L'any 1953 l'alpinista neozelandès Edmund Hillary i el xerpa Tensing aconseguien arribar per primer cop al cim de l'Everest, situat a 8.848 metres d'altura. Aquesta, almenys, és la versió acceptada sobre la conquesta del cim del món. I és que gairebé 30 anys abans, el 1924, George Mallory i Andrew Irvine ja ho havien intentat, però no se sap del cert si ho van aconseguir.

Uns intrèpids pioners
Els habitants del país reverenciaven la muntanya. Coneguda pels tibetans amb el nom Chomolungma (‘la Deessa Mare del Món'), regnava per sobre la ser-ralada del Karakorum. Però mai ningú no havia imaginat ascendir-la. De fet, ni tan sols s'ho havien plantejat. Prou dura era la vida en aquestes àrides terres per a la seva gent, per proposar-se la temerària idea d'escalar una muntanya on no hi havia res, ni tan sols oxigen. Però els europeus hi van fixar la seva atenció a la primeria del segle XX, quan alguns aristòcrates, ociosos i àvids d'aventures, es van interessar per aquell cim que ratllava els 9.000 metres d'altitud. De totes maneres, no seria fins després de la Gran Guerra, l'any 1918, quan el propòsit d'intentar conquerir el cim esdevindria una empresa seriosa i, en alguns casos, fins i tot una qüestió d'estat i d'orgull nacional.

No serien ni els francesos, ni els italians, ni els suïssos —que comparteixen la gran serralada centreeuropea dels Alps—, els aguerrits pioners que es plantarien al peu de la muntanya amb el propòsit d'arribar al punt més alt de la terra. Van ser anglesos, impulsats per Sir Francis Youngshusband —el militar que havia envaït el Tibet el 1903—, els protagonistes de l'epopeia de l'Everest.

La muntanya havia pres el nom del coronel britànic George Everest, un dels topògrafs que la metròpoli anglesa havia enviat per cartografiar el subcontinent indi a mitjan segle XIX amb el propòsit de certificar quina era la muntanya més alta del món. Aleshores, la grandesa de l'Everest quedava relativitzada per altres grans cims propers, com el Lhotse (8.515), el Makalu (8.463) o el Cho Oyu (8.201). De fet, no seria Georges Everest sinó el successor del coronel, el també britànic Andrew Scott Waugh, qui acabaria els càlculs matemàtics que concedirien a l'Everest, 8.840 metres, el primer lloc del rànquing. Caldria, però, esperar gairebé setanta anys perquè les primeres expedicions emprenguessin el camí de la conquesta.

Les temptatives pioneres van ser ideades com a expedicions militars i van ser confiades als més reputats escaladors del país. Entre ells, el professor de Cambridge i alpinista George Lee Mallory. L'Everest era un gran repte per a aquell jove de trenta-tres anys que havia començat escalant els arbres i els murs de la casa dels seus pares i que, als divuit anys, havia acompanyat el seu tutor escolar, Graham Irving, a escalar el Montblanc.

Entre expedicionaris i colonitzadors
Al Tibet els estrangers no eren ben vistos i les seves autoritats es negaven obstinadament a concedir cap mena de permís per travessar-lo. Possiblement temien que, rere els expedicionaris, vinguessin els colonitzadors. Però la diplomàcia militar anglesa va aconseguir, amb el temps, suavitzar les reticències tibetanes i, al final, els van concedir l'autorització per ascendir-lo. Corria el 1921. Tan aviat com van tenir coneixement de la notícia, el Comitè de l'Everest, format per la Reial Societat Geogràfica i el Club Alpí, va iniciar els preparatius que havien de donar lloc al primer intent de la història d'ascendir el colós.

Allà on s'acabaven els mapes, començaven quilòmetres de glaceres, amb esquerdes traïdores on els expedicionaris podien desaparèixer fàcilment. Les arestes perillosíssimes també contribuïen a conferir un aire profundament hostil a la mítica muntanya. El pas inicial era, doncs, organitzar una expedició de reconeixement que estudiés el terreny i confegís un itinerari practicable i amb garanties d'èxit.

