A l'Alfons no li agradava gens la seva cosina Maria. I per més que el seu pare els hagués fet casar, el 1415, no estava disposat a passar al costat d'aquella noieta nyicris ni un minut més del que fos estrictament necessari. Ell era Alfons el Magnànim, fill de Ferran d'Antequera, rei de Catalunya i Aragó gràcies al compromís de Casp. Ella era Maria de Castella, filla del rei de Castella —i germana del que ho va ser després. Un matrimoni de gran interès polític en què ell governaria i ella tindria només una feina: produir un hereu. Però res no va sortir com estava previst: la parella no va tenir mai cap fill, i el rei va delegar gran part de la seva feina de govern a Maria. Perquè encara que no l'estimés, sí que es va adonar que tenia grans qualitats per a la política. Per això la va deixar a càrrec de Catalunya mentre ell era absent... cosa que va passar puntualment al principi, i els últims trenta anys de la vida de tots dos, quan ell es va establir —còmodament aparellat— a la cort de Nàpols.

Fragilitat física i fortalesa mental
La reina Maria era una dona de constitució malaltissa, però la seva fragilitat física amagava una gran fortalesa mental. Era una persona culta que estimava l'art, especialment els llibres. Tenia una bona biblioteca, i mantenia correspondència amb els centres de cultura de l'època, com el monestir de Montserrat. Al contrari del seu marit —i tot i ser de família castellana com ell—, Maria escrivia personalment les cartes en català.

Com a lloctinent del rei Alfons, Maria va fer de tot: va haver de prendre mesures per fer front a la greu crisi econòmica que travessava el país, va intervenir en la lluita remença, i també va donar suport a les classes més populars en el conflicte de la Busca i la Biga a Barcelona. També va presidir les Corts catalanes —cosa que cap dona no tornaria a fer fins al 2010—, i va donar suport a les campanyes del seu marit. A més, va ser una mediadora excel·lent. Preocupada per les hostilitats entre la corona castellana —en mans de la seva família— i la que ella mateixa representava, la catalanoaragonesa, va treballar intensament per aturar les guerres que els enfrontaven i va aconseguir que signessin diverses treves. Algun dels seus mètodes va ser sorprenent: sense tallar-se ni un pèl, el 1429 va fer plantar la seva tenda just al mig del camp de batalla. En un gest digne d'un pacifista dels nostres temps, la valenta reina Maria va aconseguir el que volia: que les dues parts negociessin.