Tjaru, la ciutat dels nassos tallats

Tots els habitants d'aquesta ciutat fortalesa tenien dues coses en comú: eren delinqüents i els faltava una part del cos, perquè a l’antic Egipte les mutilacions eren un càstig habitual

A Tjaru hi enviaven delinqüents condemnats per delictes contra el faraó o els déus que mutilaven com a càstig
A Tjaru hi enviaven delinqüents condemnats per delictes contra el faraó o els déus que mutilaven com a càstig
26 de gener del 2024 a les 00:00
Guardar a favorits

La suor li relliscava pel front, una tremolor li havia començat a totes les extremitats del seu cos després d’haver sentit la sentència que havia caigut contra ell: l’amputació del nas i la deportació a la fortalesa militar de Tjaru, on faria treballs forçats servint a l’exèrcit del faraó. Nakht havia estat enxampat sostraient els carregaments d’ofrenes divines destinades al culte d’Osiris del temple d’Abydos, acte que no tan sols es considerava corrupció, sinó un sacrilegi contra els déus. Ara el seu destí estava escrit.

Ens trobem al país del Nil, vora el 1300 aC. El rei Horemheb, un dels successors del difunt Tutankhamon, havia promulgat un edicte de caràcter jurídic que tenia com a objectiu purgar l’administració de corrupció i atemorir aquells que s’atrevissin a delinquir. Aquest edicte convertiria la fortalesa de Tjaru i els seus habitants mutilats en una llegenda que sobreviuria al pas del temps.

Tjaru va ser una fortificació egípcia situada a l’extrem oriental del delta d’Egipte. Des de la seva posició, s’iniciava una ruta que connectava el país del Nil amb Síria i Palestina a través de la península del Sinaí, posició estratègica que permetia tenir el control de les rutes comercials que es dirigien al Pròxim Orient. Aquesta franja terrestre ja va esdevenir cabdal durant el Regne Antic (2700-2200 aC), moment en el qual els antics egipcis van batejar la els camins d’Horus.

La fortalesa de Tjaru funcionava com un pas fronterer entre Egipte i la península del Sinaí i Asia

Alguns testimonis d’aquest període ja ens informen de la importància estratègica de la regió, com és el cas de Hekeni-Khnum, un funcionari de la V dinastia que va ostentar el càrrec de supervisor dels camins d’Horus. Altres referències posteriors, com el conte de Sinuhé, remarquen la importància de les fortificacions d’aquella regió, com els anomenats murs del príncep, que tenien la funció de “repel·lir els asiàtics i esclafar aquells que viuen sobre la sorra del desert (els beduïns)".

 Uns orígens poc egipcis

Malgrat tot, no és fins al Segon Període Intermedi (1750-1550 aC) quan comencem a tenir informació de l’existència de Tjaru, un període històric marcat per la irrupció dels heqakhasut, els hikses. Aquesta gent d’origen semita, procedent de la zona de Canaan, va arribar a Egipte en un moment en el qual el poder dels sobirans egipcis de la XIII dinastia era molt feble. L’enfrontament entre hikses i egipcis ens ha quedat ben narrat gràcies a les cròniques bèl·liques de Kamose, el darrer rei de la XVII dinastia, i d'Ahmose, el primer monarca del Regne Nou. 

Entre aquests documents també es pot destacar l’anvers del papir matemàtic de Rhynd, que es data durant els regnats dels darrers reis hikses, Apophis i Khamudi, i on per primera vegada s’esmenta la fortalesa de Tjaru: “Any 11, segon mes de l’estació de la collita: Iunu (Heliópolis) va ser conquerida. Primer més de l’estació de la inundació, dia 23: el del sud (el rei de Tebes), lluita contra Tjaru. Primer més de l’estació de la inundació, dia 25: Tjaru va ser conquerida”. 

Una fortalesa inexpugnable

La informació que es desprèn del papir de Rhynd permet veure com la fortalesa de Tjaru constituïa un punt clau en la defensa del nord d'Egipte i una de les places fortes dels monarques hikses. Després de la conquesta de la ciutat d’Heliòpolis, els egipcis van optar per no atacar frontalment la capital dels heqa-khasut, situada a Avaris, al delta oriental, sinó que van decidir tallar les vies de comunicació dels hikses amb la resta de Canaan, posant el punt de mira sobre Tjaru.

La derrota definitiva dels hikses va quedar narrada en la biografia d’Ahmose, un oficial que va participar en aquest setge. Amb l’expulsió definitiva dels hikses, es va iniciar el que els historiadors anomenem el Regne Nou (1550-1069 aC), un període marcat per l’expansionisme militar que va convertir Egipte en un dels imperis més importants del Pròxim Orient.

Durant aquest període, la fortalesa de Tjaru va patir una remodelació profunda, convertint-se en un veritable bastió inexpugnable similar a les grans fortaleses egípcies que defensaven Núbia. La nova fortalesa, que mesurava uns 600 metres de llargada i uns 350 metres d’amplada, tenia una planta rectangular, formada per un doble baluard defensiu amb més de vint torres i per un gran terraplè amb pendent que dificultava un atac directe.

Malgrat això, potser un dels elements defensius més rellevants era la seva posició sobre el terreny. Si observem un dels fragments dels relleus del faraó Seti I, que decoren el temple d’Amon a Karnak, hi podem veure el faraó tornant a Egipte sobre un carro, després d’haver vençut en una campanya militar contra els shasu, grups seminòmades que habitaven Síria i Palestina.

