a les potents simulacions fetes amb ordinadors, cap a finals de segle ja s’havien anat encaixant les peces d’un relat sorprenent que és, actualment, el millor model que tenim per explicar l’origen de la Lluna: fa uns 4.400 milions d’anys, una Terra acabada de formar va xocar contra un objecte, que hem anomenat Teia, de la mida aproximada de Mart! Aquest fet va enviar quantitats enormes de material a l’espai, i en poc temps part d’aquest material es va agregar per a donar lloc a la Lluna.
No cal dir que va ser un xoc afortunat per a nosaltres, doncs, el nostre satèl·lit ha tingut una funció clau sobre l’evolució de la primera vida a la Terra, actuant mitjançant les marees. Sense Lluna, els camins evolutius haurien estat diferents i, possiblement, els humans no existiríem.
Aquest article es va publicar en el número 235 del Sàpiens (octubre 2021)