Subscriu-t'hi
Batalla monumental

Els senyors de Cardona

Ens endinsem en la història dels anomenats 'reis sense corona', una nissaga que mai no va regnar però que va mantenir el seu poder intacte durant gairebé un mil·leni

Anna Sàez (text) / Francesc Rodríguez Bernal i Andreu Galera (assessorament)

La històra de la nissaga dels Cardona està relacionada amb el castell del mateix nom, un dels dotze monuments que s'enfronten a Batalla monumental, el concurs de TV3 que escollirà el nou monument favorit dels catalans. Diumenge 17 de gener es va enfrontar a una altra fortalesa icònica, la de Miravet. 

1 El primer Cardona
El castell de Cardona
El castell de Cardona

Ermemir I d’Osona va ser el primer vescomte de la nissaga entre el 911 i el 929. Aleshores eren una família noble més i vivien al castell de Savassona. La seva fidelitat als comtes de Barcelona, una intel·ligent política matrimonial i el poder dels bisbes de la família els van anar consolidant com un llinatge poderós, sobretot des que es van instal·lar a Cardona i en van prendre el nom. La cessió del castell, ratificada el 1111, i la donació de la potestat del subsòl i de les salines el 1145 van convertir els d’Osona-Cardona en els grans senyors de la sal al llarg de nou segles.

2 La sal, la font de la riquesa
La sal, la font de riquesa dels senyors de Cardona
La sal, la font de riquesa dels senyors de Cardona Getty Images

En nombrosos documents es parla de l’excel·lència de la sal de Cardona “tant per la seva abundància i puresa, com per la seva elevadíssima capacitat de salar i regust”, escrivia cap al 1572 el futur bisbe d’Albarrasí, Bernardino Gómez. Com ell, la majoria d’escrits que en parlen destaquen la seva composició cristal·lina, la seva capacitat per salar “més penetrant que la del mar”, diu fra Pere Gil el 1600, i la seva abundància: “[...] aunque se sacase para todo el mundo [...] en 10.000 años no se acavaría [sic] y además crece continuamente”, explicava el tinent coronel Louis de Langot el 1717.

Font inesgotable de riquesa
Entre els molts usos que els Cardona van donar a la sal hi havia el de finançar una veritable xarxa clientelar per afavorir els membres de la petita noblesa vicarial: batlles, veguers, procuradors generals..., així com tota l’oligarquia sorgida al voltant del castell. Tots ells es van convertir en beneficiaris de concessions a la sal. De la mateixa manera, els Cardona van afavorir els cenobis més importants del país, unes donacions que es van mantenir ben bé fins a l’època moderna, tot i que sovint els beneficiaris van haver de defensar els seus drets davant la voluntat ferma de la casa ducal de suprimir-los. De fet, un dels problemes de les famílies poderoses era que perdien patrimoni per l’obligació de fer generoses donacions a esglésies i monestirs quan traspassava algun membre de la nissaga. Els Cardona, no. La sal inesgotable de la seva muntanya els garantia els resos necessaris per a la salvació de l’ànima sense cedir ni un pam de terra. Es limitaven a fer una donació de sal a perpetuïtat. Va fer-se habitual veure les bèsties de càrrega d’entitats religioses traginant amunt i avall de Cardona per recollir-la.

La sal permetia als Cardona tenir recursos i endeutar-se. En un temps en què no existien les neveres, la sal era vital per conservar aliments. Un recurs il·limitat que els permetia, per exemple, poder finançar la construcció del castell de Maldà. Un 6% del territori català actual depenia dels Cardona, els primers nobles que van organitzar una xarxa clara de castlans, és a dir, un grup de persones que els organitzava el patrimoni i que apareix ja definit en el primer testament de Ramon Folc I (1055).

3 L'extracció de la sal
Escut d'armes dels Cardona
Escut d'armes dels Cardona Wikimedia Commons

El 1151 apareix per primera vegada en un document el nom areny de sal, tal com s'anomenarà l’aflorament salí a partir d’aleshores. L'aspecte del tall d’on s’arrencava la sal gemma era com el d’una pedrera a cel obert d'uns 50 metres de llargària per uns 20 d’amplària. L’arrencada del mineral es feia per bancs de l’alçada d’un home, entre els quals es deixaven un seguit d’escales i rampes d'accés. Els treballs d’arrencada els feien els talladors de sal, mentre que la recollida del material la feien els escombradors. També hi havia ferrers, que esmolaven i reparaven les eines, i fusters, que feien les carretes amb què es transportava la sal acabada de tallar. Tota la feina es feia només amb quatre eines: barrines, pics, piquetes i aixades, i les jornades eren de sol a sol amb el diumenge de descans.

