Batalles i guerres

La guerra dels Segadors

Les claus de la revolta catalana de 1640

Arnau Cònsul, amb l'assessorament d'Antoni Simon
6 de juny de 2019
1 L'inici de la contesa
El 'Corpus de Sang' d’Antoni Estruch i Bros
El 'Corpus de Sang' d’Antoni Estruch i Bros

El clima d'insurrecció social que Catalunya arrossegava des de feia mesos, va esclatar definitivament a Barcelona el 7 de juny de 1640. La revolta va representar la ruptura entre el Principat i la monarquia hispànica, i l'inici d'una guerra que va dur el Govern català a cercar suport a França. La contesa va convertir Catalunya en un gran camp de batalla.

El detonant de la guerra dels Segadors va ser la presència dels terços castellans allotjats a Catalunya. Ara bé, hi va haver altres factors molt importants per explicar un conflicte complex que inclou revoltes socials al camp i a la ciutat, revoltes polítiques, ambicions personals, venjances i fidelitats trencades. Una guerra en què el Principat va passar a domini francès per decisió pròpia, tot i que, curiosament, mai no va plantejar-se una ruptura definitiva amb el rei castellà, Felip IV (III de Catalunya). Un capítol històric en què també va intervenir l'atzar, fatalment combinat amb enemistats conreades molt abans que comencessin les trifulgues amb els soldats.

2 Els antecedents del Corpus de Sang
Retrat del comte duc d'Olivares fet per Diego Velázquez
Retrat del comte duc d'Olivares fet per Diego Velázquez Wikimedia Commons

Abans que la matinada del 7 de juny del 1640, dijous de Corpus, els segadors entressin a Barcelona disposats a matar el virrei comte de Santa Coloma i a saquejar les cases dels jutges de l'Audiència i dels nobles considerats traïdors, un clima de crispació i violència ja regnava a Catalunya des de feia mesos. La tensió social havia anat en augment des de l'inici de la guerra amb França, i cal explicar-ho tant per la presència dels soldats de Castella com per la constant pressió exercida pel govern de Madrid, a través dels jutges de l'Audiència i dels homes del virrei, per reclutar tropes entre els catalans. I és que les lleis i constitucions del Principat atorgaven als catalans una barrera per no veure's involucrats en les guerres endegades pel monarca espanyol.

Només en cas de defensa del propi territori podien ser mobilitzats. Aquest havia estat l'impediment per al gran projecte d'Unió d'Armes que tenia en ment el celebèrrim comte duc d'Olivares, el privat del rei, és a dir qui feia i desfeia a la Cort. Després de la derrota de Leucata (setembre del 1637) i el llarg setge de Salses (setembre del 1639 – gener del 1641), on van morir molts catalans i en van desertar molts més, el ressentiment acumulat entre els governs de Barcelona i Madrid, i entre els terços i la població semblava arribar al clímax. Però el pitjor era que l'hivern tot just començava i les tropes havien de quedar allotjades a Catalunya mentre esperaven la represa de les hostilitats. D'escaramusses entre població i Exèrcit, feia molts anys que n'hi havia, però cal emmarcar els actes vandàlics dels soldats: molts d'ells eren mercenaris estrangers, mal pagats i alimentats, mal vistos per la gent del país tot i que combatien els francesos.

L'hivern va ser llarg i cru i les decisions següents d'una Cort massa llunyana, tant de les tropes com de la població, no van ajudar gaire a calmar l'ambient: segons un edicte del mes de març, Catalunya havia d'aportar sis mil homes més per lluitar fora del Principat i s'havia de fer càrrec de tots els costos. Mai en tota la història de Catalunya s'havia produït tal demanda: ni els mateixos jutges de l'Audiència —oficials del rei!— no ho veien gens clar. De fet, estaven entre l'espasa i la paret: devien obediència a Felip IV, però havien jurat guardar les Constitucions catalanes. Per acabar-ho d'adobar, des de la Cort de Madrid s'ordenà l'arrest de les dues màximes autoritats del país: Francesc de Tamarit, diputat militar, i Pau Claris, diputat eclesiàstic. El propòsit era apoderar-se dels impostos de la Generalitat, atemorir la classe dirigent del país i acabar d'una vegada per totes amb les reticències catalanes a prestar ajut monetari i militar a la monarquia. Ras i curt, tot tenia un denominador comú: per Madrid, el rei estava per davant de la llei; mentre que els diputats no estaven disposats a permetre que les lleis i constitucions jurades per Felip IV poguessin quedar relegades.

