Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Montblanc 1414: les Corts de la discòrdia
Sis errors que Ferran I va cometre amb els catalans
Incapaç d'entendre que el model polític de la Corona d'Aragó era diametralment oposat al de Castella, Ferran d'Antequera va presidir unes Corts a Montblanc que són un bon exemple de com actes que imaginem suposadament solemnes de la vida política medieval sovint es transformaven en tot un guirigall d'opinions i interessos contraposats.
La cosa començava malament, molt malament. Quan el refectori del convent de Sant Francesc de Montblanc va obrir les portes als membres de les Corts per a la sessió d'obertura, es respirava un aire enrarit. Aquell vespre, el rei es movia amb un aplom nou i una impaciència evident. Els representants dels braços, en canvi, no podien —ni volien— dissimular el malestar d'una convocatòria tan plena d'irregularitats. Tal com havien anat les coses, no era estrany que de 195 convocats, només n'hi hagués 37. Però alguns d'ells venien decidits a cantar les quaranta a aquell rei que els havia marejat tant els últims mesos i ara es presentava tan tibat. Li hauria de quedar ben clar que amb els catalans no s'hi jugava.
Les normes eren clares: les Corts s'havien de convocar des de Catalunya. Però aquelles, Ferran d'Antequera les havia anunciat des de Saragossa. Els tres estaments o braços que en formaven part —el militar, l'eclesiàstic i l'anomenat reial (que aplegava les ciutats)— van rebre una notificació que els deia que les sessions començarien el 20 de març del 1414, a Tortosa.
No hi havia temps per perdre: els participants es van mobilitzar i es van posar en marxa de seguida: arribar a les Terres de l'Ebre a peu des de Vic, Perpinyà o Camprodon no era pas una cosa ràpida. D'equipatge, no en necessitaven gaire: poc més que algun vestit de recanvi que els permetés anar a les reunions sense la pols, la suor i el fang que acumularia el que duien per fer camí. Però havien d'afanyar-se a preparar les propostes de greuges i demandes que volien presentar al rei, i també s'havien d'acomiadar de la família i delegar la feina que calgués: ningú no sabia si serien fora dos mesos, tres, o potser mig any sencer.
Però quan van arribar a Tortosa van saber que les Corts s'ajornaven. Una setmana rere l'altra, van anar rebent noves prorrogacions, fins que van decidir tornar a casa, tips de perdre temps i diners: ja els avisarien quan el rei s'aclarís... Per això no és estrany que, sis mesos més tard, avisats amb molt poca antelació i en una altra ciutat, no fossin gaires els participants. Si és cert que les Corts eren el reflex més fidel de les relacions entre la Corona i el país, quedava ben demostrat que no passaven pel millor moment.
Les del 1414 van ser les segones Corts de Ferran d'Antequera després del compromís de Casp. L'any anterior ja s'havia reunit amb els braços a Barcelona: necessitava l'aprovació i els diners de Catalunya, i conscients d'això, els diputats el van collar tant com van poder. Va haver d'acceptar el sistema pactista català que tant costava d'empassar a un home educat a la cort castellana, més autoritària. Però el d'Antequera era un polític intel·ligent i expert, i per això va fer importants concessions (com donar suport als nobles en el conflicte remença, publicar en català els textos legislatius o aprovar més atribucions polítiques per a la Generalitat), i els catalans el van confirmar al tron. Encara més: quan el pretendent al tron derrotat, Jaume d'Urgell, es va revoltar contra Ferran, els diputats, temorosos d'una nova guerra, van fer pinya amb el rei.
La tardor del 1414, però, els ànims eren molt diferents. Ferran se sentia molt més fort que l'any anterior: amb el comte d'Urgell vençut i empresonat, la Corona semblava definitivament segura al seu cap. Després de l'estira-i- arronsa que havia viscut a Barcelona, aquesta vegada volia anar per feina, aconseguir el donatiu que desitjava i tornar-se'n ben aviat cap a Castella. El rei donava per descomptat que, reconeixent l'autoritat que s'havia guanyat, aquest cop li estalviarien els discursos sobre dret català i es comprometrien a pagar-li el que necessitava sense posar-hi pegues. Per a ell era un tràmit molest però necessari.
