El rei més cèlebre de la història d'Anglaterra ho va ser tant pel seu govern com pels seus matrimonis... i pels caps que va fer rodolar. Sis casaments en un regnat van ser tot un rècord en el tron anglès, i, amb tot, les dones del rei encara van ser moltes més que les esposes.

Mai en la història de la cort anglesa els embolics de faldilles, religiosos i successoris no havien estat tan bellament entrecreuats com durant el regnat d'Enric VIII. Mentre va ser al tron, entre el 1509 i el 1547, el segon rei de la casa dels Tudor va tenir sis dones en matrimoni i un nombre alt però incert d'amants, entre conegudes i anònimes.

Caterina d'Aragó, filla dels Reis Catòlics
La cosa va començar enrevessada. Quan tot just era un homenet, l'encara dit Enric Tudor es va haver de casar amb Caterina d'Aragó, filla dels poderosos Reis Catòlics. Per a l'Anglaterra debilitada de principi del segle XVI, una aliança amb la monarquia hispànica que dominava el Nou Món era un honor i una prioritat estratègica. Així, Enric Tudor es va trobar com qui no vol la cosa, tot just amb 18 anys, convertit en el rei Enric VIII i casat amb la seva primera esposa, tota una dona de 23 anys.

L'edat no era un problema per a la boda reial, però sí que ho era un text del 'Levític' (un dels llibres de l'Antic Testament) que remarca: "No descobriràs la nuesa de la dona del teu germà". Caterina, en efecte, ja havia estat casada amb Artur Tudor, el germà d'Enric, però el jove Artur es va morir al cap de pocs mesos de matrimoni, amb només 15 anys. Finalment la qüestió es va endegar adduint que el primer matrimoni no s'havia consumat i en la cerimònia del casament es va escenificar la castedat de la reina: el dia de l'enllaç Caterina d'Aragó va lluir les trenes soltes, com era propi de les noies verges. I va jurar que Artur no l'havia posseïda.

Un fill baró que mai no va arribar
Tot i que es tractava d'un matrimoni de conveniència, la relació entre Enric i Caterina va ser prou bona uns quants anys fins que el rei va veure que d'aquesta unió conjugal no n'aconseguiria un fill baró. Van tenir quatre descendents i només una nena, Maria, va sobreviure. Però la figura del fill baró era imprescindible. Anglaterra tenia molt recent la guerra de les Dues Roses, un seguit de guerres civils pel tron del regne que havia enfrontat els partidaris de les cases de Lancaster i de York –els emblemes heràldics de les quals eren una rosa vermella i blanca respectivament—, de manera que la unió del regne depenia en bona mesura de la solidesa de la dinastia Tudor.

Enric VIII coneix Anna Bolena
L'any 1525 Enric VIII va conèixer un dels personatges més famosos d'aquesta auca: Anna Bolena, dama d'honor de Caterina d'Aragó i germana petita de Maria Bolena, una amistançada del rei. La gràcia, els ulls preciosos i els cabells foscos d'Anna van seduir el monarca, que semblava tenir una debilitat especial per les Bolena. Tant era així, que fins i tot hi ha indicis que també va ser amant de la mare de les germanes, Elisabeth Howard.

Del divorci matrimonial al cisma religiós
Amb Anna Bolena el rei desitjava tenir el seu primer fill: l'hereu de la corona. Però la nova voluntat del monarca, és clar, implicava desfer-se de Caterina d'Aragó, cosa que no va ser fàcil. Com que el divorci civil no existia, feia falta demanar a Roma l'anul·lació del matrimoni. Però la butlla papal no arribava i el tràmit es va encallar durant molt de temps. L'embolic era dels grossos: en aquells moments el papa Climent VII era pràcticament un ostatge polític de l'emperador espanyol Carles V i aquest era, ni més ni menys, que el nebot de Caterina d'Aragó. Caterina no acceptava la renúncia al tron i Carles V sempre li va fer costat.

Finalment, les raons biològiques es van imposar. Anna Bolena es va quedar embarassada d'Enric VIII i el fill baró semblava estar en camí. Òbviament, l'hereu havia de néixer dins el matrimoni si volia ser reconegut, així que l'assumpte corria pressa i, sense el permís de l'Església de Roma, l'arquebisbe de Canterbury va casar el sobirà i Anna Bolena l'any 1533. També va ser anul·lat unilateralment el matrimoni amb Caterina, i el Papa, definitivament, va excomunicar tant el rei com la nova reina. Això va comportar un període de gran agitació religiosa que va acabar amb una sonadíssima ruptura amb Roma, un cisma religiós que va significar el naixement de l'Església anglicana. D'aquesta manera, el mateix Enric VIII va passar a ser el cap suprem de la nova Església. I tot plegat no fou gaire útil, perquè finalment la criatura que esperaven Anna i Enric va ser una nena: Elisabet. Per la seva banda, Caterina d'Aragó mai no va renunciar a la condició de reina, simplement va ser apartada de la cort i traslladada a llocs remots com eren els castells de Hampthill, Buckden i Kimbolton.

Enric VIII i Anna Bolena van començar un vida conjugal feliç i la nova consort va destacar per la seva distinció, tenint cura de la remodelació de castells i gastant fortunes en joies i vestits. El seu pecat va ser no tenir cap fill baró, a excepció d'un que va néixer mort. Així, amb el temps i el fracàs successori, la relació es va deteriorar. I el rei, que amb això no perdia el temps, es va encapritxar d'una dama d'honor d'Anna Bolena, Joana Seymour. A aquestes altures, les esposes d'Enric VIII ja començaven a saber que alguna de les seves dames d'honor sempre s'acabava convertint en amant del monarca.

El rei mantenia encontres furtius amb moltes més senyores de les que, amb perspectiva actual, puguem imaginar. En coneixem pocs noms i detalls, però se sap que van ser moltes. A més de les ja esmentades Elisabeth Howard i les seves filles, Anna i Maria Bolena, una de les més rellevants va ser Elizabeth Blount. Amb ella, Enric VIII va tenir l'únic fill baró il·legítim que el rei va reconèixer públicament. Fins i tot els seu nom i cognom són testimoni d'una acceptació orgullosa: de nom Enric, com ell, i de cognom Fitzroy, que vol dir ‘fill del rei'. Altres noms que es coneixen són els de Margaret Shelton, Mary Berkeley i Joan Dyngley. Amb totes elles, el sobirà hi va mantenir engrescadíssimes trobades d'amagatotis, ja fossin moltes o poques.

Aquestes alegries no feien que Enric VIII oblidés que se sentia enormement decebut del seu matrimoni, especialment per la manca d'un hereu, i aviat va començar a pensar que s'havia casat amb Anna Bolena a causa d'un embruix. La va fer tancar a la cèlebre i sinistra Torre de Londres. Amb l'ajut del poderós ministre Thomas Cromwell, la van acusar de tenir fins a cinc amants i fins i tot d'incest, per haver mantingut relacions amb el seu germà, lord Roeford. La història ha arribat a la conclusió que tot plegat no era veritat i que el judici va ser adulterat amb testimonis falsos. Però això no va impedir el desenllaç més tràgic: Anna Bolena va ser decapitada amb espasa el dia 19 de maig del 1536, sense que el rei assistís a la cerimònia. Dos dies abans, havien estat executats els seus suposats amants.

Enric VIII aconsegueix el seu hereu, però la tragèdia no cessa
Immediatament, només 11 dies després de l'execució d'Anna Bolena, Enric VIII es va casar amb Joana Seymour al palau de Hampton Court. Es tractava, altra vegada, d'una dama de companyia d'Anna Bolena i de Caterina d'Aragó. I per fi, amb ella, en el seu tercer matrimoni, el rei va aconseguir el seu únic i buscadíssim hereu: el futur Eduard VI d'Anglaterra.

Els precedents, però, anunciaven que si et casaves amb Enric VIII feies un pas decidit cap a la desgràcia, i així va passar també amb Joana. Només dotze dies després del part, una febre puerperal se la va endur per sempre. Aquesta vegada, el rei ho va sentir sincerament. Va seguir el dol i es va mantenir solter durant dos anys. Una prova de la seva aflicció és concloent: quan va arribar el moment de la seva mort, Enric VIII va voler ser enterrat al castell de Windsor al costat de Joana Seymour, a qui va considerar fins al final la seva veritable esposa.

Anna de Clèves, l'aneguet lleig del rei
I, amb tot —el tron hi obliga—, amb el pas del temps el ministre Thomas Cromwell el va convèncer que havien de buscar una nova aliança matrimonial que afavorís els interessos d'Anglaterra. A aquestes altures la fama sinistra del monarca ja corria per totes les corts d'Europa i així Cristina de Milà i altres dames de la noblesa europea van refusar les propostes de matrimoni sortides de la corona d'Anglaterra. "Si tingués dos colls, sí", va aclarir educadament la milanesa en rebre la petició.

Finalment els passos de la diplomàcia anglesa es van dirigir cap als protestants luterans, amb qui convenia estrènyer lligams. Cromwell va posar els ulls en la princesa alemanya Anna de Clèves, filla de Joan III, duc de Clèves i protestant luterà.

