El primer independentista declarat va ser Josep-Narcís Roca i Farreras, col·laborador de 'La Renaixença'. Ell va començar a parlar clarament de la necessitat de tenir un estat català el 1886, en un article titulat 'Ni espanyols ni francesos', en virtut del qual se li va dictar una ordre de presó. Roca i Farreras va anar un pas més enllà de Valentí Almirall i els republicans federals, quan desitjava que Catalunya esdevingués "el Portugal de Llevant", imitant les repúbliques americanes, o que emprengués un camí similar al del poble irlandès —de fet, va ser ell qui va redactar i encapçalar les sis mil firmes del Missatge d'Adhesió al Poble Irlandès que va fer arribar al seu líder, el nacionalista Charles Stewart Parnell. El seu somni era que arribés el dia en què els catalans tinguessin ambaixades a tot el món, "un dia nostras barras catalanas resplandissen solas, sens lleons, castells, cadenas, ni magranas".

Placa en homenatge a Josep-Narcís Roca Farreres -  Kippelboy / Wikimedia Commons

Els primers grups independentistes organitzats van ser els catalans de Cuba. Durant la guerra per la independència de l'illa (1895-1898), molts catalans s'havien posicionat a favor dels rebels, i l'èxit aconseguit a les Antilles va esperonar l'independentisme català. Només una anècdota: Vicenç Albert Ballester, qui passa per ser el creador de l'estelada a imitació de la bandera cubana, era a Cuba quan es va proclamar la independència d'aquest país.

La punta de llança, els catalans de Santiago
A més, durant tot el segle XIX, l'emigració catalana a Cuba havia anat creant diverses associacions, molt vinculades a la Unió Catalanista, que havien anat adoptant uns postulats cada cop més independentistes. La punta de llança d'aquesta radicalització van ser els catalans de Santiago. A la façana del Centre Català d'aquesta població, hi onejava, en els primers anys del segle XX, l'estelada més antiga de la qual es té constància.

El 1922 neix Estat Català, una opció netament independentista que aglutinava els republicans encapçalats per Francesc Macià i els sectors més joves de la Lliga Regionalista. Aquests se sentien incòmodes amb el seu partit, ja que les aspiracions autonomistes plantejades per Francesc Cambó no havien avançat ni un mil·límetre a Madrid.

Macià, el principal actiu
A Estat Català hi confluïen des de nacionalistes radicals fins a joves que pretenien canalitzar-hi el malestar social que es vivia a la Catalunya dels anys 20. El seu principal actiu, Macià, intentava vertebrar i donar resposta a aquestes inquietuds amb el seu verb apassionat i les seves reaccions, sovint, inesperades. El partit va experimentar un discret creixement fins al cop d'estat de Primo de Rivera el 13 de setembre del 1923. La dictadura, ben aviat, va mostrar la seva voluntat d'eradicar qualsevol indici de separatisme i a la militància d'Estat Català no li va quedar altre remei que passar a la clandestinitat o a l'exili.

Estat Català va impulsar dues accions insurreccionals que van acabar fracassant: va donar suport a la creació de Bandera Negra, responsable del complot del Garraf (l'intent -fallit- d'assassinar Alfons XIII, el maig del 1925) i va impulsar els fets de Prats de Molló, l'intent igualment fallit d'envair militarment Catalunya el 1926.

Un cop fracassada l'opció insurreccional, calia seguir una altra estratègia. Macià va viatjar a Amèrica per entrar en contacte amb els clubs catalans. El 1928 va ser rebut triomfalment a l'Havana, es va aprovar una constitució provisional de la República Catalana i es va acordar crear el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Era el 1928.

El març del 1931, Estat Català va contribuir a crear Esquerra Republicana, i Macià, que un any després de la caiguda de Primo de Rivera havia tornat a Catalunya, va ser escollit president per unanimitat. L'audaç proclamació de la República Catalana el 14 d'abril, tot i que va tenir una vigència de tres dies, va fer possible la recuperació de la institució de la Generalitat, abolida el 1714.

Nosaltres Sols i Estat Català-Partit Proletari
Però no tothom dins d'Estat Català va assumir la dissolució dins d'ERC. Poc després de la proclamació de la República, el sector més radical, encapçalat per Daniel Cardona, va crear Nosaltres Sols, una agrupació política i armada a la manera del Sinn Féin irlandès, mentre que el sector més obrerista va fundar Estat Català-Partit Proletari, una agrupació que el 1936 acabaria confluint en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). L'independentisme tornava a la vella dinàmica grupuscular..

