La Nova Planta va ser un experiment que es va anar perfeccionant a mesura que es va anar imposant als diversos territoris. De decrets no n’hi va haver només un: per ser curosos caldria parlar de Noves Plantes, així, en plural. I és que a mesura que anaven caient a mans borbòniques tots i cadascun dels estats catalanoaragonesos, s’hi va aplicar un decret concret. Els primers van entrar en vigor a València i Aragó, i més tard, a Catalunya i Mallorca, i en tots els casos la 'legalitat castellana' va anar imposant-se i adaptant-se d'una manera o d'una altra a la preexistent en funció del nombre de filipistes i austriacistes de cada regne i de les conjuntures històriques. Tot plegat no vol significar, és clar, que les noves lleis implantades fossin menys terribles per al país del que s’ha afirmat: les Noves Plantes potser no van ser una 'tabula rasa' a tot arreu, però van implicar la supressió de totes les institucions pròpies de govern, des de la Generalitat fins a l’ajuntament (o consell) més petit de tots sense menystenir la desaparició de la llengua, les universitats i, especialment, un nou impost directe.

L'origen
La Nova Planta estava en sintonia amb el tractat d’Utrecht, signat el 1710. Durant les negociacions, i per tal de quedar bé amb la reina Anna d’Anglaterra, els delegats de Felip V van accedir a concedir als habitants de Catalunya tots els privilegis que posseïen els de Castella. Una manera diplomàtica de dir que quedaven suprimides les lleis pròpies del país. El tractat estava en sintonia amb el que s’havia decretat el 29 de juny del 1707 tant a Aragó com a València després de la desfeta d’Almansa: “[...] es mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla”.

Una de les mesures incloses als decrets va ser l'aplicació d'un nou impost, que, en el cas català, no era realment nou, sinó la perllongació del 'donatiu' que les Corts havien aprovat de forma extraordinària en temps de guerra. En canvi, en el cas valencià i aragonès, que no havien celebrat Corts i per tant no havien aprovat cap contribució extraordinària durant la guerra, aquest impost directe sí que va ser nou i es va afegir als impostos indirectes que ja es pagaven.

Molts noms per a un mateix impost
Només a Catalunya es va anomenar 'cadastre'. A València se’n va dir l’'equivalent'; a Mallorca, 'talla general', i a Aragó, 'contribución única'. Probablement, aquesta darrera denominació és la que millor defineix el nou programa fiscal borbònic, que, malgrat la diversitat de noms, funcionava igual als quatre estats de l’antiga Corona amb una diferència: a Aragó i a València es va decidir que tothom pagués exactament el mateix, tant per casa, mentre que a Catalunya i a Mallorca es van seguir uns criteris de proporcionalitat.

Les conseqüències del cadastre
El cadastre va significar que la càrrega fiscal dels catalans es multipliqués per més de vuit, una xifra insostenible que només es podia entendre com un càstig de guerra. Tal va ser la 'catàstrofe' —nom popular, derivat del castellà 'Catastro', que va rebre el nou impost—, que les mateixes autoritats van fer mig pas enrere: el segon any que va cobrar-se, van corregir lleugerament a la baixa la quota a pagar. En qualsevol cas, una minúcia en càlculs percentuals: si el primer any l’augment de la fiscalitat havia multiplicat les imposicions per 8,12, el 1717 “només” va suposar un coeficient multiplicador del 7,84 de la fiscalitat directa dels catalans.

Malauradament, no es disposen de xifres concretes de l’impacte als altres regnes, però tenint en compte que en el seu cas es tractava d’un nou impost, podem concloure que l’impacte devia ser igualment extrem. A aquest mapa interactiu, podeu veure el coeficient multiplicador dels impostos entre 1703 i 1716 a 24 municipis catalans.

On el nou règim borbònic tenia més feina a fer era en l’àmbit de la justícia. La introducció d’un nou sistema i una nova estructura jurídica necessitava precisió i mà esquerra, per no parlar de col·laboracionisme. Com a institució, la Reial Audiència es dividia en dues sales civils i una de criminal, cadascuna amb cinc jutges, al capdavant de la qual hi havia el regent, últim responsable de la justícia: vet aquí els “setze jutges” de l’embarbussament popular. En qualsevol cas, massa càrrecs per ser destinats tots a persones de fora del país, triades entre les més addictes a Felip V, com passava en les dignitats militars, polítiques o eclesiàstiques. 

A més, passava que, amb la derrota austriacista, havien tornat a casa molts juristes exiliats el 1705, amb l’entronització de Carles III. Magistrats que es disposaven a recuperar el càrrec en una institució que, de cop, sense la Generalitat pel mig, passava a tenir molt més poder. I amb l’avantatge afegit de conèixer el país i els seus costums a fons: en essència, filipistes molt útils per aplicar un nou corpus jurídic “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”. És així com els antics botiflers van passar a tenir el control de l’òrgan principal del nou règim, i a poder fer i desfer amb la llei segons el seu criteri, en el qual tot sovint pesava un ressentiment mal dissimulat.

