Càpua, a l'actual Campània italiana, any 74 aC. El sol surt a la ciutat. Ahir hi hagué distracció. Una de les escoles de lluita va oferir una libera cena. Als ciutadans els agrada anar-hi per a veure com un esclau s'atipa fins a rebentar. Mentre menja, l'observen, riuen i l'increpen. Saben que l'endemà morirà a l'arena. Avui, doncs, l'escollit deixarà la ciutat per a no tornar-hi. Per als altres captius de l'escola comença un dia qualsevol. Ells no són com tots: el seu és un preu molt alt. Fornits i musculosos. Valents sense alternativa. Alimentats segons una dieta prescrita pels metges, untats amb ungüents i entrenats per lluitadors de prestigi. Tenen el privilegi de ser professionals de la lluita. Se'ls ha commicat que, si aguanten tres anys, se'ls donarà la vareta que els allibera. Tothom sap que és una vana promesa perquè abans moriran al circ. És el destí del gladiador.
Tracis, gals, celtes, germànics, siríacs... Els lanistae trafiquen amb gladiadors vinguts de lluny, són empresaris d'espectacles. Ja fa anys que la República ha descobert el plaer del circ. Els membres del senat romà engreixen la seva carrera amb la política miop del panem et circenses. El poder s'obté més fàcilment quan es dona al poble allò que vol. I ja fa temps que vol carn humana. Els magistrats sufraguen combats a mort i paguen molts denaris pels bons gladiadors. A vegades, els utilitzen per a la seva milícia privada. Com a guardaespatlles, són els millors. Armar una tropa de bravi és una protecció segura i encara que les autoritats s'hi oposin de moment un buit legal els empara.
Tràfic d'esclaus
A Càpua, de fa temps s'hi han concentrat diverses escoles de gladiadors, les ludi. Els seus propietaris viatgen fins a províncies llunyanes, regategen en els mercats d'esclaus i trafiquen amb els pirates. Volen homes forts i els compren a un preu raonable. Bona part procedeixen de la captura en les conquestes. És un bon moment, l'expansió creixent de la República romana ha disparat l'oferta i es troba de tot. Un cop a l'escola, segellats amb ferro candent amb la marca de la casa, són tancats en casernes regides per una fèrria disciplina, engrillonats i sovint fuetejats. Ensinistrats en el domini de l'espasa o la gladius, qualsevol intent de rebel·lió és durament castigat. I és que un batalló d'esclaus entrenats per a l'alta lluita resulta un polvorí perillós que convé tenir a ratlla.
Piques, llances i gavinets
Ja n'hi ha hagut més d'una, de revolta. Sobretot al sud, on milers d'homes, molts d'ells procedents de l'Orient, treballen als latifundis de cereals en unes condicions pèssimes. Les insurreccions de l'any 136, en temps dels Gracs, i les del 106 durant el consolat de Màrius, varen destrossar Sicília. La primera, cabdellada per Eunus, va ser un vertader bany de sang. Finalment, els facciosos van ser reduïts, esquarterats i llençats a les feres davant del poble. El govern té present que confiar l'economia a la força servil comporta costos d'ordre públic, però les conquestes se succeeixen dia a dia i els presoners de guerra són una font preciosa de treball humà. Al camp, han rebentat la mà d'obra i només els grans propietaris se n'han beneficiat. Els camperols estan descontents i la reforma agrària de Sul·la s'ha quedat curta. Però els magistrats prefereixen esforçar-se en la carrera. La República ja no és el que era.
Espàrtac prové de Tràcia, al nord de Macedònia, i de fa un temps és a Càpua. Recorda molt bé –i d'això ja fa anys– com és la infància quan s'és lliure. Recorda també quan s'aIlistà a les tropes romanes com a soldat auxiliar. Allà va aprendre tot el que sap sobre les armes. Desertor, va ser capturat i venut com a esclau. El seu propietari l'adquirí per la força física, i ara es prepara per a morir com a gladiador. Sense nom propi (Espàrtac és el nom del lloc on va créixer), sense edat ni identitat. Només esclau. Qui ha nascut captiu, no coneix cap altra condició. Qui ha conegut la llibertat, sap què es perd quan et roben el nom.
