Però reculem i anem a l’inci. L’Ignasi neix al municipi d’Azpeitia el 1491, un any abans que els Reis Catòlics expulsin la població jueva i topin amb el Nou Món. Batejat amb el nom basc d’Íñigo López, és el benjamí de tretze germans, fill de Marina Sáez i de Beltrán Yáñez. Són els vuitens senyors de Loiola, un dels cinc antics casals guipuscoans partidaris del clan dels Oñaz, el bàndol que quinze anys enrere ha dut les juntes locals d’aquesta regió basca a jurar fidelitat al regne de Castella.

El petit dels Loiola creix a la torre familiar. Educat en el temor a Déu però amb el dringar de l’acer i l’olor de pólvora, de seguida se sent més atret per la cort i la caserna que no pas per la cúria i la parròquia. Com molts joves nobles d’aquella època, es forma a partir de la lectura de llibres de cavalleria, en l’art de la guerra i en l’amor cortès. El 1517, als vint-i-sis anys, l’Íñigo és ascendit a gentilhome (noble d’estament i de carrera militar) al servei del duc Antonio Manrique, futur virrei de Navarra.

El primer punt d’inflexió en la seva vida té lloc el maig del 1521, en la coneguda com a batalla de Pamplona. En aquell moment, els legitimistes del regne de Navarra i partidaris d’independitzar-se de Castella han reunit un gran exèrcit amb el suport de França, comandat pel vescomte occità Andrèu de Foix, el “general Asparrots”, que vol alliberar la població del jou castellà. Des d’aquesta capital i alertat de la superioritat de les forces franconavarreses, el virrei Antonio Manrique abandona Pamplona mentre la guarnició castellana, amb el governador Miguel Herrera i un dels seus capitans, Íñigo López de Oñaz, al capdavant es preparen per resistir des del castell de la ciutat.

Ferit a la batalla de Pamplona 
El 19 de maig, l’exèrcit del general Asparrots és rebut amb les portes obertes, hi fa entrada triomfal i inicia el setge a la fortalesa defensada pels castellans. L’endemà, durant la batalla, una canonada sega les dues cames de l’Íñigo i li fractura greument la dreta. Mentrestant, i assumint que la pèrdua de Pamplona és inevitable, el governador Herrera rendeix el castell al general Asparrots. També capitula l’esperit combatiu del benjamí dels Loiola, que és operat fins a tres vegades de les ferides sofertes. Tot un martiri, segons el seu testimoni.

Poc després, i des de la frustrant convalescència de guerra, a l’Íñigo li arriben les bones noves de la batalla de la localitat navarresa de Noáin del 30 de juny i del definitiu triomf de Castella sobre un regne de Navarra esmicolat. El petit dels Loiola intenta tornar a caminar, però la coixesa que arrossega el fa ser conscient que la seva carrera militar ha quedat tan esberlada com la cama dreta. Definitivament, la batalla de Pamplona li ha canviat la vida.

Confinat a la torre dels Loiola, l’Íñigo torna a la lectura, però canvia els llibres de cavalleria pels de sants i pels que parlen de la vida de Crist, on, sense batalles ni duels, al capdavall, la història de tota aquesta literatura acaba coincidint: un viatge iniciàtic a la recerca d’una experiència reveladora, sigui amb l’espasa buscant el Greal o amb la creu cercant Déu. I, amb la cama malmesa, pensa que ha arribat el moment de fer-se perdonar els pecats i de lliurar un altre tipus de croada, en un viatge improvisat cap a la mitificada Jerusalem.

A finals de gener del 1522, força recuperat però coix de per vida, el cavaller Íñigo, en companyia d’un germà, el clergue Pedro López, i dels criats Ander de Nabaiz i Jon de Landeta, comença un camí errant cap al sud, des del País Basc cap a Navarrete, a la Rioja, per visitar el seu senyor, el virrei Manrique, i cobrar l’últim sou com a gentilhome de Castella.

La temptació de treure l’espasa
Un cop arribats a Navarrete, l’Íñigo decideix continuar tot sol cap al sud-est, per la Rioja i Navarra; i, ja a l’Aragó, viu tota una paràbola: es troba un morisc que va cap a la localitat aragonesa de Pedrola i amb el qual fa camí mentre conversen sobre teologia cristiana. Immersos en un intens debat, el nou company de viatge etziba al basc que respecta la suposada virginitat inicial de Maria, però que no accepta el principi que una dona –encara que sigui la mare de Crist– continuï sent verge després del part. La conversa acaba aquí i el morisc accelera el pas cap a la seva destinació.

