Les companyies d'estudiants, decisives el 1714

Barcelona, estiu del 1714. Ningú no ho sap del cert, però la duresa del moment fa que s’intueixi la fi. La guerra de Successió està a punt de quedar sentenciada. Imagina’t, fa un any que la gent de la ciutat resisteix heroicament davant del setge implacable de les nombrosíssimes tropes de Felip V. La clau de l’èxit ha estat la Coronela, una milícia urbana que només s’activa en moments excepcionals. Davant d’aquest atac brutal, la societat civil s’ha mobilitzat sense pensar-s’ho dues vegades i ha pres les armes que té a l’abast. No són gent especialitzada en combats; treballen als gremis d’oficis o als col·legis professionals, són camperols o tan sols joves que van a la universitat. 

Els universitaris s’organitzen en dues companyies: la dels estudiants de Lleis i la dels estudiants de Medicina, Filosofia i Teologia. Al seu davant, hi ha dos catedràtics escollits pels mateixos estudiants: el de Dret, Marià Bassols, i el de Prima Medicina, Josep Forners. I, durant els combats de l’11 d’agost del 1714 –el precedent immediat de l’assalt de l’11 de setembre–, Bassols i els seus homes, nois molt joves, tindran un paper imprescindible. I això que ho tenen tot en contra. En aquest combat, s’enfronten uns mil defensors contra uns setze mil atacants. Ni tan sols cal fer números. Amb Bassols al capdavant, els estudiants de Lleis inicien un atac contra els borbònics. Pugen per les barricades, buiden els fusells i es llancen a una lluita cos a cos amb l’única ajuda de baionetes i espases. Per a desesperació dels joves de la Universitat de Barcelona, Bassols mor en el combat i els pocs nois que encara sobreviuen decideixen carregar amb tota la ràbia contra uns soldats que acabaran fugint cames ajudeu-me. Els oficials borbònics no creuen el que veuen: ciutadans i estudiants sense formació militar han aturat, ni que sigui per un moment, un dels millors exèrcits del món. 

El tancament de la Universitat

Tot i la valentia dels estudiants que queden dempeus, la realitat s’imposa i arriba la dolorosa derrota de l’11 de setembre. I la repressió esclata sense pietat. Les noves autoritats borbòniques suprimeixen les institucions catalanes i el país perd la sobirania fiscal, legislativa i judicial. La llengua catalana queda totalment marginada i l’imaginari del país, prohibit i barrat. A més, s’ordena el tancament immediat de la Universitat de Barcelona per evitar “la inconveniencia del gran concurso de estudiantes, que ya fueron en las turbaciones causa de motines, jefes de movimientos, tomando las armas con toda la frescura de su edad y travesura”. L’hora és més que greu.

Per si no n’hi hagués prou amb la clausura de la Universitat –la de Barcelona i la resta de centres superiors de Catalunya–, la desfeta del 1714 suposa l’exili d’un nombre important de professors “que han merecido ocupar cáthedras, audiencias, iglesias y otras dignidades” en terres d’Itàlia i de l’imperi, com recordarà anys després el jurista Josep Plantí, convertit en senador a Milà. També hi ha la dispersió d’un gran nombre d’alumnes, que les dècades següents es veuran obligats a graduar-se a Osca, Iratxe (Navarra) o Tolosa de Llenguadoc. La venjança contra els defensors de la ciutat i del país no s’ha fet esperar. I ha estat implacable.