Però per als catalans i aragonesos, les Corts no eren un tràmit. Es creu que el jurament que els aragonesos feien al rei començava dient: "Nos, que valemos tanto como Vos, y juntos más que Vos...". És a dir, que el rei era menys que el rei amb les Corts, ja que només junts podien legislar. Una mostra ben simbòlica d'aquesta realitat és que el protocol manava que els nous reis juressin les constitucions abans que les Corts els juressin fidelitat a ells. És a dir, que el poble servia el rei per decisió sobirana. Aquesta manera de funcionar era radicalment contrària a la castellana, però els diputats estaven convençuts que ja ho havien fet entendre a Ferran, i que, per tant, seria dòcil en les seves demandes. Totes dues parts, doncs, s'equivocaven.
Montblanc era una vila perfecta per celebrar-hi Corts, i per això els reis la van escollir quatre vegades al llarg de la història. Estava emmurallada i complia els requisits: formava part del Principat, era una ciutat reial i tenia més de dos-cents focs (cases). I per a Ferran tenia un al·licient afegit: tot i estar ben comunicada, no era gaire a prop de Barcelona, i ell esperava que això —juntament amb els embolics de la convocatòria— dissuadís alguna gent d'assistir-hi. Estava convençut que si s'hi presentaven pocs diputats faria més via. I va tenir raó només a mitges: les Corts van durar menys del que era habitual, però el final no va ser pas com ell s'imaginava.
El temps era una arma molt poderosa, en aquestes ocasions. Allargar una discussió podia ser una mesura de pressió perquè l'altra part cedís abans. Cada dia que passava eren despeses per a tots (els nobles i els alts càrrecs eclesiàstics se les pagaven ells; els síndics de les ciutats i els canonges, les seves organitzacions). I sovint també significava passar incomoditats, perquè moltes de les ciutats (tret de les grans, com Barcelona, Lleida o Perpinyà) no estaven preparades per allotjar i alimentar tanta gent. Així, el 18 de setembre, a Sant Francesc de Montblanc hi havia una quarantena de persones amb expectatives molt diferents, i plenes de recels i desconfiances. Acompanyant-los a tots, un estol de notaris, escrivans, advocats... i a més, el seguici del rei.
L'obertura de les Corts va començar, com era tradició, amb la proposició reial: el discurs en què el rei feia un repàs de la situació i demanava diners per sufragar els seus projectes. El 1413 havia fet un parlament més aviat sec, potser per les seves dificultats per parlar català, una llengua que no dominava, tot i ser nebot de Martí l'Humà. Però aquest segon cop va utilitzar un to triomfalista per recordar l'aclaparadora victòria sobre el comte d'Urgell, i va agrair el suport majoritari dels catalans. També va comunicar la seva decisió d'anar-se'n a Castella a exercir la regència —que compartia amb la cunyada Caterina de Lancaster— tan aviat com es clausuressin les Corts. En lloc seu, hi deixaria com a lloctinent de Catalunya el seu fill de divuit anys, el futur Alfons el Magnànim. I sense entretenir-se amb floritures de cap mena, va passar al plat fort: demanar 82.000 florins per sufragar la guerra amb Sardenya, i també per recuperar les despeses que li havia costat aconseguir la Corona catalanoaragonesa.
L'abat de Poblet va ser l'encarregat de donar-li la resposta protocol·lària de rigor, sense concretar si donaria satisfacció a les aspiracions del rei: això dependria de la seva resposta a les queixes i peticions dels braços. I després es va passar a constituir l'assemblea: van designar els habilitadors (que comprovaven que tots els participants tinguessin dret a fer-ho), els promovedors (els delegats de cada grup), els notaris... I fet això, ja estava tot a punt per començar les discussions.
Tot i ser el màxim òrgan de govern del país, la majoria de les sessions de les Corts no eren sempre els actes solemnes i elegants que ens han transmès algunes pintures antigues. Més aviat semblaven un formiguer, amb gent que discutia en grups petits i grossos sense gaire cerimònia. Ni tan sols hi assistia el rei, que després de la inauguració deixava que els seus homes de confiança el representessin mentre ell feia alguna altra activitat, com ara sortir a caçar.
El sistema de presa de decisions estava perfectament estructurat i era lògic, però no precisament ràpid. En primer lloc, els membres dels estaments es reunien entre ells per decidir les propostes que volien presentar. Quan s'havien posat d'acord —cosa no gens fàcil, perquè els grups eren molt heterogenis i representaven interessos diferents—, el promovedor (delegat) d'un braç traslladava les propostes als promovedors dels altres. Aquests ho sotmetien a discussió al seu grup i hi feien esmenes si calia. Quan finalment s'aconseguia aprovar un text, començava la negociació amb el representant del rei. Si ell hi afegia o hi treia alguna cosa, el procés d'aprovació tornava a començar.
Si la qüestió era molt important, era habitual que alguns dels assistents no tinguessin autoritat per prendre una decisió —aquest era el cas habitual dels síndics i dels canonges. Llavors, no hi havia més remei que enviar un correu a les ciutats d'origen i esperar la resposta per veure quina postura havien de defensar. Això, és clar, endarreria uns quants dies les decisions i ajuda a explicar per què les Corts eren tan llargues.
I a banda d'això hi havia tota mena d'accions poc transparents: els que feien passadissos per pactar les coses abans de les reunions; els que defensaven interessos personals i subornaven algú... A les Corts es repartien molts favors més o menys encoberts. Només estava exclosa la via violenta. Quan es convocaven Corts es proclamava una pau i treva especial per assegurar-se que ningú no passés comptes amb un altre assistent amb qui tenia algun conflicte. Aquesta mesura durava fins a 15 dies després de la clausura perquè tothom tingués temps d'arribar a casa sense ensurts durant el camí.
Normalment, les tensions, a les Corts, sorgien amb la discussió d'alguna proposta de llei o per la petició del rei, però a Montblanc tot va començar quan Ferran va frenar l'admissió de nous membres a les reunions. Era habitual que al llarg de les sessions s'hi anessin afegint participants, i era decisió dels braços decidir si els admetien o no. La intromissió del rei en aquest assumpte va indignar els braços. Això va servir d'excusa per retreure-li el retard en la convocatòria. La primera batalla ja estava servida. La tensió creixia sense que Ferran cedís i els braços van fer servir una eina de pressió pròpia de les Corts: el dissentiment. Això era el dret de vet, que paralitzava la presa de decisions —de nou, l'eina del temps—. Cada dia, a l'inici de la sessió, els braços deien "dissentim!", i ja podien plegar veles fins l'endemà. I així fins que, deu dies després, el rei va baixar del burro i va acceptar que la convocatòria no s'havia fet del tot correctament.
Amb tot, allò no va eliminar les suspicàcies. I Ferran va continuar dificultant l'acceptació de nouvinguts, i els braços —ja no venia d'aquí— van tornar a aturar-ho tot. I si s'enganxaven en temes tan poc rellevants, és fàcil deduir que quan va arribar l'hora de presentar el memorial de peticions i greuges, el rei encara estaria menys disposat a acceptar-los. N'hi havia 47, i les més importants eren la petició de reforma de la justícia per augmentar les garanties i assegurar que el seguici del príncep Alfons i els alts càrrecs que designés al Principat serien catalans, i no pas castellans, com eren alguns en aquell moment.
No se sap ben bé què va passar aquells dies a Montblanc, però va acabar com el rosari de l'aurora. El rei, fins i tot, va arribar a insultar els catalans. El cronista Tomic va escriure que havia dit "les quals paraules no vull açí recitar". El conseller en cap de Barcelona, Ramon Desplà, li va plantar cara i li va venir a dir que no se sentís tan segur, que l'autoritat se l'havia de guanyar.
Davant aquella amenaça, Ferran va dissoldre les Corts immediatament: preferia anar-se'n amb les mans buides abans que continuar perdent temps batallant amb aquella colla de desagraïts, segons ell. El trencament entre els catalans i el primer rei de la casa dels Trastàmara ja no es va cosir mai més. Dos anys més tard, de camí a Castella, va patir uns violents còlics nefrítics quan passava per Igualada, on va morir.
El recinte emmurallat de Montblanc és un dels monuments que competeixen a la segona temporada de Batalla monumental, el concurs de TV3 que escollirà el nou monument favorit dels catalans. Competeix amb la muralla de Cervera en el segon capítol del programa, que s'emet dijous 20 de gener a les 22.45 h. El guanyador el decidirà l'audiència, que podrà votar a les xarxes socials del programa: Facebook, Twitter i Instagram. Els cinc monuments finalistes passaran a la gran final, que es disputarà en un programa especial en directe. Podeu veure la resta de concursants en aquest mapa interactiu.
Comentaris