3 Reivindicar l'esplendor perduda de la Generalitat

Tot i que en el passat ja s'havien produït detencions de diputats per part dels oficials reials, en aquell moment les tensions polítiques eren enverinades per enemistats personals. D'una banda, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, nomenat virrei després de la dimissió del duc de Cardona arran de la derrota a Leucata. De l'altra, Pau Claris i Francesc de Tamarit, escollits pel procés d'insaculació com a representants dels braços eclesiàstic i militar, respectivament, el juliol de l'any 1638. Junts feien un "tàndem formidable", en paraules de l'historiador J. H. Elliott, i ja la primera setmana de mandat van deixar clar que les farien passar magres al virrei. I això era nou perquè, des de feia moltes dècades, els únics que s'havien oposat amb fermesa a les decisions reials o virregnals eren els consellers de Barcelona. Ells estaven disposats a reviure l'esplendor perduda de la Generalitat, plantar cara a Madrid denunciant els atacs perpetrats per les tropes contra la població i defensar amb fermesa el sistema constitucional català.

Amb aquest panorama de rerefons, els conflictes entre terços i població civil es van agreujar. Hi havia hagut incidents i morts a Palafrugell, avalots a Granollers, Lloret, Blanes, Sitges, Vilanova... I fins i tot dins dels campaments del Rosselló hi havia picabaralles entre soldats castellans i tropes catalanes. La tensió augmentava arreu, però el més important és que el poble s'adonava que era capaç d'oposar-se a qui fos. Existia una xarxa rural de sometents i avisos entre pobles —a través dels campanars— que seria de gran importància en la revolta pagesa que era a punt de començar. El 27 d'abril del 1640, Santa Coloma de Farners va negar l'allotjament a les tropes, com tants altres municipis. En aquesta ocasió, però, a la negativa va seguir la visita de l'agutzil reial Miquel Monrodon, home arrogant i de mala fama que, entre altres accions, havia executat a mitjan març la detenció del diputat Tamarit. La causa que provocà el motí de la gent no és clara, però el cert és que la població acabà acorralant Monrodon i el seu seguici a l'hostal. La multitud, furiosa, va incendiar l'edifici i hi van morir tots. Quan la notícia va córrer, els habitants de Santa Coloma van fer sonar les campanes per evitar les represàlies de les tropes que hi havia aquarterades prop de la vila. Gent de tota la contrada, fins a quatre mil homes armats segons algunes fonts, van acudir a la crida i l'Exèrcit va escampar la boira; això sí, abans de marxar van incendiar l'església de Riudarenes. La setmana següent el que havia estat una resistència hostil de la població va convertir-se en una insurrecció temible en què els civils, majoritàriament pagesos armats, anaven a l'encalç de les tropes. Eren una força de pagesos i vilatans, però estava ben organitzada: Catalunya tenia una llarga tradició de moviments camperols que es remuntava a les guerres remences del segle xv.

La revolta es va aguditzar més encara quan, com a càstig exemplar, el virrei va ordenar que Santa Coloma de Farners fos arrasada pels terços. Era el 14 de maig i els soldats van trobar el poble desert, però ple de provisions. Només van deixar dues cases dempeus i, de camí cap a Girona, també van derruir Riudarenes. Mentrestant, la insurrecció popular s'escampava pel Principat i prenia caires místics i venjatius: d'una banda, el bisbe de Girona excomunicava les tropes que havien incendiat esglésies i cada vegada eren més les històries sobre imatges de marededéus que ploraven; de l'altra, els revoltats ampliaven el cercle de perseguits: a més dels soldats, ministres reials, nobles i tots aquells a qui consideraven traïdors. El fet més sorprenent tingué lloc a Barcelona el 22 de maig: més de dos mil homes entraren a la ciutat fortament armats i, amb el vistiplau dels habitants, van obrir la presó reial i van alliberar Francesc de Tamarit i els altres presos, sense vessar ni una gota de sang.

Així i tot, no cal ni dir que el 7 de juny, dia de Corpus, era esperat amb molta recança a la capital catalana. L'arribada dels segadors, treballadors temporers rudes i fàcilment excitables, no feia presagiar res de bo. En una carta a Olivares, el virrei comte de Santa Coloma va escriure el vespre anterior: "Muy amenazada está mi vida el día de mañana. Dios se sirva ayudarme para que pueda hacer relación a V. E. del suceso".

