Si el rei franc hagués sucat mai els dits a la sang de Guifré el Pilós per donar-li un escut d’armes, una cosa és segura: Guinedilda de Cerdanya hauria estat al costat del ferit. El que no és tan clar és si això hauria sortit a les cròniques: l’esposa del comte, tot i la gran importància que va tenir al seu moment, no apareix a la foto dels personatges més cèlebres de la nostra història.

Matrimoni entre cosins

Guinedilda (també dita Guinedell o Guinedella) es va casar als voltants de l’any 870 amb el seu cosí segon, Guifré. Aquests lligams endogàmics —que sovint fregaven l’incest— van ser molt freqüents entre els primers comtes catalans i eren tolerats per l’Església, còmplice d’aquella estratègia política: eren temps decisius per a la conformació del territori i del nou poder comtal, i no els semblava prudent involucrar altres famílies en el projecte.

Guinedilda va ser molt més que la mare de la primera dinastia comtal catalana, la de Barcelona. Va ser una dona que va compartir el poder amb el seu marit i va participar braç a braç en les seves decisions. En tots els documents de l’època en què apareix el nom de Guifré I, ella també s’esmenta com a comtessa de ple dret, mai com a simple consort. De fet, en el segle IX el poder era compartit per tota la parentela, i Guinedilda hi va tenir un paper especialment rellevant.

Una dona amb sentit d’estat

Fins i tot es conserva un poema de l’arxipreste mossàrab Cebrià, de Còrdova, elogiant-la: és evident que calia tenir bones relacions amb una parella que s’havia revelat prou poderosa per actuar amb independència dels reis francs, i que exercien el seu poder en una àrea cada cop més àmplia, amb la legitimitat d’una pila de títols (Barcelona, Urgell, Besalú, Cerdanya, Girona i Osona) i una política intel·ligent de repoblació.

Amb els seus nou fills, Guifré i Guinedilda també van actuar amb sentit d’estat. Prova d’això és que en van oferir dos a l’Església com a monjos, però no en un lloc qualsevol: als monestirs que acabaven de fundar a Sant Joan de les Abadesses [a la foto] i a Ripoll, dos llocs clau per al control del territori. Va ser en aquest últim monestir on van enterrar Guifré I el 897, i probablement també la seva esposa Guinedilda, uns tres anys després.

A l’edat mitjana la majoria de gent estava preocupada perquè la seva família arribés a l’endemà sana i estàlvia; perquè les collites fossin bones; perquè, si topaven amb el senyor feudal, aquest no s’hagués llevat amb el peu esquerre; perquè quan arribés l’hora tinguessin una bona mort, i perquè a partir de llavors estiguessin acompanyats per àngels d’ales flonges en lloc de diables armats amb cullerots gegants per remenar les calderes infernals.

Una mestra del brodat

L’èxit social era aleshores una extravagància que pocs es plantejaven, i l’únic que aspiraven a deixar per a la posteritat era descendència i alguna propietat, si hi havia hagut sort. La paraula artista era un simple sinònim de treball artesanal, i a poca gent se li acudia signar les seves obres. Però hi va haver algunes excepcions.

‘Me fecit’

A la col·lecció del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, que es pot veure al Museu del Disseny de la ciutat, hi ha el penó de Sant Ot [a la imatge, la representació de l’evangelista Marc]. La peça es va trobar el segle passat dins d’un reliquiari a la catedral de la Seu d’Urgell. Es va fer en el segle XII i és una de les mostres catalanes més importants de brodats de l’època. Ho és pel seu valor artístic i també perquè diu en lletres ben clares “Elisava me fecit”. És a dir, que en va ser l’autora una dona que es deia Elisava. Amb aquestes paraules la brodadora va deixar la seva empremta per a la posteritat, per a la història, al costat de Maria, autora de l’estola de sant Narcís, i Ende, il·luminadora, dues de les poques dones medievals que també van decidir signar els seus treballs. Això sí, d’Elisava en sabem tan poca cosa que no se sap si es tractava d’una monja o d’una laica que treballava per al clergat d’Urgell.

Suposicions

Alguns experts creuen que podria ser alhora l’artista i la mecenes de l’obra, o una dama propera a Llúcia de la Marca, mare d’Ot, bisbe d’Urgell. És difícil que esbrinem qui va ser realment. En aquella època, teixir, filar i brodar era una tasca quotidiana per a les dones, una feina necessària per al dia a dia. Però darrere d’aquell brodat delicat amb fil de seda, rogenc i daurat, amb un pantocràtor i tres figures femenines en actitud reverent, hi ha un talent excepcional. I una dona que es va rebel·lar contra l’anonimat.

