Eudald Carbonell: "D'aquí a dos-cents anys, serem la meitat de la població"

Doctor en geologia del Quaternari, aquest catedràtic de prehistòria ha excavat als cinc continents i ha convertit el passat remot en una aventura intel·lectual global. El 1994, va signar una fita mundial: el descobriment de l’Homo antecessor a Atapuerca. Aquest 2025, ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de la Història

Eudald Carbonell, Premi d'Honor de la Història
Eudald Carbonell, Premi d'Honor de la Història Enrique Marco
23 de desembre del 2025 a les 00:00
Guardar a favorits

—Per què va decidir dedicar-se a la prehistòria i no a una altra disciplina?
Tot va començar amb els fòssils. Quan era petit i la meva mare no podia aguantar-me –era un nen molt entremaliat–, m’enviava amb els avis a Santa Maria de Besora (Osona). Devia tenir uns cinc anys, i em passava el dia buscant fòssils marins. Tota aquella zona havia estat submergida pel mar de Tetis, en diverses etapes de la prehistòria, i s’hi podien trobar autèntics tresors. Sense saber-ho, allò va ser l’inici de tot.

—I quan va trepitjar el primer jaciment?
Als dotze anys, a les Encantades, a la cova de Rialb, prop de Ribes de Freser (Ripollès). Amb un grupet de nens de l’escola, ens dedicàvem a espoliar les coves de tota la vall, sense entendre gaire què fèiem. No va ser, però, fins als divuit anys que vaig trobar la meva primera peça important: una moneda romana!

—Aleshores ja havia decidit fer de la recerca el motor de la seva vida?
Per a mi, buscar fòssils era una aventura romàntica, però de mica en mica es va anar convertint en la meva professió. A la Universitat de Girona, vaig començar a prendre’m la disciplina seriosament, però sobretot va ser gràcies a Josep Canal Roquet, a través de l’Associació Arqueològica de Girona, entitat de la qual va ser-ne soci fundador, i a l’arqueòleg Miquel Oliva Prat. L’etapa de la Universitat de Barcelona va ser molt efervescent, perquè combinava l’arqueologia amb la militància política. Però ja tenia clar que, si volia acabar dirigint un equip i fer ciència de veritat, m’havia de formar encara més.

—París va ser un punt d’inflexió.
Totalment. Hi vaig arribar amb la intenció de fer un doctorat a la Sorbona, però sense ni un duro a la butxaca. Vaig passar-me mesos dormint al metro i passant-ho malament, fins que em van donar una beca. Va ser una època difícil, però també molt formativa: Sorbona, museus, vida bohèmia… Vaig fer-hi bons amics. Em vaig especialitzar en geologia del quaternari a l’Institut de Paleontologia Humana, amb mestres com Henry de Lumley, Georges Laplace i André Leroi-Gourhan. Va ser un entorn intel·lectual potentíssim.

—Quan va començar la seva relació amb Atapuerca?
Cap al 1978, gràcies al paleontòleg Emiliano Aguirre, que va ser un mestre fonamental per a mi. En aquella època, tot era precari: no hi havia diners, no hi havia res. Fins al 1988, no vam entrar a la Sima de los Huesos, i allà vam trobar les primeres restes humanes. Sense restes humanes, no hi ha finançament. La troballa d’en Miguelón, el 1992, un dels cranis d’homínid més complets i més ben conservats, ho va canviar tot. 

—Però la descoberta que havia de revolucionar l’estudi de la prehistòria encara havia d’arribar.
La troballa més important d’Atapuerca va ser la de l’Homo antecessor, a la Gran Dolina, un parell d’anys després. Va ser la descoberta d’una nova espècie, d’uns 850.000 anys d’antiguitat, que ens permetia afirmar que Europa havia estat ocupada molt abans del que es creia. Aquest primer homo conegut, que tenia una combinació de trets arcaics i moderns, va permetre que Atapuerca se situés com un referent mundial en paleoantropologia.

—Com ha canviat el treball arqueològic des d’aquestes excavacions i fins avui?
En els meus inicis, tot s’apuntava a mà i amb coordenades cartesianes, les excavacions eren lentes i meticuloses, i depenien molt de la memòria i els apunts individuals. No hi havia ordinadors, els mapes eren dibuixats a escala manual. La gran revolució ha vingut amb les tecnologies modernes: el georadar i els escàners 3D ens permeten veure el subsol sense excavar; la paleogenètica ens permet extreure ADN de fòssils molt més antics; tenim tècniques de datació (per luminescència, isòtops radioactius) més precises…

—Els equips també són més grans i multidisciplinaris.
En la troballa de l’Homo antecessor, érem un equip de sis o set persones. Ara en som més de tres-centes, amb perfils molt diferents (arqueòlegs, paleontòlegs, biòlegs, botànics, geòlegs, enginyers, genetistes…) i d’una trentena de països diferents. La col· laboració internacional ha accelerat els descobriments i permet interpretar-los des de múltiples perspectives. Avui l’arqueologia és més transparent, verificable i col·laborativa que mai.

—Tot i que la projecció internacional la hi ha donat, sobretot, la seva tasca al capdavant d’Atapuerca, ha dirigit o participat en excavacions als cinc continents. Hi ha diferències entre excavar a l’estat espanyol o fer-ho a Àsia, a Àfrica o a l’Amèrica del Sud?
El mètode arqueològic és el mateix a tot el món. És un mètode universal. Les diferències no són tècniques, sinó pràctiques: l’idioma, les relacions amb les comunitats locals, l’accés a zones remotes, la seguretat i el clima. Algunes expedicions han estat especialment complicades.

—Ens en posa algun exemple?
La vegada a la vida que he passat més por va ser al Tadjikistan. El cap de l’expedició em va deixar sol per anar a buscar menjar i em van capturar un grup de mujahidins. Jo no parlava ni tadjik, ni uzbec, ni res que s’hi assemblés. Per sort, vaig poder-me escapar en un moment de distracció. Aleshores encara era jove i corria molt! L’altra vegada que la meva vida va estar més en risc va ser a Kenya, on gairebé morim de set tota l’expedició. Literalment. Després de punxar la roda una dotzena de vegades, vam arribar al Turkana a peu i a punt de defallir, i no vam tenir més remei que beure aigua d’un pou negre! Vaig arribar a estar molt fotut, però me’n vaig sortir. També he excavat en llocs en plena guerra, com a Algèria.

—Algun lloc on s’hagi negat a anar a excavar?
A Mali o a l’Amazònia. És massa arriscat. A Mali, hi ha molta inseguretat política, conflictes armats i un perill real que et puguin segrestar. A l’Amazònia, a banda de les restriccions legals per excavar, els riscos sanitaris (malalties tropicals i fauna perillosa) ens ho desaconsellen.

—Malgrat aquests límits físics i geopolítics, les noves tecnologies ens han obert camins que abans semblaven impossibles. Diu, sovint, que “la tecnologia ens farà transhumans”.
Jo sovint explico que el llenguatge i les mans ens van fer humans. És a dir, ens van permetre que ens comuniquéssim i que fabriquéssim eines. Ara el llenguatge matemàtic i la intel·ligència artificial ens portaran a un nou estadi: la transhumanitat. Si ho fem bé, conviurem amb quatre espècies –humans, humanoides, robots i individus amb modificacions genètiques–. El problema és que tendim a uniformar el món, i això és perillós: és la diversitat la que ens ha permès sobreviure fins avui.

—Sense diversitat, ens extingirem?
Si continuem gestionant malament el territori, l’economia… ens encaminem al col·lapse. A la Terra, els pròxims temps hi haurà un decreixement demogràfic brutal: d’aquí dos-cents anys, serem dos o tres mil milions d’humans. A Europa, ja tenim una taxa de reproducció de 0,9. Sense migracions, desapareixeríem en poques generacions. I està demostrat que som una espècie amb tendència a fer bestieses.

—Què és el que més el preocupa del futur?
Que la consciència crítica d’espècie no se socialitzi. Va emergir durant la crisi dels míssils a Cuba o durant la guerra Iran-Iraq, quan la gent va entendre que la humanitat podia desaparèixer. Però aquesta consciència és feble i sense ella no podrem gestionar un futur complex.

—Quin paper hi tindrà la ciència?
Un paper central, però no únic. La ciència és molt important. Mengem, ens curem i ens movem gràcies a la ciència. Ha de ser la base de la futura espècie transhumana, però ha d’anar acompanyada d’ètica i d’intel·ligència col·lectiva.