4 Una revolució doble
'Els Segadors', d'Hermenegildo Miralles
'Els Segadors', d'Hermenegildo Miralles

Els fets li van donar la raó. Però el que no sabia el virrei és que en aquell moment, en una mena de gabinet de crisi convocat arran de l'alliberament de Tamarit, els ministres meditaven la seva destitució. El comte de Santa Coloma s'havia guanyat moltes enemistats al Principat i no era la persona indicada per al càrrec: era preferible que el duc de Cardona tornés a ser virrei. Calia reconduir la violència cap a l'enemic exterior. És clar que, quan finalment van prendre la decisió, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, feia quatre dies que era mort.

Des del 7 de juny, Barcelona havia passat tres dies a mercè dels insurrectes, que havien entrat mesclats amb els quatre-cents o cinc-cents segadors que el dia de Corpus van presentar-se a la ciutat, i que van sumar-se a la revolta, juntament amb gent de les classes més baixes de la capital, incloent-hi la participació de moltes dones. La connivència de bona part de la població barcelonina, que anomenava germans els camperols revoltats, va fer la resta. Només el primer dia, i quan estaven a punt de calar foc al palau del virrei, alguns consellers, diputats i els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell van aturar la massa popular convencent-los que la màxima autoritat de Catalunya havia fugit.

Decebuts, els camperols van encaminar-se a les cases dels jutges: les van saquejar i incendiar, i van sembrar el caos arreu. El virrei va tenir una darrera oportunitat d'embarcar-se en una galera que s'acostava, però els amotinats no van permetre que hi atraqués. Això va obligar el dignatari reial a una accidentada fuga Montjuïc amunt, a la qual van apuntar-se uns quants insurrectes, divertits de veure un home gras coixejant per la muntanya. Els primers que van atrapar-lo no el van reconèixer i s'explica que el seu criat no el va delatar. Però poc després va arribar un mariner i, només de veure'l, va enfonsar-li una daga al ventre. La resta s'hi va acarnissar.

El Corpus de Sang va comptar uns vint morts, les cròniques són confuses en aquest punt, però totes coincideixen que al poble ras, comptant-hi els camperols, aquells quatre dies de juny va donar-li una moral de victòria: es respirava l'aire d'haver foragitat els soldats i els oficials del rei per sempre, la revolta semblava haver triomfat gairebé abans que comencés la guerra de debò. El dia 11, les autoritats municipals, que havien organitzat companyies per patrullar per la ciutat, van enganyar els segadors dient-los que Girona estava a punt de ser atacada i els insurrectes van abandonar el cap i casal. A aquestes altures, tot plegat havia pres les dimensions d'una gran venjança d'oprimits contra opressors i, si entre els primers hi havia pagesos, jornalers i ciutadans pobres, els perseguits aquesta vegada eren oligarques i aristòcrates. I darrere de la insurrecció, la Catalunya amb una forta empremta religiosa: un autoanomenat Exèrcit cristià, amb la divisa "Visca la Santa Fe Catòlica i el Rei d'Espanya i muira el mal govern!" que tenia al capdavant un capità general —la identitat exacta del qual és un misteri— que enviava cartes amenaçadores a les autoritats.

Així doncs, per més que el duc de Cardona intentés pacificar la situació, la revolta pagesa i popular va engrandir l'abisme que separava Catalunya del Govern de Madrid. I, a més, el nou virrei va morir un mes i mig després de ser nomenat, víctima d'una llarga malaltia. L'Administració reial s'havia enfonsat i els diputats tenien una delicada decisió per prendre: dirigir la rebel·lió o pactar amb Olivares. Atès que la segona opció queia pel seu propi pes, a Claris, Tamarit i altres dirigents catalans els tocava la difícil missió d'evitar que els enfrontaments entre els catalans es continuessin escampant i, també, d'aturar l'Exèrcit repressor que es preparava a Castella.

Quan els van arribar els rumors que la cort volia reprimir manu militari l'aixecament català, Pau Claris va creure que la millor solució era buscar l'aliança francesa. És la segona revolta, la política. Més enllà de l'aversió que molts catalans sentien pels veïns del nord, els lligams eren tan o més forts: el comerç entre ambdós països era ric i pròsper, la major part dels immigrants a Catalunya eren d'origen francès i, sobretot, el país necessitava defensar-se de les tropes espanyoles. A més, al cardenal Richelieu, mà dreta del rei Lluís XIII, li interessava prou debilitar els espanyols. És possible, per tant, que els contactes amb la corona francesa ja haguessin començat abans del Corpus de Sang, arran de l'alliberament de Tamarit, que devia fer pensar als dirigents catalans que a Madrid reaccionarien de la pitjor manera. Finalment l'ajut va signar-se en el pacte de Ceret, el 7 de setembre.

