A l’inici del segle XX, Barcelona continuava sota l’amenaça del terrorisme. En els darrers 30 anys, les bombes havien estat fruit de l’acció d’anarquistes contra autoritats, propietats i centres de poder. Aleshores, en canvi, esclataven en barriades pobres i en hores poc concorregudes. Les autoritats en continuaven atribuint la col·locació als anarquistes. Però després de la dura repressió que aquests havien patit, la seva autoria estava en entredit i l’encreuament d’acusacions estava a l’ordre del dia. 

​En aquest marc convuls el govern liberal va caure i el líder del Partit Conservador, Antonio Maura, va ser elegit nou president espanyol. Maura va nomenar Ángel Ossorio y Gallardo com a governador civil de Barcelona per posar fi al terrorisme i, de retruc, aconseguir un apropament entre conservadors i regionalistes catalans.

Una comissió per descobrir els autors dels atemptats
La Lliga, però, no va esperar els resultats del nou governador. Joaquim Sostres, president de la Diputació de Barcelona, i Domènec Joan Sanllehy, alcalde de Barcelona, van constituir una comissió, integrada també per Enric Prat de la Riba, en la qual van concloure que, per descobrir els terroristes, allò que calia era un cos secret de policia. I qui el podia organitzar millor que un detectiu de Scotland Yard?

El febrer de 1907, el comitè català va enviar el diputat Josep Puig i Cadafalch a Londres. Segons es desprèn de la documentació que SÀPIENS va localitzar a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona, la seva missió era aconseguir els serveis d’un inspector de Scotland Yard, amb el vicecònsol britànic a Barcelona, George R. Smither, fent-li d’enllaç i d’intèrpret. L’escollit fou Charles Arrow Matthews, un inspector de 45 anys, del sud de Londres, casat i amb un fill. Arrow, davant les poques perspectives d’ascens, va considerar que l’aventura barcelonina li resultaria profitosa i va signar un contracte amb la comissió pel qual rebria 67.000 pessetes per tres anys de feina.

"Un Sherlock Holmes del segle XX"
Al maig, Arrow ja va viatjar a Barcelona per fer-se càrrec de la situació. Després de venir d’incògnit, fent-se passar per Mr. Matthews, va redactar un primer informe amb el material i els homes necessaris per al nou cos; una quarantena. Per incorporar-se a la feina, però, es va esperar fins al 17 de juliol, quan complia els 26 anys de servei que li garantien la pensió de jubilació completa. En assabentar-se que Arrow es retirava, bona part dels rotatius londinencs van dedicar-li elogis. El 'London Daily Chronicle' va escriure: “Scotland Yard perd un dels seus més brillants membres i Londres, un dels seus més brillants investigadors de la criminalitat”. I la revista 'Black and White' va dedicar-li un article titulat: “Un Sherlock Holmes del segle XX”.

A Portbou, el 22 de juliol, Arrow ja va tenir un primer episodi que presagiava els despropòsits que l’esperaven. Mentre li examinaven l’equipatge, un policia local el va saludar abraçant-lo efusivament. Arrow, sorprès, anotaria en les seves memòries que “no hi ha res d’efeminat en aquell gest, tan sols expressa la impulsivitat del caràcter llatí”. En arribar a Barcelona, l’inspector va quedar estupefacte en veure la multitud que l’esperava a l’andana. Arrow va escapolir-se’n baixant per la part posterior del tren. Però no serví de res; els fotògrafs l’esperaven al Grand Hotel et 4 Nations, a la Rambla, on s’allotjava. A més, sense parlar català ni castellà, Arrow era una presa fàcil.

L'Oficina d'Investigació Criminal (OIC)
La Comissió va proporcionar-li unes oficines al carrer de Sant Honorat, 1. Per solucionar la qüestió lingüística, Prat de la Riba va assignar-li un intèrpret, Joan Reguant. Arrow va batejar el seu cos policial com a Oficina d’Investigació Criminal (OIC), va establir una jornada de 9 a 13 h i de 16 a 20 h, i va començar a treballar. A la darreria d’agost, havent analitzat prop de 150 candidatures, Arrow va seleccionar una trentena d’homes. Tots, d’entre 20 i 50 anys, amb residència a Barcelona o rodalia, però d’origen i formació diversos; des dels que eren o havien estat mossos d’esquadra o guàrdies municipals, fins a cobradors d’assegurances, dependents, fusters i comerciants. Els agents havien de cobrar de tres a deu pessetes diàries, segons la categoria.

Ben aviat, però, Arrow va trobar-se una dificultat inesperada: cap entitat privada o govern local no podia crear una policia pròpia sense topar amb la competència estatal per fer-ho. L’OIC, per tant, a banda de no poder anomenar-se policia, havia de deixar les detencions en mans dels mossos o els guàrdies municipals. Així, per no tenir-los aturats mentre el reconeixement legal del cos no arribava, l’Oficina només va contractar una dotzena d’homes.

Només començar, l’empresa d’Arrow agafava un caire de comèdia negra. Però si d’una cosa havia servit contractar-lo era per augmentar la pressió de les autoritats barcelonines contra el govern de Maura. Degut a això, en les setmanes prèvies a l’aterratge de l’anglès, Ossorio y Gallardo havia fet arrestar molts anarquistes. Entre ells, el famós confident Joan Rull. El mateix vicecònsol britànic havia anotat: “Arrow s’ha guanyat el sou abans d’arribar”, en un informe confidencial que SÀPIENS va localitzar als National Archives britànics. Smither, però, no considerava que hi hagués intencionalitat política en la seva contractació per part dels lligaires, sinó responsabilitat ciutadana.

Acusat de la mort d'un obrer
Amb tot, l’hostilitat envers Arrow, que ja havia començat abans que arribés, va anar en augment. L’11 d’agost, els partidaris d’Alejandro Lerroux van organitzar una trobada al Teatre Condal per queixar-se que la policia quedés supeditada a la direcció d’un estranger. Durant l’acte, un obrer va morir i la Guàrdia Civil va haver de disgregar una gernació exaltada que es dirigia al Grand Hotel cridant “Mori Arrow”. L’endemà, el diari lerrouxista 'El Progreso' i el republicà 'La Tribuna' van acusar l’inspector d’aquella mort. Encara que Arrow no era al teatre.

Trasllat a Madrid
Tot i que a mitjan octubre Arrow assegurava en una carta que “sense por de ser contradit, cap ciutat del món estaria més eficaçment protegida que Barcelona”, l’anglès va demanar de passar el novembre a Madrid “per allunyar-me del rebombori i practicar el castellà amb calma”. Durant l’estada madrilenya, Arrow va reunir-se amb oficials de l’ambaixada britànica per informar-los que el projecte no rutllava. Va assegurar que cinc sisenes parts dels barcelonins eren republicans i va sostenir que no totes les bombes les posaven els anarquistes, sinó que ho feien agents de persones de Madrid interessades a desacreditar Barcelona i el regionalisme català. Entre ells, l’expresident liberal, Segismundo Moret, i el comte de Romanones.

D’abans de l’arribada d’Arrow que a Barcelona no havien esclatat bombes. El 23 de desembre del 1907, però, en van esclatar dues. Això va fer que l’inspector se sentís qüestionat. Però també que, a final de gener del 1908, una reial ordre autoritzés l’OIC, amb les seves activitats subjectes a l’aprovació del governador. Un Ossorio y Gallardo que, en aquelles dates, escrivia al president Maura preguntant-se “si l’obscuritat en què ens trobem respecte als fets serà deguda a la meva poca traça i podria ser solucionada amb la meva substitució”, segons va localitzar SÀPIENS a l’arxiu de la Fundació Maura. Cosa que no va acabar passant.

El paper de Ramon Mas
A partir d’aleshores la comissió podia donar el vistiplau al nomenament dels “policies” d’Arrow. A priori, això havia de facilitar les coses, però no va fer més que complicar-les. Com que un estranger no podia dirigir el cos de policia, Arrow va ser nomenat assessor i es va escollir com a cap de l’OIC un caporal dels Mossos d’Esquadra, Ramon Mas.

A mesura que anava passant el temps i esclatant bombes, Mas cada vegada feia menys cas a Arrow. I aquest, sentint-se menystingut, va marxar a Sant Sebastià al·legant que no estava acostumat a la calor barcelonina. Segons l’informe de la conversa mantinguda allí amb un oficial de l’ambaixada britànica, el 13 d’agost, Arrow continuava convençut que les bombes buscaven desacreditar les autoritats barcelonines i que no eren obra d’anarquistes.

Quan va tornar, els fets es van precipitar. Arrow va descobrir que durant la seva absència a l’OIC s’havia organitzat un complot contra ell. Des de l’endemà de la seva marxa havien aparegut articles enaltint la feina de Mas i rebaixant la seva. Mas i uns altres sis homes hi estaven al darrere. A partir de l’octubre, van aparèixer nous articles de premsa donant la marxa d’Arrow per segura. Malgrat els entrebancs, l’anglès va aconseguir que la comissió substituís Mas. En el seu lloc, però, hi van posar l’escrivent Eduardo Pérez Cabrero, un altre membre del complot. Durant els mesos següents, les investigacions no van dur enlloc i els despropòsits van arribar al zenit. Al principi de març del 1909, per exemple, aprofitant que Arrow tornava a ser a Madrid, l’intèrpret Joan Reguant va contractar un instructor japonès perquè els fes classes de jujutsu, amb el permís d’un membre de la comissió.

A les acaballes de juliol de 1909, la comissió va acordar el tancament de l’OIC. El 20 d’agost, Arrow era acomiadat “per no haver complert amb la seva feina”. L’inspector, fastiguejat, va anar a airejar-se a Vernet, al Conflent. Des d’allí, va contactar amb el Foreign Office i l’ambaixada britànica perquè pressionessin els polítics per cobrar les 25.000 mil pessetes del darrer any. Un sou que Prat de la Riba, ja com a president de la Diputació, es negava a pagar. Però les gestions van ser infructuoses. També des del Conflent, en una carta a un oficial del Foreign Office, Arrow va admetre el que ja llavors tothom una mica informat sabia: que els lligaires l’havien contractat per posar en evidència el govern espanyol. Però com que Maura havia augmentat la pressió policial, Prat de la Riba havia mantingut anestesiada l’OIC com a gest conciliador. Fins a tancar-la definitivament.

Una incògnita per resoldre
La comèdia, però, reservava una darrera sorpresa. Al desembre d'aquell 1909, Arrow, ja a Londres, va ser requerit per Segismundo Moret, que havia recuperat la presidència espanyola després que Maura la perdés arran de la repressió de la Setmana Tràgica. L’inspector i el polític van mantenir tres converses sobre les activitats de l’OIC. Abans d’anar-se’n, Arrow va demanar un favor a qui antany havia figurat en la seva llista de promotors de les bombes: que l’ajudés a cobrar els impagats. Si va acabar cobrant o no és una incògnita.