Però, dalt del seu mul, el cavaller continua donant voltes a la controvèrsia mentre es desperta el bel·licós gentilhome que encara duu a dins. Pensa que, pel fet d’haver negat el dogma de fe de la virginitat perpètua, el seu deure cristià és el de “ir a buscar al moro y darle de puñaladas por lo que había dicho”. I així, acostant-se a la cruïlla entre el camí Ral i el de Pedrola, l’Íñigo decideix afluixar les regnes i que sigui l’animal –per mediació divina, segons el seu parer– qui acabi triant si és que ha de seguir el camí del morisc per matar-lo o continuar la seva ruta. Finalment, el mul continua pel camí Ral i d’aquesta manera el basc s’allunya de la temptació de tornar a desembeinar l’espasa.

Íñigo López de Oñaz continua el seu camí i va buscant la Mediterrània i el port de Barcelona, des d’on emprendre el viatge per mar a Roma i aconseguir el permís per pelegrinar a Jerusalem. És així com arriba al Principat de Catalunya i hi fa parada –algunes fonts el situen a Lleida i d’altres a Igualada– per fer-se cosir un hàbit de fibra de ràfia i comprar un bordó amb carbassa –el típic bastó de pelegrí– i unes espardenyes de les quals només pot calçar l’esquerra, perquè encara cavalca amb tota la cama dreta inflada i embenada.

El 21 de març del 1522, l’Íñigo ja és a la falda de la muntanya de Montserrat i s’enfila cap a l’abadia de Santa Maria. El jove Gabriel Perpinyà, servent del vicari responsable de rebre els pelegrins que arriben al monestir, escriu que l’Íñigo “anava molt ben vestit, a mode de soldat [...], i sentí a dir que era castellà perquè parlava la llengua castellana”. És aquí, i durant els dies que s’està a la muntanya, que descobreix la vida ascètica: es retira en una balma, fa examen de consciència i el frare Joan Xanon l’acompanya a l’ermita de Sant Dimes, on es confessa i entrega l’espasa i la daga perquè siguin ofrenades a l’altar de l’església de Montserrat. La nit del divendres 24 de març de 1522, l’Íñigo s’acaba desfent de tota la roba de cavaller, es vesteix amb el sac de pelegrí que es va fer cosir i es planta davant de l’altar, on ja pengen les seves velles armes militars, per vetllar-n’hi unes de noves, les espirituals.

Quan abandona Montserrat enfundat en l’hàbit de ràfia, a peu, coixejant i desarmat, el noble basc Íñigo López de Oñaz y Loiola ja ha transmutat la seva identitat per la d’un pelegrí que, per foraster estrafolari i carismàtic, crida l’atenció i és escoltat a les poblacions per on passa. Segons explica la tradició local, al llogaret de Sant Cristòfol de Castellbell (Bages) és acollit per Joan Enrich Mercer, del mas de l’Enric, on, atribuint al pelegrí el do de saurí, de persona que pot endevinar l’existència d’aigües subterrànies, Íñigo López fa cavar el que es coneix com a pou dels Miracles.

El pelegrí reprèn el camí, però vol esquivar Barcelona. Des del 1519, la pesta ha afectat greument la ciutat, i el 1522 és el tifus que hi fa estralls. A més, l’Íñigo sembla que també vol evitar el pas d’una important comitiva que pertany al seu antic món de gentilhome d’espasa: el seguici del nou papa, Adrià VII, fins llavors regent de Castella, que també fa camí a Catalunya per embarcar-se cap a Roma. En aquest context i baixant de Montserrat, unes dones de Manresa encapçalades per Agnès Pujol, conegudes com a ignasianes, li ofereixen la possibilitat d’eludir aquests contratemps oferint-li aixopluc a l’hospital de pobres de la capital del Bages.

És així com el pelegrí basc arriba a Manresa, on s’estableix durant gairebé un any, en un paratge semblant al de la torre dels Loiola a Azpeitia: just davant d’un riu, el Cardener, i amb una muntanya, Montserrat, com a teló de fons. L’Íñigo combina la seva estada a l’hospital de Santa Llúcia amb els cingles i les balmes de sota les muralles de la ciutat, custodiades per la imponent basílica de la Seu, per un reguitzell d’ermites i pel priorat de Sant Pau, dirigit pel cistercenc basc Alfonso de Agurreta.

