Llavors, d'una manera molt ràpida, em va redactar mentalment una nota que començava així: «En el Palacio de la Moncloa —me'n recordaré tota la vida— se ha reunido el presidente del Gobierno Adolfo Suárez con don José Tarradellas para hablar...», i jo li vaig dir: «Perdone, José Tarradellas no ha venido a hablar con usted. Aquí está el presidente de la Generalitat». Home, escolti, però jo no ho puc acceptar! Jo no he vingut com a don José Tarradellas aquí. Si jo no m'hagués sentit president, jo no hagués vingut i el senyor Tarradellas no ha de parlar de res amb vostè.

A partir d'aquesta interrupció, es va establir una altra discussió perquè, és clar: «Vostè és president de la Generalitat, jo ja sé que és president de la Generalitat. Ja veu que a vegades se m'ha escapat i li he dit president, altres don José i d'altres senyor Tarradellas. Jo comprenc la seva posició però jo no puc dir-li president de la Generalitat perquè la Generalitat és una institució republicana. A Espanya no hi ha una república, hi ha una monarquia, i la monarquia no ha reconegut ni a vostè, ni la Generalitat ni cap organisme d'aquesta dimensió. Per tant, jo no puc dir...»

«Escolti, jo li voldria demanar una cosa i és que, tota vegada que sóc a Madrid... A Madrid hi tinc bons amics, no?, de l'etapa de les constituents, com el senyor Gil-Robles i altres que són més joves, com en Carrillo i com en Jáuregui, en fi, diferents homes de partits polítics, i aprofitant la meva estada aquí a Madrid, voldria saludar-los, voldria explicar-los una mica quines són les aspiracions de Catalunya i que sabessin que no vinc aquí a crear conflictes, sinó a buscar solucions no solament per a Catalunya, sinó per als altres pobles d'Espanya». I ho va trobar molt bé i va dir: «Muy bien, me parece muy bien, no faltaba más».

La conversa va continuar parlant de coses sense cap transcendència i, en el moment que som a la porta i que em despedia, em para i em diu: «Oiga usted. Mire usted, don José, le ruego que no visite a nadie». Com comprendreu, em vaig quedar molt sorprès, és a dir, una vegada m'havia dit que sí i ara per què no podia veure ningú? «Porque esto me comportaría muchos disgustos y hay que evitarlos. Usted está aquí, esto ha sido muy difícil y me parece que es mejor que usted no hable con nadie». És clar, si em punxen, no em troben sang, no?

En un moment em va dir: «Vostè oblida que jo l'he votat, a vostè», i jo li deia: «Com que vostè m'ha votat?», i em deia: «Sí, perquè als diputats del seu partit jo vaig donar l'ordre que votessin per l'autonomia de Catalunya, per l'Estatut, que votessin per la Generalitat i pel seu retorn». També li vaig haver de donar la raó perquè aquesta és la realitat. Nosaltres hem de veure la situació d'un home que és un cap de govern, que té unes dificultats enormes, com més endavant, si ve l'ocasió, explicaré, amb els militars, amb el seu propi partit, amb els propis adversaris, perquè a Espanya no tothom està d'acord amb Catalunya. Per exemple, el senyor Fraga Iribarne està en contra meva. En Blas Piñar i tota aquesta gent són precisament els qui l'ataquen d'una manera molt violenta, com també ataquen la Generalitat i la meva persona.