Els consellers que acompanyaven Aurembiaix a la cort del rei Jaume I a Lleida li van dir: “Defenseu- vos vós mateixa, que sou qui ho fareu millor”. I ella, que era una dona que sabia perfectament el que feia, va prendre la paraula. El que volia era ben senzill: recuperar els seus drets com a comtessa d’Urgell, un títol que havia heretat del seu pare i que l’hi havia arrabassat Guerau de Cabrera amb el pretext que una dona no podia gestionar el comtat. Havia viscut durant molts anys a Castella, terra de la seva mare, esperant el moment de tornar i exigir el que era seu. I aquell moment havia arribat.

Cupido entra en acció

La gestió amb el rei —amb qui havia estat promesa quan era una nena— va anar més que bé: Jaume I es va fer seva la causa i va lluitar fins a aconseguir restituir-li els títols i possessions. Però d’aquella trobada en va sorgir alguna cosa més que un pacte entre nobles per defensar el patrimoni: també en va néixer una relació sentimental entre Jaume, que llavors tenia 20 anys i s’havia divorciat de la seva primera dona, i Aurembiaix, que en tenia 32 i que acabava d’anul·lar el seu.

El 23 d’octubre del 1228 tots dos van signar un pacte secret de concubinatge: un document en què es posaven d’acord tant pel que feia a aspectes materials com de parella. Entre altres coses, Aurembiaix es comprometia a fer donació del comtat d’Urgell a Jaume o els seus descendents després de la seva mort. I exigia que no l’abandonés tret que prengués nova esposa “amb qui pogués compartir el regne o tanta quantitat de diners que pugui ser equiparada al comtat d’Urgell”. Per si de cas, també preveia una sortida per a ella: entrar en un convent. En aquest cas especificava que el comtat també passaria a Jaume i als fills comuns, si en tinguessin.

Canvis d’opinió
Al final, però, les coses no devien anar gaire bé, perquè l’any següent Jaume va arranjar el matrimoni d’Aurembiaix amb Pere de Portugal, fill del rei Sanç I i Dolça de Barcelona. La parella va viure junta durant poc més de dos anys, fins que Aurembiaix va morir. No va deixar fills, però sí una sorpresa final: en contra del que havia acordat amb el rei, va deixar el comtat d’Urgell al seu marit.

Durant 500 anys, a la Seu Vella de Lleida es va venerar la tela amb què la Mare de Déu va embolcallar el cos del nen Jesús quan va néixer. L’anomenat Sant Drap o Sant Bolquer va estar a punt de causar un conflicte diplomàtic entre Jaume I i el rei musulmà de Tunis. I darrere de tot plegat hi havia Elisenda de Sant Climent i la seva increïble història.

De Pollença a Tunísia

Elisenda era una lleidatana que va participar en la repoblació de Pollença. Allà vivia amb el seu marit i la seva filla Guillemona quan uns vaixells moriscos van atacar la ciutat i se’ls van endur com a presoners. Aquell 1238, mare i filla es van integrar al palau de l’emir de Tunis, i la noia, que era molt bella, es va acabar casant amb el fill primogènit de l’emir, anomenat Abu’Abd Allah al-Mustansir Mimmomelí. Ho va fer sota el nom de Rocaia i després d’abraçar l’islam. La mare, ja vídua, es va quedar a viure amb ella, i va gaudir de certs privilegis dins la cort. Fins que un dia va aparèixer Arnau de Solsona.

Arnau era un dels grans mercaders de Lleida, i anava sovint a Tunísia per vendre-hi teixits. En un d’aquests viatges va coincidir amb Elisenda (es creu que podrien haver estat veïns del carrer Major de Lleida quan eren petits). La trobada va ser fructífera: Elisenda i Arnau es van casar i van decidir tornar a la seva ciutat natal. Entristida per la separació, la filla va donar a la mare un souvenir molt especial: el Sant Drap que guardava l’emir.

Quan Mimmomelí es va adonar que li faltava aquella relíquia tan valuosa, va demanar a Jaume I que obligués el matrimoni a tornar-lahi. Però el rei, tot i que tenia bones relacions amb el tunisià, no el va poder complaure, perquè Arnau va assegurar que no en sabia res. Era cert: Elisenda ho havia amagat al marit durant molts anys.