La Nova Planta també va entrar en el camp universitari, si bé no és cert que es clausuressin totes les universitats de la Corona d’Aragó per obrir-ne una de nova, a Cervera. A València, Aragó i Mallorca es van mantenir totes, encara que, és cert, se’n van modificar els plans d’estudi i se’n van depurar els professors. Altre cop, l’excepció és el cas català: al Principat sí que van tancar-se els estudis generals de Barcelona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Girona, Vic i Solsona, que s’havien anat inaugurant entre els segles XIV i XVI, i s’havien convertit, sobretot en el cas de la del Cap i Casal, en focus de resistència contra Felip V, entre el 1701 i el 1705.

L'enfrontament entre dominics i jesuïtes (majoritàriament botiflers)
En el tombant del segle XVIII, la de Barcelona comptava amb uns 1.500 estudiants (la ciutat no arribava als 50.000 habitants), que provenien de tot el Principat. Els conflictes al voltant de la titularitat de les càtedres de filosofia, entre tomistes i suaristes, dominics els uns, jesuïtes els altres, venia de lluny i es va polititzar quan el Consell de Cent va donar suport als primers i la nova monarquia, als segons. Només hi va faltar que els estudiants de la universitat s’enfrontessin a pedrades amb els del Col·legi de Nobles de Cordelles, jesuïtes i majoritàriament botiflers. Als borbònics els va quedar clar que la universitat era un focus subversiu i que, per aconseguir-ne el control ideològic, calia ubicar-la ben lluny dels centres de decisió política. I per això es va escollir Cervera, a la Segarra, al bell mig del camí entre Barcelona i Lleida, una ciutat reial que va argüir haver estat filipista de primera hora —un fet notablement exagerat per hàbils consellers de l’època.

La universitat de Cervera
D’entrada, la decisió presa el mateix setembre del 1714 havia de ser provisional, però de seguida van veure-hi els avantatges i es va convertir en llei tres anys més tard. L’11 de maig del 1717 Felip V va decretar l’erecció d’un imponent edifici, que no va acabar-se fins al 1740, quan la universitat ja s’havia convertit en un focus d’irradiació de pensament jesuític i, és clar, proborbònic. Ara bé, les famílies catalanes que podien procurar estudis als seus fills no es van quedar de braços plegats. Conscients de la ideologia imperant a Cervera i del desprestigi d’alguna de les seves facultats, sobretot la de Medicina, molts estudiaven aquesta carrera de forma privada a Barcelona i anaven a examinar-se a Tolosa de Llenguadoc.

L’Església catalana va ser majoritàriament austriacista durant la guerra de Successió i el nou règim no va trigar a iniciar-hi una cacera de bruixes a partir del 1714. Així, el 8 de juny del 1715, el nou vicari general de Barcelona va publicar un edicte per excomunicar els eclesiàstics que “no querrían por rey a Felipe V”. I per tal de descobrir desafectes, va encomanar als confessors que fessin preguntes als fidels per descobrir antifilipistes. Els capellans que s’hi neguessin podien ser empresonats o enviats a l’exili.

De fet, pocs dies després de conquerir Barcelona, el duc de Verboom ja havia donat ordre a 60 capellans d’abandonar la ciutat en menys de 24 hores, i el país, abans d’una setmana. Hi ha notícia de desenes de religiosos que, el 1715, vivien a Gènova, a Nàpols i a Viena, on demanaven pensió a Carles VI. De la mateixa manera que hi ha documents que proven l’empresonament de frares i canonges, abans de ser enviats a l’exili. Això sí, a partir del 1719, el destí dels desterrats va canviar radicalment: ja no se’ls permetia marxar ni a Itàlia, ni a l’Imperi. El càstig era enviar-los a Castella: fins a 676 eclesiàstics, seculars i regulars, van ser-hi enviats de resultes de la invasió francesa per la guerra de la Quàdruple Aliança.

La militarització de la vida quotidiana, tant pel que fa al nombre d’efectius presents al país com en el pla simbòlic, és un altre aspecte destacable de l’arribada de la nova dinastia. En tot el segle XVIII arreu de Catalunya el nombre de soldats no va baixar mai dels 25.000, que, a més d’ocupar les antigues fortaleses com Montjuïc i les de nova construcció (la Ciutadella, sense anar més lluny), van passar a establir-se en edificis que abans de la guerra tenien funcions civils, com ara les Drassanes o la Universitat. Per no parlar del trasllat de la nova Audiència Reial, amb el capità general al capdavant, al Palau de la Generalitat, una manera ben gràfica de demostrar l’esclafament del règim polític anterior. O de la prohibició de construir cap edifici en tot el pla de Barcelona, una altra manera de tenir ben subjectada la ciutat de muralles endins.