Ja fa més de cinc-cents anys del primer testimoni escrit per un viatger reconegut sobre Barcelona. Va ser el 1512. L'ambaixador de Florència, Francesco Guicciardini, constatà la marginació que la ciutat patia per l'absentisme de la Cort, que es trobava a Castella. Tot amb tot, Barcelona li semblà una ciutat "bella pels seus edificis, per la mar que la banya (...), pels seus carrers bonics, nets i ben alineats, bé que estrets, perquè té uns jardins bellíssims i agradables, amb molts tarongers, perquè està molt poblada, perquè és rica i, si no fos per les seves discòrdies internes, tranquil·líssima".

La descripció del fill de Colom
La segona referència que es conserva de Barcelona, fins avui pràcticament desconeguda, la va aportar, el 1975, l'historiador Marc-Aureli Vila i correspon al fill de Cristòfor Colom, el cordovès Hernando, que el 1519 va assenyalar que Barcelona era "una ciutat ben murallada [...] abundant de tota fruita i el cap del Regne de Catalunya". Segons Colom, Barcelona tenia vuit mil llars; és a dir, una mica més de trenta mil habitants.

Molt crític va ser, pocs anys després, el 1525, l' ambaixador genovès Andrea Navagero. Es queixava de la manca de port, de queviures bàsics, de la demografia en retrocés per la guerra contra Joan II en el segle XV i de l'exagerada pressió fiscal al comerç exterior. També va qualificar d'injustos els privilegis del sistema polític del Consell de Cent i no va dubtar a afirmar que els catalans "abusen de la llibertat que tenen". En canvi, el 1765, el noble austríac Karl von Zinzendorf va quedar admirat amb la ciutat. Sobretot, amb la Barceloneta, "un poblet de cases iguals distribuïdes per uns carrers traçats amb cordill".

Però va ser a partir del segle XIX quan hi va haver el veritable allau de visitants. El francès Charles Didier estava convençut que "Barcelona és a Espanya allò que Milà és a Itàlia". I en el mateix sentit es va expressar el qui arribaria a ser president de l'Argentina, Domingo Faustino Sarmiento, en remarcar el 1849 el caràcter europeu de Barcelona: "El aspecto de la ciudad es enteramente europeo; su Rambla asemeja a un bulevard; sus marinos inundan las calles como el Havre o Burdeos".

Uns anys abans, el 1837, l'escriptor francès Stendhal deia que Barcelona era la població més bella d'Espanya després de Cadis. I el 1862, el popular escriptor danès Hans Christian Andersen parlava de Barcelona com de la París espanyola. No hi ha dubte que devien ser bons temps per la ciutat, ja que aquell any, el baró Jean-Charles Davillier, hispanista i historiador de l'art, acompanyat del dibuixant Gustave Doré, va comparar la Rambla amb els Linden de Berlín i el boulevard des Italiens de París.

Una ciutat industrial i en expansió
"Qui va veure Barcelona fa deu anys, ara no la reconeixeria, i segurament d'aquí a deu anys [...] es podrà comparar [...] amb les millors ciutats europees", va dir el 1884 l'escriptor Isaac Iakovlevitx Pavlovski en veure l'Eixample. En efecte, el pla urbanístic d'Ildefons Cerdà va acaparar les mirades dels visitants estrangers. El 1872, l'escriptor italià Edmondo De Amicis s'hi referia així: "És un barri important, gairebé una ciutat nova [...]. Arreu nous edificis trenquen el recinte antic escampant-se pels camps [...]. Arreu s'edifica, es transforma, es renova: el poble treballa i progressa: Barcelona floreix". I qui no es fixava en l'Eixample ho feia en la Rambla. Ja entrat el segle XX, l'eminent escriptor francès Jules Romains va admirar-se de la vida que es desplegava en aquest carrer: "Aquella animació! No crec que tingués parió al món!".

Amb la revolució industrial de mitjan segle XIX, Barcelona enceta l'entrada a la contemporaneïtat i accentua el fet diferencial amb relació a la resta de l'Estat, un fet que no passa desapercebut per aquells visitants que saben veure-hi més enllà. Així, el 1875, l'escriptor alemany Theodor Simons afirma que Barcelona era "la ciutat menys espanyola que hi pugui haver". El seu caràcter industrial fa que Simons manifesti, per primera vegada, que Barcelona és "la Manchester d'Espanya".

En aquest sentit, Stendhal va criticar la defensa proteccionista dels industrials catalans. "Demanen que cada espanyol que utilitzi teixits de cotó pagui quatre francs per any, perquè Catalunya existeixi en el món". Molt crític també va ser Ferdinand de Lesseps mentre era cònsol francès a la ciutat. "A quasi totes les fàbriques d'importància, obrers francesos o anglesos de segon o tercer ordre al seu país ocupen les primeres places i dirigeixen les operacions ajudats [...] per espanyols intel·ligents, però profundament ignorants; aquesta és una causa eminent del retard que experimenta la indústria catalana".

El fenomen lingüístic també els va notar l'escriptor francès Prosper de Mérimée que el 1835 va constatar que els barcelonins parlaven majoritàriament en català, i l'escriptor italià Edmondo De Amicis va observar que la gent del poble sabia castellà, però el parlaven "malament i sense gràcia".

Els castellans com a estrangers
En aquest sentit, el testimoni més rellevant és el d'Isaac Iakovlevitx Pavlovski. L'escriptor rus afirma que Catalunya era "una nació diferent de tot el que hem vist fins ara a Espanya" i que "la llengua catalana era la llengua que empraven tant els pagesos dels Pirineus com el capitalista que tenia relacions amb els Estats Units". I encara va anar més lluny quan va afirmar amb rotunditat que: "El barceloní que eduqués els seus fills en castellà s'arriscaria que l'incloguessin en el grup dels renegats", ja que "el poble mira els castellans com a estrangers".