La primera d'aquestes trobades a venir es celebra a l'illa dels Faisans el 13 d'agost del 1659. El cardenal Mazzarino, successor del cardenal Richelieu en representació de França, arriba a l'illa precedit de més de trenta carrosses i més de dos-cents gentilhomes. Amb un acompanyament semblant també arriba el seu homòleg espanyol, Luis Méndez de Haro, nebot del comte duc d'Olivares. Les dues diplomàcies controlen fins al darrer detall de l'escena: "Planegem construir allotjaments iguals i una gran cambra a una punta de l'illa equidistant dels dos allotjaments, en la qual hi haurà dues portes, una del seu costat i una altra del meu, per les quals entrarem, guardant cadascí la seva categoria en les cadires que tindrem preparades a cada costat de la cambra", explicava el representant francès. Aviat, però, es posa en evidència que aquesta equitat és només una pantomima, perquè els francesos han guanyat la guerra i tenen la paella pel mànec. El 13 d'agost del 1659, Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino es posen a negociar amb el pacte de París com a base. De Haro té l'encàrrec d'intentar conservar el Rosselló i salvar el Conflent i la Cerdanya, però el bàndol francès, ben assessorat en temes de geografia i història de les terres en litigi per Pèire de Marca i Ramon Trobat, presenta una nova línia fronterera el màxim de favorable al rei francès. Saben, per exemple, que el Conflent és indispensable per mantenir la seguretat de Perpinyà, que una part de la Cerdanya i el Capcir són militarment estratègiques perquè hi ha un camí pel qual pot introduir-se l'Exèrcit espanyol a França i també que "es tracta d'una adquisició de més de dotze llegües i d'un país de la millor qualitat, ple de bons castells, viles grans i parròquies ben poblades".

El 15 de setembre, en una emissiva, Mazzarino dóna per fet que s'ha arribat a un consens: "Hem arribat a un acord, exclosa la Cerdanya, que és de la banda ençà dels Pirineus, i Don Luis no ha volgut afluixar encara, però m'atreveixo a anunciar a Ses Majestats que cedirà, el rei pot considerar-se senyor d'aquest país des d'ara". França tampoc no vol renunciar a la Cerdanya. I, en part, també l'aconsegueix.

La firma solemne del tractat dels Pirineus es produeix el 7 de novembre del 1659. En concret, les monarquies hispànica i francesa segellen 124 punts entre futures aliances, acords comercials i matrimonials i cessions de jurisdiccions frontereres, de les quals no es dibuixa cap traçat. Els francesos són conscients que es tracta d'un acord injust i, preocupats per si els espanyols es fan enrere, forcen un seguit de trobades per acabar de concretar encara amb més detall els punts conflictius del text. Per dur a terme aquestes converses, s'escull el discret poble de Ceret.

Fa un mes que es troben entre els freds murs del convent dels caputxins del petit poble de Ceret amb l'objectiu de tancar un acord satisfactori, però cap de les dues parts cedeix. De fet, cada dia que passa la situació està més embrancada. Si els delegats de la monarquia hispànica —Miquel de Salbà i de Vallgornera, regent de la Tresoreria de la Generalitat, i Josep Romeu de Ferrer, membre de l'Audiència de Catalunya— són tossuts, els representants francesos —Pèire de Marca, arquebisbe de Tolosa, i Jacint Serroni, bisbe d'Aurenja— encara ho són més perquè saben que juguen amb cert avantatge. Encara que es tracta de nobles i el decòrum diu que mai s'han de perdre les formes, hi ha moments en què les converses adquireixen un to violentíssim.

Encara que són els principals perjudicats, els catalans no tenen ni veu ni vot en l'acord rubricat a Ceret el 31 de maig del 1660 i que estableix la nova frontera nord del Principat, avui encara vigent. Felip IV en cap moment consulta les institucions del Principat. De fet, el pacte no es notifica oficialment a les Corts catalanes fins al 1702 i aquestes mai el ratifiquen, la qual cosa el converteix en il·legal. Un parell de nobles, en nom de dos estats, es reparteixen un territori en un vell monestir, però com canvia la vida de la població d'aquestes localitats que de la nit al dia passen a ser súbdits francesos?

Ben aviat, el centralisme veí es fa notar. El mateix juny del 1660, pocs dies després de l'acord, Lluís XIV signa l'edicte de Sant Joan de Lohitzune, pel qual resten abolits per sempre el Consell Reial, la Diputació i els tribunals del Reial Patrimoni i del Mestre Racional, als comtats de Rosselló i Cerdanya; una violació flagrant de la promesa feta pel mateix monarca de respectar les institucions polítiques de les terres catalanes incorporades a l'Estat francès. En substitució, segons l'administració francesa vigent, es crea el Consell Sobirà del Rosselló. I, si encara algú té dubtes sobre qui és el nou amo, el mateix any, el monarca francès visita de forma oficial la ciutat de Perpinyà.

També comença el procés de francesització de la zona. Un reial decret aprovat el 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, prohibeix l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. I des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic, encara que existeixin abundants testimonis de supervivència del català. Els catalans s'han enfrontat al rei, han perdut la guerra i això no augura bons temps.