Entre dues aigües

I, davant dels presoners de guerra, es veuen dos edificis separats per un canal d’aigua en l’interior del qual hi ha representats tota una sèrie de cocodrils. Les inscripcions jeroglífiques que acompanyen aquestes representacions identifiquen els assentaments, el primer es tracta de “la fortalesa de Tjaru”, mentre que el segon apareix descrit com “el canal”. Actualment sabem, gràcies a les excavacions que hi va dur a terme l’any 1986 el Consell Suprem d’Antiguitats egipci, que la fortalesa de Tjaru eren dos emplaçaments fortificats separats per un canal d’aigua i que es corresponen amb els jaciments actuals de Tell el-Hebua I i Tell el-Hebua II.

Durant el Regne Nou, la línia costanera del mar Mediterrani no es trobava en la mateixa posició actual, sinó que penetrava terra endins, deixant submergida una gran part de l’actual costa egípcia. Així, doncs, l’extrem oriental del delta d’Egipte presentava una geografia ben diferent de l’actual, una zona pantanosa plena de llacunes i infestada de cocodrils, que només es podia creuar mitjançant la ruta que defensava la fortalesa de Tjaru, que funcionava com un veritable pas fronterer. Tenint en compte tot això, és fàcilment comprensible per què els faraons van considerar aquesta zona de pas un punt clau per defensar el país i com a punta de llança per emprendre operacions militars contra les altres potències regionals.

Ho sabies?
La mutilació, un càstig habitual

Les sentències de mutilacions necessitaven un permís reial perquè els tribunals locals ordinaris les poguessin dur a terme. En aquest sentit, l’amputació d’un membre del cos es percebia com una pena molt severa, que deixava una marca permanent en la víctima que li assegurava una humiliació perpètua pel crim comès. A més, l’amputació de certes parts del cos, com ara les orelles, podia suposar una condemna eterna per a la víctima, ja que certs sentits, com el de l’oïda, eren imprescindibles per emprendre el viatge al més enllà.

Homes morts en vida

La vida dels soldats no havia de ser pas fàcil, tal com ens mostra el papir Lansing, un text que pretenia alliçonar els aprenents d’escriba dels mals dels altres oficis. “El soldat se’l desperta a qualsevol hora i un (el seu superior) el persegueix com un ase. Treballa fins que Aton es posa en la foscor de la nit. Passa gana, la seva panxa pateix, és com si estigués mort en vida. Quan rep la ració de gra, ja no serveix per moldre. Està convocat per lluitar a Síria i no podrà descansar. Tampoc no té roba ni sandàlies.”

De funcionaris a presoners?

La rellevància estratègica de Tjaru no és només el que fa important aquest enclavament. Gràcies al decret reial de Horemheb, l’últim monarca de la XVIII dinastia, sabem que aquesta fortalesa també va funcionar com una presó per a membres de la cort acusats de corrupció. L’edicte, que es conserva a l’onzè piló d’entrada del temple de Karnak, recull tota una sèrie de delictes comesos per membres de l’administració, tals com l’expropiació de vaixells, extorsions als que havien de pagar impostos o robatori de tributs que rebien tant els temples com el palau. Si bé l’autoritat reial no sempre tenia la capacitat de controlar totes les esferes de l’administració, el càstig per als que eren enxampats era sever: l’amputació del nas i de les orelles i l’exili a la fortalesa de Tjaru.

 

Allà, els qui havien ocupat càrrecs rellevants dintre de l’administració es convertien en presoners, utilitzats com a mà d’obra en camps de treball, en moltes ocasions com a picapedrers, però també com a soldats d’infanteria. La vida en ambdós casos no havia de ser fàcil, els picapedrers treballaven moltes hores seguides, però, per contra, eren ben alimentats i sabem que rebien atenció mèdica si patien alguna lesió o malaltia. Eren treballadors valorats.

Els presoners eren utilitzats com a mà d’obra en camps de treball o com a soldats

La referència de la vida dels soldats és la més il·lustrativa, perquè ens mostra com podia haver sigut el destí d’un presoner fet soldat... En el cas d’aquells que acabaven a Tjaru, la seva sort estava lligada a combatre contra els hitites a Síria, per tant, era una sentència de mort quasi assegurada. No sabem quantes persones van acabar condemnades i exiliades en aquest presidi fronterer. Els documents històrics no n’han deixat constància. El cementiri que es va trobar a Tjaru tampoc no ens ha ajudat a determinar si les persones allà enterrades podien correspondre als presoners mutilats, ja que, si bé en vida les amputacions eren ben visibles per a tothom, després de la mort les despulles no permeten veure les traces de violència.

Malgrat la poca informació que els egipcis ens han llegat sobre aquestes condemnes, l’horror que va despertar un indret plegat de rostres mutilats entre les mentalitats va transcendir el temps, convertint Tjaru en un veritable mite. Molts segles després, autors grecs com Estrabó i Diodor Sícul encara es feien ressò d’una ciutat entre Egipte i la península del Sinaí que van anomenar Rhinoculoros, “la ciutat dels nassos tallats”.

Per saber-ne més

Us recomano el llibre Guerra y comercio con los faraones. Un estudio arqueológico de las relaciones exteriores del Antiguo Egipto, de Garry J. Shaw (Edicions Dilema, 2023), Les fortresses égyptiennes. Du Prédynastique au Nouvel Empire, de Franck Monnier (Edicions Safran, 2010), i, finalment, Tharu. The Starting Point of the “Ways of Horus, d’Abdul Rahman Al-Ayedi (Universitat de Toronto, 2000).

Aquest article es va publicar en el número 263 del Sàpiens (febrer 2024)