Subscriu-t'hi
Catalunya

Els precedents de les consultes sobiranistes a Catalunya

Recordem els plebiscits sense validesa legal que es van convocar per valorar un determinat grau d'autonomia o l'adhesió a un règim polític

Joan Esculies (text) / Enric Ucelay-da Cal (assessorament)
1 1918: la Mancomunitat es consolida i s'impulsa una campanya d'autonomia
'La nacionalitat catalana' (1906), d'Enric Prat de la Riba
'La nacionalitat catalana' (1906), d'Enric Prat de la Riba Casa Prat de la Riba / Wikimedia Commons

Després de la consecució de la Mancomunitat, l’any 1914, i del seu rodatge inicial, els dirigents regionalistes de la Lliga van maldar per una ampliació i consolidació dels poders del nou Govern. La Mancomunitat era fràgil; tenia els seus límits d’actuació sense definir i tant podien créixer com disminuir. Per aconseguir el seu propòsit, els lligaires van aprofitar la conjuntura internacional.

La primavera del 1918, després de gairebé quatre anys de conflicte, es va començar a albirar la fi de la Primera Guerra Mundial. Al gener, el president nord-americà, Woodrow Wilson, havia generat una gran eufòria a Catalunya entre nacionalistes radicals i republicans, amb la proclamació dels seus 14 punts per a la pau mundial. Deia, amb certa ambigüitat, que els diferents pobles podrien ‘autodeterminar-se’, decidir, per tant, el seu futur. Davant les paraules de Wilson i l’onada de nacionalisme arreu d’Europa prevista en la delimitació de noves fronteres a la fi de la guerra, la Lliga hi va veure una bona oportunitat per consolidar la Mancomunitat i van impulsar una campanya d’autonomia.

2 Març i abril de 1918: uns 60 municipis catalans demanen per carta al govern espanyol “el reconeixement de l’autonomia de Catalunya"
Carta del municipi de Valls reclamant més autonomia per a Catalunya
Carta del municipi de Valls reclamant més autonomia per a Catalunya

Però quina autonomia? Regional o municipal? Per a cada tendència política, la paraula tenia un significat diferent. Aquesta ambigüitat buscada, característica del catalanisme, havia de permetre la unitat catalana per reclamar a Madrid l’autonomia de Catalunya. Entre març i abril del 1918, uns seixanta municipis van adreçar una carta tipus al govern espanyol, unes missives que van ser localitzades per SÀPIENS l'any 2010 a l’Arxiu del Ministeri de la Presidència.

Entre els municipis, s’hi comptaven Arbúcies, Arenys de Mar, Balsareny, Berga, Calella, Canet de Mar, Castellserà, Gironella, Granollers, Premià de Mar, Sant Just Desvern, Santa Coloma de Farners, Santa Perpètua de Mogoda, Valls i Vic. La carta tipus reclamava “el reconeixement de l’autonomia de Catalunya i de les regions d’Espanya que ho sol·licitin”. Entre totes les cartes, només la de l’Ajuntament de Sabadell anava més lluny i demanava una Espanya federal.

La resposta del govern espanyol va ser un lacònic telegrama recordant als municipis que “l’Executiu té concretament assenyalats els projectes als quals ha de consagrar la seva principal activitat, sense que per això quedin oblidats la resta de problemes nacionals”.

Consulteu a pantalla completa les cartes enviades per Valls, Balsareny, Castellserà i Berga.
 

 
3 Juliol de 1918: s'organitza el 'Plebiscit de la voluntat municipal de Catalunya'
El 'Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya' de 1919, elaborat després del plebiscit de l'any anterior
El 'Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya' de 1919, elaborat després del plebiscit de l'any anterior Wikimedia Commons

El pas següent va ser organitzar una consulta. L’anomenat 'plebiscit', malgrat estar mancat de valor legal, va ser impulsat per l’Escola de Funcionaris d’Administració Local sota l’auspici lligaire. L’Escola, oberta el 1914, celebrava anualment la Setmana Municipal, amb el patrocini de la Mancomunitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Aquestes jornades eren un punt de trobada, no solament de funcionaris, sinó també d’alcaldes i regidors. I aviat van esdevenir una tribuna sobre l’autonomia i les finances municipals. En la Setmana Municipal celebrada el juliol del 1918, es van formular unes conclusions en la mateixa direcció que la carta tipus. L’Escola va organitzar una consulta per votar les conclusions. Sota l’encapçalament ‘Plebiscit de la voluntat municipal de Catalunya’ es va trametre als ajuntaments catalans la proposta d’acord sorgida de la Setmana. Hi constava un punt en què s’afirmava que “Catalunya, ara més que mai, necessita l’autonomia per a desenrotllar integralment totes ses energies i assolir el lloc que li pertoca, complint sa missió en el ressorgiment d’Espanya”.

