Amb un gest ferm i la mirada clavada a l’horitzó, una dona parla al públic. Només és una fotografia, però sembla que es pugui notar la vibració de la seva veu al micròfon. Està còmoda sent la diana de totes les mirades. Corre l’any 1937 i tothom la coneix, tothom busca Maria Dolors Bargalló perquè parli als seus actes. Ella està a tot arreu: fent mítings, escrivint a la premsa i organitzant-se políticament a les files del republicanisme, el feminisme i l’antifeixisme.
La Maria Dolors va néixer el 1902 en el si d’una família treballadora. Era la gran de dues germanes. A diferència de la seva mare, mestressa de casa, la Maria Dolors va poder estudiar en un moment en què la taxa d’analfabetisme femení a Catalunya començava a baixar del 66,5% –xifra del 1900–. Va estudiar tall i confecció a l’Institut de la Dona que Treballa i, tot i que va trobar feina de modista, no aspirava a passar la vida entre agulles i didals. A partir dels catorze anys, els pares de la Maria Dolors ja veien, neguitosos, com aquella jove tossuda i presumida s’implicava en política i freqüentava espais on les dones solien brillar per la seva absència.
Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), va començar a militar al partit independentista Estat Català, liderat per Francesc Macià. Amb mentalitat pragmàtica i diligent, es va dedicar a vendre el butlletí del partit, editat a París. Així, a més de recaptar diners, també estava al dia del que passava més enllà dels Pirineus.
Durant el període d’entreguerres, Catalunya no era aliena a l’onada de canvis socials, culturals i polítics que s’estaven generant en l’àmbit internacional. Són els anys del moviment obrer en què sindicats i ateneus es converteixen en els centres de gravetat de la vida de la classe treballadora. La cultura reflecteix aquest trencament en l’exploració de les avantguardes, en el sorgiment massiu de setmanaris, de corals, de premsa, etc. També és un moment de canvi per a les dones. La periodista i escriptora Carmen de Burgos, a l’assaig La mujer moderna y sus derechos, explica que “l’evolució ha estat tan ràpida que sembla que hi hagi molts segles de distància entre les dones del 1899 i les actuals”.
És el moment en què es canvien les cotilles pels vestits rectes i curts i els pentinats a l’estil garçonne. A poc a poc, elles comencen a ocupar nous espais: l’esport, els cafès, nous llocs de treball… Abans que s’aprovés la Constitució del 1931, les dones passaven la vida tutelades pels pares o els marits. La moral cristiana imperant donava suport a aquesta estructura social, establint que la dona virtuosa era la que cuidava les criatures i obeïa el marit. La misogínia també s’apuntalava en la ciència, que des d’una suposada objectivitat assegurava que les dones eren biològica ment inferiors basant-se en la seva manca de racionalitat.
El 1931, amb la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya, la trajectòria política de Maria Dolors Bargalló va agafar embranzida. Juntament amb les altres poques dones, va picar pedra perquè les promeses d’igualtat que es van recollir a la nova Constitució no quedessin en simples eslògans. En parlaven al diari L’Opinió en un article titulat “Diuen les dones”: “Ja s’acaba l’hora de les promeses afalagadores. (...) No és protecció el que nosaltres demanem: volem que es reconeguin tots els nostres drets, iguals als de l’home. Ara que es tracta d’estructurar un poble, que no sembli que només hi ha homes sobre la Terra”.
A favor del vot femení
Bargalló estava fermament convençuda de la importància que el seu partit inclogués les reivindicacions feministes en l’agenda política. Per això, a través d’articles a la premsa, s’adreçava directament a les dones, i es va anar convertint en un referent per al públic femení. L’escriptora Betsabé García, autora de la biografia Maria Dolors Bargalló: feminista i propagandista d’esquerres, explica que “era el punt de contacte” entre el partit i les dones. El juliol del 1931, en el context de la campanya a favor de l’Estatut, va pujar a un escenari per fer el primer míting. En aquell referèndum, les dones encara no podien votar, però van organitzar una campanya de recollida de firmes sense precedents en què vora 400.000 dones van mostrar suport simbòlic a l’Estatut.
L’1 d’octubre del 1931, la incorporació del vot femení a la Constitució republicana havia generat polèmica. De les tres primeres diputades a Corts, Clara Campoamor, del Partit Radical, Victoria Kent, del Partit Radical Socialista, i Margarita Nelken, del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), només Campoamor defensava aferrissament el sufragi femení sense limitacions. Kent i Nelken, vehiculant la inquietud de bona part de les esquerres, eren partidàries de posposar-lo, al· legant la manca de formació de les dones.
Darrere d’aquest discurs hi havia la por que l’electorat femení es deixés dirigir per l’opinió de l’Església, fet que posaria en risc la República. Maria Dolors Bargalló es va posicionar a favor del sufragi femení durant el debat a les Corts, però, uns mesos més tard, en un moviment poc propi del seu caràcter, va adoptar un perfil més prudent. Així ho explicava a L’Opinió: “És precís que totes escoltem la veu de la raó i del seny, i que abans que demanar amb tota la plenitud l’execució d’aquells drets i deures que les dones de l’Esquerra Republicana de Catalunya, més que cap altre, volem que siguin realitats, comprenem també que és precís que la dona es capaciti del que d’ella s’espera”.
