Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Francesc Macià, el cavaller de l'ideal
Ens endinsem en la vida i la trajectòria del gran líder de l'efímera república catalana
Un Quixot, un Masaryk (el fundador de l'antiga Txecoslovàquia), l'amic terratinent, el propietari ben relacionat amb l'anarcosindicalisme, el militar civil que havia abandonat l'Exèrcit en pro de la regeneració política, el diputat de les Borges Blanques que procurava pels seus veïns, l'home que havia lluitat en solitari contra la dictadura de Primo de Rivera, l'Avi, el cabdill de l'estel solitari, el cavaller de l'ideal. Aquestes i un bon grapat d'imatges més van contribuir a fer de Francesc Macià una figura enormement popular en el seu temps. I algunes han arribat fins avui formant part del nostre imaginari col·lectiu. El seu braç dret, el poeta Ventura Gassol, arribaria a admetre que ell havia contribuït a la creació del mite de Macià "perquè un poble no pot viure sense els seus mites". Però qui era en realitat aquell home i com va aconseguir aquella repercussió?
La carrera militar com una eina de progrés social
Francesc Macià i Llussà va néixer el 21 de setembre del 1859 a Vilanova i la Geltrú. Els seus pares, Joan i Maria, eren de les Borges Blanques. Joan Macià havia progressat en el comerç de l'oli amb Cuba. Francesc, que era el segon de set germans, va passar la infantesa a Vilanova, on li agradava fer volar estels per la platja. "Ja aleshores el teu estel volava més alt que el meu", li diria en ser escollit president de la Generalitat un amic seu d'infància. L'any 1881, davant l'empenta de l'exportació de l'oli a Tortosa, el seu pare va tancar la seva empresa i un any després va morir. Francesc, sense ser l'hereu ni poder heretar cap negoci, va optar per la carrera militar com a manera de progressar socialment. Als setze anys, el 1875, va passar les proves d'ingrés a l'acadèmia de Guadalajara i va començar la carrera d'enginyeria militar, especialitzada en ponts, ferrocarrils i telègrafs. Quatre anys després, havent estat un alumne brillant, es va graduar. Macià va demanar ser destinat a Cuba en diverses ocasions, però li fou denegat. S'hagué d'acontentar d'anar a Barcelona, Madrid i Sevilla.
En aquest període, Macià va ascendir de tinent telegrafista a capità, i vers l'any 1887 va arribar a Lleida com a cap de la comandància militar. El vilanoví a Ponent no va perdre el temps. Un any després de ser-hi destinat va casar-se amb Eugènia Lamarca, la filla petita d'Agapit Lamarca, un arquitecte i enginyer amb diverses propietats. L'enllaç va permetre a Macià de passar a formar part de la burgesia dels terratinents locals i sovintejar cercles on, d'altra banda, li hauria resultat difícil d'accedir. El matrimoni Macià-Lamarca va tenir tres fills, en Joan, l'Eugènia i la Maria. Agapit Lamarca considerava que aquell gendre sense diners "li havia pres la filla" i va deixar en herència a la Geni una finca immensa, a Vallmanya, al terme d'Alcarràs, però de secà i que produïa poc.
La politització del nacionalisme català
En paral·lel als progressos de Macià, el nacionalisme català s'havia anat polititzant a la darreria del segle XIX, entre altres motius, per impulsar una resposta regeneradora del règim de la restauració borbònica. La pèrdua de les darreres colònies l'any 1898 només va fer que evidenciar les dificultats per les quals passava Espanya. Les crítiques a l'actuació de l'Exèrcit pel seu descrèdit, conjugades també amb uns militars sense places de promoció ràpida, van generar una tensió creixent que va desembocar en l'episodi del 'Cu-Cut!'. El 25 de novembre del 1905 un grup de militars va cremar mobles i papers de la redacció d'aquest setmanari satíric i del diari 'La Veu de Catalunya', ambdós en l'òrbita de la Lliga regionalista, en represàlia a una sàtira del setmanari. La resposta del Govern va ser elaborar la Llei de jurisdiccions de repressió dels delictes contra la pàtria i contra l'Exèrcit. De resultes, un ampli espectre polític a Catalunya va unir-se —des de la Lliga fins als republicans, passant pels carlins i catalanistes independents— per formar la Solidaritat Catalana.
