Joana va néixer a Toledo el 6 de novembre del 1479. El seu pare, Ferran, s’havia convertit aquell mateix any en el sobirà de la corona d’Aragó. La mare, Isabel, regnava Castella des del 1476. Era la tercera filla dels Reis Catòlics, per darrere de Joan, l’hereu, i d’Isabel. Aquest entorn va condicionar la seva formació. Va rebre una acurada educació (la reina Isabel tenia grans afanys culturals), si bé en el marc d’un ambient estricte i relativament auster. I en la seva infantesa la van marcar, segur, les visites que feien sovint a la seva àvia, Isabel de Portugal, malalta i mig captiva al castell d’Arévalo, coneguda precisament amb el sobrenom de la boja d’Arévalo. Un curiós precedent.
De nena, Joana havia manifestat la seva intenció de fer-se monja. Res més lluny de les intencions dels seus pares, que feia temps que havien decidit casar-la amb l’hereu del tron de Flandes. La política exterior marcava, una vegada més, el destí d’una princesa.
Amor a primera vista
El 21 d’agost del 1496, Joana va embarcar al port de Laredo amb destinació a Flandes. Tenia setze anys i es dirigia, sola, cap a un món absolutament nou. Marxava a l’encontre de l’arxiduc Felip, fill de Maximilià I, un any més gran que ella. Joana va acatar amb monàrquica resignació la decisió dels seus pares. Els matrimonis de conveniència eren el pa de cada dia entre la reialesa dels segles XV i XVI. Era l’anomenada llei del grup.
El 8 de setembre trepitjava per primera vegada terres neerlandeses. Amb tot, no va ser fins al cap d’un mes d’endinsar-se als Països Baixos que li van presentar el qui seria el seu futur marit. Era un 12 d’octubre. No es coneixien ni de vista. I va ocórrer l’inesperat, una reacció del tot insòlita: se’ls va desfermar una passió desenfrenada, fins al punt que Felip va ordenar que li busquessin un sacerdot per poder celebrar d’immediat un casament que estava previst per dos dies després. La mateixa tarda d’haver-se conegut consumaven el matrimoni. Aquella trobada marcaria la resta de la vida de Joana. I de la seva mort.
De nena, Joana havia manifestat la seva intenció de fer-se monja. Res més lluny de les intencions dels seus pares, que feia temps que havien decidit casar-la amb l’hereu del tron de Flandes
El jove matrimoni es va instal·lar a la cort de Brussel·les. Un món estrany i torbador per a una princesa a qui tot li era nou. El seu marit es convertiria en el seu únic consol. I el sexe, en una obsessió. Però ben aviat van arribar els problemes. Felip, de sobrenom el Bell, es va cansar de les dèries de Joana i va buscar noves experiències extramatrimonials. Sempre que podia, i podia sovint, enganyava Joana, que no va trigar a perdre el cap pel seu marit. Començava així a donar els primers símptomes d’inestabilitat emocional, protagonitzant sonats episodis de gelosia. Després de cada baralla, però, venia una reconciliació. I amb la reconciliació, un embaràs. La parella va tenir sis fills en nou anys de matrimoni. Amb divuit anys va tenir la primera filla, Elionor (1498), i dos anys després Carles, el futur hereu.
Enmig de tot això, i sense proposar-s’ho, Joana es va trobar convertida en princesa hereva de Castella i Aragó. En dos anys havien mort els dos fills grans dels Reis Catòlics (Joan i Isabel) i el primer nét (Miquel), tercer en la línia successòria. D’aquesta manera, i per a satisfacció del seu ambiciós home, Joana i Felip esdevenien prínceps d’Astúries. Era l’any 1500. El gener del 1502 arribaven a Espanya, deixant els dos fills grans a Flandes. Felip coneixia, finalment, els seus sogres. Les Corts van beneir Joana com a hereva dels regnes d’Espanya i el seu marit es convertí en un dels homes més poderosos del seu temps.
Felip, però, no s’adaptava a la cort castellana, i va buscar una excusa per tornar a Flandes. No va ni esperar que la seva dona tingués el quart fill, Ferran (la infanta Isabel havia nascut el 1501). Joana es va prendre malament la separació, i va mostrar un cop més la seva feblesa emocional. Davant la negativa de la reina Isabel de deixar-la marxar a causa del seu precari estat de salut, una nit es va escapar sola. La van capturar els seus mateixos servidors i la van tornar a palau. L’episodi va provocar un dels enfrontaments més virulents entre mare i filla. Finalment, la reina, que començava a dubtar de la capacitat mental de la seva filla per regnar, va deixar que se n’anés.
De nou a Flandes van continuar les desventures i la inestabilitat sentimental. Felip continuava enganyant Joana, que encegada per la gelosia, exterioritzava els seus estirabots. Una profunda depressió l’anava consumint per dins. Es passava hores tancada a l’habitació. Mentre ella vivia en aquest desconsol, un munt de conspiracions es tramaven al seu voltant.
Disputa per la regència
Un fet inesperat va posar un punt i a part en el lamentable panorama personal de Joana. Isabel, la seva mare, moria el 26 de novembre del 1504. Això la convertia en reina de Castella i Lleó. I a Felip, en el rei consort. Un monarca amb valor afegit davant els dubtes que s’havia generat sobre la capacitat de Joana per regnar.
La mateixa Reina Catòlica exposava aquesta incertesa en el seu testament. Va deixar escrit que mentre la seva filla estigués absent o bé “no quiera o no pueda entender en la governación”, Ferran havia d’assumir la regència fins que pogués ser rei el seu nét Carles, que llavors tenia cinc anys. Per Isabel, calia evitar que la corona recaigués en Felip, davant la dubtosa lleialtat del seu gendre envers Castella.
