El primer estudi general –que és com en un inici es coneixen les universitats– neix a la ciutat de Bolonya, l’any 1088. Si ens fixem en casa nostra, hem de dir que la degana és la Universitat de Lleida (1300), a la qual en poc temps seguirà la de Perpinyà (1349). I Barcelona... Barcelona es resisteix. Durant molt de temps, el Consell de Cent no acaba de veure clar això de tenir tants joves estudiants sota un mateix sostre. Por a la revolta, potser? Ves a saber.
Res és per a sempre i, després d’una crisi institucional i econòmica, el govern municipal canvia d’opinió. Potser atreure estudiants a la ciutat ajudarà a animar una mica el paisatge? Així, el 1450, se sol·licita a Alfons el Magnànim la creació d’un estudi general. Al monarca li agrada la idea i, ràpid, atorga el privilegi reial de creació de la Universitat de l’Estudi General de Barcelona. Ara bé, al document que signa deixa ben clar que és la ciutat qui ha de finançar “tot el que calgui per fundar-la”. “Que facin, però que no demanin”, deu pensar.
L’edifici universitari s’erigeix a la part alta de la Rambla, en un perímetre que n’ocupa tota la part central i ara trepitjaria part de la plaça de Catalunya i dels carrers de Pelai i dels Tallers. Per això, avui en dia encara anomenem aquesta zona la Rambla dels Estudis. Ja tenim ubicació, però ara cal patró. I s’escull sant Lluc, que guia el camí d’artistes i metges. Com que la seva festivitat és el 18 d’octubre, la primera pedra de l’edifici es col·loca tal dia com aquell del 1536, vuitanta-sis anys després de l’inici de la paperassa. Ja ho diuen: amb les coses de palau, val més asseure’s.
Tres anys després, l’edifici s’inaugura –com no podia ser d’una altra manera– el 18 d’octubre, amb quatre facultats: Arts i Filosofia, Medicina, Dret i Teologia, tot i que la facultat de Medicina es vincula a l’Hospital de la Santa Creu. La porta principal s’imposa coronada amb un gran escut de l’emperador Carles V i, és clar, una imatge de sant Lluc. Cada any, el curs lectiu arrenca –ho endevineu?– el 18 d’octubre i s’allarga fins a Sant Joan. Això sí, entre Nadal i Quaresma, no hi ha classe. I per què aquesta aturada llarguíssima? Doncs pel fred insuportable que fa a les aules! Quan sí que hi ha classes, n’hi ha... i moltes, perquè l’horari és de set a onze del matí i de dues a sis de la tarda. Ah, i a la universitat s’hi ha d’anar amb uniforme!
La universitat de la classe dirigent
Cal apuntar que la UB és la primera universitat municipal, que no reial. Això vol dir que és el Consell de Cent qui hi té sobirania en àmbits com la definició dels currículums, els mecanismes d’admissió i de promoció del professorat i els pressupostos de tot plegat. La ciutat mana, a la universitat.
El 1600, el centre ja té mil alumnes matriculats i es converteix en la primera universitat de Catalunya. Agafa tanta presència i distinció, que es converteix en el centre de formació de la classe dirigent moderna. Només cal dir que per les seves aules passaran la majoria de futurs consellers. Consellers, val a dir, que lideraran ruptures com les del 1640 i el 1705/1713. En aquest darrer període, més del 60% dels consellers són graduats per la Universitat de Barcelona, advocats o metges.
Aquest article es va publicar en el número 286 del Sàpiens (febrer 2026)
