El fet històric
El soldà Mehmet II ordenà, el 29 de maig del 1453, l’assalt final a Constantinoble. Els estats cristians, sumits en les seves pròpies lluites i mancats de lideratge, abandonaren l’emperador bizantí, Constantí XI, a la seva sort. Molt aviat la lluita esdevingué dramàtica i desesperada. Finalment, l’artilleria turca i els repetits assalts acabaren provocant la caiguda de la ciutat. Així s’extingí el darrer vestigi de l’imperi Romà oriental i se certificà la inaturable puixança de l’imperi turc.

La hipòtesi
L’únic senyor del món cristià capaç de liderar una campanya de rescat era Alfons el Magnànim, rei de la corona d’Aragó. En la nostra hipòtesi alliberem el rei Alfons de l’acarnissada guerra que l’enfronta als principats de Milà i Florència. Així, doncs, el Magnànim aconsegueix una pau estable en la península Itàlica, on després de fer entendre als diferents principats que els seus interessos se centren en el comerç marítim i en la Mediterrània oriental, basteix una lliga italiana d’aliança que garanteix la impossibilitat que França intervingui a Itàlia. 

El desenllaç: La derrota turca 
És llavors, un cop garantida l’estabilitat en la península Itàlica, quan Alfons el Magnànim decideix auxiliar Constantinoble. Aprofita la cèntrica posició del Regne de Nàpols i Sicília per tal de combatre la consolidació del poder turc a Europa. En primer lloc ajuda decididament tots els prínceps i senyors balcànics que resisteixen als turcs. En segon lloc, aparella una host i un poderós estol preparats per intervenir a la mar Egea. Quan l’emperador bizantí Constantí XI, a la primeria del 1453, adreça un prec d’auxili desesperat a la cristiandat, Alfons el Magnànim, amb la plena satisfacció del papa Pius II, ofereix enviar un poderós contingent als Dardanels per tal d’auxiliar els bizantins.

Un emocionat Constantí XI ofereix l’illa de Lemnos al rei Alfons, com a regal i base d’operacions militars per als catalans, en el seu trajecte cap a Constantinoble. El gener del 1453 un poderós estol català salpa de Nàpols cap a Constantinoble. L’almirall Bernat de Vilamarí comanda una esquadra de 60 naus de guerra i nombrosos transports. Un miler de ballesters catalans, alliberats de les campanyes italianes, i dos mil soldats d’infanteria napolitana, integren el gruix de l'host d’auxili. El cardenal Isidor, enviat pel papa, i un contingent de dos-cents soldats vaticans, completen l’expedició d’auxili a Bizanci. Després d’una ràpida navegació, i d’un veloç avituallament a Lemnos, l’estol català sorprèn els turcs creuant per sorpresa els Dardanels. La flota turca, desprevinguda davant l’agosarament català, s’aplega precipitadament en el Bòsfor.

L’amirall Vilamarí decideix aprofitar el factor sorpresa i ataca de matinada la flota turca que entra a la mar de Màrmara, sorgint per l’estret del Bòsfor. El caos que es produeix entre els turcs és majúscul, la decisió i capacitat de maniobra dels vaixells catalans derrota els turcs que s’entorpeixen entre ells, uns intentant sortir del Bòsfor i retirant- s’hi els altres. La victòria catalana és absoluta i la flota turca queda destruïda. Sense més demora, l’almirall Vilamarí condueix l’estol a la rada de la Banya d’Or, tot superant el cadenat que protegeix el port de Constantinoble.

L'alegria dels bizantins
El contingent català és rebut enmig de la més gran de les eufòries per part de la població de Constantinoble, que ha assistit estorada a la gran batalla naval davant dels murs de la ciutat. La presència de la poderosa host, el domini naval exercit pels catalans que garanteix l’avituallament continuat de la ciutat assetjada i l’arribada fluïda de reforços des d’Itàlia, ensorra el setge de Mehmet II, el qual cau ferit en una de les darreres batalles i mor al cap de pocs dies. La desaparició del cabdill i el fracàs de l’assalt provoca una guerra civil a la banda turca que desbarata els seus plans expansionistes durant un segle, temps durant el qual Constantinoble va continuar sent el bastió de l’imperi Romà d’Orient.