L'endemà de l'11 de setembre

"Siendo oy lo principal a que debe atenderse el establecer la soberanía, desterrar la irregularidad del gobierno antiguo y reducir aquellos vasallos a la obediencia y sugeción que importa". Es tracta d’una instrucció secreta enviada als corregidors de Catalunya perquè actuessin amb l’únic objecte d’esborrar qualsevol símbol de supervivència d’un país sobirà. La caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714 es va traduir en la instauració d’un règim de terrorisme militar que utilitzava els càstigs col·lectius, les execucions, l’empresonament d’autoritats i l’ofegament fiscal per anihilar tota una nació. Ja hi havia alguns precedents d’especial gravetat que alertaven els catalans del patiment que els esperava. Al País Valencià, ciutats com Xàtiva i Vila-real van ser cremades, i a Barcelona s’havia sufocat a mata-degolla una revolta popular contra l’establiment dels nous impostos borbònics, les quinzenades.

Repressió maquiavèl·lica

Si bé la política repressiva es dirigia principalment contra els dirigents militars i polítics de la resistència, aquesta va afectar totes les classes socials i tots els àmbits. Els desterraments van ser habituals. L’Exèrcit borbònic va empresonar una dotzena de dirigents militars i polítics a la Corunya, Pamplona i Hondarribia, mentre que un bon nombre d’oficials i soldats van anar a presons de Tortosa i Peníscola. D’altra banda, una seixantena d’eclesiàstics van ser deportats als estats de l’Església acusats d’haver fanatitzat el poble durant el setge, i un col·lectiu d’uns sis-cents valencians, aragonesos i castellans van ser desterrats.

Una altra forma de repressió va ser l’ocupació militar dels edificis més emblemàtics del país, com la Seu de Lleida, les Drassanes de Barcelona i la Universitat, convertides en casernes militars. De fet, l’ocupació, amb uns 30.000 soldats a tot el territori català, durà més d’un segle. En aquest sentit, per evitar un possible alçament armat a Barcelona, cal destacar el projecte d’edificació de la Ciutadella, una imponent fortalesa militar amb capacitat per a més de vuit mil soldats. Per a fer-la, els mateixos veïns van haver d’enderrocar amb les seves pròpies mans més de mil cases, la cinquena part de les que hi havia en aquell moment a Barcelona. Els decrets de prohibició d’armes es van aplicar sense excepcions. A més de prohibir els gremis que les fabricaven, el zel dels ocupants va arribar fins al punt que tenir un simple ganivet a la cuina de casa podia comportar la immediata crema de la vivenda i l’execució pública de l’infractor.

Al temps que l’ocupant segrestava els béns i les rendes dels austriacistes més coneguts i de les institucions polítiques, la Superintendència aplicava un nou impost, el reial cadastre. I cal dir que no va estalviar en mesures de coerció, fins al punt que els militars tenien via lliure per matar si algú no pagava. Els mateixos repressors eren conscients de la brutalitat de la pressió fiscal, i quan el capità general marquès de Castel-Rodrigo marxà de Catalunya el gener del 1721, va recomanar reduir els impostos a la meitat, en constatar que “los pueblos de este Principado están en un miserabilísimo estado por las exorbitantes cargas que les están impuestas i que se ejecutan con el mayor rigor ... pues no pudiendo aguantar el peso, ni bastando todo su sudor para poder vivir, abandonan sus pueblos y van a buscar la vida como pueden...” .

Respecte a la marginació del català, els corregidors tenien instruccions precises de “prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel país... parece combeniente dar instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. També s’ordenà la destrucció de símbols de l’imaginari col·lectiu del país, com banderes, monuments, quadres, mobiliari del Consell de Cent, i també llibres com Anales de Cataluña, del cronista Narcís Feliu de la Penya, que s’havia de lliurar a les autoritats perquè n’arrenquessin els darrers capítols que parlaven de la història recent. Els títols concedits en època de l’arxiduc Carles van perdre la validesa, en un acte de depuració similar al que, posteriorment, va practicar el dictador Franco el 1939 amb els títols republicans. En aquest mateix sentit, Felip V va fer desaparèixer les sis universitats catalanes i va crear la Universitat de Cervera per centralitzar els estudis.

Institucions suprimides

El 16 de gener del 1716, el decret de Nova Planta de Catalunya, imposat per les noves autoritats, va escapçar un sistema de govern pactista basat en el doble poder, del rei i de la terra, que tenia la màxima expressió a la Cort. El país perdia la sobirania legislativa, fiscal i judicial, i quedava en mans d’una monarquia absolutista forana. El decret suprimia totes les institucions representatives, tant locals com nacionals, i proclamava el poder absolut de Felip V amb una estructura institucional basada en tres jerarquies.

El capità general, sempre foraster, va esdevenir la primera autoritat militar i política al Principat, la Reial Audiència, formada per setze jutges, es va convertir en el tribunal superior i el govern polític, articulat en el territori a través de corregiments i corregidors. Aquesta institució, amb una presència significativa de catalans botiflers, s’apoderà del Palau de la Generalitat. Finalment, el tercer braç de poder era la Superintendència, que s’encarregava de recaptar impostos. El decret va respectar els drets senyorials, però va trobar fórmules per mantenir sota el seu control aquest règim, especialment amb l’elecció de càrrecs públics.