—Algun consell per als futurs estudiants de prehistòria?
No acostumo a donar consells, perquè poden quedar desfasats i perquè l’error és la millor manera d’aprendre. Mira, al llarg de la meva trajectòria professional, la recerca m’ha permès apropar-me a la ciència profundament; la socialització m’ha servit per apropar-me a la gent, i amb la docència he pogut compartir el coneixement. Al final, el que és important és que la ciència arribi a tothom. Quan em mori, no em recordarà ningú. I no passa absolutament res. L’important no és la transcendència personal, sinó la transcendència del pensament.

Ho sabies?
Les 5 descobertes més importants
  • L’Homo Antecesor: La troballa d’aquesta nova espècie va situar Atapuerca al mapa mundial de la prehistòria i va demostrar un poblament europeu molt més antic del que es pensava.
  • El crani num. 5: La descoberta, a la Sima de los Huesos, de l’emblemàtic Miguelón –el fòssil més complet d’un Homo heidelbergensis– ha estat una peça central per entendre l’evolució humana.
  • L'homínid més antic: La troballa de la Sima del Elefante de les restes d’un homínid d’1,2 milions d’anys ha reescrit el primer poblament europeu.
  • Conjunt Lític: Les eines trobades al nivell TD4 revelen habilitats tècniques avançades en humans arcaics.
  • L'abric romaní: Les peces de fusta de l’Abric Romaní han estat una finestra privilegiada a la vida quotidiana dels neandertals.
Els 5 mestres
  • Henry de Lumley (1934): Figura central de la paleoantropologia europea, conegut per la seva recerca a Talteüll (Rosselló) i la seva visió global de l’evolució humana. Va ser un mestre exigent i meticulós que va inculcar a Carbonell el rigor científic i la disciplina metodològica.
  • Georges Laplace (1918-2004): Pare de la tipologia analítica, va revolucionar l’estudi de les eines lítiques introduint un sistema classificatori precís i replicable. La seva manera sistemàtica i gairebé matemàtica de pensar va marcar la formació tècnica de Carbonell.
  • Emiliano Aguirre (1925-2021): Fundador del projecte Atapuerca i motor intel·lectual de tota una generació de paleoantropòlegs. El seu lideratge visionari va obrir la porta perquè Carbonell s’integrés en el projecte i en desenvolupés el potencial científic i internacional.
  • André Leroi-Gourhan (1911-1986): Un dels grans pensadors del segle XX en tecnologia prehistòrica i art rupestre. Va ensenyar a Carbonell a interpretar els processos i a entendre la tecnologia com a expressió cultural.
  • Miquel Oliva Prat (1922-1974): Figura clau del patrimoni arqueològic català i el primer mentor seriós de Carbonell. Li va transmetre passió pel territori, respecte pel patrimoni i una manera de treballar que combinava sensibilitat local amb ambició científica.
Els 5 llibres

Què és la vida? d’Erwin Schrödinger. Un assaig fundacional que connecta física i biologia per explicar com els organismes mantenen l’ordre enmig del caos termodinàmic. Va inspirar l’origen de la biologia molecular.

L’atzar i la necessitat de Jacques Monod. Una obra que defensa que la vida és fruit de l’atzar genètic i la necessitat evolutiva, sense cap finalisme. Monod hi exposa una visió radicalment científica de l’existència, centrada en la selecció natural i el determinisme biològic.

Crítica de la raó pura d’Immanuel Kant. El llibre que reformula els límits del coneixement humà distingint entre allò que percebem i allò que podem pensar. Hi mostra que la ment no només rep informació, sinó que l’organitza mitjançant categories a priori.

La teoria cartesiana (basat en el pensament de Descartes). El racionalisme de Descartes es basa en el dubte metòdic i en la idea que només la raó pot establir coneixements segurs. El seu pensament posa les bases de la ciència i la filosofia modernes, redefinint els fonaments del saber.

El contracte social de Jean-Jacques Rousseau. Un text que defensa que la legitimitat política neix de la voluntat general i no del poder imposat. Jean-Jacques Rousseau articula una concepció de llibertat col·lectiva que ha influït, de manera decisiva, en la democràcia moderna i en el pensament liberal.

Aquest article es va publicar en el número 285 del Sàpiens (gener 2026)