El punt de partida d'aquella primera caravana experimental integrada per esportistes, geògrafs, naturalistes, metges i militars va ser la ciutat de Darjeling, al nord-est de l'Índia. Aquell mes de maig, davant la impossibilitat d'accedir a la muntanya pel Nepal, tancada als estrangers, l'expedició va haver de dirigir-se cap a l'altiplà del Tibet, a uns 4.500 metres sobre el nivell del mar.

Entre la vida i la mort
Allà descobririen un territori sec, majoritàriament desèrtic, impregnat dels rituals budistes que una població aclimatada a unes duríssimes condicions de vida seguia amb respecte i devoció. La duresa del recorregut i el clima van fer estralls durant l'aproximació. Fins al punt que l'Everest es va cobrar la primera víctima europea de la història: el veterà escalador escocès Alexander Kallas, un metge que havia estat pioner en l'experimentació amb oxigen. La seva mort va ser un primer avís per als pioners del 1921, però no els va fer retrocedir ni un pas en l'obstinada determinació de fer el cim.

Els expedicionaris no van distingir l'Everest fins després d'haver travessat el Tibet. Mallory va quedar impressionat per aquella estampa, tal com es desprèn d'una carta enviada a la seva esposa Ruth. Segons l'escalador britànic, "la muntanya té les arestes més abruptes i els precipicis més espantosos que hagi vist mai". L'itinerari escollit els va portar fins al poblet de Shekar Dzong, una localitat que mai abans no havia rebut la visita d'un europeu.

Mallory, que no era el cap de l'expedició però sí el líder natural del projecte, va ser l'encarregat d'estudiar la via d'escalada d'aquella roca titànica que, a mesura que s'hi aproximaven, es mostrava més altiva. Un cop descartat el vessant de la infernal cascada del Khumbu pel mateix Mallory, i descartada l'ascensió per la zona del Kangshung per part del cap de l'expedició Howard-Bury, el full de ruta més segur era pel pas del Nord-est. Mallory estava determinat a continuar tot i que, a la darreria de setembre, el clima ja no era el millor per intentar l'ascensió.

El darrer obstacle a què va haver de fer front, abans de donar-se per vençut, va ser un mur de neu de cinc-cents metres d'alçada. Tot i que els grampons —placa metàl·lica composta de puntes afilades que es col·loca sota la sola de les bótes— ja havien estat inventats, el fair play del qual sempre ha presumit l'alpinisme anglosaxó considerava que no era ètic d'utilitzar-los. Mallory va aconseguir superar el mur, però l'endemà l'expedició va haver de retrocedir definitivament a causa d'un vent gèlid, sota el qual cap home no hagués sobreviscut més d'una hora. La descoberta del pas del Nord-est havia arribat tard per als expedicionaris del 1921, però havia obert l'itinerari per a un pròxim intent.

Objectiu: fer el cim
La missió del grup d'expedicionaris del 1922 era ja fer el cim. El cap era Charles Bruce i, entre els seus membres, repetia Mallory i s'hi incorporaven George Finch —experimentat escalador que s'havia negat a dur la vestimenta oficial de l'expedició i havia optat per una jaqueta de tela aerostàtica i farcida de plomes d'oca— i Longstaff —el dissenyador d'un sistema de successius campaments d'altura, separats entre si per la distància que un home pot recórrer en un dia. El darrer estava situat a 600 metres del cim. Era la primera vegada, també, que es duia oxigen embotellat. Per als portadors de l'ètnia xerpa que els acompanyaven, gairebé era una ofensa que els anglesos duguessin l'aire que respiraven a la Gran Bretanya tancat dins unes ampolles, com si l'aire del Tibet no fos prou bo. Però quan van veure que, respirant-lo, els desapareixen les nàusees, l'abatiment i el fred, l'acabaren acceptant encantats.

Aquella expedició, però, tindria conseqüències fatídiques per als xerpes. Poc després de començar la travessa de la cara nord, una allau en va sepultar vuit. Mallory i els seus companys van cavar durant molta estona, però només van poder-ne rescatar un en vida. Aquest episodi i l'adversa meteorologia va anar fent créixer el nombre de damnificats i va anar minvant les possibilitats d'èxit de l'empresa. Les tempestes huracanades els impedien poder aclucar l'ull durant les nits. Havien d'utilitzar totes les energies que els quedaven per evitar que les ràfegues no se'ls enduguessin la tenda, el seu refugi entre la vida i la mort, i tots ells no volessin fins a impactar amb el glacera de Rongbuk. Debilitats com estaven pel fred paralitzant i la manca d'aliments, van començar a patir els mals de Tàntal. Eren conscients que si prosseguien l'ascens amb aquell estat físic, ningú no hi arribaria en vida. La tercera seria la vençuda?