Confessió notarial

Quan Arnau ho va descobrir, ell també va decidir que calia guardar el secret fins que es va trobar a les portes de la mort, el 1297. Llavors va lliurar el Sant Drap al bisbe, i davant d’un notari va explicar les peripècies que li havia contat la seva dona. El pergamí que va escriure aquell notari es pot consultar a Lleida, però la relíquia es va perdre el 1937. A dia d’avui només en queden uns filets en un medalló, testimoni d’una història de pel·lícula.

Feia dies que aquella dona, ja força gran (tenia més de quaranta anys en ple segle XIII), era a les portes de la mort. Alta, de cabells clars, esprimatxada i amb aspecte senzill, era una persona molt coneguda a la ciutat israeliana de Sant Joan d’Acre. Feia uns 20 anys que hi vivia, i assistia tots els pelegrins que arribaven a la que llavors era la capital del regne cristià de Jerusalem. Era abnegada, discreta, decidida i molt treballadora, i l’envoltava una aura de misteri.

Herència emprenedora

Ningú no sabia exactament de qui es tractava, i no eren pocs els que consideraven que l’envoltava la santedat. Si haguessin conegut el seu pare, haurien entès que per les seves venes corria la sang d’una persona emprenedora, a qui no li feia gens de por arriscar-se i córrer món. Perquè no era altra que una de les filles del rei Jaume I i Violant d’Hongria. Potser si hagués nascut home hauria preferit combatre els infidels amb les armes, però com a dona l’única possibilitat de viure una vida intensa lluny de casa era anar a les croades a servir els cristians des de la rereguarda.

La vida de Sança d’Aragó i Hongria hauria pogut ser del tot diferent. Quan va néixer a la cort de Barcelona, als voltants del 1240, ningú no n’esperava res que no fos casar- se amb el noble que aportés més beneficis per a l’estratègia política de la Corona catalanoaragonesa. Era la quarta dels 15 fills reconeguts del rei Jaume I el Conqueridor (fruit dels seus tres matrimonis i d’algunes de les seves amants). I el que van decidir per a ella era que es convertís en l’esposa del rei Teobald II de Navarra en cas que ell no es casés amb Constança, germana de Sança. És a dir, que estava destinada a ser un pla B. Però finalment Teobald no es va casar amb cap de les dues, i Sança va quedar alliberada del compromís.

El secret en un paper

Llavors va decidir abandonar la cort per ingressar a l’orde de la Mercè, que es dedicava a redimir cristians fets captius pels musulmans. I més tard va fer cap a Sant Joan d’Acre, on va viure pobrament i en l’anonimat. Diu la llegenda que en el moment en què va morir van sonar les campanes de la ciutat, i que ella portava un paper a la mà que només li va poder treure un bisbe. El paper revelava allò que ningú no sospitava: la seva identitat re(i)al.

El 1285, l’Empordà no era una comarca idíl·lica. La vida dels pagesos resultava dura, i per la seva situació estratègica, camí de França, era escenari de tensió i batalles. A Peralada hi vivia una dona que ha passat a la història gràcies al fet que Ramon Muntaner —també peraladenc— en va parlar a la seva Crònica com a protagonista d’un fet “meravellós”. Li deien na Mercadera, i segons Muntaner, que la coneixia personalment, era “fort esperta fembra, e gran e alta”. Una dona corpulenta i decidida que no va permetre que els embolics dels nobles li impedissin fer vida normal, i encara més: en va saber treure profit.

Vestida d’home

Aquells anys, Catalunya vivia la croada contra la Corona d’Aragó, que va impulsar el nou papa Martí IV després que Pere el Gran ajudés els sicilians a expulsar la dinastia dels Anjou de la seva illa. Un dels episodis d’aquell conflicte es va viure a Peralada, on els francesos van posar setge després que el rei hi instal·lés el seu quarter general. Això, és clar, dificultava la vida quotidiana dels veïns del poble, que no podien ni accedir amb seguretat als horts que tenien als afores. Na Mercadera, però, va decidir intentar-ho. Per això es va vestir d’home i, armada amb llança, espasa i escut, va anar a collir les cols que necessitava per cuinar.

Tot anava bé fins que va sentir el so d’uns picarols: eren dels guarniments d’un cavall francès que havia caigut, amb el seu genet, a un rec proper. Na Mercadera s’hi va acostar, va clavar la llança a la cuixa del soldat i li va dir “cavaller, rendiu-vos o morireu”. La cara del guerrer devia ser un mapa.

Botí de guerra

Al cap d’una estona, el rei Pere va observar atònit com aquella pagesa disfressada amb robes d’home li lliurava un presoner. Sembla que s’ho va fer explicar diverses vegades. Na Mercadera va rebre el botí de guerra tal com li pertocava: el cavall i les armes del presoner, i també el rescat que en va pagar l’exèrcit de França per recuperar-lo entre les seves files. Poc temps després, el rei va marxar del poble, i Peralada va ser arrasada pel foc. Quinze anys després, amb el poble ja reconstruït, l’heroïna hi va morir amb 55 anys.