El 98% dels municipis catalans van respondre a favor de l'autonomia 
Per votar només calia retornar la carta formulari amb les signatures de l’alcalde i el secretari del municipi. Oficialment, el 98% dels municipis catalans van enviar una resposta afirmativa. I aquells —comptadíssims— que no ho van fer es va considerar que era per una negligència o descuit i no pas per estar-hi en contra. Fins i tot 'La Vanguardia' informava que 400 veïns de Vilassar de Dalt havien adreçat una carta a la Mancomunitat a favor de l’autonomia perquè el seu ajuntament era un dels pocs que no s’havia adherit al plebiscit.

4 Novembre de 1918: Puig i Cadafalch presenta els resultats del plebiscit al govern espanyol
Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1917 al 1924
Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1917 al 1924 Pau Audouard / Wikimedia Commons

El dissabte 16 de novembre de 1918, en un acte solemne al Palau de la Mancomunitat —avui de la Generalitat—, el director de l’Escola de Funcionaris, Isidre Lloret, va lliurar “els àlbums que contenien el plebiscit i que constituïen tota la voluntat de Catalunya” al president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. La plaça de Sant Jaume va aplegar una gentada per mostrar l’entusiasme general. Tot seguit va començar la feina per elaborar un projecte estatutari.

El 28 de novembre, Puig i Cadafalch i el Consell de la Mancomunitat van sortir de l’estació de França cap a Madrid per presentar el resultat del plebiscit. El comiat fou calorós. L’arribada a la capital d’Espanya fou gèlida. La resposta del govern espanyol va ser només una admesa a tràmit formal. La conseqüència, però, per la tensió que va generar en el si del feble executiu, fou la caiguda del president García Prieto i la pujada al poder del comte de Romanones. La delegació catalana va tornar a casa de buit.

5 Setembre de 1923: Miguel Primo de Rivera aboleix la Mancomunitat
Fotografia del 1918 del govern de Romanones (assegut al centre)
Fotografia del 1918 del govern de Romanones (assegut al centre) José Vidal / Wikimedia Commons

Al desembre, Romanones s’apressà a viatjar al ministeri d’Afers Estrangers francès per reunir-se amb Wilson i el primer ministre francès, Georges Clemenceau. Volia assegurar-se que la conferència de pau no intervindria en els assumptes interns espanyols. Dos mesos després, la vaga dels treballadors de La Canadenca va paralitzar Barcelona. Francesc Cambó i els dirigents lligaires van témer que la campanya autonomista se’ls descontrolés i la demanda de l’Estatut integral va quedar aparcada 'sine die'.

De consultes, però, no solament se n’han convocat des de l’àmbit catalanista. També n’hi ha hagut per avalar un determinat règim polític. El 13 de setembre de l’any 1923, el general Miguel Primo de Rivera va iniciar la seva dictadura amb un cop d’estat. Primo va abolir la Mancomunitat, però també l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local. La raó era senzilla: el nou règim la tenia per “nociva”, ja que la considerava responsable de la convocatòria del plebiscit del 1918. 

6 Setembre de 1926: en el marc de la dictadura de Primo de Rivera, la Unión Patriótica organitza a tot Espanya un plebiscit “per exterioritzar l’adhesió del poble al Govern”
El general Miguel Primo de Rivera
El general Miguel Primo de Rivera Kaulak / Wikimedia Commons

Irònicament, l’any 1926, l’aleshores partit únic, la Unión Patriótica (UP), va organitzar a tot Espanya un plebiscit “per exterioritzar l’adhesió del poble al Govern”. De passada es volia pressionar el rei, Alfons XIII, perquè acceptés la convocatòria d’una assemblea consultiva que retornés l’Estat cap a una suposada normalitat democràtica. L’anomenat plebiscit va començar el divendres 11 i es va allargar fins al diumenge 13 de setembre d’aquell any, coincidint, per tant, amb el tercer aniversari del cop d’estat del general.

La consulta consistia en una recollida de firmes en escoles, antics locals consistorials, casernes, locals de la UP, cafès, teatres o al carrer. Fins i tot es van organitzar recollides en cotxe i domicili per domicili. Les persones, més grans de 18 anys, que signaven també podien fer-ho en nom de l’esposa i els fills —obviant el límit d’edat permès. La recollida va tenir lloc també als territoris del nord d’Àfrica i entre els espanyols residents a l’estranger. 'La Vanguardia' va explicar que 50 espanyols residents a Xangai havien signat a favor de Primo.

Barcelona, la ciutat amb més participació per demostrar que els catalans també donaven suport a Primo de Rivera
Segons les fonts oficials, en tres dies es van aplegar prop de set milions de signatures. Les províncies amb més recollida de firmes van ser les de Múrcia, amb 220.000; València, amb 386.000, i Madrid, amb 342.000. Paradoxalment, al capdamunt del rànquing hi havia Barcelona, amb 420.000 signatures. Com assegurava 'La Vanguardia', “Barcelona ha respost tant en nombre com en proporció i ocupa el lloc preeminent i esvaeix de manera rotunda l’atmosfera artificial en la qual els desdenyosos i desorientats de dins i de fora d’Espanya volen fer creure abocant les seves insensates elucubracions en fulls clandestins”. Es tractava, doncs, de mostrar que també els catalans donaven suport a Primo de Rivera.

7 Agost de 1931: referèndum per a l'aprovació de l'Estatut
Moment en què el diputat Luís Jiménez emet el seu vot en el plebiscit a favor de l’Estatut de Catalunya, l’agost del 1931
Moment en què el diputat Luís Jiménez emet el seu vot en el plebiscit a favor de l’Estatut de Catalunya, l’agost del 1931 ANC / Fons Brangulí

El gener del 1930, acabada la dictadura de Primo i amb l’arribada de la República —amb una autonomia catalana 'de facto'— va tenir lloc un tercer plebiscit. L’abril del 1931, Francesc Macià, com a president provisional de l’acabat d’estrenar Govern de la Generalitat, va pactar amb Niceto Alcalá-Zamora, president provisional de la República espanyola, l’elaboració d’un estatut d’autonomia per a Catalunya. La redacció de l’avantprojecte del que es coneixeria com l’Estatut de Núria va finalitzar a les acaballes de juny. El referèndum de la seva aprovació, convocat per la Generalitat amb l’autorització del govern espanyol, va tenir lloc el diumenge 2 d’agost del 1931.

El vot de les dones, sense validesa jurídica, però amb gran valor pel president i el seu partit
La llei, però, no permetia que les dones votessin. Malgrat l’impediment, un grup d’entitats femenines, entre les quals hi havia el Club Femení i d’Esports de Barcelona, va entrevistar-se amb Macià per tal que s’establís un sistema de vot per a les dones, encara que no tingué validesa jurídica. El servei de premsa de la Generalitat va qualificar la proposta femenina d’“oferiment simpàtic” en la nota adreçada als diaris en què s’explicava la trobada, que SÀPIENS va localitzar l'any 2010 al fons Generalitat de Catalunya (Segona República) de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Tot i la sorpresa, el president i el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, van mostrar-s’hi a favor. Durant la campanya per al vot afirmatiu va donar-los, a més, un lloc preeminent amb cartells com un en què es llegia: “Dones catalanes: el vostre deure, en aquest moment, és fer votar l’Estatut i signar les fulles del plebiscit femení”, que es conserva al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), al Pavelló de la República.

8 El pes del vot femení en el plebiscit de 1931
Cartell encoratjant les dones a votar en el plebiscit del 1931
Cartell encoratjant les dones a votar en el plebiscit del 1931

El mateix dia del referèndum en diversos ajuntaments catalans i altres locals o mercats, es dugué a terme la recollida del vot femení, a partir dels 20 anys, en uns fulls facilitats per l’Oficina de l’Estatut de la Generalitat. Calia posar-hi el sentit del vot, l’adreça i la signatura, després de mostrar la cèdula personal o algun altre document d’identitat.

Es recomanava a les dones que no sabessin signar que hi anessin acompanyades d’algú que en sabés. Les dones van respondre. Com afirmava el diari figuerenc ‘Empordà Federal’, havien votat “amarades d’un profund sentiment catalaníssim”. El resultat va ser de vora 400.000 vots femenins d’adhesió a l’Estatut. Molts, tenint en compte que l’Estatut va obtenir un suport d’uns 595.000 votants, d’un cens masculí de gairebé 800.000. En saber el resultat, l’aleshores diputat Lluís Companys va sortir al balcó del Palau i entre les paraules adreçades a la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume, va reconèixer “la nota honesta i clara de la dona catalana que ha volgut també sumar-se, adherir-se a aquesta votació d’avui, donant-li els efluvis del seu amor i tendresa”.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto