Tot i que llombard, l’essència de la vida de Caravaggio és Roma. Hi arriba la tardor de 1592, després d’un passat turbulent a Milà. Alguna cosa terrible hi succeeix. Afecta de ple Caravaggio, un cavaller i una prostituta. Hi ha un mort. El pintor no en parla mai més i el fet es perd en una nebulosa, però trenca lligams amb tot, família inclosa, i marxa. Té 21 anys i encara no ha pintat un quadre sencer.

Els inicis a Roma
A la ciutat on arriba hi ha més de dos mil artistes que esperen fer fortuna. La majoria viuen entre la piazza del Popolo i la piazza Spagna, en companyia de prostitutes, jugadors, fatxendes i mercenaris. I en aquest entorn de carrers estrets i costeruts, de zones plenes de penombra que baixen fins a la populosa piazza Navona i el camp de Fiori, s’instal·la Caravaggio disposat a ser algú, decidit a tastar les novetats i enfrontar els perills. Intenta fer una vida nova, però el caràcter arrogantment sincer i la novetat de les seves propostes no l’acompanyen. Canvia sovint de residència i dura poc com a aprenent d’artistes que menysprea. En començar el 1595, malviu i intenta vendre quadres a través de tractants de pintura perquè no disposa d’encàrrecs ni de protectors. I en aquest moment extrem, la sort pica a la seva porta i mostra la facilitat que té l’artista de passar de l’infern al cel i de la llum a les tenebres.

Sota la protecció del cardenal Francesco Maria Del Monte
De cop i volta, li apareix un influent protector, el cardenal Francesco Maria Del Monte, que, captivat per la capacitat que mostra per suggerir emocions humanes, a la tardor el convida a viure al seu palau. Del Monte és un home molt ben relacionat. Li obre les portes de Roma i l’introdueix en els cercles més exquisits dels col·leccionistes d’art, tot esperant el moment de facilitar-li un gran encàrrec religiós que el consagri. El desitjat moment arriba el juliol de 1599, quan pinta dos grans quadres per a la capella Contarini de Sant Lluís dels Francesos.

Però el Caravaggio que viu al palau i pinta per al cardenal continua freqüentant els ambients turbulents. Aquest artista de posat arrogant i caràcter satíric, fornit i barbut, d’ulls penetrants i poblades celles negres, sembla que necessiti viure una doble vida, esprémer al màxim els pols oposats de l’existència. Vesteix robes bones, però sempre gastades, i és poc curós amb el seu aspecte. Sovint la vestimenta és negra, com negra és la nit. 

Per més que comenci a tenir èxit, Caravaggio no deixa de fer el trinxeraire. Surt dels cercles de la pobresa gràcies a l’audàcia i a l’aplicació, que el porten a realitzar obres extraordinàries, però després d’una quinzena de dies de treball intens, es transforma i passa setmanes passejant la seva arrogància i la seva espasa pels carrers, de taverna en taverna i de pista de joc en pista de joc, sense altra pretensió coneguda que buscar brega i diversió.

La predilecció per una prostituta li crea un enemic proxeneta
A Roma cal un permís especial per anar armat. Per aquest motiu el detenen el 4 de maig de 1598 i passa la nit a la presó Tor di Nona. És per aquesta mateixa època quan agafa predilecció per una prostituta que pintarà en més d’una ocasió: Fillide Melandroni. És també ara quan comença a forjar-se un enemic que no és altre que el proxeneta de la noia: Ranuccio Tomassoni. Res impedeix, però, que Caravaggio eixampli el seu cercle de protectors poderosos. El 1601 l’apadrina el cardenal Girolamo Mattei, i, poc després, entra al cercle del també cardenal Vincenzo Giustiniani, la família del qual esdevé una de les principals col·leccionistes del seu art.

La vida romana de Caravaggio és una vida de competència i enfrontament amb altres artistes. Les seves pintures sorprenen i agraden en la mateixa mesura que ell és menyspreat i odiat. Entre els seus principals enemics hi ha el pintor Giovanni Baglione, que l’acaba denunciant per agressions. De fet, entre els cercles artístics de Roma, el llombard no deixa mai de ser tingut per un intrús inoportú. És el cercle de Baglione qui s’encarrega de difondre la suposada homosexualitat de Caravaggio. La sensualitat de les figures masculines dels seus quadres avala la idea. Caravaggio és home d’excessos que tant busca la companyia de meuques com d’amants masculins. La majoria de les seves baralles, i sovintegen, tenen un rerefons sempre vinculat al sexe, fins al punt que no deixa de ser possible que també ell administri algunes prostitutes, a part de gaudir-ne i pintar-les.

Massa sovint va a parar a la presó i passa pels tribunals, ja sigui per agredir un jove estudiant enamorat d’una de les seves models, o per atacar la casa d’una dona i la seva filla, o per colpejar un mosso de taverna, apedregar un policia, difamar, atacar per l’esquena un notari o no pagar el lloguer de la modesta casa on viu des que va deixar el palau dels Mattei. 

Quadres retornats
Caravaggio comença a tenir problemes. La vida de fatxenda s’interposa en la professió. Rep diners per encàrrecs que no acaba de realitzar, incompleix els terminis de lliurament i pateix la humiliació de veure com li retornen alguns quadres, sempre pel seu caràcter transgressor d’acostar les escenes a l’actualitat i donar protagonisme als marginats. És el que li passa l’abril de 1606. Per mediació del cardenal Borghese, rep un encàrrec del Vaticà. És el súmmum: pintar per a la basílica de Sant Pere. Però la Mare de Déu dels Palafreners, considerada indecorosa, només penja quatre dies de les parets de l’església papal. Curiosament, acabarà a la col·lecció Borghese.