En aquest sentit, la mort de la reina va obrir un intens conflicte entre el pare, Ferran, i el gendre, Felip, disposat a aprofitar la situació per fer-se amb la corona. I la noblesa va quedar dividida en dos bàndols. A la primeria del 1506, Joana i Felip van tornar a Espanya. Felip va teixir un entorn fidel i va derrocar Ferran en la pugna per la corona. Les Corts espanyoles el van acabar acceptant com a monarca regent mentre la seva dona fos incapaç de governar. I el mateix Felip va intentar, sense èxit, que la declaressin oficialment boja.
La Junta Comunera de Tordesillas va insistir que ella era l’única sobirana de Castella, però a Joana li va faltar coratge per sortir del seu confinament
Però embarassada del sisè fill, a finals de setembre del 1506, es produïa un altre fet inesperat: Felip moria en estranyes circumstàncies, dies després de beure un got d’aigua freda en acabar un partit de pilota. La mort tornava a prendre partit en la vida de Joana.
La filla dels Reis Catòlics no va abandonar ni un sol instant el seu marit els dies que va estar agonitzant. Perdre’l la va abocar, definitivament, a un estat depressiu agut. Tenia llavors vint-i-sis anys. Un dels episodis més lamentables el va protagonitzar quan, uns mesos després de ser enterrat a Burgos, Joana va obligar a exhumar el cos de Felip per traslladar-lo a Granada, convençuda que era un desig del finat.
Durant el camí, la comitiva va pernoctar en un monestir; quan la reina va descobrir que es tractava d’una comunitat de religioses, va ordenar de treure el taüt i comprovar de nou si el de dins la caixa era, realment, el cos del seu marit. Però el macabre pelegrinatge no va arribar mai a la seva destinació i el cos de Felip va tornar allà d’on havia sortit.
Condemnada per la família
El 29 d’octubre del 1507, per fi, Joana renunciava al poder en favor del seu pare. Aquest es va encarregar de trobar-li el lloc on reclourela. Va triar un palau de Tordesillas, una petita ciutat castellana situada a un dia de Valladolid. En aquesta casa, Joana acabaria malvivint durant quaranta-set anys. Passava dies i dies sense menjar, sense canviar-se de roba, apàtica total. Durant els primers anys només va tenir de consol la companyia de la seva filla petita, la infanta Caterina —que va ser amb ella fins el 1525, quan la hi van arrabassar per convertirla en sobirana de Portugal.
El 23 de gener del 1516 va morir el seu pare, Ferran, que en els últims temps havia incorporat Navarra a l’Estat dinàstic. Immediatament després, Joana va ser proclamada hereva universal. Hereva sense tron, és clar. La regència va passar durant uns mesos a mans del cardenal Cisneros, fins que la va assumir el seu fill Carles, que es va declarar cotitular de la corona, al costat de la seva mare.
Quan Carles va ser coronat regent, el 1516, va designar un vigilant per a la seva mare, el marquès de Dénia, que va usar i abusar del seu càrrec de carceller. Condemnada a viure sense llibertat, es va anar consumint en els seus propis malsons, amb moments puntuals de lucidesa. I llavors se li va presentar una oportunitat de sortir del confinament, durant la rebel·lió dels comuneros, el 1520. Però Joana, vacil·lant davant la gran responsabilitat que se li presentava, es va fer enrere i es va recloure novament en si mateixa. De res no va servir que la Junta Comunera, instal·lada a Tordesillas, insistís que ella havia de ser l’única sobirana de Castella. El somni va durar seixanta-cinc dies. Massa poc. Li va faltar temps i coratge per sortir del pou de la depressió. Quan Tordesillas retornà a mans imperials, el marquès de Dénia va reprendre les seves despòtiques funcions de carceller. Joana de Castella tenia quaranta-un anys.
La seva naturalesa física, més forta que la mental, va aconseguir que anés sobrevivint un any rere un altre. I així, com si res, fins el 1555. Durant els últims anys d’existència va rebre algunes visites esporàdiques del seu fill, l’emperador Carles, i també la d’altres membres destacats de la família imperial, tot i que ja s’havia conformat a la seva dissort.
En aquesta última etapa la va vetllar sant Francesc de Borja, una de les figures de més relleu del clergat de l’època, per ordre expressa de la Cort davant la indiferència religiosa que sempre havia mostrat Joana. Borja li va retornar certa pau espiritual i Joana sembla que va recobrar la claredat d’idees a les portes de la mort. El mateix Borja la va descriure com una dona “vella, dement i víctima d’al·lucinacions”. Però també va escriure que no se li havia dispensat el tracte adequat per pal·liar la seva malaltia depressiva.
Joana va morir el 12 d’abril del 1555, un Divendres Sant, amb setanta-cinc anys. Una edat mai assolida per cap dels sobirans d’aquella època. Per ordre del rei Carles, els cossos de Joana i Felip van ser traslladats a la Capella Reial de Granada. L’un al costat de l’altra, finalment, i en pau.
- Fernández Álvarez, Manuel. Juana la Loca. La cautiva de Tordesillas. Salamanca: Círculo de Lectores / Espasa Calpe, 2000. Una obra que fa un commovedor i exhaustiu repàs per la tràgica vida de la sobirana.
- Belli, Gioconda. El Pergamino de la Seducción. Barcelona: Seix Barral, 2005. L’escriptora nicaragüenca reuneix a la ficció una adolescent internada en un col·legi religiós en el Madrid dels anys seixanta amb Joana la Boja.
- Juana la Loca (2001). Dir: Vicente Aranda. Int: Pilar López de Ayala i Daniele Liotti. Pel·lícula que recrea la vida d’aquesta reina. Cent disset minuts d’una gran intensitat.
Aquest article es va publicar en el número 46 del Sàpiens (agost 2006)