Personatges

La cursa de Tarradellas fins a la presidència de la Generalitat

El 125è president català va mantenir un agre enfrontament amb el socialista Manuel Serra i Moret que va deixar enrere l’entesa entre Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya

Arnau Cònsul (text), Miquel Àngel Velasco (assessorament)
7 d'agost de 2018
1 L’execució de Lluís Companys va provocar una seqüència de moviments de peces al panorama polític català
Salutació entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas el 1980
Salutació entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas el 1980Wikimedia Commons

La detenció per part dels nazis i la posterior execució del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, el 15 d’octubre del 1940, va desencadenar una llarga partida d’escacs. El president del Parlament, Josep Irla, va passar a ser president de la Generalitat de manera interina. I la resta de càrrecs també van córrer: el vicepresident de la cambra, l’historiador Antoni Rovira i Virgili, va passar a ser-ne el president, i el vicepresident segon, vicepresident primer. I aquí és on entrà en joc Manuel Serra i Moret.

Tot i no pertànyer a Esquerra Republicana de Catalunya, que havia guanyat les eleccions catalanes del 20 de novembre del 1932 de manera aclaparadora, Serra havia estat el parlamentari més votat dels comicis a la circumscripció de Barcelona. Tenia certa aura d’intel·lectual i una llarga trajectòria catalanista. Tot plegat, sumat a la bona relació del seu partit, la Unió Socialista de Catalunya, amb els republicans, li va valer la segona vicepresidència del Parlament. Un càrrec que, val a dir, ell no havia demanat i que se li va concedir en una sessió en què no va assistir, l’octubre del 1938. 

Càrrecs a Catalunya i a Espanya
El cas és que amb el moviment de peces produït arran de l’execució de Companys, Serra i Moret va ascendir a vicepresident primer del Parlament. No va ser aquest l’únic càrrec que exercí durant la penosa postguerra espanyola, convertida poc després, per als catalans a l’exili, en postguerra mundial: també fou ministre sense cartera de la República espanyola i conseller de la Generalitat de Catalunya. En tot aquest temps l’activitat del govern de Josep Irla va ser més aviat minsa, en part per la disparitat de criteris, però també perquè l’ocupació de França durant la Segona Guerra Mundial va provocar la dispersió política dels dirigents catalans: molts van fer el salt cap a Mèxic, país que abanderà la condemna internacional del règim franquista.

2 La possibilitat que el socialista Manuel Serra i Moret presidís el Parlament va inquietar ERC
Manuel Serra i Moret (a la imatge, amb barret) durant un viatge a Mèxic
Manuel Serra i Moret (a la imatge, amb barret) durant un viatge a Mèxic

La mort del prestigiós historiador Antoni Rovira i Virgili, en aquells moments president del Parlament de Catalunya, el desembre del 1949, va obrir la possibilitat que Serra i Moret en fos el successor, fet que va crear nerviosisme a ERC: el president Irla era un home que sobrepassava la setantena... i la seva eventual mort donaria la presidència de la Generalitat, per automatisme legal, a un socialista. Així, davant la reivindicació que Serra i Moret va fer del seu flamant càrrec, el secretari general d’ERC, Josep Tarradellas, començà a mostrar la seva inquietud: “No puc creure que hi hagi cap diputat que es cregui facultat per ostentar els drets que solament el nostre Parlament pot atorgar” [escriu a Irla]; o “Cal recollir el parer de tots els diputats per evitar confusionismes davant la maniobra de Serra i Moret” [carta a Antoni Dot, secretari del Parlament de Catalunya].

Incompatibilitat de càrrecs?
Així, quan Serra i Moret, després de dimitir com a ministre espanyol, es dirigí a Irla per comunicar-li que estava disposat a assumir la presidència del Parlament, la primera reacció de Tarradellas va ser retreure-li per carta tota mena d’incompatibilitats. Segons el secretari general d’ERC, “per la forma i el to en què expresseu els vostres desigs, tinc la impressió que es tracta d’una maniobra política per tal d’ostentar una representació a la qual no teniu cap dret com a vicepresident que fóreu del nostre Parlament”. A la seva carta, li recordava que no es podien exercir càrrecs al govern espanyol i al Parlament a la vegada, i que en els casos precedents quan algú havia estat ministre espanyol, en “retornar” de Madrid no reclamava l’estatus anterior.

3 La tensió entre Josep Tarradellas i Manuel Serra i Moret creixia sense aturador
Fotografia de Josep Tarradellas el 24 de febrer de 1979
Fotografia de Josep Tarradellas el 24 de febrer de 1979Wikimedia Commons

Però els atacs mutus entre els dos polítics van continuar. Tarradellas va acusar Serra i Moret de no condemnar el menyspreu i les males relacions entre els executius català i espanyol a l’exili mentre ell era ministre. I també li retreia que la seva dimissió es devia a la crisi que es gestava dins del Govern de la República. Serra i Moret va respondre la carta, públicament, reafirmant-se en el fet que moralment no podia refusar la presidència interina del Parlament, tot afegint que “tinc la certesa que [Tarradellas] continuarà maniobrant per impedir que jo ocupi interinament la presidència del Parlament perquè pel mateix automatisme, si Irla faltés o dimitís, em donaria la presidència de la Generalitat”.