El gran canvi en la vida de l’Íñigo ja s’ha produït. En una d’aquestes balmes, la que es coneix com a Cova, on Ignasi de Loiola reflexiona i escriu, convertint-se en un heterodox personatge a mig camí entre un eminent asceta i un bohemi captaire, que la canalla bateja com l’Home del sac. També desperta els recels de certs sacerdots ortodoxos de la ciutat: “S’emporta els millors ulls de la ciutat, i en particular els de les dones honrades, casades i vídues, que de nit i de dia se’n van rere d’ell amb la boca oberta, mortes per oir els sermons i les paraules espirituals que sempre diu”, escriu un dels sacerdots parroquials de Manresa.

Dejuni i pràctiques penitents
En tots aquests mesos, l’Ignasi aprofundeix en un món introspectiu i místic, es fa vegetarià i abstemi, practica el dejuni i duu al límit les pràctiques penitents, fins al punt que, el juliol del 1522, defalleix al santuari de la Salut de Viladordis, als afores de Manresa. Tanmateix, no s’atura en la recerca personal castrense i, un cop recuperat, l’Ignasi continua la seva transformació espiritual a la basílica de la Seu, aconsellat pel canonge Joan Botocavi, i al convent dels Dominics, orientat pel frare Galceran Perelló. La combinació d’aquests mestratges amb la influència de les ignasianes i les pràctiques que ell desenvolupa, i de les quals deixa constància als Exercicis espirituals, l’acaben duent cap a una nova consciència que, finalment, li revela quina ha de ser la seva nova vocació: “ajudar les ànimes”.

A partir del mes d’octubre del 1522, l’Ignasi ja exerceix de guia espiritual a la capella de l’hospital de Santa Llúcia de Manresa, envoltat per les ignasianes i pel primer grup de deixebles. En aquest sentit, és molt abans del que ell mateix pensava que fa realitat la idea d’arribar a un estat d’èxtasi –mental i intel·lectual– que transformi la seva estroncada trajectòria de gentilhome.

De manera imprevisible, la ciutat que el converteix en una persona nova no és Roma i ni tan sols Jerusalem: és Manresa. És des de la capital on batega el cor de Catalunya, a la riba del Cardener, amb vistes a Montserrat, a l’ombra de la Seu i aixoplugat a la Cova on l’Home del sac viu l’experiència que ho transforma tot. Tant és així que, durant la resta de la seva vida, l’Ignasi definirà la capital del Bages com “la meva església primitiva”.

El diumenge 18 de febrer de 1523, l’Home del sac emprèn el camí cap a Barcelona en companyia del canonge Maurici Pujol, germà d’Agnès, la seva ignasiana més estimada. Des de la capital catalana, segueix el viatge cap a Roma i Jerusalem. De tornada de Terra Santa, continua formant-se, a Barcelona i a Alcalá de Henares, a prop de Madrid, on, per l’activitat mística que ha après a Manresa, és empresonat per la Inquisició. Un cop alliberat, continua els estudis universitaris a París, on ja s’integra als corrents catòlics ortodoxos i el 1537 és ordenat sacerdot a Venècia.

Finalment, s’estableix de manera definitiva a Roma, on, el 1540 i estrenyent lligams amb el poder vaticà, funda la Companyia de Jesús, una autèntica tropa de clergues regulars dedicada a l’educació i a l’evangelització, apàtrida i amb vocació internacionalista, amb obediència absoluta a l’Església catòlica. I és així com aquell gentilhome al servei d’un rei, al qual una peça d’artilleria va estroncar la seva trajectòria, es va transformar en general al servei d’un papa per canviar la història d’Occident.

Una espasa estocada a terra
Assegut a l’ombra de l’hort de la plaça romana de Margana, mentre continua evocant el seu passat al seu escrivent, el portuguès Luís Gonçalves, l’Íñigo, el primer dels soldats de Crist, se sent en pau amb l’evolució d’aquell jove cavaller i pelegrí que, a partir de l’experiència viscuda a Manresa, va abandonar l’espasa per abraçar definitivament la creu. Amb aprovació i mentre recorda tantes vivències intenses, no pot evitar pensar que, al capdavall, què és una creu, sinó una espasa estocada a terra?