Després dels fets d'Octubre del 1934, que va acabar amb gairebé tot el Govern de Lluís Companys a la presó, i de la Guerra Civil Espanyola, Estat Català es va convertir en un satèl·lit d'Esquerra Republicana. El seu secretari general era Joan Cornudella, qui, exiliat temporalment a París i juntament amb Daniel Cardona, Marcel·lí Perelló i d'altres, va impulsar l'abril del 1940 la creació del Front Nacional de Catalunya. La intenció era constituir una plataforma patriòtica que agrupés gent d'Esquerra i altres forces independentistes.

Objectiu, organitzar la resistència a l'interior del país
L'objectiu era organitzar la resistència. Calia que tot estigués a punt per quan arribessin les tropes aliades per alliberar el país del franquisme. Per tant, es va configurar una resistència inspirada en la francesa durant la Segona Guerra Mundial. L'estiu del 1940, Cornudella i altres militants van entrar clandestinament al país, on van desenvolupar tasques d'espionatge i van organitzar xarxes d'evasió. Mentrestant, la branca militar del Front Nacional, dirigida per Jaume Martínez Vendrell, es configurava com l'embrió de l'exèrcit català. Un dels moments àlgids va ser la Primera Conferència del Front Nacional de Catalunya a Dosrius, al Maresme, l'abril del 1946. Aleshores es calcula que tenien uns tres mil militants.

Després d'uns anys àlgids, la dècada dels 50 va ser un període d'hores baixes per al Front Nacional de Catalunya. A principis dels 60 va revifar amb la incorporació de joves militants i es va redefinir ideològicament com "interclassista d'esquerres, a favor d'una acció nacionalitzadora enèrgica, sostinguda i no violenta". Però alguns d'aquests nous militants, atrets pel marxisme, van començar a mostrar-se crítics amb el partit perquè, a parer seu, no connectava amb la realitat del país. I es van acabar escindint per fundar, el 1969, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).

Es crea el concepte Països Catalans
Malgrat ser una escissió del Front, el PSAN posava fi a una certa continuïtat històrica. Primer, perquè els joves fundadors, Carles Castellanos, Joan Josep Armet o Josep Ferrer, no tenien vinculacions ni amb el passat ni amb l'exili. Responien a una lògica de l'interior. Segon, perquè, al mateix temps que independentistes, es declaraven revolucionaris i s'emmirallaven en els processos emancipadors del Tercer Món. I tercer: portaven a la política el concepte de Països Catalans.

Tot i que els 70 van ser anys de molta activitat, el PSAN va patir detencions, grans debats interns i una dinàmica d'escissions i reagrupaments difícils de seguir.

Finalment, la candidatura unitària no va ser possible i l'independentisme va quedar fora del Parlament. El BEAN es va dissoldre el 1982, i molts militants de Nacionalistes se'n van anar a casa. Uns pocs van fundar Alternativa Verda; d'altres, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, que aniria a parar a l'actual Iniciativa per Catalunya. Quan van fracassar les vies més institucionals, l'independentisme va quedar en mans de la via revolucionària. El 1984 va néixer el Moviment de Defensa de la Terra, fruit de l'impuls del PSAN i el PSAN-Provisional. L'MDT, malgrat la seva agitada vida interna, va vertebrar una joventut radical que resultaria el llevat de les actuals Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

L'independentisme entra al Parlament amb Carod-Rovira i Àngel Colom
L'independentisme, però, no va posar els peus al Parlament fins al 1988, quan Josep-Lluís Carod-Rovira (exmilitant del PSAN i de Nacionalistes d'Esquerra) i Àngel Colom (exportaveu de la Crida) es van convertir en diputats dins la llista d'ERC. L'any següent, amb Colom al capdavant, el partit viraria definitivament cap a l'independentisme.

Eleccions de 2015: l'independentisme es consolida al Parlament
Les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 27 de setembre de 2015 van deixar una cambra de majoria independentista, amb els 62 diputats de Junts pel Sí i els 10 de la CUP. Va ser precisament aquesta cambra, presidida per Carme Forcadell, la que va accelerar el procés que avui estem vivint. Un procés que, malauradament, està sent brutalment atacat per l'aparell de l'Estat. Després de les detencions i els escorcolls del 20 de setembre, va venir la repressió policial de l'1 d'octubre i l'empresonament de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Turull, un fet que va tornar a posar d'actualitat una figura que crèiem superada, la dels presos polítics. Potser ens equivoquem: potser només estava adormida.