El 13 d’agost del 1961 es va alçar el mur de Berlín amb la voluntat d’evitar que els habitants de l’Alemanya comunista poguessin accedir a la zona occidental. Sergio Campos, bibliotecari i resident al país germànic des de fa vint anys, analitza els anys en què “la ciutat va ser segrestada” (1961- 1989), però sobretot rememora els 140 habitants que van perdre la vida intentant creuar aquesta construcció símbol de la repressió comunista.
Isabel Godin, Hester Stanhope, Maria Graham… fins a disset biografies de dones viatgeres, valentes i avançades al seu temps ressenya Elisenda Albertí en aquest llibre. Algunes són ben famoses, com l’escriptora Mary Shelley, l’autora de Frankenstein; però d’altres són força menys conegudes, com la infermera negra Mary Seacole, la naturalista Marianne North o la catalana Teresa Amatller, filla de l’empresari xocolater.
Quan va esclatar la Guerra Civil i per evitar que es destruïssin, el president de la República, Juan Negrín, va enviar a la mina Canta (la Vajol) diverses obres d’art. Per part del govern català, també es van fer servir com a dipòsits d’art el mas Perxés (Agullana) i el mas Descals (Darnius). El gener del 1939, quan aquest patrimoni va tornar a estar greument amenaçat, es va decidir traslladar-lo a França.
El tinent Alexandre Blasi va ser un testimoni excepcional de l’operació d’evacuació. Ell va comandar el moviment de camions, però, a més, va deixar escrit tot l’operatiu als seus diaris. Uns documents d’un valor històric incalculable que ara publica per primera vegada el Memorial Democràtic sota l’edició crítica de Gemma Domènech, Joaquim Nadal i Miquel Serrano. A més, Blasi va continuar escrivint les seves memòries durant els més de tres anys que va passar a França.
Andorra, 1943. El país, ubicat entre una Espanya franquista i una França ocupada pels nazis, viu un moment complicat. L’escriptor Iñaki Rubio relata la història de Pere Areny, l’últim condemnat a mort d’Andorra. Pere va ser acusat de matar d’un tret el seu germà Antoni, hereu de la família. La lectura de la sentència va ser pública i el condemnat va ser afusellat davant les mirades de molts ciutadans.
El règim polític atenenc, sovint idealitzat, va haver d’evolucionar dos segles perquè avui se’l consideri la primera democràcia de la història. Laura Sancho Rocher, catedràtica d’Història Antiga de la Universitat de Saragossa, explica amb detall com funcionava el sistema, encara molt lluny de les primeres democràcies occidentals.