Carles I va unir en la seva persona les corones de Castella, Aragó i el Sacre Imperi Romanogermànic, on va regnar com a Carles V. La unió es va trencar quan es va morir i Felip II —el rei sobre el qual Edelmayer acaba de publicar una biografia en alemany— ja no va governar sobre aquelles terres.
Sou un dels millors especialistes en el Sacre Imperi Romanogermànic...
Que no era ni sacre, ni romà ni germànic... A més, tenia molt poc a veure amb el que avui entenem per imperi. Era un sistema feudal en què hi havia un emperador que tenia uns vassalls. No el podem comparar, per exemple, amb imperis com l’espanyol, el portuguès o el britànic. La gran exaltació d’aquesta realitat va tenir lloc en el segle XIX, a partir del 1871, amb l’efervescència del nacionalisme alemany.
El Sacre Imperi també va ser una reivindicació recorrent dels nazis.
Volien lligar històricament el Sacre Imperi amb l’imperi que va fundar von Bismarck el 1871 i amb el seu, que havia de projectar-se cap a l’eternitat. Però mentre que el Sacre Imperi va durar mil anys, des del segle IX fins al XIX, el segon imperi només en va durar cinquanta i el tercer, el de Hitler, dotze d’escassos.
Com és que un ciutadà austríac com vós es va començar a interessar per la monarquia hispànica en l’època moderna?
Quan vaig acabar el darrer curs a l’escola, no volia quedar-me tot l’estiu al meu poble amb els pares. I vaig apuntar-me a un curs de castellà que es feia a Viena. Llavors, quan vaig entrar a la universitat, era l’únic que parlava castellà, per la qual cosa durant la carrera vaig interessar-me per fets relacionats amb aquella època de la monarquia hispànica.
I des de llavors, aquesta ha estat una relació gairebé amorosa.
Bé, en acabar la carrera, un professor oferia feina a qui parlés bé castellà. Des de llavors, he viatjat sovint a Espanya i conec molt bé els seus arxius. Si en compto el temps, em dec haver passat, com a mínim, cinc o sis anys de la meva vida tancat en arxius espanyols.
Una de les vostres especialitats són les fronteres en l’època moderna. Com es van viure la guerra dels Segadors i el tractat dels Pirineus des de la Cort de Viena?
Després de la guerra dels Trenta Anys (i de la dels Segadors) i del tractat dels Pirineus, la cort es va quedar sense el suport hispànic, que sempre va ser molt important per defensar les fronteres dels atacs dels otomans. A partir d’aquí aquest ajut s’acaba.
Les matances del 1714 s’haurien pogut evitar si els aliats haguessin pactat amb Lluís XIV
I també neix una nova correlació de forces al territori d’Europa.
Sí, fins llavors, al continent europeu hi havia un poder hegemònic: la monarquia hispànica. Després del tractat dels Pirineus de l’any 1659, Europa tenia, com a mínim, cinc poders diferents. I això es va notar a Viena, unida a Madrid per una relació de parentiu i d’amistat. A partir de llavors hi va haver una travessia d’uns quaranta anys que ens porta fins a la guerra de Successió.
Un conflicte que també ha estat objec te del seu estudi. Com qualifiqueu la política dels Àustria durant la guerra?
No els posaria una bona nota, sincerament. Tot va estar força mal preparat, van reaccionar sempre tard i van tenir tensions des del primer dia amb els aliats anglesos. El rei mai no va poder garantir la seguretat dels seus vassalls, i això és especialment greu.
Per tant, de la mateixa manera que s’ha parlat de la traïció dels anglesos envers els catalans, es pot parlar també de la traïció dels austríacs?
En certa manera, sí. Es va amagar informació i es va abandonar els aliats catalans davant de les forces de Felip V i Lluís XIV. Les matances del 1714 s’haurien pogut estalviar si anglesos i austríacs haguessin pactat amb Lluís XIV el futur dels catalans.
I tot i això, Carles VI sempre va patir enyorament dels anys passats a Barcelona.
Per exemple, el 1735 va escriure una nota al seu diari que deia “Barcelona, 30 anys”. Fins i tot, a la seva tomba hi ha esculpit el viatge de la seva dona a Barcelona per casar-se amb ell. Carles sempre va mantenir la relació amb l’exili, la majoria catalans i valencians, als quals va intentar donar el necessari per viure.
Sou un gran coneixedor dels Balcans. I sou crític amb el paper dels historiadors en aquelles guerres tan recents.
Sí, perquè van ajudar a crear una història oficial que va donar arguments als més radicals. La història va ser una arma més i hi havia històries paral·leles que explicavenpassats ben diferents segons on et trobessis. Els únics que no ho van fer van ser els eslovens, que poc després van entrar a la Unió Europea i avui són el territori més estable i fort, econòmicament parlant, de l’antiga Iugoslàvia.
En les recents guerres dels Balcans, els historiadors van tenir un paper nefast
Creieu que tenen futur estats com Kosovo, Bòsnia o Montenegro?
Només des de la Unió Europea. És l’únic futur que hi ha per als països de tot Europa. Qui no hi participi no té futur. Fixa’t com països que fins ara n’eren fora, com Islàndia, fan mans i mànigues per entrar-hi, perquè sense la Unió Europea no hi ha res a fer.
S’ha esvaït completament la possibilitat d’una nova guerra a la zona?
Sincerament, crec que ara ja no és possible una nova guerra. La joventut que ha nascut e n els darrers anys té uns interessos molt diferents dels que tenien els seus pares i els seus avis. Els joves d’avui pensen més a entrar en programes d’intercanvis, a viatjar sense problemes ... Els projecte de l’estat-nació només ha durat cent anys i ha mort amb el desenvolupament de la UnióEuropea.
Aquest article es va publicar en el número 90 del Sàpiens (abril 2010)