Odón de Buen i l'arribada del darwinisme

Ser fidel a les teves idees i defensar-les fins a les darreres conseqüències no sempre és fàcil. El científic aragonès Odón de Buen (1863-1945) ho va saber molt bé des de ben jove. El 1889, amb tan sols vint-i-cinc anys, va guanyar la càtedra d’Història Natural a la Universitat de Barcelona. Va arribar a la ciutat amb ganes de transformar l’ensenyament de les ciències naturals: calien classes pràctiques, sortides a la natura... i treure’s de sobre la rèmora de l’Església, que s’agafava la Bíblia al peu de la lletra. Per acomplir els dos primers propòsits, no hi havia pressupost, però a poc a poc alguna cosa es va poder fer. Per al tercer, la troca es va acabar embolicant de mala manera.

Lliurepensador i militant republicà, De Buen va ser un dels grans defensors del darwinisme a l’estat espanyol. Sabia que les seves idees progressistes li podien comportar problemes, perquè la majoria de catedràtics eren de caràcter conservador. Per a l’Església, les teories evolucionistes tenien un “esperit satànic”, i a l’Espanya de la Restauració ningú gosava tocar els dogmes catòlics. No fos cas que algú en sortís escaldat...

Un punt d’inflexió

Els primers anys, De Buen va anar fent sense gaires impediments, però l’inici del curs 1895-1896 va ser diferent. La polèmica va esclatar quan l’Associació de Pares de Família de Barcelona va demanar l’expulsió de De Buen per haver ensenyat les teories de l’evolució a classe. Ho feien –deien– en pro d’una vella disposició de la Llei Moyano del 1857, la primera que regulava els plans d’estudis a l’estat espanyol, i que impedia impartir cap mena d’ensenyament contrari als dogmes del catolicisme. I, dit i fet, el 6 d’octubre, la càtedra del científic va quedar suspesa provisionalment.

Difícil d’intimidar, l’endemà mateix De Buen es va presentar a classe com si no hagués passat res. A plaça de la Universitat, hi havia molts alumnes que ja l’esperaven. Estaven de part seva i així li ho van fer saber. El van acompanyar dins el recinte universitari i De Buen va començar a parlar: “Parece que esto huela a muerto, pero conste que si alguno muere, será la libertad de cátedra”. Hi havia tanta gent, que van decidir continuar la classe al Paranimf. Els aldarulls van durar dies. I el consell universitari, fart de tanta agitació, va acabar formulant diversos càrrecs contra el professor per “haber mantenido obras contrarias al dogma, después del requerimiento del obispo (...). Haber ocasionado el alboroto del día 7, saliendo a los claustros y pidiendo un local más amplio que el destinado a la clase” i “haber acudido a la Universidad el día 8, constándole que estaban suspendidas las clases, con lo cual desobedeció a la autoridad académica”.

Per si això fos poc, el degà de la Facultat de Ciències li va obrir un expedient i va rebre una citació del Ministeri d’Instrucció Pública, però no hi va poder assistir perquè la seva dona es va posar de part. Amb les vacances de Nadal, les aigües es van calmar. I, de tornada, va recuperar la càtedra i va tornar a classe. La ciència havia guanyat aquella batalla.

Els any següents, el catedràtic va prosseguir l’activitat acadèmica i el seu compromís republicà. Va morir a l’exili, a Mèxic, on va coincidir amb dos rectors de la Universitat de Barcelona (Jaume Serra Hunter i Pere Bosch Gimpera) i altres professors.