L’any 1904 es va dur a terme una excavació arqueològica en el poblat ibèric del puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet, que va posar al descobert unes restes humanes, entre les quals destacava un crani travessat per un impressionant clau de més de 20 centímetres de llargada. El clau no va ser la causa de la mort, sinó que va ser clavat 'post mortem' i, de fet, va ser inserit amb delicada precisió per evitar que danyés el cap de l’infortunat. Malgrat els pocs mitjans de què es disposava a la primeria del segle XX, Ferran de Sagarra, descobridor del jaciment, va tenir clar que aquell crani formava part del fenomen dels caps tallats o enclavats de l’edat del ferro, un ritual bèl·lic d’arrel cèltica del qual se n’havien trobat exemples al sud de França i, de manera molt més esporàdica, en jaciments de Bèlgica, Alemanya i Suïssa. Era un cap trofeu que s’exhibia públicament a prop de la porta de la muralla.

Cinc decapitats més a Ullastret
A partir de l’any 2012, la col·lecció de caps tallats del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) es convertiria en la més important d’Europa, després que es fes una troballa excepcional al turó de Sant Andreu d’Ullastret. Les intervencions arqueològiques dutes a terme a la ciutat ibèrica d’Ullastret que es van fer aquell any van permetre documentar un tram de carrer sobre el qual hi havia dos cranis travessats per grans claus de ferro en un estat de conservació excepcional, a banda d’altres restes cranials corresponents en total a cinc individus com a mínim. Tot apuntava que havien estat exposats originàriament a la façana d’un gran edifici del qual es van desprendre quan el turó de Sant Andreu ja s’havia despoblat.

Al costat d’un temple de Kyoto hi ha un turó de notables dimensions enjardinat. Es diu Mimizuka, que es pot traduir com ‘el turó de les orelles’. No forma part dels circuits turístics habituals, però sí que rep moltes visites de coreans. Potser és perquè en aquest país no s’ha oblidat que el nom d’aquest monticle és literal.

El 1592, el shōgun (dictador militar) Toyotomi Hideyoshi volia conquerir la Xina i va decidir fer-ho a través de Corea. Feia poc que el Japó s’havia unificat. Per primera vegada la guerra s’allunyava d’Osaka. La tradició portava els samurais a tallar el cap dels enemics vençuts i fer-lo arribar a l’emperador. Però enviar caps des de Corea plantejava un problema greu i es va decidir que seria igualment vàlid per a ascensos si es feia arribar un nas o una orella. Va ser una autèntica carnisseria. Se’n van enviar tants —i no tots de guerrers, tot sigui dit— que l’emperador es va veure obligat a fer enterrar les restes perquè ja no sabia què fer-ne. Hi havia tants nassos i tantes orelles que la tomba va acabar sent un turó d’uns quants metres d’altura.

Seguint un ritu ancestral, l'ètnia dels daiaks del sud de Borneo decapitava els seus enemics i se'n menjava el cor, el cervell i la sang. L’objectiu d’aquesta pràctica era quedar-se amb la força del contrari, adquirir les propietats de l’enemic. Així ho va descriure Carl Bock el 1881 al seu llibre 'Caçadors de caps de Borneo'.

Entre les tribus d'Indonèsia, aquesta pràctica mai no ha estat abolida. El 1997, un conflicte entre daiaks (els habitants originals de l’illa) i immigrants arribats de Madura va acabar amb 300 persones mortes segons xifres oficials del govern —1.700 segons altres versions. En tots els casos, les víctimes eren originàries de Madura i van ser mortes, decapitades i se’ls va extreure el cor i el cervell. Els seus poblats van ser arrasats. Un episodi que es va repetir en ple segle XXI, tot i que a menor escala, i que va fer fugir molta gent de Borneo.

A la història més recent de Catalunya també hi ha hagut decapitacions sonades. El 27 de març del 1715, ara fa 300 anys, la guerra de Successió es cobrava el seu cap trofeu. El general Josep Moragues era condemnat a mort. Va ser una execució especialment cruel i sense honors militars. Descalç i amb camisa de penitent, Moragues va rebre tracte de traïdor. Va ser arrossegat viu per cavalls, decapitat i esquarterat. I per si això no semblava prou contundent, el seu cap va ser penjat dins d’una gàbia al portal del Mar de Barcelona amb un rètol en què s’advertia que havia abusat de la clemència reial.

Les autoritats borbòniques no van accedir a retirar el macabre trofeu, tot i els precs de la seva esposa, fins 12 anys després que es produís la salvatge execució, a mitjan juliol del 1727.

A Amèrica també hi trobem molts exemples. Al 'Popol-Vuh', el recull de llegendes quiché que explica l’origen del món per als maies, es parla de déus decapitadors, que també apareixen a les magnífiques ceràmiques dels moches del Perú. Però no tot és cosa de la ira dels déus.

El cap dels enemics dels jívaros: un trofeu que treballen acuradament per conservar-lo
Els 'shuars', més coneguts amb el nom de 'jívaros', no tan sols decapiten l’enemic, sinó que tracten acuradament el seu cap per conservar-lo. Aquest poble amerindi que viu a la selva amazònica del Perú i l’Equador seguirà un ritual ple de misticisme fins aconseguir que el cap quedi reduït a la mida d’un puny sense perdre les faccions. No és una tasca fàcil. Durant un mes, el guerrer treballa el seu trofeu, aïllat. Primer li fa un tall al clatell per poder espellar el crani. Només en conserva la pell, que es posa a bullir 15 minuts amb uns vegetals per tal que no se’n desprengui el cabell. Quan es treu de l’aigua, la pell ja ha quedat reduïda a la meitat. Llavors es deixa assecar, es passen uns olis per dins i per fora del cap i es cusen els ulls i la boca. En aquella mena de bossa, s’hi introduiran pedres i sorra. Llavors es penja el cap a sobre d’un foc per dissecar-lo, i se li dóna forma treballant-lo amb una pedra calenta. Finalment es buida el cap, que ja ha quedat reduït del tot.