4 Uns senyors de riscos calculats
Il·lustració del manuscrit il·luminat 'Grandes chroniques de France' (1375), que representa un episodi de la batalla de Muret
Il·lustració del manuscrit il·luminat 'Grandes chroniques de France' (1375), que representa un episodi de la batalla de Muret

Els Cardona eren rics i poderosos. I volien seguir sent-ho sense arriscar més del compte, lliçó que van aprendre el 1010, quan van formar part de l’expedició que va prendre i saquejar Còrdova. A la ciutat andalusina el vescomte Ramon I va desaparèixer i el seu germà Arnulf va tornar ferit de mort. Cap Cardona de les generacions posteriors oblidaria mai aquesta lliçó. A partir d’aquell moment els Cardona sempre van donar suport als comtes, com els corresponia, però, a l’hora de la veritat, fallaven. A la decisiva batalla de Muret del 12 de setembre de 1213 només s’hi van presentar quan ja estava tot dat i beneït. A més, van tancar l’infant Jaume, el futur Jaume I el Conqueridor, al castell de Montsó. Els reis eren més una nosa que un servei per als Cardona.

De nou, el 1229, quan Jaume I es va disposar a conquerir Mallorca, els vescomtes no van arribar. El Conqueridor els va esperar una setmana i, a la fi, va marxar sense ells. Per reblar el clau, la família vescomtal va aprofitar l’ocasió per instal·lar-se al Palau Reial de Barcelona amb l’argument de protegir-lo. A la batalla de València hi van arribar l’endemà, just a temps d'obtenir permís per saquejar Múrcia i emportar-se’n un bon botí. 

5 Pere de Cardona: el primer cardenal català
Decoració ceràmica al claustre de la Capitania General de Barcelona amb l'escut de Pere de Cardona
Decoració ceràmica al claustre de la Capitania General de Barcelona amb l'escut de Pere de Cardona Jordiferrer / Wikimedia Commons

Els tentacles de poder dels Cardona van estendre’s cada cop més lluny fins que Pere de Cardona, fill de Ramon Folc II, es va convertir l'any 1181 en el primer cardenal català. Amb ell s’inaugura la tradició, encara vigent, que fa que els cardenals originaris de la península Ibèrica estiguin lligats a l’església de San Lorenzo in Damaso (Roma).

Hug Folc II, el gran polític de la família
Un altre personatge clau de la dinastia serà Hug Folc II, el gran polític de la família, que va prendre partit per Pere el Cerimoniós en la seva pugna amb Jaume III de Mallorca i es va convertir en conseller reial. Així la família va guanyar territori al Berguedà i la Segarra, i, el més important: el títol de comtes, la màxima dignitat nobiliària, reservada als antics casals d’Empúries, Prades, Urgell i Pallars. Després del Cerimoniós, va ser home de confiança de Joan I el Caçador i de Martí l’Humà.

Igual d’hàbil va ser el seu fill, Joan Ramon Folc I, qui el 1412 ja va veure venir que la dinastia dels Trastàmara s’imposaria en el compromís de Casp. Per això, i malgrat els seus lligams històrics amb el comtat d’Urgell, els Cardona van fer costat a Ferran I com a estratègia per esdevenir la primera família noble del país. La revolta de Jaume el Dissortat va ser la fi del poderós comtat d’Urgell i va deixar els Cardona i els Pallars sols a la piràmide nobiliària catalana. A partir d’aquell moment, el seu col·laboracionisme amb la monarquia es mantingué fidel i immutable al llarg del temps. Joan Ramon Folc III va ser ambaixador a França el 1474 i virrei de Sicília en temps d’Alfons el Magnànim.

6 Política matrimonial ben calculada
Escut d'armes de Joan Ramon Folc IV de Cardona
Escut d'armes de Joan Ramon Folc IV de Cardona Wikimedia Commons

Aquests serveis polítics i militars en moments tan durs com la guerra civil catalana van complementar-se amb un seguit de matrimonis planejats amb la Corona per anar eliminant altres cases o bé reforçar altres nissagues vinculades als reis. Un bon exemple és el cas de Joana, la filla petita del dissortat Jaume d’Urgell, que va ser obligada a tornar a Catalunya el 1444 per casar-se amb Joan Folc de Cardona. Un altre casament encara més beneficiós seria el de Joan Ramon Folc IV el 1467 amb Aldonza Enríquez, tieta de Ferran el Catòlic. Així que no resulta estrany que els Cardona fossin premiats amb el títol ducal el 1482.

