Què hauria passat si hagués fracassat la revolució Meiji del 1868 al Japó?

A les acaballes de la Segona Guerra Mundial el món s'havia dividit en dos blocs: una Europa nazifeixista i una Àsia
A les acaballes de la Segona Guerra Mundial el món s'havia dividit en dos blocs: una Europa nazifeixista i una Àsia Quelot

El fet històric

El gener del 1868, un cop d’estat protagonitzat per diversos dàimios (grans nobles) va acabar amb el poder del shogunat, monopolitzat per la família Tokugawa, i va restaurar el poder dels emperadors de la família Mei. La restauració Meiji va iniciar, de fet, una autèntica revolució. El Japó es va obrir des d’aleshores a la influència occidental i va iniciar una revolució industrial molt accelerada, que ben aviat el convertí en una potència colonial agressiva.

La hipòtesi

Imaginem-nos que aquest cop d’estat hagués fracassat. El Japó, l’única societat no occidental amb trets similars al feudalisme europeu, hauria mantingut llavors el seu caràcter tradicionalista. Els shoguns, o primers nobles, haurien continuat al capdavant d’una rígida piràmide feudal, organitzada al voltant dels dàimios, els samurais (o petits nobles) i els rics monestirs budistes. Aquesta hauria continuat essent la realitat del país fins que, ja entrat el segle XX, els inevitables impulsos modernitzadors haurien donat pas a la revolució comunista.

El desenllaç: un Japó comunista

El fracàs del cop del 1868 hauria mantingut l’Administració i la societat japoneses en l’esperit conservador imposat a començament del segle XVII pel triomf del shogunat Tokugawa i per la prohibició dels contactes amb els estrangers. La ideologia tradicionalista, fonamentada en la superioritat de la cultura local i en el menyspreu cap a les altres civilitzacions, hauria impedit el desenvolupament d’un nacionalisme modern —disposat a aprendre de l’estranger, precisament per superar-lo. El Japó tampoc no hauria aprofundit en les seves arrels nacionals —com ara la religió xintoista, hàbilment reinventada en l’època Meiji com a culte a l’emperador— i hauria mantingut la forta presència del budisme tradicional i del budisme zen (místic i auster, propi dels guerrers samurais).

Durant algunes dècades s’hauria pogut mantenir la sobreexplotació de la pagesia nipona, fonamentada en el treball intensiu i en els impostos elevats, i la rígida estratificació social del país. Tanmateix, l’obertura forçada del Japó al comerç estranger, que es va iniciar el 1853 sota pressió nord-americana, tard o d’hora hauria tingut els seus efectes. Com s’esdevingué a la Xina del 1911, una nova generació de quadres urbans s’hauria enfrontat a la corrupció i al tradicionalisme del shogunat i hauria imposat un nou règim de caràcter autoritari, alhora occidentalitzador i modernitzador.

Al Japó, però, més fins i tot que a la Xina, l’experiment hauria naufragat ben aviat. La mentalitat col·lectivista, o estamental, mai no hauria pogut entendre els fonaments del liberalisme i de l’individualisme europeus. L’absència d’una burgesia, en el sentit occidental del terme (és a dir, mancada de lligams amb l’Estat tradicional i amb la noblesa terratinent), n’hauria impedit la consolidació. El fort component mimètic de la cultura japonesa hauria buscat a Occident l’única ideologia en què podien semblar compatibles el tradicionalisme social nipó i la modernitat econòmica: el model comunista. Però el desenvolupament japonès, sota la via col·lectivista, hauria pres també unes formes agressives d’ocupació colonial, atesa la pobresa del subsòl i la inevitable dependència energètica de la indústria naixent.

Segona Guerra Mundial sense EUA

És probable, doncs, que durant la Segona Guerra Mundial el Japó s’hagués arrenglerat amb la Rússia de Stalin contra les potències nazifeixistes. Paradoxalment, no s’hauria produït l’atac de Pearl Harbor ni l’entrada dels Estats Units a la guerra. A les acaballes de la contesa, el món s’hauria dividit en dos, però amb un signe ben divers: una Europa nazifeixista i una Àsia comunista que disposaria també d’una Rússia europea engreixada per la solidaritat oriental. Entre els dos blocs sobreviurien uns Estats Units políticament aïllacionistes, que comerciarien amb uns i altres.

Aquest article es va publicar en el número 43 del Sàpiens (maig 2006)