Per conèixer l'aparença d'Anna de Clèves, el rei va enviar a la cort de la núvia el pintor Hans Holbein el Jove a fer-ne un retrat. Holbein es va sorprendre: era terriblement lletja. L'artista va optar per retocar una mica el quadre i la cosa va fer el seu efecte. Va convèncer el monarca. La manca de bellesa de l'aspirant, però, es va acabar posant al descobert quan els consorts es van conèixer en persona. El rei va quedar horroritzat, i, amb tot, els interessos estratègics van pesar i es van casar. La seva relació va ser bona, encara que sempre es va creure que el matrimoni no es va consumar, per falta mútua d'amor i desig. Anna de Clèves sempre va desagradar al rei, també perquè era poc culta i refinada, i amb prou feines parlava l'anglès.

Al cap de pocs mesos de casats, el rei es va tornar a encaterinar. Mai millor dit: es va enamorar d'una altra Caterina. Caterina Howard era cosina d'Anna Bolena i, com no podia ser d'altra manera, membre del seguici de dames d'honor d'Anna de Clèves. La princesa alemanya va renunciar al tron sense gaires impediments i es va quedar a viure a la cort anglesa amb una renda vitalícia. Va ser recompensada amb diverses propietats, entre les quals hi havia el castell de Hever, i va rebre el títol de germana del rei. Thomas Cromwell, però, que havia orquestrat el matrimoni amb Anna de Clèves, va ser executat justament el mateix dia (28 de juliol del 1540) que Enric VIII contreia matrimoni amb la bella Caterina Howard.

Amb gairebé 50 anys, el rei estava envellit i gras —tenia una cintura de 137 cm—, patia de gota i tenia una úlcera en una cama que el feia sofrir... Aquest perfil no va acabar de seduir Caterina Howard, que només tenia 19 anys quan es va casar, 30 menys que Enric VIII.

Caterina Howard va ser condemnada per ser-li infidel al monarca
Després d'un breu període de temps en què va complaure el rei, la nova consort aviat va ser acusada de buscar la companyia de Thomas Culpepper, un jove cortesà molt agraciat que era amant seu abans del matrimoni. I és que, molt imprudentment, la jove i fogosa Howard es va oblidar del final que havia tingut la seva cosina Anna Bolena.

En una intriga poc aclarida, se li va imputar una carta d'amor adreçada a Culpepper i també va ser culpada de ser amant de Francis Dereham. Quan el rei va ser informat de la confessió de Dereham, feta sota tortures, el seu esclat d'ira va ser fulminant: el 8 de desembre de l'any 1541 Dereham va ser castrat, esquarterat i penjat; Culpepper, simplement decapitat. El destí de Caterina Howard no va trigar a unir-se amb el de la malaguanyada Anna Bolena, i el seu cap també va acabar separat de les espatlles el 13 de febrer del 1542, quan només tenia 22 anys. La van enterrar al costat de la seva cosina.

Un rei eclipsat pels escàndols
L'última unió conjugal d'Enric VIII va arribar tres anys després. El matrimoni amb Caterina Parr va ser una decisió molt madura i d'acord amb l'edat del monarca. Volia una esposa fidel i bona companya, que gaudís de la seva confiança. Caterina Parr, de 31 anys, va entendre molt bé el seu paper i va aconseguir gaudir de tanta confiança que fins i tot va ser nomenada regent durant el viatge del rei a França l'any 1544. Quan Enric VIII va morir, el 1547, Caterina Parr hagués pogut intentar regnar, però va preferir donar suport a Eduard VI, fill i hereu del rei, que llavors només tenia 9 anys.

En aquesta darrera relació, Enric VIII es va refer una mica de la immoderació de les anteriors i la reina va ser tractada amb respecte i justícia alhora que el rei se centrava en la seva tasca de govern. Cal recordar que, amb tota la seva crueltat, Enric VIII fou un rei popular amb un important bagatge executiu. Els historiadors del seu país majoritàriament encara el defensen. És el cas de l'historiador Albert Frederick Pollard, que recorda que la mateixa Caterina Parr, última esposa d'Enric VIII, va tenir quatre marits i això mai no va estranyar a ningú. Altres monarques van tenir, igualment, desenes d'amants i de fills il·legítims sense que la seva reputació en patís les conseqüències. És clar que, potser, el problema no va ser el nombre d'esposes i amants d'Enric VIII, sinó la seva manera d'acomiadar-les

L'únic fill d'Enric VIII nascut de les relacions amb concubines que va reconèixer el rei va ser Henry Fitzroy (1519-1536), fill d'Elisabet Blount. Fitzroy és un cognom d'origen normand que vol dir literalment ‘fill del rei'. Va ser un cognom tradicional que duien els fills bastards dels reis i que segellava la certesa del parentesc.

El cas de Henry Fitzroy és paradigmàtic. Va créixer sota la protecció i tutela del rei i va ser nomenat comte de Nottingham i duc de Richmond i Somerset, títols que van fer-ne una persona molt rica. Enric VIII l'estimava i fins i tot va considerar la possibilitat de legitimar-lo i proclamar-lo el seu successor, encara que el projecte no va tirar endavant. Va morir molt jove, amb només 17 anys.