A la tercera, va la vençuda?
Mallory acabaria la seva pròpia trilogia el 1924. En aquesta expedició ja no era necessari fer cap tipus d'exploració. Sabien que des de l'aresta Nord hi havia dos itineraris possibles. Els alpines Norton i Somerwell van desviar-se des de l'aresta Nord fins al Gran Corredor, però les dolences de coll de Somerwell —un altre dels mals de muntanya habituals a causa de la sequedat de l'ambient— els van fer retrocedir. Aleshores seria el torn de Mallory i del seu jove company Andrew Irvine. Ells intentarien anar de l'aresta Nord a l'aresta Nord-est i instal·lar-hi, a 8.160 metres, un campament d'altura. Una vegada assolit el primer objectiu, ja sols restava, com va dir Mallory, "avançar cap a la victòria o la derrota final".

L'endemà, de bon matí, ja sense portadors i amb un temps fantàstic segons el relat dels altres expedicionaris, els dos alpinistes van sortir decidits a fer el cim. Mai no van tornar. Aquell mateix dia començaria a forjar-se una llegenda que ha arribat fins als nostres dies. L'alpinista Noel Odell va seguir bona part de l'ascensió, fins que els núvols li ho van impedir. Al cap d'una estona, i en obrir-se una clariana, els va veure per darrer cop a una altura de 8.600 metres. Però no va poder assegurar si en aquell instant del 8 de juny del 1924, Mallory i Irvine pujaven o baixaven.

Un final tràgic
El piolet d'aquest darrer el van trobar uns alpinistes anglesos el 1933 per sobre dels 8.400 metres. Molts anys després, el 1999, apareixeria a 8.300 metres el cos de Mallory, preservat com una mòmia en aquest immens congelador que són els grans cims de l'Himàlaia. No es va trobar mai rastre de la càmera Kodak que en teoria portava en el moment de la mort. Ara, a la butxaca hi duia una carta de la seva esposa Ruth. Aquestes descobertes tampoc no van permetre resoldre l'enorme incògnita. En qualsevol cas, no es pot amagar l'epopeia de dos homes que, ja fa més de vuitanta anys, van aconseguir ascendir, com a mínim, fins als 8.600 metres, una altura mai trepitjada fins aquell moment. I tot això amb un equip tècnic ben precari: jaquetes de llana, botes de cuir i bombones d'oxigen de més de quinze quilos de pes. Una epopeia que tindria continuació vint-i-nou anys més tard, quan Tenzing i Edmund Hillary van aconseguir trepitjar el cim de l'Everest de manera oficial.

L'esglaó Hillary
L'escull més difícil per coronar l'Everest es troba en el tram final de l'ascensió. És una roca de pedra de 15 metres d'una gran dificultat tècnica. Semblaria que Edmund Hillary, assegurat per Tenzing Norgay, va ser el primer home, l'any 1953, que va poder escalar-la a través d'una fissura, amb els grampons de deu puntes clavats al gel, amb les mans progressant per la roca, amb unes rudimentàries ampolles d'oxigen a l'esquena i amb un inquietant abisme de 3.000 metres als peus.

Hillary, entre molts altres experts muntanyecs com el suís Reinhold Messner —el primer alpinista que va coronar els 14 vuit mils—, sempre ha cregut que George Mallory i Andrew Irvine no van arribar mai al cim del món aquell ja llunyà juny del 1924. Com haguéssin pogut escalar aquell pas imponent amb els precaris mitjans de l'època?, es pregunten. En qualsevol cas, la gesta de superar el darrer escull de l'Everest —que s'anomenaria esglaó Hillary a partir d'aquell moment— representaria a Hillary una apoteòsica rebuda a la ciutat de Londres i la concessió del títol de Sir per part d'Elisabet II, que acabava de ser coronada.