No era fàcil ser una dona sàvia a l’edat mitjana. Conèixer remeis per a la salut i ajudar a néixer infants conferia un poder immens... i la mateixa porció de temor i desconfiança. Al segle xiv existia la figura oficial de cirurgiana reial de la Corona d’Aragó, i se sap que el 1332 ocupava aquest lloc una dona anomenada Cahut. A la mateixa època, una llevadora jueva coneguda com a Bonanada tastava el reconeixement i les pors dels homes més poderosos.

Presó i prestigi

Bonanada era la llevadora de confiança de la reina Elionor de Sicília. I no va dubtar a defensar el seu honor quan el fill de la monarca, el futur rei Joan I, el Caçador, la va fer empresonar acusant-la d’haver assassinat amb algun sortilegi la noia amb qui estava a punt de casar-se. Fins i tot el pare de Joan, Pere el Cerimoniós, es feia creus que el jove pogués creure que una dona, des de València estant, pogués matar-ne una altra que es trobava a l’occitana Besiers. Davant de tal disbarat, el rei li va enviar una carta a Joan on li demanava que alliberés Bonanada i afegia amb ironia que “si açò era veer, no ha rey ne gran senyor al món que no fos mort”.

Canvi d’opinió
Les intervencions dels pares van ser prou convincents, perquè l’infant va rectificar, i fins i tot, la va acceptar més endavant com a llevadora de la seva esposa, Violant de Bar. Tret d’aquest entrebanc, el prestigi que acompanyava Bonanada va ser enorme. Gràcies a l’aval dels monarques catalans, va treballar també per a altres famílies nobles (per exemple, va assistir els parts d’Elionor d’Empúries) i fins i tot va traspassar les fronteres de la Corona d’Aragó.

Veure néixer un rei

També se sap que va fer algun servei a la cort del rei Joan I de Castella, que la hi devia fer anar atret pel seu prestigi. En aquella ocasió, el que ningú no podia saber és que la criatura que va alenar per primer cop en braços de la llevadora valenciana, entre els sospirs de la partera Elionor d’Aragó, seria l’home que acabaria duent al cap la Corona d’Aragó. Sí, Bonanada, la llevadora preferida dels reis catalans, va ajudar a néixer el futur rei Ferran d’Antequera.

Amb prou feines clarejava quan una donzella va trucar a la porta de la senyora per avisar-la. Arnau Roger, comte de Pallars, acabava d’entrar al castell i la volia veure de seguida. No era una reunió esperada, i era sabut que el comte era un home violent. Aldonça de Bellera va entendre de seguida que no seria una visita de cortesia. La donzella li va atansar un vel i una capa perquè no es refredés, perquè aquell matí del 16 de febrer del 1430 el temps era gèlid.

Una dona de govern

Aldonça no sabia què volia el comte, però tenia ben clara una cosa: no perdria els estreps ni la dignitat. Ja feia molts anys que el seu marit, el comte de Bellera, havia mort en combat a Morvedre quan era governador de València a les ordres de Martí l’Humà, i des de llavors ella s’havia fet càrrec de les seves propietats. Tenia, doncs, una llarga experiència política i de gestió. Quan el va veure el va saludar amb naturalitat, ignorant els homes armats que l’acompanyaven: “Déu us doni un bon dia. Com és que sou tan matiner?”. El comte li respongué que tenia un afer pendent amb el fill d’Aldonça, que era el marit de la seva germana. Malgrat l’actitud conciliadora de la dama, Arnau Roger la va agafar pel braç amb força i li va anunciar que era la seva presonera. Però ella, després de declarar que no reconeixia la seva autoritat, es va tancar a la seva cambra, que era a dalt d’una torre.

Els homes del comte de Pallars van sotmetre el castell, la vila i les masies de Rialb i les valls. Malgrat que van rebre instruccions explícites d’Aldonça d’acceptar la nova autoritat sense resistir-s’hi, van patir saquejos i mals tractes, i almenys hi van morir dues persones.

Resistència passiva
Els invasors van fer marxar la gent del castell per aïllar Aldonça, però ella es va mantenir a la torre en un acte de resistència pacífica. Esperava que la seva segona instrucció als vilatans donés fruit: fer arribar de seguida a la reina la denúncia de tots els abusos que estaven patint. I efectivament, al cap d’unes setmanes, el governador de Catalunya va alliberar la presonera, li va retornar les terres i els privilegis i va fer indemnitzar la dama i els camperols. Aldonça encara va viure cinc anys més.

Aquell dilluns de finals de juliol del 1460, a València hi feia una calor enganxosa. No hi circulava l’aire, però sí l’excitació d’aquells dies en què passa alguna cosa especial. El trompeta recorria la ciutat i s’aturava a qualsevol racó on s’aplegués prou gent: l’església de Sant Joan de l’Hospital, una cantonada del carrer de la Pau o sota el portal de la Valldigna... L’home informava que aquell dia hi hauria l’execució d’un home que vivia com una dona. Una notícia tan sucosa es va escampar com la pólvora, i molta estona abans de l’hora marcada la plaça ja era plena de gom a gom d’homes, dones i nens.

Transsexual al segle XV

Si la forca s’hagués plantat prop de la catedral, voldria dir que el reu era un cavaller. Si hagués estat al passeig de la Petxina, que era un heretge. Però aquell dia, l’escenari era la plaça del Mercat, l’espai destinat a condemnats comuns: assassins, lladres... Les execucions de sodomites no eren rares —sovint els cremaven—, però aquella era potser la primera persona transsexual que s’ajusticiava a València. La condemnada era Margarida Borràs, la filla d’un notari de Mallorca que havia nascut amb cos d’home i a qui havien batejat com a Miquel. El capellà del rei Alfons el Magnànim, Melcior Miralles, va detallar al seu dietari quin havia estat el seu delicte: “Anava vestit com a dona, e estigué en moltes cases en València en hàbit e vestidures de dona, la cual cosa fonc sabuda e fonc presa e turmentada”. Les autoritats també van detenir i torturar algunes persones que s’hi havien relacionat, però Margarida va pagar el preu més alt.

Torturada i vexada

Tal com va detallar Miralles, “la dita Margarida fonc penjada e vestiren-li camisa de home, e ben curta, e sens panyos, en manera que amostrava bé totes ses vergonyes”. La van torturar, la van penjar amb escarni i la van enterrar a una fossa comuna, però no van aconseguir que la gent l’oblidés. Avui, més de cinc-cents anys després, és un símbol de la lluita contra la discriminació per raó d’identitat sexual, i l’Ajuntament de València ha aprovat dedicar-li un carrer.

A quatre anys, Juliana llegia i escrivia. A dotze, dominava el llatí, el grec, el castellà, el francès i l’hebreu, i havia estudiat filosofia, teologia, música, ciències i dret. A catorze va obtenir el grau de doctora en lleis després de defensar públicament la seva tesi al Palau dels Papes d’Avinyó. Per a alguns, la sapiència de la noia era un “miracle del seu sexe”, però el seu pare, el banquer Joan Antoni Morell, hi donava una explicació ben diferent: era el resultat de bons mestres, bons llibres i vuit hores diàries d’estudi des que era molt petita.

La porta del coneixement

Ell va ser conscient ben aviat de les capacitats extraordinàries de Juliana, i com a humanista convençut, va posar tots els mitjans possibles per alimentar la seva ment àvida de coneixements. Per això no n’hi va haver prou amb mestres d’escola corrents, i va contractar com a instructors particulars professors de la universitat, que li van donar accés a un món que en el segle xvii estava fora de l’abast de les dones —i més encara d’una nena.

Morell havia nascut al Raval de Barcelona el 1594, però només hi va viure fins al 1602, quan la família es va traslladar a Lió. A la ciutat occitana va seguir estudiant i va despertar una gran admiració entre la gent més il·lustrada, per satisfacció del pare però no pas seva, que se sentia incòmoda. Tampoc no estaven d’acord pare i filla amb quin havia de ser el seu futur. L’humanisme creia en la igualtat intel·lectual dels homes i de les dones, però això no volia dir que elles deixessin d’estar sotmeses a l’autoritat masculina en cap moment.

Saber dedicat a Déu

Per viure més lliure d’aquesta dependència, o per genuïna vocació religiosa, quan tenia tretze anys Juliana va manifestar que es volia fer monja. No van servir de res els plans de casament que li volien imposar, i el 1610 va ingressar al convent de les dominiques d’Avinyó, on va viure seixanta anys, estudiant i creant. Quan va morir, el 1653, va deixar tota mena d’escrits propis i traduccions, majoritàriament de temàtica religiosa. Avui, Juliana Morell és una de les dues úniques dones representades al paranimf de la Universitat de Barcelona, juntament amb Teresa de Jesús.