La fuga és difícil. Amb les armes de lluita no poden comptar-hi, ja que l'armamentarium està fortament custodiat. Organitzar-se és impossible, els vigilen sempre. A més, entre ells els separen grans diferències. La llengua, les expectatives i l'origen (alguns, instruïts, han estat ciutadans respectables abans de ser capturats, d'altres són soldats vençuts i d'altres són els condemnats a mort per la llei romana). Ha de ser un motí a cop calent. Disposen de la seva fortalesa, de la confiança dels carcellers en la tranquil·litat de la rutina i, sobretot, de la ràbia endèmica de qui no és lliure.
Un dia sense nom la rebel·lió esclata. Piques, dards, rostidors i ganivets. Ben utilitzat, tot serveix com a arma. Espàrtac no és l'únic, Crixus i Enamau –sembla que són gals– encapçalen la insurrecció. Els fets es precipiten i el desordre sorprèn els carcellers. Els gladiadors obren les portes i l'escola es buida. Les reixes queden enrere, molt enrere. Acaba d'esclatar la més perillosa de les revoltes que mai viurà Roma, la tercera i més sagnant guerra social, la dels gladiadors.
Un exèrcit de rebels
La Campània és una de les zones més fertils de la península Itàlica. Càpua és a prop de Nàpols i d'allà al Vesubi hi ha un salt. Saquejar és facil, són forts i actuen sense avisar. A més, sovint entren deu homes en un poble i en surten vint. El fet és que les veus corren ràpid i entre la població captiva de la Itàlia meridional la bona nova ha circulat com l'aigua: els agitadors d'Espàrtac cada dia són més.
La República s'aguanta, en part, sobre la copiosa mà d'obra ilota. Aristòtil ja ho explica a la Política, hi ha humans que tenen el grau just de raó per a entendre les ordres i complir-les, però els manca la resta de facultats necessàries per a deliberar. Han nascut, doncs, per a ser esclaus. Però la vida en captivitat no sempre és la mateixa. Qui té la sort de servir a la casa d'un patrici pot esperar un tracte millor, però si el destí és el camp o la mina, les normes seran draconianes. A aquests últims, Plini els qualificarà com "els homes sense esperança".
D'homes sense esperança, n'arriben dia a dia als amagatalls del Vesubi, i també camperols lliures d'ingressos escassos. Aviat sumen deu mil. Cauen sobre les ciutats, roben cavalls, cremen granges. Per als romans, saquegen i maten. Per als insurgents, simplement reparteixen esperança.
Els gladiadors eren entrenats en casernes amb una fèrria disciplina. Sovint eren engrillonats i fuetejats
Les tropes de Gai Clodi són enviades al Vesubi per a reduir-los, però són vençudes. Els legionaris llancen les armes i fugen, no estan avesats a aquest enemic. Dues noves legions, aquesta vegada a les ordres del pretor Publi Varini, són destinades al sud i novament són derrotades. 60.000? 90.000 esclaus? Les xifres ballen. Del que no hi ha dubte és que no es tracta de quatre sediciosos sinó d'un exèrcit amb la voluntat de fer escac a la República.
Roma tremola
Roma, any 73. Les tropes romanes han posat fi a la sublevació del rebel Sertori a Hispània, ja dominen part de la Gàl·lia, el nord de l'Àfrica i han arribat fins a Síria. Mentre la Mediterrània es rendeix, dues legions senceres no han pogut dominar els amotinats del sud. Quasi fa riure. A les files dels rebels s'han de prendre decisions. Dirigir-se a Sicília i, amb l'ajut de la pirateria, arribar per mar fins a terres llunyanes? Travessar la Península fins al nord, creuar els Alps i establir-se a la Gàl·lia com a homes lliures? Tant en un cas com en un altre, la tasca més difícil és, tanmateix, mantenir unit un exèrcit poc disciplinat. Per què, ara que són lliures, s'han de sotmetre a un nou cabdill? Molts prefereixen dedicar-se al bandidatge. Les males veus fan córrer que a Espàrtac li manca capacitat tàctica i dots d'organitzador. D'altres, defensen que és d'origen noble i tenen fe en els seus poders sobrenaturals: ell i la seva companya mantenen contacte amb les divinitats salvadores, en especial amb Sabaci, el déu traci vinculat al culte a Dionís. Alguns afirmen que el dia que Espàrtac va reconèixer la seva germana Mirça esclavitzada en un bordell amb el nom de Rodopea, va jurar venjança als romans. Sembla que ho ha acomplert.
No és probable que els amotinats perseguissin l'abolició de l'esclavitud, sinó només la seva pròpia llibertat
Cent mil rebels armats pugen cap a Roma sota les ordres d'Espàrtac. Ja han creuat els Apenins i a Mutina han guanyat les legions de l'Alta Itàlia. L'amenaça és a prop i ara Roma té por. Al senat es discuteix. Un gladiador encrespat ha posat en joc una república que, amb August, molt aviat es farà imperi.
Finalment vençuts
Marc Licini Cras és un dels homes més rics de Roma. General victoriós a les conquestes, ha tornat amb l'ànim de convertir la seva força militar en habilitat diplomàtica. Així és la nova classe política. El senat, en la seva aposta més forta per a sotmetre els insurrectes d'Espàrtac, encomana l'empresa a Cras. Vuit legions –alguns parlen de deu– es dirigeixen cap al sud. La força decidirà. Espàrtac guanya a Cras prop de Mòdena, els soldats romans han llençat les armes rebel·lant-se com els mateixos esclaus revoltats, però Cras impedeix que fugin capturant-los i matant-los a tots. A la batalla següent, Espàrtac s'ha de replegar. Entre els seus, la desunió i la fam fan estralls. Indecisos, proven d'obrir-se pas cap a Sicília, però Cras ha format un cordó fortificat de set milles que els encercla.
És hivem. És de nit. Espàrtac aconsegueix trencar les línies enemigues, però amb un exèrcit dèbil i gastat, és derrotat a camp obert prop de Silaro. A l'última gran batalla sembla que moren 60.000 esclaus. Pompeu, que torna victoriós d'Hispània, ve a reforçar Cras i junts persegueixen, un a un fins a reduir-los, els grups d'espartaquistes que vaguen pel sud de la Península. Finalment, els romans han guanyat.
Càpua, any 71. La via Appia surt de la ciutat. Avui, a banda i banda del camí, hi ha penjats els últims esclaus capturats. Es parla de 6.000 creus que arriben fins a la capital. La crucifixió és un càstig propi d'esclaus. Roma respira de nou, Cras i Pompeu, vencedors, aviat reclamaran el consolat. El cos d'Espàrtac encara no s'ha trobat. Fugit? Mort en combat? El fet és que així acaba l'últim i el més gran somni de rebel·lió a la República. El fet, insòlit fins la llegenda, és que un gladiador ha sabut convocar els millors recursos de Roma.
Què hi ha de cert?
D'Espàrtac i la seva gesta, se n'han conservat escasses dades. Quin era el seu origen? Va ser ell l'únic cabdill de pes? Quin va ser l'abast de la insurrecció? Certament, la vida d'un ilota no es documentava, se sumava al silenci de la història. No ha estat fins al segle XX, quan la historiografia soviètica més doctrinària, revisant el passat en busca d'herois revolucionaris, ha glorificat el gladiador. La indústria de Hollywood hi ha col·laborat amb una versió cinematogràfica tan mancada de rigor com sobrada de romanticisme. El cert és que al voltant de la tercera guerra social de la República gairebé tot és hipòtesi.
La revolució és una idea moderna. Al món antic, les rebel·lions no tenien un caràcter programàtic sinó espontani. No és probable que Espàrtac i els insurgents perseguissin l'abolició de l'esclavitud, el que volien era la pròpia llibertat. Amb el seu motí reproduïen el mode personalista i messiànic d'un capitost carismàtic amb funcions de salvador. Un mode imperial après dels mateixos romans. El que sembla innegable és que van aconseguir atemorir Roma. En efecte, les insurreccions va ser un dels punts dèbils mai resolts per les autoritats romanes, i entre la població servil, el cultes soteriològics sempre van trobar predicament. Un d'ells, que provenia de Judea, amb els segles hauria d'acabar minant l'imperi, però aquesta ja seria una altra història.
- Alfoldy, Géza. Historia social de Roma. Madrid: Alianza Editorial, 1987.
- Bradley, Keith. Esclavitud y sociedad en Roma. Barcelona: Península, 1998.
- Hanoune, Roger; Scheid, John. Nuestros antepasados los romanos. Barcelona: Ediciones B, 1999.
- Koestler, Arthur. Espartaco y la rebelión de los gladiadores. Barcelona: RBA, 2001.
- Spartacus (1961). Dir.: Stanley Kubrick. Int.: Kirk Douglas, Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Tony Curtis, Peter Ustinov, John Gavin...
Aquest article es va publicar en el número 8 del Sàpiens (juny 2003)