El camp dels catalans, la primera ginecòloga, Caracremada, els assassins de Juli Cèsar i la lluita feminista

El camp dels catalans
Laia Arañó Vega
Editorial Afers
'El camp dels catalans'

El febrer del 1939, es van crear a la localitat occitana d’Agde tres camps de concentració amb l’objectiu de traslladar-hi 25.000 refugiats republicans. Un va ser conegut com el camp dels catalans. En aquest cas, el col·lectiu de pertinença a una terra, i la intensa activitat cultural, esportiva i social, el van fer completament singular, fins al punt de convertir-lo en una petita Catalunya, fora de Catalunya.

La metgessa
Elisenda Durban Roca
Pagès Editors
'La metgessa'

Per mitjà de les paraules que ella mateixa escriu als seus diaris personals, aquesta novel·la històrica d’Elisenda Durban, llicenciada en Història Antiga, ens convida a conèixer l’Agnòdike, una jove grega que, al segle III aC, va desafiar les rígides lleis d’Atenes per convertir-se en la primera ginecòloga de la història. 

Li deien Caracremada
Llorenç Capdevila
Empúries
Li deien Caracremada

Aquesta novel·la gira al voltant de l’últim maqui català, Ramon Vila, conegut també amb el sobrenom de Caracremada. Un lluitador antifranquista que va morir assassinat per un grup de guàrdies civils, l’estiu del 1963, prop de Castellnou de Bages. L’altre protagonista és un guàrdia civil obsessionat amb els maquis i, concretament, amb aquesta figura mítica. 

El último asesino
Peter Stothard
Ático de Libros
'El último asesino'

Després de l’assassinat de Juli Cèsar, l’any 44 aC, Octavià va perseguir els seus autors durant catorze anys. Un a un, van ser capturats fins que només va quedar lliure Cassi Permensis, el darrer assassí de l’emperador. Al llibre, subtitulat La caza de los hombres que mataron a Julio César, el periodista anglès Peter Stothard analitza aquests anys turbulents de la història de Roma.

Pa i roses
Montserrat Duch Plana
Editorial Base
Pa i roses

L’any 1910, la sufragista i activista pels drets dels treballadors Helen M. Todd va pronunciar la frase “volem pa i també roses”. Un eslògan polític que tenia origen en un poema titulat Bread and Roses (1911), de James Oppenheim, i que ràpidament va fer fortuna com a apel·lació a salaris justos i condicions de vida i feina dignes. 

Més de cent anys després, la historiadora i experta en estudis de gènere i feminisme Montserrat Duch recupera aquesta idea per titular una obra en la qual presenta un conjunt d’articles sobre diferents temes vinculats amb el món de la dona i la seva lluita. Articles que van des dels obstacles sexistes que ha tingut la dona a la universitat espanyola fins a la història dels drets de ciutadania de les dones en el catalanisme polític, les dones en la Guerra Civil i la repressió de gènere durant el franquisme.