“I costarà de treure’m”
La tensió va créixer fins a límits insospitats durant els mesos de maig i juny del 1950. Davant el conflicte institucional, el Govern de la República espanyola va intervenir en l’afer carregant de lloances el dimitit Serra, que va rebre el suport des de sectors ben diversos: des del seu partit en aquells moments, el Moviment Socialista de Catalunya, fins a diversos sectors dels exiliats a França i a Mèxic, on es trobaven una bona part dels diputats del Parlament de Catalunya a l’exili, entre ells Antoni Dot, secretari primer del Parlament. Alguns demanaven fer foc nou i crear òrgans nous. 

En la correspondència de Serra i Moret d’aquells temps, a la qual SÀPIENS va tenir accés, poden llegir-se frases ben contundents: “Si Catalunya ha de salvar-se, ha d’ésser per la decència” [Serra i Moret a Josep Pallach]; “Tan mal que hem arribat a dir dels espanyols, i jo us declaro que si algun dia veiés els mateixos signes d’educació en la política catalana, les meves confiances en la salvació de Catalunya creixerien enormement” (‘ídem’); “Aquests nou-rics de la nostra guerra [Irla i Tarradellas] tenen la teulada de vidre i un toc d’atenció els fa estremir, però els conec prou per sentir la certitud que continuaran fent tota mena de maniobres” [a Pere Foix]; “I costarà de treure’m. Costarà a Franco i costarà a Tarradellas. Valdria més que ho deixessin córrer, perquè jo sóc tossut, jo viuré molt i jo assistiré a llur enterrament” (ídem).

4 Serra i Moret, president del Parlament de manera simbòlica i sense reconeixement
El diari 'Endavant', editat pel Moviment Socialista de Catalunya, va fer-se ressò de la presa de possessió de Serra i Moret com a president de la Generalitat
El diari 'Endavant', editat pel Moviment Socialista de Catalunya, va fer-se ressò de la presa de possessió de Serra i Moret com a president de la Generalitat

Però ERC no trobava candidats per ocupar els càrrecs que calia renovar; diferents dirigents històrics els refusaren i Tarradellas arribà a proposar que Josep Irla tingués la doble presidència (Generalitat i Parlament). Dot féu que reconsiderés la seva decisió: “Tot és possible amb bona voluntat, però [...] els càrrecs representatiu i legislatiu no poden estar a les mateixes mans, [...] es prestaria a crítiques adverses”. 

De cartes de diputats amb propostes diverses en van arribar fins ben entrat l’any 1951, però el cas va caure en l’oblit. Serra i Moret ostentà el càrrec, purament simbòlic i no reconegut de manera oficial per ningú. Únicament l’usà en dos missatges amb motiu de l’Onze de Setembre dels anys 1952 i 1953, i en la presidència d’actes d’homenatge a Companys i a l’Agrupació Catalana d’Invàlids i Mutilats de Guerra. 

La delicada salut d’Irla
La inacció institucional va continuar sent la tònica dominant dels primers anys cinquanta. I el temps corria per a tothom: en una carta que vessava emotivitat, Irla confessava a Tarradellas que els metges li havien diagnosticat que ni “un repòs absolut durant un llarg temps, podrà evitar allò que indiscutiblement arribarà de persistir amb les preocupacions actuals”. Corria el mes de febrer del 1954 i Josep Irla tenia 78 anys i la salut molt precària.

5 El president Irla va triar per sorpresa Josep Tarradellas com a conseller primer
Retrat de Josep Irla, president de la Generalitat
Retrat de Josep Irla, president de la Generalitat

Els passos que se succeïren a continuació, però, foren vertiginosos. Pi i Sunyer havia de crear un nou consell de la Generalitat per consultar la manera d’escollir un nou president. Però Pi i Sunyer s’endarreria i Tarradellas s’impacientà: el març, en diverses cartes a Irla, arremeté contra la seva indefinició. I el 21 d’abril esclatà la sorpresa: Irla, en el primer dels seus polèmics decrets, instituí Tarradellas com a conseller primer. El segon encara era més contundent: preveia l’eventualitat d’un buit a la Presidència de la Generalitat, cas en el qual es crearia un consell presidit per Tarradellas amb l’única missió d’elegir un nou president. Aquest, un cop triat, “exercirà interinament les seves funcions fins que Catalunya recobri la seva sobirania nacional”. Era una decisió discutible i agosarada, però rodona per als interessos de Tarradellas, que es tancava amb un últim punt claríssim: “Des del dia en què es produeixi la vacant fins a la designació del nou president, les funcions de la presidència de la Generalitat seran exercides pel conseller primer”.

L’omnipresència de Tarradellas tancant tots els cercles pot fer pensar que els decrets Irla s’escrigueren a corre-cuita. Quatre dies abans, el 17 d’abril, havia mort Sara Llorens, esposa de Serra i Moret. I aquest, que patia una greu malaltia de cor, amb recomanació mèdica d’evitar qualsevol disgust, va quedar fora de joc i es va allunyar de la política institucional. Abans, però, encara va viure el darrer episodi d’una trista cursa cap a un poder inexistent.

6 Després de l'últim esforç de Serra i Moret, Tarradellas es va imposar a les votacions
Retrat de Tarradellas del 1984
Retrat de Tarradellas del 1984Wikimedia Commons

Irla va presentar la seva dimissió 15 dies més tard, el 7 de maig. D’aquesta manera entrava en vigor el segon decret i Tarradellas s’ocupava de la presidència mentre es creava un consell, presidit per ell, encarregat de posar dates i buscar candidats per a les eleccions. Però les protestes i les crítiques van ploure de tot arreu: els socialistes titllaren les maniobres de cop d’estat, personalitats com Pau Casals o Josep Carner mostraren el seu suport a Serra i Moret, igual que algunes associacions i casals de l’exili escampats arreu. Diversos dictàmens jurídics consideraren il·legals els decrets i fins els diputats d’Esquerra Republicana que eren a Mèxic no els aprovaren.

Tot plegat infongué força a Serra i Moret que, el mateix mes de maig del 1954, se sentí prou recolzat per publicar un manifest ‘Al poble de Catalunya i als catalans a l’exili’ que signà com a president de la Generalitat. I el 9 de juny adreçà una proposta a la mesa del Parlament per resoldre l’afer. Demanava acatar l’Estatut del 1932 i, per tant, conservar el càrrec que li corresponia fins que els diputats n’escollissin un altre; i hi afegí que ell no seria candidat. 

Tarradellas també va moure fitxa
Josep Tarradellas, per la seva banda, tampoc no es quedà aturat. El 19 de juliol reuní el Consell, a Mèxic, per primera vegada. S’aprovà la data del 5 d’agost per a les eleccions. Els passos següents afavoriren l’opció de Tarradellas: diferents personalitats catalanes, entre elles Pau Casals, declinaren successivament la invitació a convertir-se en president. La data final s’acostava, calia trobar algú disponible i els diputats ‘mexicans’ acordaren que Tarradellas era la persona idònia per al càrrec. 

Majoria absoluta
L’escrutini dels vots tingué lloc el dia indicat a l’ambaixada de la República espanyola de Mèxic, ja que legalment aquell espai es podia considerar territori espanyol. Després de la votació, Tarradellas obtingué 24 vots, Pau Casals, 1, i Serra i Moret, 1. A més, hi hagué 1 vot en blanc. Aquest fet posava fi definitivament a la polèmica. L’únic vot obtingut per Serra i Moret era de Puig i Ferrater, que era d’ERC. Serra no va obtenir cap vot del seu grup, la Unió Socialista de Catalunya.

7 Josep Tarradellas va ser proclamat el 125è president de la Generalitat de Catalunya
Adolfo Suárez i Josep Tarradellas en arribar al Palau de la Generalitat, el 21 d'octubre de 1977
Adolfo Suárez i Josep Tarradellas en arribar al Palau de la Generalitat, el 21 d'octubre de 1977Wikimedia Commons

Així, el 7 d’agost del 1954, Josep Tarradellas i Joan es convertí en el 125è president de la Generalitat. El solemne acte de proclamació no comptà amb la presència de cap dels dos presidents: ni Josep Irla, que vivia a França, ni el mateix Tarradellas. 

L’entrevista amb el seu adversari
Els primers passos del flamant president foren entrevistar-se amb tots els sectors de l’exili possibles, amb vista a acostar posicions. No hi faltà una entrevista amb Serra i Moret, que qualificà “d’una cordialitat i un desig de convivència que, després del que havia passat, no m’esperava”. Serra i Moret en tragué una opinió ben diferent: “No cal que us conti el monòleg que portava estudiat: excuses, explicacions, encens, afalacs, demanda d’ajut [...]”. De fet, Serra i Moret conclou que, si mai tingués poder, demanaria al Parlament que se li obrís procés i se’l condemnés per traïdor i lladre. El cert és que Tarradellas, durant tot l’exili, no va tornar a convocar mai més ni el Parlament ni el Govern. I la representació de les institucions del país va passar només per la seva figura.

En segon pla
Així, mentre Tarradellas exercia de president de la Generalitat de Catalunya a l’exili -fins al seu retorn a Catalunya l’octubre del 1977-, Serra i Moret va morir el 29 de juliol del 1963. Actualment, més de quatre dècades després, al web de la Generalitat, en el capítol de dedicat a l’exili, no se’l menciona, tot i que el seu retrat figura, des del 1979, a la galeria de presidents del Parlament de Catalunya.

Subscriu-t'hi

sapiens 197 agost

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

sapiens 197 agost

Els Cardona: els senyors de la sal

La història d'una família clau per entendre la Catalunya medieval

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto