Si per alguna cosa és recordat l’arquitecte José Luis de Arrese (Bilbao, 1905 - Corella, 1986) és per la frase que, com a ministre d’Habitatge de Franco, va pronunciar l’1 de maig del 1959 davant dels agents de la propietat immobiliària: “No queremos una España de proletarios, sino de propietarios”. Els ecos d’aquella proclama ressonen encara en un país que, mig segle després de la fi de la dictadura, té l’accés a l’habitatge com a problema principal i la seva consciència de classe en nivells molt baixos. Per això és interessant que un historiador especialista en el falangisme com Joan Maria Thomàs (Palma de Mallorca, 1953) analitzi el paper que va tenir Arrese en els orígens del franquisme com a dirigent del partit únic feixista en plena Segona Guerra Mundial.
Basat en documentació inèdita de l’arxiu familiar del protagonista, Postguerra y Falange. Arrese, ministro secretario general de FET y de las JONS (1941-1945) és un llibre rigorós (inclou 150 pàgines d’apèndix, notes i índex onomàstic) que entra a fons en les entranyes del franquisme. Thomàs confirma l’habilitat del dictador a l’hora d’utilitzar el totalitarisme falangista i les seves diferents famílies i pugnes internes, sempre al servei de la consolidació del seu lideratge únic, del nacionalcatolicisme i dels interessos d’un capital anticomunista.
La mà dreta de Franco
Ultracatòlic que es va fer falangista el febrer del 1936, emparentat per via matrimonial amb Primo de Rivera. Va ser qui, el 1941, va escollir Franco per enfrontar-se amb el poder del seu cunyat Ramón Serrano Súñer i per iniciar una parcial desfeixisització de la Falange, convertida el 1943 en Movimiento. Arrese –tan proper a Franco com abans Serrano Súñer i després Carrero Blanco– va ser clau, com a ministre secretari general del partit únic en dos períodes (1941-1945 i 1956-1957), a l’hora d’assegurar un llarg suport social al dictador.
Encara s’ha de veure fins quan perviu la mentalitat de propietaris que va imposar en un país de proletaris i camperols on la classe treballadora, encara que no s’hi reconegui, segueix sent majoria.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions