El 1915, Bayo va obtenir el títol de pilot militar, però el 1924 va ser expulsat de l’aviació per batre’s en duel amb espasa. Destinat forçós a la legió, va participar en la guerra del Rif. De caràcter autoritari, resolutiu i arriscat, va arribar a ser comandant d’una companyia i el van ferir greument en quatre ocasions. Era un home dur. Considerava que els marroquins “no reconocen ni su propia patria” però va quedar astorat per les tècniques guerrilleres de l’enemic, que els van dur a assolir la victòria en batalles crucials, com la d’Annual del 1921, contra un exèrcit convencional molt superior. D’ells, en va aprendre la teoria i la pràctica guerrillera que transmetria als seus deixebles llatinoamericans: trencar un cercle, el sabotatge, les marxes i els atacs nocturns, l’atac sorpresa, el “pica i fuig” com les abelles, que deia ell, i així fins arribar a ser tot un expert en l’anomenada guerra asimètrica. Bayo va acabar convençut que batallant amb intel·ligència, malícia i suport camperol, la guerrilla era invencible.

La Guerra Civil: Bayo rep el mandat de Companys de recuperar les illes Balears
A Bayo, el 18 de juliol del 1936 el va enxampar a Barcelona. Amb l’adveniment de la República, havia recuperat el seu lloc a l’aviació i en aquell moment no va dubtar a posicionar-se a favor del govern democràticament elegit. L’1 d’agost del 1936 va obtenir un mandat del president de la Generalitat, Lluís Companys, per recuperar les illes Balears, que, a excepció de Menorca, havien caigut en mans dels insurrectes. Els seus homes també van recuperar Formentera i Eivissa, on, entre molts altres, van alliberar els escriptors Rafael Alberti i María Teresa León.

Però el desembarcament a Mallorca, el 16 d’agost, no va prosperar. Bayo es va trobar en inferioritat de condicions perquè no li havien concedit els efectius que havia demanat. A més, el financer de Franco, Joan March, no va dubtar a impulsar l’aviació feixista italiana contra les seves tropes, que ni aplicant les tàctiques de guerrilla del Rif van aconseguir reduir els colpistes. Bayo no va tenir més remei que retirar-se i, a Barcelona, el van sotmetre a un duríssim consell de guerra on fou acusat pel cap visible del Comitè de Milícies, l’anarquista Joan Garcia Oliver. L’hispanocubà va estar a punt de ser condemnat a mort, però, finalment, el Comitè el va alliberar.

El fracàs de Mallorca està considerat una de les operacions més controvertides de l’inici de la guerra. Bayo se’n va doldre tota la seva vida, convençut que el govern de la República l’havia abandonat. La resta de la guerra se la va passar exercint funcions més aviat burocràtiques i algunes missions secretes, com la d’ajudant del ministre de Marina i Aire, Indalecio Prieto. Aquesta nova faceta, a cavall de l’agent secret i el buròcrata, li va donar una posició privilegiada per observar amb el cap ben fred l’evolució del conflicte, la qual cosa el va esperonar a proposar als seus superiors d’incorporar la lluita guerrillera.

'La guerra será... de los guerrilleros'
Així va ser com va muntar a Conca un camp d’entrenament destinat a crear una brigada d’escamots per a operacions especials. Fins i tot va projectar la creació d’una esquadrilla especial d’avions per atacar els centres de comandament mòbils dels oficials enemics. No obstant això, l’operatiu es va frustrar quan Indalecio Prieto, nou ministre de la Guerra, va dissoldre la unitat i va rebutjar de ple l’ús de tècniques que considerava terroristes. Però Bayo no es va rendir i encara va editar a Barcelona el manual 'La guerra será de... los guerrilleros', un petit opuscle on justificava la necessitat de la guerrilla, un mètode d’èxit emprat, segons deia el pamflet, tant per Don Pelayo o els Reis Catòlics en l’expulsió dels “moros” d’Espanya com pels independentistes cubans, per Simón Bolivar i en l’expulsió de Napoleó de la Península.

Tampoc no es va acabar mai de rendir del tot una vegada es va haver perdut la guerra. Ascendit a tinent coronel, Bayo es va començar a guanyar la vida com podia, fent de professor del que fos a Cuba i Mèxic mentre conspirava secretament contra Franco entrenant joves antifranquistes i grups antifeixistes del Carib en l’art de la guerrilla. Per això Castro comptava amb ell per a la seva lluita. Entre els seus alumnes hi havia la plana major del castrisme: Camilo Cienfuegos, Che Guevara, Ciro Redondo... Aquests, un cop victoriosos, el van acollir a l’Havana, amb honors de general. Tots el recordarien després com un mestre entusiasta i captivador que els va alliçonar sobre els diferents mètodes de lluita en funció de si era de nit o de dia i de si era estiu o hivern. Les seves primeres lliçons van ser teòriques i els parlava de la guerra com una cosa noble i justa: “La guerra és un esport de valents […] Us parlo de la guerra pels principis del dret, de la democràcia i del progrés […] La guerra que aneu a fer és una guerra apassionant, bonica i d’una bellesa inigualable”, els deia amb el puny tancat i l’ull borni.

Un bon guerriller és antifeixista
Certament, Bayo també sabia preparar-los moralment per al combat: “A la guerrilla, no hi ha macos, hi ha valents. La guerra de guerrilles es guanya més amb el cap que no pas amb el dit. Intel·ligència, astúcia, cautela, vivesa, mala intenció, boca tancada, combats nocturns amb preferència sobre els diürns, colpejar sobre segur, no refiar-se de ningú, preferir el mapa individual a l’informe del camperol i, per damunt de tot —i això és el principal—, no acceptar els combats a què ens inciti l’enemic. Colpejar i córrer. Apreneu-vos això de memòria: colpejar i córrer”, els feia repetir mentre els nois s’anaven amarant d’ardor guerriller.

També els feia repetir una i altra vegada les sis condicions que segons ell calia tenir per ser un bon guerriller: ser antifeixista provat; ser voluntari entusiasta i decidit; ser home de gran valor i tremp serè, no alterar-se davant el perill i encoratjar-se en els moments difícils; tenir una salut a tota prova, peus de cabra per pujar i enfilar-se per les muntanyes de nit, sempre de nit; ser callat i poc tafaner per poder executar les ordres en silenci, i ser extraordinàriament disciplinat i saber obeir cegament. Els aprenents de guerriller vivien en grups de 10 o 12 en diversos apartaments repartits per la capital mexicana, la ubicació dels quals només coneixien Bayo i Fidel.

L’escenari per a l'entrenament militar va ser el ranxo Santa Rosa de Chalco, als afores de Ciutat de Mèxic. Tot era clandestí i feien passar el ranxo com una granja que fabricava llet i formatge de cabra.

A Santa Rosa els futurs guerrillers no disposaven d’armes sofisticades ni precises, com altres vegades s’ha dit. “Aquells fusells no tenien ni mires telescòpiques”, confessava Castro, però a Bayo això no semblava amoïnar-lo excessivament. Ell el que volia era aprofundir en la seva teoria sobre l’activitat guerrillera a les muntanyes i als nuclis urbans. 

El Che, un deixeble destacat
Bayo també els aconsellava sobre el nombre idoni de guerrillers, que ell considerava que havia de ser entre els 10 i els 20; sobre els interrogatoris als voluntaris que s’allistaven per evitar que s’infiltressin enemics; sobre l’elecció dels caps i la qüestió de la successió si aquests queien, i sobre el material bèl·lic que havien de dur. El nivell cultural de la majoria d’homes era molt baix i el Che destacava per damunt de la resta, sempre amb observacions acurades, ja fos quan parlaven de com era la millor manera d’avançar de nit per la selva, lligats amb corda; o de com construir observatoris als arbres o trampes, o de com atacar un quarter excavant un túnel.

Bayo també els va donar informacions precises sobre les diferències de cada arma en l’aspecte balístic i els va ensenyar a fer bombes elementals i còctels Molotov. Després de preparar-ne un davant d’ells mateixos, no va dubtar a encendre’l i posar-se’l ben a prop de la cara. “Perquè us convenceu que no explota mai fins que el vidre no es trenca, me’l poso aquí, al costat del meu ull bo!”, va dir davant dels alumnes esverats.

‘150 preguntas a un guerrillero’
Tot plegat va quedar compilat en el seu futur llibre ‘150 preguntas a un guerrillero’, un text que va ser publicat a Mèxic i als EUA i que va fer anar de bòlit la Brigada Político Social espanyola. I és que, en paral·lel, Bayo també va fundar la Unión de Combatientes Españoles (UCE), un moviment antifranquista que pretenia instaurar la Tercera República. La UCE va acabar confluint en el DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación), una entitat fundada a Caracas l’any 1960 i dirigida per l’intel·lectual nacionalista gallec Xosé Velo Mosquera, el comandant republicà Jorge de Soutomayor, el capità portuguès Henrique Galvão i el mateix Bayo.

El Che: "Del general Bayo en puc dir que és el meu mestre"
​El Che va escriure aquestes paraules: “Del general Bayo, quixot modern que l’únic que tem de la mort és que no li deixi veure la seva pàtria alliberada, en puc dir que és el meu mestre”. La pàtria alliberada a la qual es referia el Che era Espanya. I és que Bayo també esperava que, com altres grups d’acció antifranquista de l’exili llatinoamericà, en cas d’assolir-se el triomf sobre Batista, Castro els ajudés, cosa que mai no va passar.

Després de les primeres accions amb explosius del DRIL a Espanya, en les quals va morir una nena, els dirigents de Caracas van prescindir de l’entorn d’activistes cubans de Bayo, on temien que hi hagués algun agent franquista infiltrat. Això explica que l’acció estrella del DRIL, el segrest durant 12 dies del transatlàntic Santa Maria el gener del 1961 amb gairebé mil persones a bord i que va forçar la intervenció del president Kennedy i la US Navy i que va ser portada a tots els diaris del món, es va fer d’amagat de Bayo. No obstant això, la premsa, la diplomàcia i els serveis secrets ibèrics no van dubtar a acusar-lo del segrest i, de retruc, d’implicar-hi Fidel.

Un funeral d'estat
“Si no fos per l’artritis, la diabetis, les dues trombosis, l’ull de vidre i les 14 ferides de bala que tinc al cos, estaria fet un lleó”, deia, irònicament, als seus amics cubans. Bayo va morir a la seva casa de l’Havana el 4 d’agost del 1967. Fidel li va organitzar un enterrament amb honors de general. Al cementiri, un bust de pedra i unes paraules del Che immortalitzen la seva figura. El seu alumne predilecte aleshores era a Bolívia, intentant obrir un nou front guerriller. Dos mesos després seria capturat i assassinat. Mai no se sabrà si Bayo va tenir algun paper en les darreres gestes guerrilleres del Che al Congo i a Bolívia. Queda, per a la història, el triomf guerriller contra l’Exèrcit de Batista.