El casament de Joana de Cardona amb Alfons d’Aragó
A finals del segle XV, els Cardona havien traspassat amb escreix les fronteres catalanes i les seves primeres ambicions. Eren ducs emparentats amb la família materna del rei Ferran II, tenien dominis al País Valencià i Aragó i branques de la família establertes a Sicília i Nàpols. Però encara podien fer més passos ascendents. El 1516 el duc Ferran Joan Ramon Folc de Cardona va saber aprofitar el canvi dinàstic: mort Ferran II, el nou rei, Carles I, trigaria més de dos anys a arribar a Catalunya. Amb aquell buit de poder, va casar la seva pubilla Joana amb Alfons d’Aragó, el darrer membre masculí legítim de la finida casa de Trastàmara. A banda d’acumular un extens patrimoni que ara també aplegaria el comtat d’Empúries, els Cardona acumulaven sang reial.

7 La vinculació amb la monarquia hispànica
'L'entrevista de Lluís XIV i Felip IV a l'illa dels Faisans', de Jacques Laumosnier
'L'entrevista de Lluís XIV i Felip IV a l'illa dels Faisans', de Jacques Laumosnier Wikimedia Commons

Quan Carles I va arribar a Catalunya, de seguida va reconèixer l’evidència del rang del duc de Cardona i el va fer membre de l’orde del Toisó d’Or i gran d’Espanya. Malgrat la bona relació amb l’emperador i el fet d’haver-se casat amb una dona provinent de la família castellana dels Manrique de Lara, el duc de Cardona va tenir una actitud de desconfiança vers la castellanització de la monarquia i es va allunyar progressivament dels centres de decisió. Però no va poder evitar que, en morir el 1543, la seva filla, la duquessa Joana, comencés el gradual però irreversible procés d’allunyament familiar de Catalunya. A partir d’aquest moment, els Cardona apareixeran en entorns estretament vinculats a la monarquia hispànica. 

Apareixen al quadre del pintor Laumosnier que representa la trobada entre Felip IV i Lluís XIV a l'illa dels Faisans, on es va signar la pau dels Pirineus. Al costat de Diego de Velázquez (vestit de cavaller de Santiago) es troben el marquès d’Aitona, Guillem Ramon de Montcada, cap de l’Exèrcit de Catalunya durant la guerra dels Segadors, i Pere d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba, president del Consell d’Aragó, que apareix al quadre vestit com a capità de la guàrdia de Felip IV (podeu veure'ls en aquest quadre interactiu).

Fins i tot a El Buscón, de Quevedo, novel·la picaresca de gran anomenada, hi apareix un personatge que, en somnis, sobrevola la Península en una catifa voladora i va descrivint el que veu. En arribar a Lucena, a Andalusia, especifica que és una vila “del conde de Cardona”. I encara el trobem a El diablo cojuelo de Vélez de Guevara, al capítol IV, quan el diable mostra a Don Cleofás diversos llocs i ciutats d’Andalusia, com Écija, Cabra, Osuna i Montilla, i li diu: “Más abajo está Lucena, del Alcaide de los Donceles, Duque de Cardona, en cuyo océano de blasones se anegó la gran casa de Lerma”.

8 Els Cardona, avui

Va caure la dinastia catalana. Van caure els poderosos comtats d’Urgell i Pallars. Van anar a menys totes les famílies nobles. Només els Cardona han sobreviscut, els reis sense corona que des d’Osona van arribar fins a Bohèmia amb l’emperador Carles V. Casilda-Ghisla Guerrero-Burgos y Fernández de Córdoba, nascuda el 1982 i emparentada amb la Casa de Medinaceli, és l’actual duquessa. El seu segon nom ens porta al segle XI. És un homenatge a l’esposa de Folc I. Una picada d’ullet al llinatge dels senyors de la sal.

9 'Batalla monumental'
'Batalla monumental' compta amb Roger de Gràcia com a conductor i amb Candela Figueras i Ivan Medina com a reporters
'Batalla monumental' compta amb Roger de Gràcia com a conductor i amb Candela Figueras i Ivan Medina com a reporters

Després d'un primer capítol en què es van enfrontar els jaciments d'Empúries i Tàrraco, diumenge 17 de gener va tornar Batalla monumental amb un duel de castells que va posar cara a cara les fortaleses de Cardona i Miravet. Aquest és un dels sis enfrontaments que tindrà el concurs, un per capítol. Els sis monuments finalistes passaran a la gran final, que es disputarà en un programa especial en directe. Podeu veure la resta de concursantsaquest mapa interactiu.

L'audiència decidirà el guanyador de cada setmana votant a través de les xarxes socials del programa: Facebook, Twitter i InstagramAquí us expliquem com.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 228 (març 2021)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada SÀPIENS 228 (març 2021)

No eren bruixes

Dediquem un dossier especial al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya amb la voluntat de dignificar els milers de dones que en van ser víctimes

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto