Sovint anomenat “mestre Malet” i “el coneixedor de les bruixes”, Malet era morisc (cristià amb avantpassats islàmics) i natural de Flix (la Ribera d’Ebre). El seu pare fou condemnat per matar un cavaller, i ell era coix, pobre endèmic, i fuster. Segons consta a un informe inquisitorial, era “muy pobre hombre, que no tiene qué comer, por donde se cree que por dinero hará cualquier cosa”.

Segons la informació inquisitorial, mantingué una relació carnal; havia estat breument detingut per la Inquisició de Saragossa, que el deixà marxar després que ell es comprometés a no utilitzar mai més aquell art, i la seva primera actuació al Principat es va dur a terme a Arnes (la Terra Alta). En aquella ocasió, va acusar de bruixeria dues dones, però després se’n desdigué, davant les amenaces d’alguns veïns.

Malet anava casa per casa examinant totes les dones que trobava a la recerca d’un senyal del dimoni a l’esquena o el pit de les presumptes bruixes. Després d’assenyalar les que, segons ell, no presenten dubtes de la seva condició d’amigues del diable, Malet es retira amb els diners que li han pagat pels seus serveis. Les autoritats procedeixen a fer les detencions. A moltes d’aquelles desgraciades els espera un judici, les inevitables tortures i, finalment, la forca.

Les acusades: dels estrats més humils a les classes altes
El maig de 1548, una actuació de Malet a Alcover –i poc després a Montblanc– havia provocat un autèntic avalot popular; el poble menut es queixava que totes les suposades bruixes denunciades per Malet provenien dels estrats més humils, i exigí que la repressió s’estengués també a les dames de les classes altes. Unes setmanes després, Malet arribà a Reus cridat pel Consell Municipal, el qual acordà que aquella nit i l’endemà al matí procedís a l’examen de la vila “i que denunciara totes les persones que coneixerà sien bruixots o bruixes i metzineres, tant rics com pobres”.

Tot seguit, el Consell ordenà que es tanquessin les portes de la muralla “i que fessin crida que tothom, així homes com dones, isquen a ses portes, i que lo dit Malet, amb los senyors batlle i jurats amb un escrivà, facen lo dit examen cercant tota la vila. I així els homes com dones que denunciarà ésser bruixes o metzineres el dit Malet, que les escriguin, i després d’ésser escrites que a instància de la universitat [del municipi] sien preses”.

L’ordre s’executà puntualment. L’endemà el Consell es reuní de nou i va ser informat que Malet, amb els jurats municipals i el batlle, “han cercada tota la vila de casa en casa, i molt ben mirats tots els homes i dones per totes les cases, i que han trobat algunes dones que al dit Malet li sembla que són bruixes”. En la majoria dels casos, la denúncia de Malet va ser suficient per incoar uns processos que van acabar amb execucions.

La majoria de dones havien estat preses “sin indicio ni probanza alguno más de por el dicho de Malet, por el cual allá las prendieron. Y como injustamente han sido presas, parece que la confesión no es espontánea”.  Aquest fet hauria precipitat tot seguit “los desórdenes que los jueces seglares hacen contra ellas ahorcándolas injustamente”.

Davant aquell desgavell, el 24 de juny l’inquisidor Diego Sarmiento de Sotomayor va convocar una junta de juristes i teòlegs del Principat per posar ordre i controlar la cacera de bruixes. Nascut a Galícia, Sarmiento era l’inquisidor general de Barcelona, amb competències a la major part de Catalunya. Elegant, culte, amb maneres aristocràtiques i profundament manipulador, va veure en els processos de bruixes instigats per Malet la possibilitat de prestigiar la Inquisició al Principat.

A la reunió d'aquell 24 de juny, Sarmiento aconseguí que es confirmés l’existència de la bruixeria i la necessitat del seu càstig i obtingué plens poders per jutjar les detingudes. Així, el 7 d’octubre, Tarragona envià les dones detingudes a la Inquisició de Barcelona. També ho va fer Montblanc i, probablement, altres viles. Aleshores, ja feia algunes setmanes que Malet residia a Barcelona, on havia arribat amb un salconduit de l’inquisidor. Aquest document el convertia en un testimoni protegit.

Les coses es complicaren. Les dones empresonades devien ser més de 40 i les presons de la Inquisició només disposaven de 13 cel·les. La majoria de les detingudes només tenien en contra el testimoni de Malet. Algunes van negar ser bruixes, i van haver de ser alliberades. Aquest fet va alertar les que ho havien confessat, i moltes van demanar poder modificar les seves declaracions. A més, la Suprema, el consell de govern de la Inquisició amb seu a Valladolid, exigia revisar els processos. D’altra banda, l’extrema pobresa de la majoria de les encausades havia comportat que la Inquisició de Barcelona s’hagués de fer càrrec de les despeses.

Sarmiento es queixava que “todas son personas pobras y hazen grandes gastos, y no hay dineros que el Oficio lo pueda sufrir”. Però la Suprema responia amb l’anàlisi detallada dels processos. Després d’haver d’alliberar dues dones que havien estat empresonades, va ordenar que s’investigués Joan Malet i va demanar informació sobre una detinguda que havia mort malalta a l’Hospital de la Santa Creu.

El setge s'estreny sobre Sarmiento: el consell de govern de la Inquisició admet irregularitats
En aquest context, Sarmiento, sense esperar la confirmació de la Suprema, organitzà el 18 de gener de 1549 un acte de fe on foren cremades sis dones, una de les quals ja difunta. Aquell acte va ser viscut per la Suprema i per l’inquisidor general Valdés com una provocació. En les setmanes següents, el setge s’estrenyé sobre Sarmiento. Conscient, l'inquisidor de Barcelona canvià d'actitud i, un mes i mig després, afirmava haver revisat 33 processos, tots amb resultat negatiu. Però aquest canvi no va ser suficient i a l’abril de 1549 la Suprema va enviar l’inquisidor Francisco Vaca en qualitat d’inspector. Els seus informes van resultar demolidors. Confirmà les irregularitats dels processos, alliberà les dues darreres detingudes i proposà la retirada de totes les penes econòmiques. A més, va aturar tots els processos locals pendents, que passaren a estar sota la seva jurisdicció.