Des de la seva arribada a Roma, el pintor sempre s’ha sortit a baix preu de les nits turbulentes de ganivetades, insults i ferides. Sempre la intercessió d’un poderós protector l’ha tret de la presó. Però el diumenge 28 de maig de 1606, davant del palau Firenze, l’afront a la justícia és massa gros. Els duels estan prohibits a Roma i en un duel Caravaggio mata el seu enemic acèrrim, Ranuccio Tomassoni. 

Sota la protecció de la marquesa de Caravaggio
No queda més remei que fugir. Ferit, marxa precipitadament i es refugia en terres dominades per la família Colonna. La marquesa de Caravaggio, Constanza Colonna, el coneix des del dia del seu naixement i el protegeix. Ara és un exiliat condemnat per la justícia a la pena capital: qualsevol que el trobi en territori papal pot occir-lo. Passat l’estiu de 1606, arriba a Nàpols. La ciutat es troba sota domini espanyol i pot viure al palau Colonna.

Els contactes i el prestigi fan que rebi encàrrecs importants, però Caravaggio no se sent segur ni tranquil. Per mediació dels Colonna, al final del juny de 1607, aconsegueix arribar a Malta, l’illa senyorejada pels cavallers de l’antic orde dels hospitalers. El seu objectiu és clar: ingressar a l’orde per alliberar-se de la justícia papal i ser cavaller. Però entrar-hi no és fàcil. S’ho guanya pintant. De fet, el seu quadre més gran, La decapitació de Sant Joan, és el preu que paga per ser admès a l’exclusiu exèrcit dels cavallers de la Creu Blanca, el 18 de juliol de 1608.

La nova condició li dura poc. El 18 d’agost es veu embolicat en una baralla amb un noble de la més alta jerarquia, fra Giovanni Rodomonte Roero, comte Della Vezza. En poc temps, Caravaggio passa de cavaller celebrat a membre corrupte i podrit de l’orde de Malta. El 28 d’agost l’empresonen al castell Sant’Angelo de La Valleta, capital maltesa. El pintor aconsegueix fugir-ne i marxar de l’illa, de nou com un proscrit. L’afront és insultant i l’1 de desembre el condemnen pels desordres violents i l’expulsen. 

Fugitiu per segona vegada, Caravaggio només té l’esperança d’aconseguir el perdó papal. Refugiat a la ciutat siciliana de Siracusa, malgrat rebre encàrrecs locals, el seu estat és de constant neguit. Dorm vestit i armat. Té por. Sap que el persegueixen. Al desembre es trasllada a Messina i l’estiu de 1609 s’estableix a Palerm. A tot arreu li fan encàrrecs, però es troba pres del neguit de fugir, de tal manera que comença l’octubre a Nàpols.

La cara destrossada
El passat, però, passa factura. Caravaggio no pot evitar deixar-se veure altre cop per tuguris de mala fama. Una nit de la primeria de la tardor de 1609, sortint d’un bordell famós –l’Osteria del Cerriglio– és atacat per quatre homes. El carrer, estret i fosc, rere la napolitana església de Santa Maria la Nova, facilita la feina dels sicaris, que, amb fúria, li destrossen la cara. De nou, l’espès vel del silenci amaga l’agressió que només pot tenir un tèrbol origen: la venjança del comte Della Vezza per l’enfrontament ofensiu de La Valetta.

Aquesta vegada, Caravaggio en surt mal parat. Per Roma arriben a córrer rumors que és mort. Mai no es recuperarà de les ferides. Però la seva obstinació no el fa desistir. Mitjançant el cardenal Ferdinando Gonzaga –la família del qual posseeix obra seva– sap que el perdó és imminent. La llarga mà de Scipione Borghese es fa notar i el purpurat li ha posat un preu: que, en tornar a Roma, el pintor li regali tots els quadres no venuts que tingui en el seu poder. Però Caravaggio no hi arriba mai. Amb les seves pertinences, s’embarca a Nàpols al principi del juliol de 1610. No es troba en condicions de viatjar, però no pot esperar més. Prop de Roma, a la petita fortalesa de Polo, el pintor baixa a port. Hi ha problemes. No en sabem la naturalesa, però abans que desembarquin el seu equipatge, el detenen i passa una nit a la presó. 

En surt pagant una fiança i, desesperat, corre per recuperar quadres i pertinences. Sap que la destinació final de la faluca en què viatjava és Porto Ercole. Hi arriba ràpid però exhaust. No pot més. Els nervis, les seqüeles de les ferides, el cansament, li pesen i l’abaten. No aguanta més i la vida se li escapa amb el tremendisme extrem que ha imprès a la seva pintura. 

Cobrint deutes després de morir
Però ni mort deixa de crear conflicte. El cardenal Borghese vol cobrar les gestions fetes, malgrat que Caravaggio hagi tingut el mal gust de morir abans de fruir del perdó papal. Alof de Wignacourt vol rescabalar-se de la mala passada que amb el seu comportament violent li ha fet el pintor que ell va convertir en cavaller. Al final, parcialment, només parcialment, guanya el cardenal, que s’emporta un quadre de Sant Joan, ja que els altres dos desapareixen per sempre més. És un final caravaggià: llums i ombres, una victòria que deixa mala boca. El Sant Joan de la col·lecció Borghese és una de les escasses 60 obres que han quedat de Michelangelo Merisi da Caravaggio, l’artista que revoluciona la pintura en només 15 anys, el mateix temps que triga a complicar-se fatalment la vida.