L'aleshores tinent coronel Macià va posicionar-se públicament contra l'acció dels militars. Aquest fet va posar-lo en el centre de la polèmica a la premsa i va fer que els seus caps el destinessin a Cantàbria. Macià, però, va optar per presentar-se a les llistes de Solidaritat per les Borges i Barcelona. L'abril del 1907 va obtenir l'acta de diputat a les Corts per ambdues demarcacions, va renunciar a la segona i va decidir abandonar l'Exèrcit a les portes de l'assoliment del grau de coronel. Després de trenta anys vestint l'uniforme, a l'apartat de valor del seu expedient hi van posar: "se le supone".
Macià tornaria a ser reelegit com a diputat per les Borges sis vegades més (el 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923). En algunes ocasions, essent proclamat diputat directament per l'absència de contrincants en el districte. En d'altres, en les eleccions en què manifestà el seu desig de no ocupar l'escó, els seus electors presentaren la seva acta de diputat electe al Congrés. Així, el període entre el 1907 i el 1917 el va passar anant a Madrid i coneixent la política espanyola per dins. En un primer moment, Macià es va vincular a la Lliga, però se'n va desmarcar el 1912.
Les amistats travades en els cercles lleidatans amb els republicans i el descontentament per les actuacions dels successius governs de la Restauració, el van anar allunyant dels seus plantejaments inicials. Havia passat de defensar al Congrés "una España grande y noble" amb l'ànim que aconseguís ser "una nación rica y poderosa", a dir "nosotros queremos formar una nacionalidad catalana rica e independiente". Arran de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, l'agost del 1914, i de les repercussions econòmiques i socials que va tenir per a Barcelona, Catalunya i Espanya en el seu conjunt —malgrat ser un estat neutral—, una part minoritària del nacionalisme català va radicalitzar-se. En aquest context, Macià, amb un posicionament polític cada vegada més republicà i socialitzant, va entrar en sintonia amb la figura del psiquiatre Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista, que provava d'aconseguir una síntesi entre catalanisme i obrerisme.
Entre el novembre del 1916 i el gener del 1917, Macià va fer de corresponsal de guerra de La Publicidad a París. Poc després de retornar, va veure morir Martí i Julià i, a poc a poc, va aparèixer als ulls dels joves nacionalistes que s'anaven radicalitzant a redós d'entitats com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i altres fogars catalanistes menors, com el successor del psiquiatre. Macià, en paral·lel, havia aconseguit transformar Vallmanya en una finca pròspera. L'elecció segura com a diputat li permetia defensar els seus interessos a les Corts i de retruc els del districte de les Borges. Els joves treballadors del sector terciari que el seguien a Barcelona, però, no constituïen una base prou àmplia. D'altra banda, el domini lligaire des del 1914 a la Mancomunitat i en les eleccions era abassegador, mentre que el que republicanisme no acabava de connectar amb els obrers.
A les acaballes de la Gran Guerra, el nacionalisme radical va començar a tenir una organització política, en la qual progressivament va contribuir Macià. Les limitacions de la seva projecció pública i del seu discurs, però, eren encara patents. En les eleccions municipals del 1920 el primer partit polític de Macià, la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), no va aconseguir ni la seva pròpia representació a l'Ajuntament de Barcelona. El juliol del 1922, Macià va fundar Estat Català, un moviment que combinava l'estratègia política i militar d'acord amb els seus plantejaments insurreccionals. Tot i això, Macià, malgrat haver fet escarafalls rebutjant l'actuació del Congrés, continuava essent diputat.
En l'entretant, la posició agonitzant del darrer bastió de l'Exèrcit fora de la Península, el protectorat del Marroc, i l'escalada de violència entre la patronal i els sindicats, van contribuir al cop d'estat de Primo de Rivera el setembre del 1923. De resultes, Macià va marxar a l'exili francès. Aleshores no ho sabia, però per al seu projecte polític futur, la instauració de la dictadura va ser un cop de sort. La seva filla Maria diria que "la fugida cap a França, lluny de ser una desbandada, un enfonsament moral, va ser per a ell un estímul més". La instauració de la dictadura de Primo va moure les peces del taulell de joc. La Lliga li va donar suport obertament, pensant que aquest mantindria la Mancomunitat. Dos anys després, davant l'estupefacció del seu president, Josep Puig i Cadafalch, el general la va clausurar. Els regionalistes, malgrat tot, no van representar una amenaça per a Primo. Tampoc no ho van ser els republicans fins a la darreria dels anys vint, quan van estar més actius. Ho van provar, en canvi, amb més insistència els anarcosindicalistes i els nacionalistes radicals catalans, per via d'Estat Català i de grups propers a Acció Catalana.
Entre el 1923 i el 1926, Macià va picar totes les portes possibles per derrocar Primo: els nacionalistes d'Acció Catalana, els nacionalistes bascs, gallecs, els republicans catalans i espanyols, la CNT, els comunistes. Durant aquest període, els rèdits de Vallmanya van ser un element clau per finançar les aventures separatistes. Finalment, però, davant la manca d'habilitat i, sobretot, de sumes importants de diners per comprar armes, Macià va optar per actuar sol: "He decidit en ferm i al marge de tot el que puguin fer els nostres aliats portar a cap quelcom nosaltres sols, que encara que no asseguri la llibertat, almenys ens farà quedar en un lloc ben digne".
En començar el novembre del 1926 Macià va endegar el que es coneixeria com el complot de Prats de Molló, l'intent de creuar la frontera catalana amb França per diferents punts amb un estol d'homes d'Estat Català i aconseguir el sollevament posterior de la població catalana, el qual va fracassar abans de començar. Mercenaris italians, entre els quals hi havia un nét de Garibaldi —l'heroi del Ressorgiment italià—, que havien d'ajudar Macià van denunciar-lo i les autoritats franceses van empresonar els conspiradors. Al final del gener del 1927 va tenir lloc a París el judici contra Macià i els seus activistes, en el que la premsa francesa va anomenar le complot des Catalans. Sens dubte, un esdeveniment tan senzill de cobrir per la premsa com un judici, amb l'afegit d'un tint romàntic que, en efecte, recordava les accions de Giuseppe Garibaldi, amb un advocat hàbil com Henri Torrès, amb frases de Macià destacant que Catalunya pretenia ser la Bèlgica dels Pirineus, i amb un Govern francès que mirava amb recel el règim de Primo, va tenir les condicions adobades per al ressò que obtingué. No solament a França, també al Regne Unit 'The Illustrated London News' va arribar a escollir Macià com a home de la setmana. En el judici, Macià va declarar el desig d'assolir "una República Catalana independent que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l'únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó".
Expulsat de França, condemnat a dos mesos de presó ja complerts i a una multa per tinença d'armes, Macià va emprendre el seu periple americà —l'Havana, Montevideo, Buenos Aires, Nova York, Santiago de Xile— per aconseguir fons per a la insurrecció. Davant la fi de la dictadura i després d'un primer intent fallit, el febrer del 1931, Macià va retornar definitivament a Catalunya. Amb les eleccions a la vista, la premsa recollia anècdotes com la d'un home que assegurava que l'esposa l'havia amenaçat de marxar de casa si no votava Macià. I és que Macià va aparèixer aleshores davant l'electorat com la figura que millor representava el combat amb Primo i el regnat alfonsí. El ressò que li havia donat el judici, les complicitats teixides amb l'anarcosindicalisme a l'exili, la xarxa capil·lar de centres i casinos republicans i nacionalistes radicals que formaven part del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, acabat de fundar, episodis com el del 'Cu-Cut!' que en el seu moment li havien reportat una imatge d'outsider o de diputat díscol i el magnetisme de la seva imatge van quallar en la victòria electoral del 12 d'abril del 1931.
Totes les imatges esparses acumulades durant tants anys de brega política van prendre sentit en aquell moment. Després d'una dilatada i polièdrica trajectòria, cadascú podia veure en Macià allò que hi volia veure. Després vindria l'audàcia de Lluís Companys proclamant la República Espanyola, l'enfurismament de l'exmilitar per no haver estat consultat i la proclamació de la República Catalana reconvertida en Generalitat de Catalunya, l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1932 i la victòria electoral al Parlament de Catalunya, que consolidarien la seva popularitat.
Això, juntament amb els escassos dos anys governant, no prou perquè la gestió política desgastés la seva imatge, però en canvi suficient perquè cada visita a un municipi català es convertís en un passeig triomfant en el qual l'Avi, infatigable i proper, besés les criatures, sortís al balcó consistorial i quan la gentada li demanava que parlés ell digués que no, que no, "per què volen que parli?, si ja m'han vist!". Tot plegat va fer del seu funeral, el dia de Nadal del 1933, una manifestació de dol multitudinària, com no s'havia vist des de la mort l'any 1917 d'Enric Prat de la Riba. Francesc Macià, un polític nascut a l'escalf de la vella política, amb els paràmetres de les proclames i les insurreccions al cap, havia esdevingut una icona, segurament la primera a Catalunya, del que serien els nous temps: el populisme de masses.
Comentaris