5 Protecció o domini francès?
Llenç de Laumosnier en què apareixen els presents a la trobada de l'illa dels Faisans en què es va signar el tractat dels Pirineus
Llenç de Laumosnier en què apareixen els presents a la trobada de l'illa dels Faisans en què es va signar el tractat dels Pirineus

A la tardor del 1640, un Exèrcit espanyol de trenta mil homes, comandat pel marquès de Los Vélez, va entrar a Catalunya pel sud i va fustigar durament Cambrils, on sis-cents dels seus defensors van ser degollats després de rendir-se, i va prendre Tarragona sense combatre, ja que la ciutat va ser lliurada pel baró d'Espenan, en un acte considerat com una traïció per molts catalans. La batalla següent fou a Martorell, el 22 gener del 1641, i la victòria espanyola no feia presagiar res de bo; l'objectiu següent, estava cantat, era Barcelona. Això va unir el poble de la capital catalana en una actitud resistent.

La pressió francesa perquè el compromís amb Lluís XIII fos més ferm va obligar els diputats a declarar la seva submissió a França i el seu monarca, comte de Barcelona. El resultat immediat: una sonora victòria en la batalla de Montjuïc, el dia 26. A la llarga, va significar sortir del foc per caure a les brases. Amb la intervenció francesa, el Principat es convertia en un escenari actiu de la guerra dels Trenta Anys i les batalles van multiplicar-se a partir d'aquella primavera. Abans, però, una notícia luctuosa canviaria l'esdevenir del país: Pau Claris va morir el 27 de febrer, probablement emmetzinat amb aigua tofana [vegeu Sàpiens núm. 45]. Sense aquesta figura cabdal, els governants catalans van perdre més que un líder: era l'home clau en la negociació amb França, potser l'únic capaç de mantenir a ratlla els francesos per tal que Catalunya no fos presa d'una depredació similar a la comesa anys enrere pels terços.

Dues morts més van produir-se poc temps després: la de Richelieu a la darreria del 1642 i la del mateix rei francès al mes de maig següent. Els seus substituts respectius, el cardenal Mazzarino i Lluís XIV, que només tenia cinc anys. Tot i això, les autoritats franceses van continuar la seva política destinada a desgastar la monarquia espanyola amb el front militar obert a Catalunya. Però l'esclat de la revolta de la Fronda a França va obligar-los a retirar molts efectius del Principat. El 1651 l'Exèrcit espanyol va recuperar Tortosa (conquerida pels francesos tres anys abans) i va iniciar el setge de Barcelona. La capital va estar aïllada un any i només un enemic pitjor que els terços va poder colar-se muralles endins: la pesta. Alguns càlculs estiren fins a vuit mil el nombre de morts a la Ciutat Comtal durant aquell any, víctimes tant del terrible bacil, com de la fam i la guerra. Joan Josep d'Àustria, el fill bastard de Felip IV, va entrar a Barcelona l'octubre del 1652 i gran part de les viles i ciutats del Principat tornaren a la sobirania espanyola. La guerra i les rapinyes dels soldats, tant dels francesos com dels espanyols, però, van continuar.

El 1659, Mazzarino per part francesa i Luis de Haro per part espanyola van posar fi a aquella llarga guerra entre ambdues corones en el nefast tractat dels Pirineus, pel qual es trossejava Catalunya, tot establint la serralada com a frontera, "tal com antigament passava entre gals i hispànics", segons l'argument dels hàbils negociadors que va enviar-hi Mazzarino. Els espanyols, en canvi, no van jugar fort per defensar els interessos catalans i es va produir la segregació del territoris de la Catalunya del Nord. A partir del 1700 va prohibir-se l'ús del català en la documentació oficial dels territoris nord-catalans i, a diferència d'altres territoris (Gibraltar), mai cap Govern espanyol no ha reclamat la restitució del Conflent, el Vallespir, el Rosselló i l'Alta Cerdanya.

6 Els protagonistes de la guerra
El 'Corpus de Sang' d’Antoni Estruch i Bros
El 'Corpus de Sang' d’Antoni Estruch i Bros

Pau Claris Casademunt (1586–1641). El líder carismàtic.
Tot i haver nascut a Barcelona, fill d'una família d'orígens bergadans, es va doctorar en dret civil i canònic a la Universitat de Lleida i va desenvolupar bona part de la seva carrera a la Seu d'Urgell, on va ser ordenat canonge el 1612. Les cròniques el defineixen com un personatge del morro fort, un agitador nat en una seu episcopal tradicionalment conflictiva. Tenia un intens sentit del deure envers els avantpassats de Catalunya i la seva missió personal era defensar el llegat rebut davant qualsevol agressió externa. A partir del 1630 va formar part dels juristes que assessoraven la Generalitat. Tenia un compte pendent amb el virrei comte de Santa Coloma, que li havia guanyat la possessió de la baronia de Ponts anys enrere després d'un llarg procés legal.

Francesc de Tamarit i de Rifà (c. 1600–1653). El presoner alliberat.
Aristòcrata barceloní, fill d'un antic conseller en cap de la Generalitat, Pere de Tamarit, amb mala fama política, que havia estat arrestat i expulsat de Barcelona. Durant anys el seu propòsit va ser recuperar la hisenda familiar i netejar-ne el nom. Després de ser escollit representant del braç militar, va anar-se'n a Salses per participar en el setge (1639) i, caiguda la plaça, va ser rebut a la capital amb gran entusiasme. La seva negativa a allotjar tropes espanyoles i a prestar més soldats a la causa espanyola motivà el seu arrest per part del virrei —enemic acèrrim d'un dels amics íntims de Tamarit. El seu famós alliberament per part de la població (22 de maig del 1640) és el pròleg del Corpus de Sang, però després de ser un artífex del pacte de Ceret i la batalla de Montjuïc, va retirar-se en veure el caire que prenia la guerra i el paper de França.

Dalmau de Queralt i de Codina (?–1640). El virrei ambiciós
Home ambiciós i de gran influència entre la noblesa catalana, el seu comportament en les Corts del 1626, contra les propostes monàrquiques, no semblava designar-lo com un bon aliat de Madrid. El 1637 era vist com un possible agitador perillós i van suggerir-li d'acceptar un càrrec a l'estranger: ambaixador a Venècia. Va refusar-lo i, poc després, el duc de Cardona li va oferir ser capità general de Catalunya, és a dir la mà dreta del virrei. La seva dimissió va posar-li el nomenament en safata, tot i que no li van faltar amics que li aconsellessin que no ho acceptés. Però el seu afany per aconseguir el títol de marquès va convertir-lo en el més fervent servidor del rei i la causa espanyola, convertint-lo per a la història en la figura del traïdor a la pàtria.

Gaspar de Guzmán y de Fonseca, comte duc d'Olivares (1587–1645). L'enemic dels catalans
Nascut a Roma, fill de l'ambaixador espanyol, relacionat amb la noblíssima casa de Medina Sidonia, va viure entre Sicília i Nàpols fins als dotze anys. Va estudiar Dret canònic a la Universitat de Salamanca i fou cridat com a gentilhome del príncep Felip. A la Cort va saber maniobrar de manera intel·ligent fins a guanyar-se la confiança del futur monarca, per davant d'altres nobles de més llinatge. Cobert d'honors i càrrecs, va fer i desfer a gust, tot i que el seu gran projecte, la Unió d'Armes, que pretenia abolir "los odiosos derechos y privilegios provinciales" no va rutllar mai. De resultes de la revolta catalana, va perdre el favor reial el 1642 i va retirar-se a Loeches i a Toro, on es diu que va perdre la raó, va ser jutjat per la Inquisició (1644) i va morir en l'ostracisme total.

El capità general de l'Exèrcit cristià...
... és un dels enigmes per resoldre de la guerra dels Segadors. Va existir tal personatge? O es tracta només d'una signatura per confondre els receptors? I així i tot, qui van ser els cabdills de la revolta social que va agitar el Principat a partir del 1640? Malauradament, els documents de l'època només ens n'han deixat dos noms: Rafael Goday, "que salió de la cárcel cuando libraron de ella al diputado" i Sebastià Estralau, "cabeza de los amotinados del Ampurdán". La resta de segadors continuen sent anònims.

Subscriu-t'hi

Portada del número 209 del SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 209 del SÀPIENS

Hans Hellermann: l'home de Hitler a Catalunya

Una investigació exclusiva de SÀPIENS

1 any de SÀPIENS i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto