Però abans les pintures no van fer cap als Estats Units, van ser descobertes per dos prohoms del modernisme barceloní: Lluís Domènech i Montaner i el seu deixeble Josep Puig i Cadafalch. El primer havia començat, el 1893, un projecte sobre el romànic que el va dur per tot el territori fins al 1906. En va fer un munt de dibuixos i fotografies que, junt amb els centenars de notes que havia pres, havien de servir per redactar una obra magna sobre l’art medieval català. Però el deixeble es va avançar al mestre: tot i que l’expedició historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a la ratlla d’Aragó no va sortir fins al 1907, el seu treball va ser força més diligent: dos anys després ja va aparèixer un estudi sobre arquitectura romànica, i en paral·lel, una col·lecció de quatre fascicles, Les pintures murals catalanes, amb il·lustracions, en color, del pintor Joan Vallhonrat. El 1914 va sortir el volum dedicat a les pintures de Mur, amb fotografies d’Adolf Mas i documentació de l’arquitecte Josep Goday.

Pocs pensaven que una obra i uns esforços destinats a la difusió cultural despertarien les baixes passions i els interessos econòmics d’antiquaris i col·leccionistes sense escrúpols. Però el context ho propiciava: l’inici de la Primera Guerra Mundial jugava a favor del mercat negre, encara més en un país neutral, per on circulaven lliurement espies i traficants de tots els bàndols i que no tenia cap llei de protecció del patrimoni cultural. Terreny més que preparat per algú com Ignasi Pollak, nebot del col·leccionista austríac Godefroy Brauer. Nascut a Salzburg el 1878, Pollak era un ciutadà del món que va fer-se molt ric comprant i venent peces d’art a museus europeus i nord-americans. En algun moment, entre el 1914 i el 1919, els fascinants catàlegs d’art romànic de l’IEC van arribar a les seves mans.

Decidit a treure’n el profit màxim, Pollak busca un soci del país i el troba en el col·leccionista i empresari barceloní Lluís Plandiura, un altre home amb pocs escrúpols. Tanquen un tracte: 100.000 pessetes per les pintures. Tots hi guanyen, sobretot Pollak, que, sense perdre ni un minut, posa rumb cap al Pallars i arriba al castell de Mur, on s’entrevista amb mossèn Farràs, el rector de la canònica de Santa Maria de Mur. Quan aquell estranger li ofereix 7.500 pessetes, el capellà no s’ho pensa dues vegades: amb aquells diners s’hi podrien fer moltes obres, a la canònica! I, d’altra banda, no era qüestió de fer preguntes... Com s’ho farien per endur-se les pintures no el preocupava gaire, si bé l’encuriosia prou.

La resposta va veure-la en directe un dia d’estiu del 1919. I va haver de pessigar-se més d’un cop: les figures de l’absis que mirava de fit a fit cada dia havien desaparegut davant dels seus ulls 800 anys després que fossin pintades. Però no era màgia. Era una tècnica que el restaurador Franco Steffanoni, de Bèrgam (Itàlia), havia heretat del seu pare Giuseppe, creador d’un dels primers tallers de restauració especialitzat en l’arrencament de pintures de parets, taules i teles, i condecorat pel Govern italià per haver salvat moltes pintures murals d’esglésies durant la invasió austríaca. Es tracta de l’strappo, una tècnica que es coneixia d’antic, però que ja només dominava el taller de Bèrgam; si més no, per dur a terme una empresa d’aquella envergadura. Consistia a separar la pel·lícula que formava la pintura de l’arrebossat del mur i enganxar-la en una mena de grans llençols, des d’on es podia traslladar a un nou suport.

Per treballar al Pirineu, Steffanoni, contractat per Pollak, va separar les pintures en tres parts per fer més fàcil l’extracció i el seu posterior trasllat a Barcelona. I la màgia no va tardar gaire a saltar de vall en vall... La nova va arribar a Joan Vallhonrat i, a través seu, a oïdes del llavors president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch. Però el cèlebre arquitecte, reconvertit en polític, no podia fer-hi res. Com tampoc no podia moure cap fil Jaume Bofill, director de la Secció d’Art Medieval i Modern de la Junta de Museus, que se n’havia assabentat per boca de l’historiador i crític d’art Joaquim Folch i Torres, responsable des del 1916 de la Secció d’Art Medieval i Modern del Museu de Barcelona.

La venda havia estat legal. I Plandiura ja havia enviat les pintures a Nova York, on, l’abril del 1921, es va celebrar una subhasta a l’hotel Savoy que va guanyar el Museum of Fine Arts de Boston, que encara avui és el propietari de les pintures romàniques del castell de Mur. L’única actuació possible era anticipar-se a les futures vendes.

És per això que, de retruc, el sacrifici de Mur va significar la salvació de bona part del patrimoni català. Folch i Torres entén que no és moment de ressentiments, sinó de ser pragmàtics, i fa tractes amb Pollak. La Junta de Museus posa en marxa un ambiciós projecte d’arrencament de les pintures murals romàniques més significatives, que seran traslladades a Barcelona per ser conservades en un museu, lluny de la temptació dels col·leccionistes. Pollak té l’home que necessiten: Franco Steffanoni, que es passarà tres anys a Catalunya treballant a Boí, Taüll, Esterri de Cardós, Ginestarre... El 5 de novembre de 1921 va acabar la feina a Sant Miquel d’Engolasters (Andorra), i se’n va tornar a Bèrgam, on va fer de restaurador la resta de la seva vida.

Plandiura, però, no s’ho va prendre tan esportivament. L’interès que les exposicions d’aquelles pintures murals van generar a Barcelona, un cop els frescos van instal·lar-se al Museu d’Art i Arqueologia, situat al parc de la Ciutadella, va fer que el preu d’altars, talles i altres peces artístiques d’esglésies pirinenques augmentés. En alguns casos, eren les mateixes parròquies qui venien al millor postor. I ni els Mossos d’Esquadra ni el poder de la Mancomunitat arribaven a tot arreu. L’any 1922 van sortir a subhasta un altar romànic i dos frontals d’Encamp (Andorra) i tant Plandiura com la Junta de Museus van enviar-hi apoderats per licitar-hi. Tot i aconseguir augmentar-ne molt el preu, l’antiquari va haver de retirar-se.

No era la seva última paraula: durant el camí de tornada amb les obres embalades, Joaquim Folch i Vidal Ventosa, fotògraf del Museu, van ser atacats per un escamot de pistolers al congost de Sant Julià de Lòria. Les bales van xiular prop del cotxe, però el comboi va sortir il·lès i homes i obres van arribar a bon port. Tothom va donar per segur que Plandiura estava darrere l’atac. Al capdavall, devien pensar que era ell qui havia endegat aquella “febre del romànic” a què tothom s’havia apuntat.