Bargalló, amb només vint-i-un anys, va començar a fer més mítings, articles i conferències. La lògica era d’allò més pragmàtica: si deien que les dones votarien la dreta per manca de formació política, ella mateixa els la proporcionaria. Tot i això, ara la conservadora Lliga de Catalunya havia format una secció femenina que es feia perillosament forta, amb Francesca Bonnemaison al capdavant. En resposta, noms com Maria Dolors Bargalló, Rosa Maria Arquimbau i Núria Montserrat Oromí, entre d’altres, van començar a articular el Front Únic Femení Esquerrista. El seu objectiu principal era unificar les forces femenines d’esquerra per defensar els drets republicans que la dreta femenina amenaçava. Bargalló va ser secretària del Front Únic i alhora també ho era de la secció femenina de la Joventut Nacionalista La Falç, una agrupació catalanista.
A finals del 1932, Bargalló era una oradora reconeguda, amb més de cent mítings i quasi una cinquantena de conferències a l’esquena. De fet, va estar molt a prop de ser candidata a diputada a les Corts, un gest que Francesc Macià va frustrar en designar en lloc seu Aurora Bertrana, que tenia un perfil més baix. Bargalló va començar a treballar de funcionària a l’Ajuntament de Barcelona.
Fora de les fronteres de l’Estat, l’amenaça feixista es feia cada cop més real i, per fer-hi front, s’estava organitzant una resposta a escala internacional. En aquesta línia trobem el Comitè Mundial de dones contra la Guerra i el Feixisme, liderat per la feminista francesa Gabrielle Duchêne, que pretenia organitzar un congrés a París amb el mateix nom. Així, doncs, l’agost del 1934, Maria Dolors Bargalló va viatjar a la capital francesa, on va trobar-se amb dones de diferents països i ideologies. En acabat, va ser escollida, membre del Comitè Mundial de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Paral·lelament, Bargalló mantenia una activitat política frenètica per preparar la campanya de les eleccions del 16 de febrer del 1936, en què guanyaria el Front Popular. La tranquil·litat duraria pocs mesos.
Guerra i exili
L’aixecament militar del juliol del 1936 i l’inici de la Guerra Civil va ser un sotrac molt important. Calia orientar tots els esforços a vèncer el feixisme, així que Bargalló es va posar al servei permanent de l’organització Socors Roig Internacional, on ja formava part de la junta de la secció catalana. Des de la rereguarda hi havia molta feina per fer. Bevent de l’experiència de l’organització antifeixista i feminista de París, el 1937 es va organitzar el primer Congrés Nacional de la Dona. D’aquell òrgan va néixer la Unió de Dones de Catalunya, una organització presidida per Maria Dolors Bargalló que va sumar fins a 30.000 afiliades. Betsabé García recull al seu llibre l’últim que sabem de Bargalló abans del final de la guerra. Es tracta d’un text d’Antoni Rovira i Virgili: “Mentre estem deturats a Cantallops, veiem arribar un camió ple de dones i criatures, entre les quals distingim Maria dels Dolors Bargalló, escabellada, la cara pàl·lida i l’aire fatigat. —Venim de Vic –em diu–. Vaig portant refugiats. Ara deixo aquests, i me’n torno per dur-ne uns altres”.
El 10 de febrer del 1939, la Maria Dolors travessava la frontera. A França, va constatar que, malgrat la feina que havia fet pel seu partit, la seva supervivència no era tan important com la dels seus homòlegs masculins. Es va trobar sola, sense recursos i amb la urgència d’haver d’allunyar la seva mare –que l’havia seguit a França– de la guerra. Malgrat les cartes adreçades al conseller Josep Tarradellas –que també era a l’exili i amb qui es va escriure durant molts anys–, només va rebre, el 1939, l’aixopluc del Comitè Mundial de Dones contra la Guerra i el Feixisme.
Bargalló va intervenir en més de cent mítings i en quasi cinquanta conferències
Finalment, va arribar a Mèxic, on ràpidament es va posar a treballar. Només va trigar dos mesos a aparèixer públicament per fer una intervenció, amb motiu de l’Onze de Setembre, a l’Orfeó Català de Mèxic. Va començar a col·laborar amb revistes catalanes a l’exili, com Ressorgiment, a l’Argentina, i La Humanitat, a Mèxic. Va treballar de mecanògrafa i d’agent d’assegurances i ho combinava amb les tertúlies i la participació en totes les iniciatives culturals on se la reclamés.
També va col·laborar a la ràdio: Bargalló tenia mitja hora diària al programa Catalunya per parlar de tradicions, recitar poesies i fer entrevistes. En una ocasió, va poder portar Tarradellas a l’estudi. Les notes de L’emigrant iniciaven l’emissió, que es va retransmetre durant tretze anys de manera ininterrompuda. Només un cop, amb seixantatres anys, Bargalló va poder tornar amb un permís de tres mesos a Catalunya i reunir-se amb els seus. L’any 1980, va morir i va ser enterrada al país que l’havia acollit, però sempre va trobar a faltar Catalunya.
Us recomano la biografia Maria Dolors Bargalló: feminista i propagandista d’esquerres (Fundació Irla, 2020), de Betsabé García, que podeu descarregar-vos a https://bit.ly/4533rM7. El llibre Les dones d’esquerra: 1931- 1939 (Fundació Irla, 2000), coordinat per Carme Porta, repassa altres biografies destacades i textos de dones republicanes (el podeu trobar a https://bit.ly/42XWs5h). D’altra banda, l’obra de Margarita Nelken La condición social de la mujer en España (Horas y Horas, 2013) ens dona una perspectiva més contextual per part d’una de les protagonistes del moment.
Aquest article es va publicar en el número 256 del Sàpiens (juliol 2023)