El primer gran exili

De fet, la Nova Planta, que ja havia estat imposada a la resta de territoris de la Corona d’Aragó —València (1707), Aragó (1711), i Mallorca (1715)—, havia de comportar suposar la simple extensió a Catalunya de les lleis castellanes, però el cert és que Felip V, sentint-se lliure per actuar en un país vençut, va utilitzar Catalunya com a conillet d’Índies per experimentar amb un model de matriu amb un caire molt més absolutista.

Una de les conseqüències més importants de la guerra va ser l’exili massiu de persones de totes les classes socials i de tots els regnes peninsulars, en total, entre 25.000 i 30.000 persones. Catalunya es quedava, via exili, presó i execucions, sense els dirigents que havien pilotat el país. La marxa havia començat després de la signatura del tractat d’Utrech, però l’endemà de l’11 de setembre es va desencadenar una veritable onada de fugides. Milers de catalans que veien perillar la seva vida van fugir clandestinament, al temps que el col·lectiu eclesiàstic i els no catalans que vivien a Catalunya eren desterrats.

Amb la caiguda de Mallorca el 1715, tots aquells que havien fugit a l’illa van haver de tornar a marxar. El mateix va succeir el 1717 amb la caiguda de Sardenya, i el 1720, amb la desmobilització dels guerrillers de Pere Joan Barceló, Carrasclet, després de la Guerra de la Quàdruple Aliança. Finalment, l’endemà de signar-se la pau de Viena, el 1725, els presos del 1714 que encara estaven en bones condicions físiques també van poder marxar. Els exiliats es van dispersar fonamentalment per Nàpols, Milà, Sardenya, Luxemburg i l’actual Bèlgica, mentre que Viena va quedar reservada per a la noblesa i la classe política. Precisament, a la capital austríaca es va crear el Consell d’Espanya, un govern a l’exili que també atorgava pensions als exiliats.

A Catalunya, diversos col·lectius clandestins van mantenir la resistència a l’ocupació borbònica. Per tal d’evitar que aquesta reeixís, les autoritats van planificar la destrucció de castells i masies que poguessin ser fortificades: “que en Cataluña se derriben las torres, que llaman masías o casas de campo, y se les obligue a formar lugares, porque además de que se cría la gente fiera, son receptáculos de miqueletes, y bandidos, no siendo fácil averiguar los delitos, ni castigarlos”. Però tant la resistència interior com molts exiliats no creien que tot estigués perdut. Confiaven que una nova conjuntura internacional en la qual les grans potències s’enfrontessin a Felip V permetria el retorn a les constitucions, ja fos tornant l’arxiducl’arxiduc Carles, creant una república que fos un protectorat pels anglesos, o mantenint Felip V amb condicions. Carrasclet va comandar una guerrilla potent que actuà en els anys següents a la guerra de Successió, i que va prendre força durant la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718–1720) que enfrontava els vells aliats —anglesos i holandesos— i França contra Felip V.

El cap de la resistència

Carrasclet, amb diners i armament francesos, va aconseguir revoltar les comarques meridionals del Principat. Abans que ell actués, però, ja hi havia un gran símbol de la repressió i la resistència al país, Josep Moragues, el primer català que va arribar a la gradació de general dins l’Exèrcit de l’arxiduc. Se li va encomanar vigilar la frontera francesa, i posteriorment va comandar la guerrilla dispersa pel país que tractava de distraure la tropa borbònica perquè no es concentrés tota en el setge de Barcelona. Després d’un llarg periple per intentar fugir a Mallorca, un mariner el va trair i va ser detingut al peu de Montjuïc. Torturat, executat i esquarterat, el seu cap va ser dipositat durant dotze anys en una gàbia de ferro que es va posar dalt del portal de Mar de Barcelona per tal d’escarmentar possibles resistents.

Quan el cap de Moragues va ser despenjat, la resistència interior i l’exili van creure que amb la pau de Viena, que posava fi oficialment a la guerra, es retornaria a l’estat anterior de l’11 de setembre del 1714. Però res no va canviar. La darrera esperança es va acabar de cremar amb la guerra de Successió de Polònia (1733–1735), que se saldà amb l’ocupació borbònica de Nàpols i Sicília.

La Catalunya del segle XVIII va conviure amb l’ocupació militar i la repressió permanent, però amb el temps, sobretot les classes dirigents van desenvolupar mecanismes d’integració al nou règim, un règim que va mostrar la seva seva cara més cruel a l’hora d’anorrear tot un país i les seves institucions.

La història sempre té alguna cosa més a explicar

Això només ha estat un tast del que trobaràs a Sàpiens. Reportatges, investigacions, personatges, conflictes i episodis que expliquen d’on venim i ens ajuden a entendre el món d’avui. Continua el viatge i subscriu-t'hi aquí.