Franquisme

Amb l’entrada de Franco a Barcelona, la guerra va donar pas a una altra batalla: la de la cultura i la llengua. El règim va desmuntar tot l’entramat associatiu i institucional nascut des de la Renaixença i va recloure el català a l’àmbit estrictament privat. Començava el que Josep Benet va definir com "l'intent de genocidi cultural contra Catalunya"

Als anys seixanta, mentre de cara enfora el franquisme intentava mostrar una imatge de més obertura i tolerància, de portes endins continuava la repressió d’una oposició creixent; una dissidència que encara no era suficient per acabar amb un dictador envellit que buscava un successor

Sense efectius suficients per aixecar un nou estat, el règim va haver d’enviar a Catalunya homes de la seva confiança, i per ocupar les alcaldies franquistes va integrar a les seves files empresaris, exdirigents de la CEDA, carlins i monàrquics

La dècada dels anys cinquanta va suposar per al règim franquista la fi de l’aïllament internacional, que es va aconseguir amb un acord de col·laboració amb els Estats Units i amb el concordat amb el Vaticà. Va ser també el període en què es van viure, al carrer, les primeres mostres de rebuig contra el règim

Durant les jornades de caça que organitzava Franco, els empresaris i els polítics fidels al règim no obtenien tan sols cérvols i perdius, sinó també contractes, negocis i favors personals

Malgrat les fortes mesures de seguretat, Francisco Franco va ser víctima d’atacs de tota mena, fins i tot abans d’arribar al poder. Abans del 1970, es calcula que es van idear disset plans per matar-lo, sis dels quals, perpetrats per grups anarquistes i per militars, van tenir possibilitats